dimarts, 12 de febrer del 2013

Clementine reloaded

Aquesta setmana, el Gran té vacances. Setmana blanca, per ser exactes. No és que les estacions d'esquí ens quedin precisament a prop, però després de sis anys de no trepitjar les pistes, teníem ganes de tornar-hi. Tots cinc. A Àustria. Hores i hores vam dedicar a triar i remenar hotels, ofertes i paquets. Que si tot inclòs, que si curset d'esquí, que si lloguer de material, que si guarderia, que si club infantil. I, sobretot, que fos al més a prop possible. Havien de ser dies de descans, de desconnexió, de canvi d'aires i de les primeres cunyes i trompades del Gran i la Mitjana. Però l'alineació astral no ho ha volgut així. A última hora, el Petit va decidir enxampar la grip i fer-ne una pneumònia. Molt mono, ell. I així ens ha anat. És l'edat.

És l'edat, concretament, a la qual el Gran va començar amb les seves pupes. La seva primera bronquitis, la seva primera estada a l'hospital, el nostre primer contacte amb el Pari-boy, company ara mateix molt preuat i insubstituïble. I és que aquí això d'inhalar amb ventolín no s'estila. No. Aquí nebulitzem, que per alguna cosa som el pilar d'Europa. El nebulitzador, aparell fantasmagòric i de mal transportar com pocs, va passar a formar part de les nostres vides fa sis anys i des d'aleshores que entra en funcionament periòdicament. Durant molt de temps, ha estat peça decorativa o natura morta al menjador, sempre a punt per entrar en acció, si el Gran presentava el primer símptoma de refredat. Fins i tot el paredetrès el va fer servir durant el refredat conjugal al qual em referia fa uns dies. Amortitzat ho està. I ara el Petit se l'ha fet seu. I que no l'hi toquin.

L'amic pari-boy
Acabem de tornar del Clementine. L'hospital. Hi hem passat les nostres vacances particulars. En comptes d'Àustria, jo he tingut la sensació de passar uns dies a Turquia. Perquè si una cosa tenen els hospitals, és que les habitacions són petites. I si a dues criatures hi sumes les mares corresponents, el resultat és un joc del tetris a l'hora de muntar els llits abans d'anar a dormir. O d'estirar-se, més ben dit, perquè entre els monitors pitant i les amables infermeres venint a controlar-ho tot cada hora i mitja, no hi ha qui acluqui l'ull. I un, encara que no vulgui, sent tot el que passa al llitet del costat. Encara que parlin una llengua desconeguda.

Aquests dies m'he arribat a plantejar si no serà veritat que la raça ària és més forta. Perquè si no, no m'explico que el 99,9% dels nens ingressats tinguessin el que de manera políticament correcta s'anomena Migrationshintergrund, és a dir, origen estranger. No n'he vist ni un, de nen ros. En canvi, he vist mares de tots els colors i m'he acostumat a sentir salam en entrar a la cantina. O els alemanys són més forts, o tenen hospitals especials amagats en búnquers. Nosaltres aquesta vegada hem tingut sort amb els companys d'habitació. L'únic que els puc retreure és haver tingut la tele posada de fons, gairebé sense mirar-la, durant hores. Però m'han fet compartir amb ells els àpats preparats per les tietes i m'he pres el meu primer entrepà de pollastre rostit (amb ossos), patates i quètxup. Han donat cogombre i plàtans al Petit, així que aquest ha tingut prou forces. M'han regalat piles de caramels i han vigilat el Petit mentre jo anava a dinar. O sopar. A les cinc de la tarda. Tela.

Tant jo com el meu estómac estem contents de tornar a ser a casa. Malgrat que la Mitjana hagi agafat la grip i estiguem condemnats a passar tota la setmana a casa. La meva esperança és que, quan per fi puguem reprendre la vida normal, l'hivern ja s'hagi fos i hagin pujat una mica les temperatures. Perquè de tant parlar amb la veïna, m'han vingut ganes d'anar a la riviera turca. Per si de cas, però, reservarem una last minute. Aquesta vegada hem tingut sort i hem insistit tant, que hem pogut recuperar els diners. Però no cal tornar a temptar la sort.






