Donació altruista, revenda oportunista

un contenidor de roba vella - dels "bons"

Treballar a casa té avantatges. Molts. Però també té inconvenients. El més evident, que exigeix una disciplina de ferro per establir una clara frontera entre les hores que es dediquen a la feina de veritat i les que engoleix sense pietat la feina de casa. En moments de baixa facturació com els actuals, però, permet tatxar una rere l'altre les gestions pendents que ràpidament s'acumulen a La Llista, un DIN-A4 blanc que aquesta maredetrès actualitza cada mitja hora i que mai no aconsegueix buidar del tot.

Reprenent el fil del que parlava l'altre dia sobre la roba de criatures que he preparat per donar, avui durant l'hora de dinar (que comparteixo sovint amb els documentals de la televisió alemanya) he anat a ensopegar un programa que feia una anàlisi dels contenidors de roba vella. Uns contenidors que en els últims anys i mesos han sortit com bolets. Fins al punt de trobar-ne gairebé a cada cantonada. I si bé alguns especifiquen clarament quina associació hi ha al darrere, la majoria no donen gaires pistes. Sospitós, evidentment. Però amb les presses, estic convençuda que a molts els passa com a mi: que veiem en aquests contenidors una solució cívica i moralment acceptable, a més de ràpida, a les nostres ganes (i necessitat) de desempellegar-nos de tot allò que ens sobra. Ep, i que encara és útil.

Segons el treball d'investigació d'aquest periodista, resulta que en la majoria dels casos la roba va a parar a mans d'empreses que es dediquen purament a revendre la mercaderia, com és normal per treure'n un benefici. I apel·len a la consciència ciutadana, a vegades amb fotografies de gent suposadament desfavorida, per aconseguir-ho. Amb èxit, pel que es veu. Tones i tones de roba, recullen cada mes. Un dineral, ja ho deia jo. Però fins a quin punt, no m'ho podia ni imaginar.

El director de la Creu Roja reconeixia que la informació facilitada fins ara als ciutadans ha estat més aviat tèrbola, però que les intencions de l'organisme són bones, si bé un pèl diferents del que la gent s'imagina. I és que només el 10% de la roba recollida va a parar directament a gent necessitada (a través dels punts de repartiment de la mateixa Creu Roja, o a camps de refugiats, per exemple). La resta, ni més ni menys que el 90%, es reven. La roba de més qualitat es queda a Europa. La més gastadeta, s'envia a l'Àfrica, on es ven a la població local. Tu diràs. O sigui que si un nen africà acaba portant una samarreta del Gran, no li haurà sortit gratis, sinó que amb la meva donació uns quants intermediaris s'hauran embutxacat uns quants cèntims.

Cert, la Creu Roja destina els beneficis de la recollida de roba vella al finançament de projectes socials. Però cert també que altres suposades associacions benèfiques s'aprofiten de la bona voluntat dels ciutadans per treure'n una bona picossada. Fins i tot alguns ajuntaments han vist en la recollida de roba vella una oportunitat de sanejar les finances municipals. A Essen, per exemple, la recaptació procedent d'aquests contenidors repercuteix a la baixa en la quota que els veïns paguen per la recollida d'escombraries.

En resum: en aquest país, si més no, són molts els qui s'han adonat de les oportunitats de negoci que ofereix la roba usada. Als ciutadans ens toca ara informar-nos bé abans de llençar les bosses de Klamotten en un o altre contenidor, segons si volem ajudar les ONG o omplir les butxaques a un espavilat. És clar que, aquestes bosses plenes, pesen. I el més fàcil és sempre llençar-les al contenidor que et queda més a prop. Toco fusta perquè el meu sigui dels bons.

