Diumenges

Tant a l'hivern com a l'estiu, un dels principals atractius d'aquesta ciutat és el brunching. Quan vam arribar-hi, aviat farà deu anys, vam apuntar-nos de seguida a l'allí donde fueres, haz lo que vieres. Perquè ràpidament t'acostumes a compartir els mandrosos matins de diumenge amb amics i coneguts, encadenant lattemacchiatos i sucs de taronja naturals a preu d'or, bufets més o menys cuidats i converses sobre els temes més diversos. I a veure passar les hores, parapetat en un local ben calentó i gemütlich, o en una animada terrassa al sol.

Per això, resulta especialment dur haver-hi de renunciar. Gairebé del tot. No perquè els amics i coneguts hagin deixat de fer-ho. Ni tampoc perquè hàgim avorrit les seleccions de panets, xarcuteria i amanides que se'ns proposaven. No. Hem deixat de fer-ho perquè atrinxerar-se en un local atapeït amb tres criatures i un cotxet, sobretot ara que fa fred, resulta a vegades missió impossible. I quan no, acaba amb els nervis i la paciència dels brunchaires desconeguts. I amb la nostra també.

Però aquestes excuses només expliquen en part tal renúncia. Resulta que la família maredetrès ha decidit sacrificar el descans dominical perquè el Gran i la Mitjana aprenguin a nedar. Ni més ni menys que a dos quarts de deu del matí. Quan encara no han posat els carrers. O no els han netejat després de la nevada, que és gairebé el mateix. 

Si ja fa mesos que ens sotmetem a aquest calvari no és per massoquisme. Senzillament, en aquest país ensenyar a les criatures a nedar bé no només no sembla una prioritat, sinó que es converteix gairebé en un luxe. Oblideu-vos de tenir piscina com una extraescolar normal. Aquí, qui vol aprendre a nedar, ha d'anar encadenant cursos de deu sessions a preu d'entrenador personal. Cada mitja hora. I amb els horaris més estrambòtics que us pugueu imaginar. Perquè, com comprendreu, dos quarts de deu del matí no és l'hora que haguéssim triat. És clar que davant la possibilitat d'anar-hi entre setmana entre la una i les tres del migdia, no teníem altra opció. Més que res, perquè el Gran és a l'escola fins a dos quarts de cinc...

Afortunadament, el Gran i la Mitjana hi van contents. El paredetrès, per la seva banda, acostuma a anar-hi amb cara de son i l'esmorzar encara per pair. I si no fos pel litre i mig d'aigua que encara s'empassa el Gran cada vegada, podríem dir que els matins de diumenge són tot un èxit. Els nens van progressant i el Gran ja fa temps que ha superat el mínim exigit per poder-se banyar sol en una piscina pública. Ja té el preuat Seepferdchen, el cavallet de mar que acredita que sap nedar 50 metres sense parar (de l'estil millor que no en parlem), agafar una anella del fons de la piscina i llançar-se a l'aigua de peus. Com que a nosaltres no ens sembla suficient, continua anant-hi per millorar (que falta li fa) i agafar seguretat. Però aquí, la majoria de pares considera que ja n'hi ha prou. Per sucar els peus a la vora de l'aigua potser sí. Però per nedar fins a la plataforma i tornar, què voleu que us digui. Nosaltres no ens arriscarem.

Ahir, l'aventura schwimmenlernen va semblar encara més absurda. Perquè anar a piscina a tres graus sota zero i nevant, no sembla normal. I haver d'encabir guants, gorros i bufandes de tres persones en una taquilla, tampoc. Passejar-te amb xancletes i màniga curta per la vora de l'aigua i acte seguit haver de posar leotardos i coll alt a la Mitjana pot jugar una mala passada a la pressió sanguínia de qualsevol. I ser l'origen d'algun refredat, també. Però mentre no siguin capaços de nedar bé, haurem d'assumir els riscos. I, sobretot, recordar-nos d'agafar l'assecador.