Anti-aging

la mosca

Jo que no sóc gaire de cremes ni potingues, acabo de descobrir l'elixir de l'eterna joventut. I no és broma. Quan em pensava que els quaranta eren a punt de caure'm al damunt com una llosa, va i m'adono que la solució és molt més senzilla. Només cal vestir-se d'Alberto Tomba de cap a peus i calçar-se botes i esquís. La regressió és automàtica. Com una màquina del temps. Però no de les que et porten a la prehistòria o l'Edat mitjana, èpoques de conegudes dificultats per mantenir-se viu. No. Senzillament, la tècnica de l'esquí et trasllada vint anys enrere primer, i trenta després. Amb efectes positius per al cos i la ment.

Diuen que esquiar és com anar en bicicleta. Que no s'oblida. I dono fe que no només és veritat, sinó que l'evolució tecnològica ens ho posa encara més fàcil. Enrere han quedat els temps en què els esquís, si no et passaven un pam, no servien per a res. Com més llargs millor, crèiem tots, pobres il·lusos. I després ens tocava posar bona cara fins i tot quan les pistes més glaçades i traïdores ens feien creuar les pales i clavar-nos una trompada darrere l'altra. Ningú no negarà que l'arribada dels carvings va ser una revolució. Burros que érem abans, com no se li havia acudit a ningú que un petit canvi de mida i forma permetria gaudir de les baixades com mai abans? Poseu per cas aquesta humil maredetrès, que després de set anys de baixa esquiadora forçosa va pujar temerosa al telecabina, pensant que potser faria el ridícul davant de tothom... quan resulta que els esquís anaven sols! Sensació de llibertat i rejoveniment en un sol moviment. Què més es pot demanar?

Malgrat els anys d'inactivitat a la neu, un s'adapta ràpidament als canvis. Els forfets, per començar, ja no s'enganxen, sinó que són electrònics. Ah, vale. I a més et fan una foto perquè no te'l puguis intercanviar. Que es veu que d'espavilats n'hi ha a tot arreu, també a Àustria. D'altra banda, el gorro ja el pots deixar a casa. Ara tothom va amb casc. Tothom, tothom. Sembla mentida també que ens hagi costat tant arribar a veure la necessitat de portar-lo. I si no fos pel petit inconvenient que els cabells queden suats, enganxats i aixafats, en cantaria les excel·lències. Rectifico, doncs: el gorro sí que cal, per emmascarar un pentinat vergonyós abans de l'après-ski. I les ulleres de sol se substitueixen per les de boira. Perquè sí, perquè així no ploren els ulls i a més l'efecte disfressa és total. No et reconeix ni la teva família.

Durant la primera etapa del meu viatge pel temps, vaig reviure la fal·lera esquiadora de la meva adolescència. Amb un Mars a la butxaca, manyoples, motxilla i gorro peruà, baixava un pèl massa esbojarrada per qualsevol pista que se'm posés al davant. Acompanyada de parents i amics en edat semblant, sortíem de bon matí i solcàvem una vall rere l'altra, mapa en mà, fins l'hora de tornar a l'apartament. Eren dies de salts, pistes kilomètriques i més d'una imprudència. De llibertat i responsabilitat. Gràcies als pares, és clar. En la segona part del meu viatge, vaig recordar els meus inicis a Cerler, amb un vent gèlid que gronxava el telecadira que ens pujava, sense esquís, cap amunt. Aquells dies a més de deu sota zero, criatures glaçades darrere els monitors. Farnuserals, Cogulla i companyia. I les tardes d'activitats a l'hotel, amb piscina! climatitzada, cinema i el Redoxon del matí. Que ens havia d'evitar els refredats.

Ara que sóc gran i he posat seny, enceto la meva tercera era esquiadora, des de l'altra banda. La que ha de cordar les botes als fills, posar-los crema i portar-los a classe. La de fer-los fotos, ajudar-los a aixecar-se i sentir-los remugar perquè les botes els apreten, els pica el casc o tenen els guants xops. La que ha d'avisar cent trenta vegades que la neu no es menja. Però, sobretot, la que gaudeix al màxim del parell d'horetes que té per esquiar amb altres adults, amb tranquil·litat, i que alhora no veu el moment d'acompanyar i guiar el Gran en les seves primeres baixades. Tot això, amb vint o trenta anys de menys a les espatlles.