L'estranya parella

menú de primavera

Els humans som animals de costums. Els alemanys, encara més. Ara que el verd ho ha inundat tot, res no podrà aturar la marea blanca i vermella. S'acaba d'inaugurar la temporada de l'espàrrec i la maduixa. Intrínsecament vinculats, virtualment inseparables. La parella de moda, vaja. Tothom els coneix, tothom en parla, tothom se'ls cruspeix. Els menús casolans i les cartes dels restaurants s'apunten convençuts al carro dels clàssics primaverals, i els supermercats gairebé no et deixen sortir si no te n'endús un manat i una safata. Una primavera sense espàrrecs ni maduixes, i per descomptat sense les primeres barbacoes, sembla que no és primavera. I no val fer-se el despistat. Miris on miris, només hi ha esvelts espàrrecs blancs i molsudes maduixes vermelles. A tonelades.

No és que la campanya vagi acompanyada d'un merchandising aclaparador. Perquè no cal. N'hi ha prou de plantar les típiques cabanetes blanques a cada tres cantonades, col·locar-hi una persona i una balança, i per descomptat exposar-hi caixes i caixes d'espàrrecs i maduixes. Amb el cartell de propaganda de la granja corresponent. En un 80% dels casos, d'agricultura biològica, evidentment. No negaré que els espàrrecs són bons i versàtils. Et serveixen tant per fer una sopa com per a un plat principal o un acompanyament, ben regats de salsa holandesa, que no pot faltar, sigui casolana o de pot. Però potser en fan un gra massa. Perquè si no t'agraden, només et queda l'opció de demanar el clàssic Schnitzel. Amb sort. De postres, ja tens les maduixes, que excepte en casos d'al·lèrgia, acostumen a tenir força èxit, acompanyades de nata o gelat. Perquè aquí el moscatell no saben què és.

Els més integrats en la tradició maduixera local fins i tot fan excursions a les granges de maduixes, on per un preu mòdic tens dret a campar amunt i avall per les fileres i collir les maduixes que el cos et demani. A les criatures els encanta. Sempre que després se les puguin menjar, és clar. Encara que per atipar-se s'hagin d'ajupir una pila de vegades. Nosaltres, capaços de matar de set fins i tot els més robustos geranis, l'any passat vam plantar maduixeres al balcó. Ja bones i crescudes, més que res perquè quan ens vam despertar ja era massa tard per plantar les llavors. Però sigui com sigui, vam anar tenint maduixes fins a l'estiu. I força bones, tot s'ha de dir. Només una mica escasses.

De tota manera, si us he de ser sincera, a mi m'agraden més els espàrrecs verds. Per començar, perquè no s'han de pelar. També, perquè els pots preparar ràpidament. I finalment, perquè són els que he menjat sempre. A casa l'aviadecinc, la tradició esparraguera primaveral era tota una institució. La besaviadecinc, fins ben entrada la norantena, s'encarregava de bullir-los (sí, bullir-los) i preparar la salsa verda. Cada diumenge, per norma. I tot i que en vida mai no l'hi vaig agrair, pel sol fet que m'hauria estimat més uns bons espaguetis, ara em fa pensar que he de demanar la recepta de la salsa verda a l'aviadecinc. Per aportar un toc mediterrani a aquest costum tan germànic.

Exercici semestral

Ara que sembla que la primavera ha arribat per quedar-se, que ja no ens despertarem amb una inesperada capa de neu o glaç als carrers, i que el sol per fi ens promet la vitamina D que ens ha racionat tot l'hivern, ja no hi ha excusa per fer allò que, per ganes, deixaria per dilluns de la setmana que ve. Com el començament del règim, o la visita al gimnàs, del qual pago religiosament la quota però on no m'han vist el pèl des que el Petit va anunciar la seva arribada. I d'això ja en fa dos anys. Però com que a ningú no li agrada portar anorac quan a fora els ocellets canten i el sol t'escalfa la closca, diumenge va arribar el moment de fer l'ineludible canvi d'armaris. Aquesta vegada, a més, amb un plus d'intensitat. 

muntanyes de roba

El Gran i la Mitjana, begeistert, el que se'n diu begeistert, no van estar. Res a veure amb l'entusiasme, la seva actitud. El que va començar com una festa de disfresses, es va acabar convertint en tortura. Per als nens. Per a tots.

