Balconing i altres distraccions pasquals

Cada vegada que llegeixo a la premsa que un adolescent estranger ha caigut al buit després d'intentar un salt acrobàtic balcó-balcó o balcó-piscina, m'estremeixo. M'imagino els seus pares, els seus companys, els monitors. Però també sobretot el Gran, i també la Mitjana, que com a bons alemanys acabaran fent algun viatge de final de curs a Mallorca, Lloret o Salou. Falten anys, encara, i esperem que fins aleshores aquesta perillosa moda s'esvaeixi. O que el seny que per força han de dur als seus gens s'imposi.

adecentat

Mentrestant, ens dediquem a un altre tipus de balconing: el dels geranis. Perquè tal com ens van prometre al garden el dia que ens hi vam firar la nostra barbacoa (ja estrenada, per cert, amb èxit), les noves remeses de plantes n'han vingut carregades. I aprofitant que el Gran i la Mitjana encara tenien vacances, i més important encara, que el Petit podia anar al Kindergarten, vam aprofitar per tornar a passar unes hores allà on el Gran va manifestar que havia passat el dia més avorrit de la seva vida. Però motivats a cop de síndria, mandarines i brezel, fins i tot els sacs de terra van acabar carregant amb alegria. I així, dues hores i dotze geranis després, vam tornar a casa amb l'objectiu d'adecentar un balcó assolellat que feia pena. Molta pena. Terra vella que havia sobreviscut a la mudança del juliol passat, testos bruts, troncs secs i estellosos. Un balcó poc digne, que no convidava a sortir, vaja. Però que vam aconseguir girar com un mitjó i deixar-lo digne de visites. I d'ús propi, evidentment.

Avui que ja tenim el balcó arregladet, ens n'hem anat a la piscina. Coberta, malgrat els 25 graus que hi ha a fora i que si no fos perquè el calendari ens demana prudència, m'empenyerien a desar tots els mitjons de la casa. Fins al setembre. Desaparellats inclosos, que superen la vintena. I així, després de deixar el Petit mig enredat al Kindergarten, més que res per tenir les mans lliures a l'aigua, el Gran i la Mitjana s'han tret l'espineta que tenien clavada des de fa més de mig any, quan els vaig prometre no sé per què que el dia que tinguéssim temps aniríem a la piscina. I com que quan no ha estat un inoportú virus de panxa, ens ha sortit un imprevist o senzillament m'ha vençut la mandra, avui, l'últim dia de les Osterferien, com que m'ha semblat que la ciutat estava encara mig buida i no em tocaria nedar apartant criatures, m'he decidit a portar-los-hi.

Estan rebentats. Ells. I jo. Perquè això de tirar-se pel tobogan més de deu vegades, cansa. Però m'han donat les gràcies repetidament, o sigui que els deu haver agradat de veritat. Ara només he de procurar no tornar a fer promeses d'aquestes. Durant una temporada.