Trencaclosques

per a gent amb paciència

A mi fer puzles no m'ha agradat mai. Els de poques peces em semblen un insult a la intel·ligència. Els de moltes, una tortura. Admiro les persones capaces d'escampar deu mil trossets de cartró damunt una taula, posar-los tots cap per amunt, classificar-los per colors i buscar totes les vores i cantonades, i després passar-se hores intentant encaixar-les. Perquè les setanta peces blaves del cel poden semblar totes iguals, però és evident que no ho són. Si bé reconec l'esforç dels puzlistes i entenc la seva satisfacció un cop reproduïda la imatge dels temples d'Angkor Wat o dos gatets i un cabdell de llana, em desespera pensar que es tracta d'una gesta efímera. I és que, al capdavall, malgrat la dèria d'alguns a emmarcar-los i penjar-los per tota la casa, aquestes fotografies pixelades, passat el seu moment de glòria, acaben amuntegades i engarjolades de qualsevol manera a la seva capsa. Que, casualment, ja no torna a tancar mai igual de bé.

Un cop exposades les sensacions que em produeixen els trencaclosques, entendreu millor que la tornada a l'escola em generi neguit i insomni. Perquè fer quadrar els horaris de tots requereix minuciositat, reflexió, actitud proactiva i, també cal dir-ho, una mica de sort.

Reconeguem d'entrada que les activitats extraescolars, vistes des del prisma patern, no tenen cap gràcia: a banda de no ser gratuïtes, acostumen a involucrar dos trasllats i una llarga espera, amb transport de material i producció exponencial de roba bruta. Per això, abans d'apuntar el Gran aquí i la Mitjana allà, jo aquest any he agafat paper i llapis i m'he assegut davant l'ordinador. He fet recerca, croquis, fletxes. He apuntat, horaris, adreces i telèfons. He preguntat preus i he demanat places. He escrit correus i he omplert formularis. He optat per unes opcions per després quedar-me amb unes altres. M'he emprenyat, he cantat victòria abans d'hora i he maleït més d'un funcionari. Però, toquem fusta, sembla que tot ha quadrat. I ja em puc donar copets a l'esquena perquè, a banda de tot, encara tenim dues tardes "lliures". Per no haver de córrer amunt i avall. Per poder arribar a casa abans que es faci fosc. O gairebé, perquè aquí a l'hivern si no t'espaviles et toca berenar amb el llum encès.

Confesso que el Gran va començar les activitats, en el seu cas extraguarderils, massa aviat. Ens van entabanar, evidentment. Però és el que passa amb el primer: et sembla que si no fan anglès, xinès i música abans de fer l'any, no els hauràs estimulat prou. El Gran, durant tot un curs, va anar a un grup de cançonetes en anglès (!). Bé, no només ell: també servidora i la Mitjana, acabada de néixer i confinada al maxi-cosi. El Gran també va anar a castellà els dissabtes, mentre els altres tres ens dedicàvem a passejar i, fet i fet, perdre el temps. La Mitjana, en canvi, tot just ara, a punt de fer cinc anys, comença amb les extraescolars. I el Petit, segurament, ens haurà de demanar de genolls que l'apuntem a alguna cosa. Perquè, si badem gaire, ens passaran per alt els terminis de matrícula. I aquí, això es paga.