Viatge al país de les xufles

només he vist els dos primers

Creieu-me: el blog no està abandonat per desinterès. Si hi creixen les males herbes és només perquè la meva nova vida no transcorre davant el meu teclat i pantalla habituals, sinó dalt d'un tren d'alta velocitat. Sense glamour. I amb el cul quadrat.

Ara que ja he fet el trajecte d'anada i tornada tres vegades, i que la malaltia del Petit m'ofereix aquest inusual descans, és hora de fer dissabte i estendre bugada nova al blog. Abans que marxeu tots pensant que la maredetrès ja no s'ocupa dels seus tres sols i ara és una executiva agressiva. Més que res, perquè us estaríeu equivocant. I de molt.

Si una cosa té la feina de traductor, és que pràcticament la pots fer des de qualsevol lloc. Per això, anar a treballar a cal client és certament inusual. Una oportunitat per relacionar-se amb altres empleats, de veure cares noves, de xerrar més que amb les parets de casa. Sí. I no.

Mentre la Mitjana em demana que me l'emporti a la maleta, el Gran m'enveja per anar amb el veloç ICE dia sí dia també, i el Petit em recita allò de "mama se'n va no", jo passo les hores davant d'un ordinador més gran, més nou i més bonic, però res gaire diferent. Bé, sí. A casa, com a mínim, hi ha silenci. Allà, un terrabastall continuat.

Per començar, l'edifici està en obres. Bé, més que l'edifici, la planta on m'han col·locat a mi. Ni més ni menys que una ala nova, hi estan posant a punt. Amb obrers per tot arreu, pols, sorolls i xerrameca continuada. Si a això hi sumem que l'edifici està enganxat a l'estació de trens (cosa molt pràctica, d'altra banda, no ho negarem) i a la central de correus, podeu imaginar-vos que obrir la finestra és un suïcidi sensorial. Quan no arriba un camió de no sé quantes tones a descarregar, un tren anuncia la seva arribada. I com que a mi m'han posat de cara a la paret, vull dir, de cara a la finestra i d'esquena a la porta, veig més vehicles pesants que persones, al cap del dia.

L'experiència gastronòmica tampoc no està sent per tirar coets. Quan vaig veure la furgoneta de Sodexo al pàrquing, ja vaig ensumar-me que els àpats no serien de cinc forquilles. Decebuda he acabat després de cada dinar. Només el cafè se salva, però com que val més no triplicar la taxa de cafè en sang a què estic acostumada, m'he limitat als menús de preu raonable. Perquè, al carrer, tot és caríiiiiiiiiiiiiiiiiiiissim. El primer dia, sense anar més lluny, vaig pensar que podria esmorzar en un bar de l'estació, i en veure que per un cafè amb llet em demanaven set xufles, i dotze xufles més per un entrepà, vaig obrir el bitlleter i vaig dir que gràcies, que ja menjaria a la cantina.

I entre viatge i viatge, el Gran i el Petit han fet de les seves. Perquè és llei de Murphy. Tal com va fer la Mitjana durant l'esquiada, el Gran va aconseguir esquinçar-se un turmell la nit abans del meu primer dia, amb visita a l'hospital inclosa. I el Petit ens regala ara un virus de panxa d'aquells tan incòmodes. Però ens n'anem de vacances, avui mateix. Peti qui peti.