Comeback

Ahir al vespre vaig comprovar que la música encara em fa emocionar. Fins al punt de vessar una llagrimeta. O gairebé. Perquè han estat prop de set anys sense escalfar la veu, sense llegir una partitura, sense entonar melodies que posen la pell de gallina. Ahir, gràcies a la insistència del paredetrès, vaig tornar a cantar, vaig tornar a la coral. I no era conscient que ho enyorava tant fins que van sonar els primers acords del rèquiem alemany. No podia haver triat una peça millor per al meu comeback.

Ja no hi ha marxa enrere. La sequera d'activitats extradomèstiques s'ha acabat. La maredetrès comença a recuperar la independència. Si trobem cangur, és clar. I amb el permís del director, perquè estic de prova. Col·locada al costat de la cap de corda, que controlarà si afino o deixo d'afinar i tindrà veu i vot el dia que el director decideixi fer-me la prova de veu oficial. Ja tremolo. Per a mi, un mal tràngol que de ben segur em provocarà més d'un mal de panxa. Haver de cantar sola davant d'altra gent sempre m'ha fet suar. I aquesta vegada serà igual. O pitjor, perquè estic més que rovellada. Però amb una mica de sort, m'acceptaran. D'alguna cosa han de servir les dècades d'experiència, dic jo. Començant per la tortura dels exàmens de solfeig i passant per algun assaig en què el director assenyalava a dit la gent que havia de cantar sola. Un horror. Moment de fer-se petit, petit com una engruna. Allà on altres s'exhibeixen exultants. I orgullosos. I bé que fan. Però quan un és de mirar a terra de mena, costa.

La nit d'ahir va ser com un déja vu. La coral és nova, però el local d'assaig no. Ja hi havíem cantat amb un altre cor de la ciutat, molt més exigent. Per una estona, va ser com si aquests set anys els hagués somiat. Com si tornés a ser pocs mesos després d'arribar a aquest país, quan després de l'assaig anàvem a prendre alguna cosa i el paredetrès i jo només enteníem quan deien ein Bier. Quan el director de llavors ens mirava amb cara assassina perquè no l'havíem entès. Quan encara estàvem acostumats a sacrificar un vespre a la setmana i més d'un cap de setmana per poder cantar arreu. Quan fèiem sortides en autocar i tot i arribar cinc minuts abans érem els últims. Quan vam fer els nostres primers amics d'aquí, alguns dels quals s'han convertit en amics de veritat. Amb molta paciència per part seva, val a dir.

Però tot i que l'experiència d'ahir va ser més que positiva, es pot i s'ha de millorar. En molts aspectes. Per començar, seria bo trobar el diafragma per fer que comencés a treballar. Els anys d'inactivitat i els tres embarassos l'han desdibuixat del tot, i ara falla el suport. També s'esperen millores en l'aspecte relacional, perquè de moment només se'm van acostar un parell de senyores per explicar-me quatre coses. I la resta de la pausa me la vaig passar mirant les mussaranyes. Però anem a poc a poc. Com en qualsevol altre esport, es necessita continuïtat. Per agafar la forma. I anar-se fent un lloc a l'equip. Jo, de moment, ja he tornat a entrenar. Ara només falta que em facin la fitxa del primer equip i pugui debutar al proper concert.