Rasca, rasca

civisme

Tenia l'esperança de no haver de tornar a escriure sobre el tema com a mínim fins a mitjan curs escolar que ve. Però no només això. No. A més a més, m'havia vantat durant quatre setmanes d'haver liquidat una epidèmia fins i tot abans que comencés, gairebé com l'OMS en el cas de la grip A. Però ha quedat demostrat que la força de la mare natura encara és més poderosa que les farmacèutiques i, quan menys ens ho esperàvem, i quan menys preparats estàvem, el cap del Gran i la Mitjana van confessar estar allotjant una família nombrosa d'insectes tabú. De polls, vaja.

L'alarma va saltar quan els amics de la reeixida sortida del cap de setmana van avisar-nos que havien localitzat un poll solitari al cap del vailet, arrel de l'avís d'alarma gairebé nuclear llançat per la seva escola. Vaja, vaig pensar. Ara per culpa d'una barbacoa passada per aigua haurem de tornar a passar pel calvari de passar la pinta especial pels cabells de la Mitjana (rieu-vos de la Rínxols d'or). Però mentre recollia bocabadada els microorganismes de la pinta ja vaig adonar-me que el pobre poll solitari del nen en qüestió no venia de la seva escola, no, sinó que amb gairebé tota probabilitat havia sortit del cap de la Mitjana. Perquè allà, més que un fill únic, hi havia tota una família de l'opus. De tercera generació.

Com acostuma a passar, els virus i altres plagues infantils sempre arriben en mal moment. A l'hora que les farmàcies ja han tancat o són a punt de fer-ho. Quan els nens ja són a la banyera i sortir amb tots tres a buscar un flascó d'antídot es fa una muntanya. Afortunadament, però, per a aquests casos hi ha el paredetrès. Per comprar no un, sinó dos pots de loció màgica i permetre així la reinserció escolar dels seus fills l'endemà. I mentre esperàvem que arribés per salvar-nos de l'ostracisme social, a mi ja em picava tot i estava convençuda de tenir també una colònia d'animalons campant alegrement per la clepsa. Com a mínim.

La meva relació amb els polls sempre ha estat de respecte. Aprensiva com sóc i poc amiga de les bestioletes de més de quatre potes, m'ha faltat poc per posar un ciri al sant de torn cada vegada que des de l'escola s'anunciava la presència indesitjada dels animalons. I més tenint en compte l'anècdota que sempre explica l'aviadecinc: Resulta que quan servidora i el seu germà eren petits, l'aviadecinc va marxar quinze dies a Suïssa per feina i va deixar-nos a càrrec de l'avidecinc. Poc després, vaig començar a queixar-me que em picava el cap, però l'avidecinc no hi va donar cap importància. L'aviadecinc, en tornar a casa (amb les xocolatines pertinents), de seguida va obrir-me la clenxa i diu que allà no hi havia polls, no. Que s'hi passejaven els elefants, gairebé. Les bestioles tenien, segons ella, problemes de sobrepès, de tanta llibertat que se'ls havia concedit durant aquells dies. Des d'aleshores, sempre pensava que el dia que els meus fills tinguessin polls (perquè sembla demostrat que tard o d'hora tothom n'acaba tenint), només de veure'ls m'hauria d'estirar a terra. I deixar en mans de qualsevol altre primat el procés de desparasitació.

No sé si és que la raça autòctona és el poll-nan, o si me'ls havia arribat a imaginar tan grossos que la mida real em sembla una broma. La qüestió és que no em van caure els anells (que no porto) a l'hora de fer-ho. I l'endemà el Gran i la Mitjana tornaven a l'escola i el Kindergarten. Això sí, vam avisar educadors, tutora i AMPA, com a bons ciutadans, perquè fessin sonar les alarmes i alarmessin els personal. Aquesta vegada, a nosaltres el temut email no ens va provocar ni el més mínim calfred. Una mica de vergonya, però, potser sí.