dilluns, 8 d’abril del 2013

Anem al parc?


Per als qui patíeu per nosaltres, tranquils, ja tornem a ser aquí. No és que el bloc hagi tancat, no. Com deveu haver imaginat, hem estat de vancances. De Pasqua. A Casa. I jo he practicat la meva més gran apagada digital. Amb èxit. Avui que el Gran ha tornat a l'escola, tocaria fer el dibuix de les vacances. Però per evitar que a més d'un se li escapi el riure per sota el nas, com que no estic precisament dotada per a les arts gràfiques, parlaré d'un dels indrets més visitats per pares i mares: els parcs infantils. Més concretament, de les diferències entre els vostres i els d'aquí. Perquè s'assemblen com un ou a una castanya. Per no dir més.

Les criatures necessiten esbargir-se. Frische Luft, que diuen aquí. I és ben veritat. Perquè tenir-los un dia sencer tancats a casa, si no és per causes majors, pot convertir-se en un suplici. Per a tots. A les grans ciutats, però, no sempre és fàcil trobar un parc. Afortunadament, a prop de casa dels avisdesis n'hi ha un de molt arregladet, amb jocs infantils, espai per córrer i fins i tot un bar, molt concorregut els caps de setmana. Però tant la flora com la fauna són peculiars, si més no vistos amb els ulls d'algú que el 98% dels parcs que ha trepitjat és a Alemanya.

En horari de màxima assistència, és a dir, els dies laborables al sortir de l'escola, i els caps de setmana, s'hi amunteguen no sé quantes criatures per metre quadrat. Trobar un forat al sorral per plantar-hi el Petit no és tasca senzilla. Com tampoc no ho és que el Gran i la Mitjana aconsegueixin gronxar-se uns segons en un dels dos culúmpius que hi ha. Anar al parc en aquest horari demana paciència i molta atenció, perquè tenir-los controlats a tots tres enmig de tanta canalla és tot un repte. Afortunadament, les tasques de detecció s'agiliten gràcies a la vestimenta, perquè no té res a veure amb l'habitual del barri. A la predominància de tons beixos, blau marins i grisos, i l'abundància de vestits de mudar i llacets i bermudes d'hivern curtes, hi hem aportat un toc de color amb les jaquetes funcionals del Gran i la Mitjana.

G, M i P - ni un pam de net

Aquí, a banda de gaudir de molt més espai i, per tant, de no patir tantes invasions de l'espai íntim, són bàsicament els pares els qui acompanyen les criatures al parc. Els avis gaudeixen de la seva jubilació. Normalment, a uns quants centenars de quilòmetres de distància. Així que no es veuen avis empenyent cotxets, ni intentant treure criatures dels gronxadors, ni carregant galledes, pales i rasclets. De fet, segurament s'escandalitzarien, si veiessin les intenses jornades laborals que alguns jubilats i jubilades tenen a casa nostra. I ho recriminarien als pares. Perquè de mossegar-se la llengua, no en saben.

Sens dubte, però, la més gran diferència entre les anades al parc d'uns i altres és que aquí no s'espanten quan cauen quatre gotes. Mal comptades. I a Casa sí. L'altre dia vam ser testimonis d'una autèntica desbandada. En qüestió de segons, com un ramat de nyus qualsevol, guiat per un sisè sentit, pares, criatures i cotxets van desaparèixer. Deixant-nos com qui diu amb la paraula a la boca. I tot el parc per a nosaltres. El Gran i la Mitjana es miraven estranyats i preguntaven per què marxava tothom. Al cap de poc, però, van adonar-se dels avantatges de ser els únics en tot el parc.

desbandada general
Estic convençuda que si haguéssim aparegut amb la vestimenta outdoor del Kindergarten, en comptes de fer-se fonedís amb l'excusa de la pluja, els acompanyants (mares, pares, avis i cangurs) haurien tret l'iPhone de la butxaca i ens haurien fotografiat de dalt a baix, per comentar tot seguit per Whatsapp que havien vist una rara avis al parc. Com si fóssim l'E.T. Perquè posaria la mà al foc que mai no han vist jugar criatures amb Matschhose.





6 comentaris:

  1. Hola maredetrès,
    Quina gràcia. T'acabo de descobrir i veig que tenim vides paral·leles. Jo també sóc traductora, mare de tres (nenes) i visc a Mannheim. I jo que em pensava que era tan original ; )

    m

    ResponElimina
  2. I ara acabo de veure que vius per aquí des de fa una dècada. Jo, dècada i mitja. A veure si ens coneixerem i tot : )

    m

    ResponElimina
  3. Doncs em sembla que jo sí que sé qui ets! :-P
    Em van parlar de tu l'altre dia a la calçotada de Frankfurt. T'escric per una altra via, eh?
    I sí, tenim vides paral·leles!!! Quina gràcia!!

    ResponElimina
  4. Si et van parlar de mi a la calçotada,
    haig de ser jo per força. : )
    Escriu-me, va! Quina gràcia!

    m

    ResponElimina
  5. I que diferents, els parcs! Ara els de Catalunya han millorat força, però tot i així a Alemanya trobes construccions de somni que a Catalunya són inimaginables.

    Jo el que sobretot comparo amb Catalunya són els parcs dels Kindergarten amb els de les escoles bressol. M'agafa claustrofòbia només de pensar en els pobrets catalanets que es passen tot el dia tancats entre quatre parets.

    ResponElimina
  6. És que precisament aquí que hi fa mal temps, tot el dia són a fora. I allà, que gairebé sempre hi fa bo, són a dins...

    ResponElimina