Exercici semestral

Ara que sembla que la primavera ha arribat per quedar-se, que ja no ens despertarem amb una inesperada capa de neu o glaç als carrers, i que el sol per fi ens promet la vitamina D que ens ha racionat tot l'hivern, ja no hi ha excusa per fer allò que, per ganes, deixaria per dilluns de la setmana que ve. Com el començament del règim, o la visita al gimnàs, del qual pago religiosament la quota però on no m'han vist el pèl des que el Petit va anunciar la seva arribada. I d'això ja en fa dos anys. Però com que a ningú no li agrada portar anorac quan a fora els ocellets canten i el sol t'escalfa la closca, diumenge va arribar el moment de fer l'ineludible canvi d'armaris. Aquesta vegada, a més, amb un plus d'intensitat. 

muntanyes de roba

El Gran i la Mitjana, begeistert, el que se'n diu begeistert, no van estar. Res a veure amb l'entusiasme, la seva actitud. El que va començar com una festa de disfresses, es va acabar convertint en tortura. Per als nens. Per a tots.

- Emprova't aquests pantalons, ara aquest vestit, ara la gorra, ara la camisa. Això sí, això també i això ja et va massa petit. Serà pel Petit.

- Quan acabarem?

- Quan us ho hagueu emprovat tot.

- Quin rollo.

- És un rollo, però s'ha de fer.
Pitjor jo que després ho he de classificar i endreçar tot, vaig pensar.

El Petit, en canvi, va seure a terra, es va treure les sabatilles i fins i tot va provar de treure's el bodi. Sense èxit, evidentment. Però, molt pacient, s'ho va deixar emprovar tot. I més. Però la tendència canviarà, segur. Això és com la dèria que tenen per posar rentadores i assecadores. Posaria la mà al foc que abans que al Gran li surti el primer pèl al bigoti deixarà de tenir interès per posar la pastilla d'anticalç i prémer el botó.

Per si no n'hagués tingut prou, dilluns vaig completar la setmana mundial de la roba endreçada amb una estada de sis hores al traster. Perquè tot i que durant tots aquests anys hem fet un esforç remarcable per tenir ordenada la roba de criatures, per talles, sexes i temporades, arriba un punt que el contingut de les caixes no té res a veure amb el cartellet que en penja. I pensant en la mudança que ens espera aquest estiu, hem decidit desfer-nos per sempre de la roba de nena i la que el Petit ja no portarà. Així, a banda de silenciar qualsevol rumor sobre una hipotètica ampliació de la família, garantirem una transició menys estressant al pis nou. O aquest, si més no, és el nostre objectiu.

Sis hores de feina, vaig tenir a buidar set caixes, classificar-ho tot de nou, penjar nous cartellets i preparar bosses amb la roba que havíem de donar i que espera impacient el seu nou amo. En el fons, un dineral invertit en pantalons, samarretes, roba interior, sabates, jaquetes i roba d'abric. Que podria portar a vendre al mercadillo de torn, sí. Armada amb una taula, una cadira i un pastís hausgemacht, el peatge imposat per tenir dret a vendre les intimitats. Però com que de temps i ganes per passar un dissabte intentant col·locar la mercaderia més aviat me'n falten, hem optat per la via ràpida. Una mica com es feia abans amb els carnets del Barça, que es deixaven. Perquè ara, amb el seient lliure, el costum s'ha perdut. I és una llàstima. Sobretot per als qui tenien parents o amics que ara s'estimen més fer caixa. En fi.

Aquests dies, constatant un cop més l'enrenou i la dedicació que exigeixen el canvi d'armaris en particular, i l'ordre domèstic en general, a banda de preguntar-me com s'ho fa la gent que no té traster, m'ha vingut al cap diverses vegades la imatge de l'aviadecinc, que anys enrere ja vaticinava el futur, quan em deia: "Quan tinguis criatures entendràs moltes coses." Jo, per si de cas, ja he començat a fer servir la frase amb els meus fills. De moment, tot s'ha de dir, sense els efectes esperats.