Ha quedat demostrat que vam cantar victòria abans d'hora. Tres dies i tres nits després de tornar a casa, fèiem maletes altra vegada. No pas perquè anéssim a passar uns quants dies a fora, com havíem pensat quan ens van donar l'alta. Descartat l'esquí, sempre ens quedava una sortideta a Estrasburg. O Munic. O Luxemburg. El que quedava de les vacances del Gran. No. Senzillament, el Petit havia agafat una altra galipàndria, que també se li havia complicat. I aquesta vegada, el Dr.H (àlies Pilat) va rentar-se les mans i ens va enviar de dret al Clementine. Per evitar mals majors. I perquè ja havíem fracassat una vegada en l'intent de tractar una pneumònia de manera ambulatòria.
I així hem passat un parell de dies més. Amb la Mitjana encara enfebrada, el Gran passant les pitjors vacances de la seva vida, avorrit com una ostra, i el paredetrès fent sopes i arrossets. El Petit, per la seva banda, no va estar precisament content de tornar a veure les infermeres, els metges i les mascaretes. Aquesta vegada, el cartell d'infecciosos ens el van penjar el primer minut, i això va tenir molts avantatges. El més gran, que no vam haver de compartir habitació. Un luxe. Tota la 103 per a nosaltres sols. Si la primera nit el Petit no hagués hagut d'inhalar cada 2,5 h, si no li haguessin hagut de canviar el gota a gota dues vegades, i si no hagués tornat a arribar a 40, amb l'enrenou de supositoris que això suposa, haguéssim tingut una nit força plàcida.
Afortunadament, però, no és del tot cert això que segundas partes nunca fueron buenas. A nosaltres ens ha anat prou bé. De moment. De tal manera, que quaranta-vuit hores després ens deixaven tornar a casa. No pas amb un nen, sa, això no. Seria demanar massa. Però sí força recuperat. Així, només m'ha calgut esmorzar dues vegades a la cantina-nevera que hi ha al pis de dalt. On et donen una mantega a un grau impossible d'untar en trenta-sis hores, si no és que seus al costat de la calefacció. El temps just de preparar el cafè a la màquina, i la mantega ja estava al seu punt. M'he fet un fart de panets amb mantega i formatge (encara ningú no els ha dit que les dues coses no lliguen) i de sopetes de malalt. M'he nodrit de galetes i fruita portada de casa per a les més de 14 hores que passen entre el sopar i l'esmorzar. I me n'he anat al llit a l'hora de les gallines per poder suportar millor els cops de porta de la infermera de la nit, una dona curiosa que portava lot i guants com si entrés a robar.
Ara només ens queda esperar que el Petit i la Mitjana facin net aquesta setmana i puguem sortir al carrer aquest mes de febrer. Perquè, de moment, el mes més curt de l'any no ha existit. Aquí com sant Tomàs. Que m'ho demostrin, que el 2013 no salta del 31 de gener a l'1 de març. Com les últimes copes d'Europa del Madrid, de les quals em vaig negar a veure qualsevol imatge, i per tant és com si no haguessin existit. Per molt que esperin la Décima. I si algú em pregunta com han anat les vacances d'esquí, li diré que molt bé, gràcies. Que l'hotel era fantàstic, que el poblet una monada, que als nens els ha encantat, que ja baixen pistes blaves, que el Petit s'ho ha passat pipa i que el paredetrès i servidora han fet tot el que volien fer: dormir, relaxar-se, desconnectar i fer una mica d'esport. Que ha sortit rodó, vaja. I que l'any que ve hi tornarem. Perquè a tossuts ningú no ens guanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada