Hores perdudes

juguem a metges?

El Petit s'ha refredat. El cap de setmana se l'ha passat tossint, cridant "mocs!" perquè li netegéssim el nas i més moix de l'habitual. L'hem omplert de "mimus", li hem donat la mà perquè s'adormís, l'hem fet inhalar de manera preventiva i, quan semblava que havia fet el tomb i estava recuperat, va i fa el pipí verd. Color alienígena. I no és una broma. Això passava ahir al vespre, i com que aquest matí s'ha repetit, no hem tingut més remei que trucar al pediatra, l'inestimable Dr. H. La infermera, molt diligent, m'ha demanat només una mostra d'orina, i com que el Petit s'ha quedat a casa igualment, hi hem anat junts. En treure el potet de la butxaca, la reacció de la infermera ha estat definitiva: "no m'imaginava que fos tan fosc". Per tant, sense esperar ordres, he tret jaqueta, gorro i guants al Petit i he dit allò de: "ens hem de quedar, oi?". Perquè una ja hi està acostumada. I mentre esperàvem al Dr. H, que afortunadament ha atribuït el tint urinari a la infecció vírica actual (sumada a una predisposició genètica), he començat a pensar quantes visites havia fet ja al Dr. H des que fa set anys ens vam estrenar en això de ser pares.

El recompte no és senzill. El primer any de vida d'una criatura, un té la sensació de passar-s'hi la vida, al pediatra. I no només per obligació. La visita al metge tranquil·litza en moments de dubte sobre l'alimentació, el desenvolupament, el creixement i moltes altres coses. A tot això, però, cal sumar-hi les vacunes, les revisions periòdiques obligatòries i les visites per malaltia i trompades vàries, que varien d'una criatura a una altra, però que en el nostre cas han sovintejat molt. Massa.

Em costa, doncs, pronunciar una xifra. Per aproximada que vulgui ser. Del que no tinc cap dubte, és que he anat al Dr. H més de cent vegades. Potser més de dues-centes. És igual. Algunes corrents, amb una bossa feta a corre-cuita, una criatura bronquítica i el cap posat en l'hospital. D'altres amb calma, aprofitant per fer un passeig, comprar quatre coses i airejar-nos (mare i criatura). Les més pesades, amb els germans, grans o petits, del pacient de torn, carregada de brezels, aigües i xumets, perquè no cridin ni s'esverin gaire a la sala d'espera. Però sempre carregada de paciència. Perquè el Dr. H és bo, eficient i amable. Però també lent. I si hi vas amb presses, t'acabes enfilant per les parets. I tampoc no en treus res.

Quan de tant en tant el Dr. H llueix pell morena i cara de salut, sabem que ha tornat a fer vacances lluny, allà on fa bon temps tot l'any i pot submergir-se a l'aigua amb tub i ulleres. Tot subvencionat al 80% per la nostra assegurança, i al 20% per nosaltres. Que no és poc, percentualment. I en valors absoluts, millor ni pensar-ho. Sent francs, amb els diners invertits en el Dr. H, a poc a poc, mes a mes, any rere any, podríem haver anat tots cinc a Eurodisney. Com a mínim. Però no hi donem més voltes. La salut dels fills és el més important. Oi?