Segona residència

En aquest país, això de tenir segona residència no es porta. De fet, la majoria de la gent no té ni primera residència. De propietat, s'entén. Fins fa ben poc, el gruix de la societat vivia de lloguer de per vida, i tan tranquils. Només ara que la crisi ha fet inviable la inversió en mercats de valors, els alemanys s'han fet seva la dèria del pis de propietat, i si no vigilen, acabaran com nosaltres. Perquè a les ciutats, el preu del metre quadrat està pujant a un ritme vertiginós, els pisos es venen sobre plànol i gairebé sense ni mirar, i sembla que si no tens una Eigentumswohnung no ets ningú. Als afores, la gent no és que es compri la caseta amb jardí, sinó que se la construeix. Per molts maldecaps que això comporti. Fer-se la casa els omple d'orgull. Gairebé tant com portar sempre el cotxe immaculat.

Jo, en canvi, sí que tinc una segona residència. És més aviat petita i, també s'ha de dir, una mica fosca. Però a l'estiu s'hi està ben fresquet. I tranquil. A força d'anar-hi tan sovint, me l'he fet meva, tot i que en realitat la comparteixo amb els veïns. I és que ha arribat el moment d'acceptar-ho: em passo mitja vida a dos metros bajo tierra. Més concretament, a la Waschküche, que no és res més que la sala de rentadores present a totes les cases de la ciutat. Per tradició, i per evitar fugues d'aigua que t'aixequin tot el parquet, la gent té la rentadora a baix, al costat dels trasters. I els sembla normal.

Cal tenir en compte que aquí el concepte safareig no existeix. Estendre la roba a casa és gairebé missió impossible. I no apte per quan tens visites, perquè troben l'estesa al mig del menjador, o darrere la porta d'alguna habitació. El balcó, en cas de tenir-ne, tampoc aconsegueix resultats òptims, per causes climatològicament evidents. Més que assecar-se, la roba agafa encara més humitat i aconsegueix desesperar a qualsevol. I si a la casa hi ha criatures, encara més. Però una altra de les raons de tenir la rentadora a baix és que gairebé de manera imperativa ha d'anar acompanyada de l'assecadora. I encabir dos trastos així al lavabo no sempre és possible. Per tant, en un vuitanta per cent dels casos, els dos aparells acaben arrenglerats amb els dels veïns a la sala de màquines. Allà, cadascú hi té assignat un espai. I d'aquesta manera, el soroll no empipa a ningú. Pots posar rentadores de matinada, que no et vindrà el veí de baix a queixar-se.

Però fins aquí els avantatges. Que són uns quants. De tota manera, els inconvenients també abunden. I desesperen més d'una vegada. Per començar, una bugada implica ja d'entrada tres viatges. En el nostre cas, Gott sei Dank, amb ascensor. I cotxet, perquè deixar una criatura de bolquers sola a casa senzillament no funciona. Al primer viatge, poses la rentadora. Al segon, fas el canvi a l'assecadora, i al tercer, t'endús la roba cap a casa. Per optimitzar els desplaçaments, és aconsellable aprofitar i fer dues bugades al dia. Malgrat la quantitat d'operacions de plegatge que això impliqui. Jo entre les bugades i la modesta oficina de correus que tinc muntada a casa, estic distreta. Més conllevància amb els veïns, impossible. Com que dia sí, dia també passo estones a baix, m'hi trobo a tothom. Amb roba d'estar per casa, o el que faci falta. Jo, sense anar més lluny, hi he arribat a baixar amb pijama (i jaqueta), o amb la tovallola embolicada al cap. Sense vergonya.

El que sembla un miracle, és que la rentadora encara aguanti. Onze anys, té, la campiona. I si bé va començar la seva existència força relaxada, fa uns quants anys que no té ni un dia de descans setmanal. Perquè som capaços d'omplir el cabàs de la roba bruta en menys de vint-i-quatre hores. Als patis enfangats i els accidents del Petit cal afegir-hi la roba d'esport, futbol i judo del Gran, les Matschhosen de la Mitjana i el Petit, i les jaquetes de tots tres. I això gairebé cada setmana. El dia que la rentadora digui prou, no em podré enfadar. La pobra ja ha donat tot el que podia. I més. L'únic que li puc demanar encara, és que quan mori ho faci sense un últim espeternec. Que, senzillament, s'apagui. A canvi, li garanteixo un sentit comiat.