Clementine reloaded

Aquesta setmana, el Gran té vacances. Setmana blanca, per ser exactes. No és que les estacions d'esquí ens quedin precisament a prop, però després de sis anys de no trepitjar les pistes, teníem ganes de tornar-hi. Tots cinc. A Àustria. Hores i hores vam dedicar a triar i remenar hotels, ofertes i paquets. Que si tot inclòs, que si curset d'esquí, que si lloguer de material, que si guarderia, que si club infantil. I, sobretot, que fos al més a prop possible. Havien de ser dies de descans, de desconnexió, de canvi d'aires i de les primeres cunyes i trompades del Gran i la Mitjana. Però l'alineació astral no ho ha volgut així. A última hora, el Petit va decidir enxampar la grip i fer-ne una pneumònia. Molt mono, ell. I així ens ha anat. És l'edat.

És l'edat, concretament, a la qual el Gran va començar amb les seves pupes. La seva primera bronquitis, la seva primera estada a l'hospital, el nostre primer contacte amb el Pari-boy, company ara mateix molt preuat i insubstituïble. I és que aquí això d'inhalar amb ventolín no s'estila. No. Aquí nebulitzem, que per alguna cosa som el pilar d'Europa. El nebulitzador, aparell fantasmagòric i de mal transportar com pocs, va passar a formar part de les nostres vides fa sis anys i des d'aleshores que entra en funcionament periòdicament. Durant molt de temps, ha estat peça decorativa o natura morta al menjador, sempre a punt per entrar en acció, si el Gran presentava el primer símptoma de refredat. Fins i tot el paredetrès el va fer servir durant el refredat conjugal al qual em referia fa uns dies. Amortitzat ho està. I ara el Petit se l'ha fet seu. I que no l'hi toquin.

L'amic pari-boy

Acabem de tornar del Clementine. L'hospital. Hi hem passat les nostres vacances particulars. En comptes d'Àustria, jo he tingut la sensació de passar uns dies a Turquia. Perquè si una cosa tenen els hospitals, és que les habitacions són petites. I si a dues criatures hi sumes les mares corresponents, el resultat és un joc del tetris a l'hora de muntar els llits abans d'anar a dormir. O d'estirar-se, més ben dit, perquè entre els monitors pitant i les amables infermeres venint a controlar-ho tot cada hora i mitja, no hi ha qui acluqui l'ull. I un, encara que no vulgui, sent tot el que passa al llitet del costat. Encara que parlin una llengua desconeguda.

Aquests dies m'he arribat a plantejar si no serà veritat que la raça ària és més forta. Perquè si no, no m'explico que el 99,9% dels nens ingressats tinguessin el que de manera políticament correcta s'anomena Migrationshintergrund, és a dir, origen estranger. No n'he vist ni un, de nen ros. En canvi, he vist mares de tots els colors i m'he acostumat a sentir salam en entrar a la cantina. O els alemanys són més forts, o tenen hospitals especials amagats en búnquers. Nosaltres aquesta vegada hem tingut sort amb els companys d'habitació. L'únic que els puc retreure és haver tingut la tele posada de fons, gairebé sense mirar-la, durant hores. Però m'han fet compartir amb ells els àpats preparats per les tietes i m'he pres el meu primer entrepà de pollastre rostit (amb ossos), patates i quètxup. Han donat cogombre i plàtans al Petit, així que aquest ha tingut prou forces. M'han regalat piles de caramels i han vigilat el Petit mentre jo anava a dinar. O sopar. A les cinc de la tarda. Tela.

Tant jo com el meu estómac estem contents de tornar a ser a casa. Malgrat que la Mitjana hagi agafat la grip i estiguem condemnats a passar tota la setmana a casa. La meva esperança és que, quan per fi puguem reprendre la vida normal, l'hivern ja s'hagi fos i hagin pujat una mica les temperatures. Perquè de tant parlar amb la veïna, m'han vingut ganes d'anar a la riviera turca. Per si de cas, però, reservarem una last minute. Aquesta vegada hem tingut sort i hem insistit tant, que hem pogut recuperar els diners. Però no cal tornar a temptar la sort.