No tota ampolla té Pfand

Uns dies ençà, una altra maredetrès maredebessons exiliada prop nostre em suggeria tractar el tema dels envasos retornables, o Pfandflaschen, tot un fenomen aquí a Alemanya. I malgrat que és un esport que nosaltres gairebé no practiquem, el passat dissabte, després de veure el musculman del cinquè arrossegant caixes plenes d'ampolles del cotxe al Keller, em va semblar que ja no podia esperar més. El Pfand és una d'aquelles peculiaritats exportables que segurament aviat tornaran a Catalunya. Perquè d'això n'havíem tingut, oi? Si més no, les ampolles de gasosa sí que es retornaven al colmado.

Comencem per la teoria, que és ben senzilla: quan compres una ampolla (o una caixa sencera) d'una de les begudes participants, et cobren un suplement d'entre 0,10 i 0,25 €, que pots recuperar si tornes l'ampolla buida a l'establiment corresponent. Més diners deixes en dipòsit si l'ampolla és d'un sol ús (Einwegflasche) que si és reutilitzable (Mehrwegflasche). Per això, no us estranyi que l'ampolla d'aigua, cervesa o suc no sigui immaculada. Neta ho està, només faltaria. Per recuperar els cèntims, l'ampolla pot retornar-se directament al Trinkhalle (peculiar quiosc que obre fins a hores intempestives i congrega una munió de bevedors a qualsevol hora del dia, a peu dret evidentment) o a les màquines del súper, que amb gran eficiència te les canvien per un val que pots descomptar a la caixa. Bé vaja, que fàcil t'ho posen. L'únic que cal és voler consumir el contingut de les ampolles. I no sempre és el cas.

A can maredetrès som molt avorrits pel que fa al consum de begudes. Bevem aigua de l'aixeta. No ho digueu a ningú. Després d'haver pres durant dècades l'aigua de Casa, amb un regust més que peculiar, la d'aquí ens va semblar boníssima, com acabada de sortir d'una font del Pirineu. I a més, surt fresca. L'única concessió que hem fet és la Brita, i això que li canviem el filtre gairebé només coincidint amb els canvis d'horari d'hivern a estiu i viceversa. Per mandra. I perquè el paredetrès me'ls amaga a dalt de l'armari. Sabent que no hi arribaré. I que em farà mandra anar a buscar l'escaleta.

Els nostres conciutadans, per contra, són addictes a l'aigua embotellada. Serà que encara no han fet càlculs i no s'han adonat que els sortiria més barat consumir la de l'aixeta. O serà, més aviat, perquè d'aigua sense gas pràcticament no en prenen. Aquí, des de ben petits, entren en contacte amb l'aigua amb gas, per a la qual tenen tota una tirallonga de noms: Bizzlwasser, Sprudelwasser, Mineralwasser... A casa, el Gran és digne fill dels seus paresdetrès i només pren aigua sense gas. La Mitjana, en canvi, ha trobat el gust a l'aigua que pica i sempre que pot en demana. I la barreja, que aquí està la gràcia. L'aigua amb gas és la base per crear el popular Schorle, que no és més que suc de fruita amb aigua mineral. I el rei de tots ells, l'Apfel(saft)schorle, beguda per excel·lència de festes d'aniversaris i visites als restaurants. Seguida de prop per l'Spezi, curiosa combinació de refresc de cola i taronja. Gewöhnungsbedürftig, que en diuen.

Però tornant al Pfand i de retruc al veí forçut del cinquè: la dèria dels alemanys per les begudes embotellades fa que hagin de dedicar força temps a arrossegar les caixes pertinents amunt i avall. De tornada rai, que van buides. Però del súper a casa, què voleu que us digui. A mi no em compensa.