Oda al sol

Avui el bloc estrena imatge. Una de més alegre. I no és casualitat. Perquè encara que oficialment no hagi arribat la primavera, aquí tothom la respira. I en parla. Quan ja tothom havia perdut l'esperança, s'ha produït el fenomen que feia mesos que estàvem esperant: ha sortit el sol. Tot d'una, com si res. Tristament, això és notícia. I és que, poca broma, som a punt de deixar enrere l'hivern més fosc i boirós dels últims quaranta anys. Quaranta! Això no hi ha ànima optimista que ho aguanti. Ni sistema immunològic capaç de defensar-se. Per això estem com estem. Desesperats, vaja.

sense filtres ni fotoxop - sense núvols

Els qui hem viscut en terres més càlides, on el sol il·lumina per defecte pobles i ciutats, sabem el que ens perdem. De tota manera, no ho comencem a valorar fins que ens toca passar un hivern com aquest, en el qual la factura elèctrica segur que s'haurà disparat, perquè hem tingut el llum encès tot el dia. I ja no és el fred, perquè això rai: embolicats de cap a peus i apa, al carrer. És la falta de llum el que et pren literalment l'energia. I la salut, no m'ho invento. Diuen a la ràdio que la tsunàmica onada de grip que s'ha viscut aquest febrer té una explicació molt senzilla: la falta de llum fa que l'organisme no fixi la vitamina D, i això al seu torn fa baixar les defenses. Jo el que crec és que les defenses no és que hagin baixat, sinó que directament han agafat un vol xàrter i estan acabant de passar les vacances de la seva vida a Xarm-el-xeic (o com s'escrigui). Quan tornin, bronzejades i amb dos quilos de més, trobaran la parentela blanca com el paper de fumar i ansiosa de fer la fotosíntesi.

Rieu-vos dels turistes que en ple mes de març apareixen amb xancletes i mitjons, samarretes ínfimes i ganes de seure sí o sí a la primera terrassa que troben, per molt que vosaltres encara porteu tres capes de roba. Jo també els trobava ridículs, però ara els entenc. I els tinc enveja. La falta de sol provoca síndrome d'abstinència. Com a mínim. I un dia radiant com el d'avui, amb la promesa d'arribar als deu graus, fa que la gent comenci a espolsar les flassades de pícnic, es prepari per al canvi d'armaris i ompli l'agenda de trobades a l'aire lliure. Som a punt de viure la metamorfosi més multitudinària. El verd és a punt d'inundar-ho tot, i d'arrossegar-nos altre cop a la vida. La de veritat, la que passa als carrers, als parcs, als cafès i a la vora del riu.

Nosaltres encara no tenim el kit de supervivència per a pícnics. És imperdonable, ho sé, després de gairebé nou anys. Però és que ja fa temps que hem deixat enrere l'etapa acumuladora de trastos de tota mena, i més aviat ens hem passat al bàndol contrari. Com menys coses, millor. Si més no, més endreçat sembla tot. Això per dir que no tenim ni flassada impermeabilitzada, ni cistellet, ni nevereta, ni res de res. Malgrat que els del Tchibo cada any ens en proposin un conjunt a bon preu. No. Nosaltres fem els pícnics a la brava, asseguts damunt jaquetes o bosses, com quan érem petits. O aprofitem les mantes d'altri. Perquè l'important, al capdavall, és ensopegar un bon dia. I que no hi falti el bon menjar. Ni el sol.