Pneumàtics d'hivern i altres gestions ineludibles

el totpoderós pneumàtic d'hivern

Com a broma innocent, no té gràcia. Com a broma de mal gust, no tinc més remei que posar-li un deu. A la nevada d'avui, em refereixo. Perquè no calia. Perquè n'estàvem tots tips i cuits, d'enfundar-nos capes i capes de roba, de cordar botes, posar guants, gorros i bufandes, de rascar fang de les sabates i d'anar per la ciutat a pas de tortuga. Sincerament, això no es fa. No es fa quan tot el parament d'hivern ja està ben endreçat als armaris. Quan la Mitjana ha perdut manyopla i gorro i quan al Petit ja gairebé no li caben les botetes i al Gran el mono d'esquí li va curt. És més, hauria d'estar prohibit. Perquè també és perillós. I si no, que ho diguin als conductors que ja havien canviat les rodes.

Qui m'havia de dir que a aquestes alçades del calendari, en comptes d'esplaiar-me relatant pícnics al sol de primavera, em tocaria parlar d'un article de temporada com són els pneumàtics d'hivern. Els totpoderosos Winterreifen. Aquí, si un dia com avui et veuen treure les cadenes (i suar intentant muntar-les) segur que es fan un tip de riure, et compadeixen i et passen pel costat a tota velocitat, deixant-te blanc de cap a peus. Perquè els deuen semblar sortides del tot a cent o els xinos. Com a mínim. I perquè, a banda d'anunciar amb estrèpit el teu pas, no ofereixen tantes garanties com els marcats pneumàtics d'hivern. D'això en dono fe. A mi que no me'ls treguin.

L'ús d'aquests pneumàtics exigeix previsió. En primer lloc, l'any que es compren s'han d'encarregar amb una temporada d'antelació, per evitar quedar-se sense. Després, cal destinar-hi una partida important de les reserves familiars, perquè tot i que les gammes són àmplies i hi ha models per a tothom, qui més qui menys s'ha de rascar la butxaca. Però sobretot cal previsió a l'hora de demanar cita per fer el canvi. Impossible allò de l'avui  hi truco i demà hi vaig. Dicta la tradició que el canvi cal fer-lo a finals d'octubre i finals de març. Però aconseguir dia i hora no sempre és fàcil. Sobretot per a gent com nosaltres, que encara ara posem cara d'incrèduls quan ens recomanen reservar el Termin amb un parell de mesos d'antelació. De fet, ja ens ha passat haver hagut de deixar muntades les rodes d'hivern tot l'any, perquè ens donaven cita per al mes de juny. Però no ho hem dit a ningú.

Aquest matí, camí del Kindergarten, he vist patinar més d'un cotxe. I no m'estranya. A banda que la nevada s'ho val, són uns quants els que han decidit avançar-se a la massa popular i canviar les rodes a mitjan març. Mala pensada, com s'ha pogut comprovar. Els qui creien haver estat més espavilats que ningú, ho paguen ara amb falta d'adherència i la impossibilitat de circular per carretera. I és que, a banda dels més de quaranta quilòmetres de cues que hi havia aquest matí en algunes autopistes, per culpa del típic camió que patina i queda travessat, s'arriscarien a rebre una multa. De les grosses. Perquè la llei obliga a portar pneumàtics d'hivern quan se circula per carreteres amb neu i glaç. I com que això no sempre es pot preveure (que ens ho diguin avui a nosaltres), és fàcil que a la patinada s'hi sumi la multa.

Nosaltres, però, un petit problema sí que el tenim. Hem perdut el raspall i el rascador per treure la neu de damunt del cotxe. Al matí no és un problema, perquè dorm al garatge. Però de dia, sí. I haver de treure la neu del parabrisa a base de guants i calefacció no és precisament el més pràctic ni respectuós amb el medi ambient. De tota manera, fins a la propera visita a la benzinera, ho haurem de fer així. Si no és que apareixen en qualsevol racó. Que ho dubto.