L'estranya parella

menú de primavera

Els humans som animals de costums. Els alemanys, encara més. Ara que el verd ho ha inundat tot, res no podrà aturar la marea blanca i vermella. S'acaba d'inaugurar la temporada de l'espàrrec i la maduixa. Intrínsecament vinculats, virtualment inseparables. La parella de moda, vaja. Tothom els coneix, tothom en parla, tothom se'ls cruspeix. Els menús casolans i les cartes dels restaurants s'apunten convençuts al carro dels clàssics primaverals, i els supermercats gairebé no et deixen sortir si no te n'endús un manat i una safata. Una primavera sense espàrrecs ni maduixes, i per descomptat sense les primeres barbacoes, sembla que no és primavera. I no val fer-se el despistat. Miris on miris, només hi ha esvelts espàrrecs blancs i molsudes maduixes vermelles. A tonelades.

No és que la campanya vagi acompanyada d'un merchandising aclaparador. Perquè no cal. N'hi ha prou de plantar les típiques cabanetes blanques a cada tres cantonades, col·locar-hi una persona i una balança, i per descomptat exposar-hi caixes i caixes d'espàrrecs i maduixes. Amb el cartell de propaganda de la granja corresponent. En un 80% dels casos, d'agricultura biològica, evidentment. No negaré que els espàrrecs són bons i versàtils. Et serveixen tant per fer una sopa com per a un plat principal o un acompanyament, ben regats de salsa holandesa, que no pot faltar, sigui casolana o de pot. Però potser en fan un gra massa. Perquè si no t'agraden, només et queda l'opció de demanar el clàssic Schnitzel. Amb sort. De postres, ja tens les maduixes, que excepte en casos d'al·lèrgia, acostumen a tenir força èxit, acompanyades de nata o gelat. Perquè aquí el moscatell no saben què és.

Els més integrats en la tradició maduixera local fins i tot fan excursions a les granges de maduixes, on per un preu mòdic tens dret a campar amunt i avall per les fileres i collir les maduixes que el cos et demani. A les criatures els encanta. Sempre que després se les puguin menjar, és clar. Encara que per atipar-se s'hagin d'ajupir una pila de vegades. Nosaltres, capaços de matar de set fins i tot els més robustos geranis, l'any passat vam plantar maduixeres al balcó. Ja bones i crescudes, més que res perquè quan ens vam despertar ja era massa tard per plantar les llavors. Però sigui com sigui, vam anar tenint maduixes fins a l'estiu. I força bones, tot s'ha de dir. Només una mica escasses.

De tota manera, si us he de ser sincera, a mi m'agraden més els espàrrecs verds. Per començar, perquè no s'han de pelar. També, perquè els pots preparar ràpidament. I finalment, perquè són els que he menjat sempre. A casa l'aviadecinc, la tradició esparraguera primaveral era tota una institució. La besaviadecinc, fins ben entrada la norantena, s'encarregava de bullir-los (sí, bullir-los) i preparar la salsa verda. Cada diumenge, per norma. I tot i que en vida mai no l'hi vaig agrair, pel sol fet que m'hauria estimat més uns bons espaguetis, ara em fa pensar que he de demanar la recepta de la salsa verda a l'aviadecinc. Per aportar un toc mediterrani a aquest costum tan germànic.