8 comentaris:

  1. Ostres Eulàlia. Molts ànims!!!
    Jo només hi vaig passar una nit a l'hospital secció nens per un tall al front del nº2 però en vaig tenir prou! Per sort tenia habitació individual però de tele cap "Spur".
    Txell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de la tele al Clementine és nou. Abans no n'hi havia. I tampoc tenien cantina. T'havies d'espavilar per alimentar-te, només et donaven un paperet per anar a dinar a un bar "normal" de la cantonada...

      Elimina
  2. Benvinguda al món, Maredetrès!! Se't trobava a faltar.

    Déu ni do, pots fer-ne una tesi, dels hospitals alemanys!! M'alegro que el Petit estigui millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reina, encara no aixequem el cap... torna a estar enfebrat, i la Mitjana ja porta quatre dies amb febre alta... Res, que haurem de tornar a Casa!

      Elimina
  3. ostres... ànims!

    Hem sap molt de greu que el petit s'hagi posat tant malal! hem recorda a l'Eduard. a Roma també utilitzaven el nebulitzador però quan vaig venir a Alemanya la pediatre hem va passar al ventolin i a la pediatre que vaig ara també utilitzem el ventolin i va la mar de bé i és super ràpid.
    Aquests passat Nadal l'Eduard ha estat un mes amb una bronquitis aguda i li han fotut uns xutes de ventolin a l'hospital de Reus flipants. després se li van fer proves de sang i s'ha fet un tractament. li vaig portar tots els resultats a la pediatre que tinc aquí a Frankfurt i hem va dir que també faríem el mateix tractament aquí. Hem va comentar que s'utilitza molt també aquí alemanya per nens que tenen moltes bronquitis. Has sentit a parlar de Singulair? Són uns sobrets que s'han de prendre cada dia i substitueix l'inhalador i no és tant vestia. ( és per tractar l'asma, asma bronquial i alergies) a l'Eduard fa 3 setmanes que hem començat aquests tractament i funciona de conya!! no sé... a mi hem funciona. ja li van donar al primer any de vida quan vam arribar a Frankfurt i aquella any no va agafar cap bronquitis, només refredats. després es va parar durant un any i mig i vinga bronquitis, otitis, etc. hem tornat amb el tractament i de conya!
    no sé... m'imagino que cada nen és un cas, però almenys a mi hem funciona.

    res noia,molts ànims!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ester, noia, ja saps com són aquestes coses! Encara el tenim empiocat, costarà de fer net. El Singulair ja el vam provar amb el Gran, però no recordo perquè, però el vam descartar de seguida. Potser perquè prenia massa coses... Me n'alegro que l'Eduard estigui millor! I quan estiguem sans, fem una trobada. Petó.

      Elimina
  4. Hola!!!

    Primer que res molts, molts ànims! espero que el peque ja estigui millor. Segon... jo també trobava a faltar els escrits! sóc una gran seguidora del blog :)

    Mentre llegia em mirava de reull el nostre pari-boy, que tenim a un costat del sofà. També per nosaltres s'ha convertit en un nou "membre" de la familia. Per sort fa un parell de setmanes que el tenim abandonat... toco fusta perque continuem així!

    Unes paraules de consolació... pensa que a l'Uniklinic no hi ha ni cantina! jo la veritat que encara no m'ho puc creure però el Joan cada cop que marxava a buscar-la, tornava a l'habitació dient que res, que no hi ha res, només un trinkhalle on em comprava una bossa de patates... realment sobreviure un ingrés a un hospital alemany té merit...

    Truqueu-nos demà si podem ajudar ok?
    Molts petons!

    Natàlia

    ResponElimina
  5. Natàlia, gràcies per tot! Esperem no haver-hi de tornar en una temporada. Llarga. Petons a tots!

    ResponElimina