Coses que "es" cauen

El Gran va començar a parlar tard. Molt tard. Amb dos anys només deia papa i ata, que volia dir mama. Les campanes d'alarma van començar a sonar arreu i nosaltres, com a bons pares primerencs, vam sumar-nos al tren del patiment. Amb bitllet de primera classe. No calia diagnòstic: havíem d'assumir que tenia algun problema. I gros. Al Kindergarten m'explicaven clarament amoïnats que era un nen molt carinyós però no deia res. El seu pediatra, el Dr.H (al qual fa sis anys que paguem les vacances en destinacions que ja voldríem per nosaltres), em va fer omplir les quinze pàgines d'un formulari destinat a fer augmentar de forma exponencial la nostra preocupació. Perquè la majoria de les preguntes es quedaven en blanc, de tan curt com era el repertori vocal del Gran. A nosaltres també ens començava a pujar la mosca al nas, perquè altres nens multilingües de la seva classe no tenien cap problema per saltar d'una llengua a l'altra quan encara no aixecaven un pam de terra. De manera que l'excusa que als nens bilingües els costa més arrencar no s'aguantava per enlloc. Amb l'ai al cor ens tenia, vaja.

Però un dia, just abans que nasqués la Mitjana, va desfer el nus que devia tenir a la llengua i va començar a parlar. Frases senceres. Davant l'astorament de tothom. Com si volgués demostrar-nos que de tonto no en tenia un pèl. I, des d'aleshores, xerra pels descosits en la llengua de Llull, Goethe i Cervantes. Amb més d'un lapsus, això sí. I amb menys d'un pronom feble, això també. Per deformació professional, però també per dignitat identitària, veure caure pronoms febles és d'aquelles coses que encara avui em posa els pèls de punta. Perquè em fa venir ganes de completar la frase, la senti a qui la senti. I perquè em sap greu que s'esborri una de les peculiaritats més característiques de la nostra llengua.

Ni en el pitjor dels meus malsons no m'hauria pogut arribar a imaginar que les meves pors es farien realitat. El que em creia capaç d'evitar, avança irònicament imparable, arrossegant tots els esforços d'aquesta maredetrès. Desconcertada, decebuda i resignada, estic. El Gran i la Mitjana van perdent bous i esquelles. Quan parlen, per ser exactes. Verbs, complements i, sobretot, pronoms, tenen les hores comptades, en aquesta casa. Lamentablement. I sense remei a la vista. Per molt que fem tot el possible per parlar un català digne del director general de política lingüística.

Portem una mala ratxa, últimament. A taula, el Gran i la Mitjana demanen "puc més?", sense aclarir de què. "Van" sense especificar on, i pel camí perden encara altres paraules, com els verbs. La influència doble, de l'alemany i el castellà (sí, sí, del castellà), és decididament més forta. Mesos fa que lluitem per eradicar el "Puc aigua sisplau?" de casa nostra. Per evitar que les coses "se'ls caiguin" i impedir que responguin "jo tinc quatre" a la pregunta "Quants anys tens?" Segurament en contra de totes les teories pedagògiques vigents, no puc fer sinó repetir la frase corresponent i insistir en l'ús correcte dels pronoms. Perquè a Casa sempre rèiem d'aquells que, per telèfon, deien "que està tal" o "ara es posa". I ens escandalitzàvem quan algú ens comentava que, no sé on, "olorava malament". Era d'esperar, doncs, que tard o d'hora arribés la venjança.