Les meves vacances russes

La foto no fa justícia: Limassol és molt més lleig

Només començar entono el mea culpa per la ignorància que he demostrat abans i durant la meva curta escapada a Xipre. Perquè d'aquests pobres illencs en sabia ben poc: que eren mediterranis, tenien l'illa partida pel mig i turcs i grecoxipriotes no eren gaire amics. Investigar-ne les causes no m'havia passat mai pel cap. Segurament, perquè no pensava posar-hi els peus. Abans em veia prenent el sol a Creta, Mykonos o fins i tot Malta. Però casualitats de la vida, el paredetrès tenia una conferència a Xipre i per primera vegada el vaig acompanyar. Pagant, això sí. I amb ganes de desconnectar, això també. Tres dies de vacances per a mi, sense nens!, mentre el paredetrès escoltava, presentava i feia contactes. Jo, de contactes, zero. Només amb el personal de l'hotel. I encara gràcies.

Com he dit, a banda de no saber un borrall d'història, geografia i cultura xipriota, tampoc havia interioritzat el que s'havia dit repetidament a les notícies durant el recent corralito: que els grans inversors de l'illa eren els russos, que hi tenien comptes milionaris i que s'havien fet l'illa pràcticament seva. Com els alemanys amb Mallorca, vaja. Però pitjor.

I ves per on que allà aixeques una pedra i en surten tres russos. O russes, més ben dit. Perquè es veu que en aquell país, i entre la classe adinerada, evidentment, es porta això de fer vacances a Xipre. Majoritàriament, dones i fills. En hotel de cinc estrelles, si pot ser. I amb personal, cartells i menús en rus. Menys ensaladilla, de tot. Normalment quan vas pel món a tot arreu t'hi trobes catalans, amb qui et saludes amb complicitat i convidaries a casa com si els coneguessis de tota la vida. A Xipre, això no passa. Les esveltes russes passegen amb cara de pomes agres, com si algú els hagués fet alguna cosa, però he arribat a la conclusió que no es tracta més que d'un tret ètnic. Que no hi poden fer més, vaja.

El que sí que fan al més pur estil Ana Obregón es fer-se fotos a la vora del mar exhibint pit i cuixa en biquini i fent tota mena de postures. La primera vegada que ho vam veure, al paredetrès i a mi se'ns va escapar el riure per sota el nas. Després vam adonar-nos que era un costum autòcton, comparable a la V que fan amb els dits els japonesos quan es fotografien davant la Sagrada Família. Nosaltres vam abstenir-nos de fer el numeret. I és que s'haguessin posat a riure. Si la tibantor del rostre els ho hagués permès, és clar.

Semblarà una contradicció, però feia temps que no em sentia tan fora de lloc i com peix a l'aigua a la vegada. Potser precisament el fet de sentir-me d'un altre planeta em va fer canviar el xip només posar-me les xancletes, i vaig poder dedicar-me al dolce far niente sense (gaires) remordiments. Perquè, no us penseu, no tenir res a fer durant tres dies pot arribar a ser complicat. Sobretot si no es té un bon llibre. Jo, per sort, el vaig ensopegar.