Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor

Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.