Solfeig? Nein, danke!

Els anys de solfeig no s'obliden. En molts sentits, són una tortura xina. Si més no, així els vaig viure jo, com a mínim en època d'exàmens. Que si el rítmic, que si l'entonat, que si la teoria, que si el dictat. Moltes hores invertides en aprendre a llegir en claus que mai més no he vist. Perquè, pregunto, algú de vosaltres ha entrat mai en contacte amb una clau de do en tercera, en el món real? Músics professionals absteniu-vos, sisplau.

El solfeig, però, era condició sine qua non per poder estudiar un instrument. Així que cada any, pel mes de juny, em tocava examinar-me de lliure al Conservatori. Amb la gràcia afegida que la meva V no està gaire ben situada al rànquing alfabètic. Hores i hores d'espera, de lectura de DNI d'altri, de nervis, per al final ser cridada a l'escorxador, o patíbul, o sala d'exàmens, com n'hi vulgueu dir. I allà servidora, blanca com la cera i tremolosa com el violí en mans de la meva estimada àvia, feia el que podia. I me'n sortia prou bé. No negaré que el solfeig em va obrir les portes d'un món fantàstic, el de la música, que després vaig aprendre a disfrutar de veritat gràcies a la coral. Però tampoc no negaré que va ser el responsable dels meus primers mals de panxa examenils (d'una llarga corrua, tot sigui dit).

El Gran, després de dos anys de Musikalische Früherziehung, estava preparat per començar en sèrio. Bé, doncs endavant amb el solfeig, vaig pensar. Però anava equivocada. Del tot. I és que resulta que aquí no es fa solfeig. Cero patatero. I com pot ser, si precisament els alemanys són dels millors en educació musical, a Europa? Ciència infusa? Autoaprenentatge? No. Tampoc. Aquí el que nosaltres entenem per solfeig està integrat a la classe d'instrument. És a dir, que comencen (en el cas del Gran, el violí) sense saber ni papa de res. I tan amples, tu.

Ben mirat, seria ben difícil fer aquí solfeig entonat, dient A, B, C en comptes de do, re, mi... però això és un altre tema. Com en tantes altres coses, donaré un vot de confiança al sistema i esperaré. No per veure si el Gran acaba sent concertista, que ho dubto, més que res perquè ara com ara vol ser futbolista... Esperaré per veure si ell, i els dos que van darrere seu, arriben a saber llegir en clau de sol i de fa. La de do, els la perdono.