- Emprova't aquests pantalons, ara aquest vestit, ara la gorra, ara la camisa. Això sí, això també i això ja et va massa petit. Serà pel Petit.

- Quan acabarem?

- Quan us ho hagueu emprovat tot.

- Quin rollo.

- És un rollo, però s'ha de fer.
Pitjor jo que després ho he de classificar i endreçar tot, vaig pensar.

El Petit, en canvi, va seure a terra, es va treure les sabatilles i fins i tot va provar de treure's el bodi. Sense èxit, evidentment. Però, molt pacient, s'ho va deixar emprovar tot. I més. Però la tendència canviarà, segur. Això és com la dèria que tenen per posar rentadores i assecadores. Posaria la mà al foc que abans que al Gran li surti el primer pèl al bigoti deixarà de tenir interès per posar la pastilla d'anticalç i prémer el botó.

Per si no n'hagués tingut prou, dilluns vaig completar la setmana mundial de la roba endreçada amb una estada de sis hores al traster. Perquè tot i que durant tots aquests anys hem fet un esforç remarcable per tenir ordenada la roba de criatures, per talles, sexes i temporades, arriba un punt que el contingut de les caixes no té res a veure amb el cartellet que en penja. I pensant en la mudança que ens espera aquest estiu, hem decidit desfer-nos per sempre de la roba de nena i la que el Petit ja no portarà. Així, a banda de silenciar qualsevol rumor sobre una hipotètica ampliació de la família, garantirem una transició menys estressant al pis nou. O aquest, si més no, és el nostre objectiu.

Sis hores de feina, vaig tenir a buidar set caixes, classificar-ho tot de nou, penjar nous cartellets i preparar bosses amb la roba que havíem de donar i que espera impacient el seu nou amo. En el fons, un dineral invertit en pantalons, samarretes, roba interior, sabates, jaquetes i roba d'abric. Que podria portar a vendre al mercadillo de torn, sí. Armada amb una taula, una cadira i un pastís hausgemacht, el peatge imposat per tenir dret a vendre les intimitats. Però com que de temps i ganes per passar un dissabte intentant col·locar la mercaderia més aviat me'n falten, hem optat per la via ràpida. Una mica com es feia abans amb els carnets del Barça, que es deixaven. Perquè ara, amb el seient lliure, el costum s'ha perdut. I és una llàstima. Sobretot per als qui tenien parents o amics que ara s'estimen més fer caixa. En fi.

Aquests dies, constatant un cop més l'enrenou i la dedicació que exigeixen el canvi d'armaris en particular, i l'ordre domèstic en general, a banda de preguntar-me com s'ho fa la gent que no té traster, m'ha vingut al cap diverses vegades la imatge de l'aviadecinc, que anys enrere ja vaticinava el futur, quan em deia: "Quan tinguis criatures entendràs moltes coses." Jo, per si de cas, ja he començat a fer servir la frase amb els meus fills. De moment, tot s'ha de dir, sense els efectes esperats.

Més Diktat

desordenat però sense faltes

Ahir a la tarda, el Gran, en sortir de l'escola, va anunciar-me somrient, un cop al cotxe:

- Demà sí que hi ha dictat, avui hem de practicar.

M'ho va dir fins i tot abans de preguntar què li havia portat per berenar. I això sí que és una novetat, perquè sempre sembla que no hagi menjat en tres dies. Una lluita, és el que tinc amb ell cada dia per aconseguir que em digui hola abans de clavar les dents a l'entrepà.

Feia dies que FrauB els tenia ocupats amb altres projectes i els perdonava els deures dels dijous. Sembla, però, que ha decidit restablir la curiosa pràctica del dictat preparat.

- Avui sí que has portat la llibreta, oi?

- No, però és igual, em sé les frases.

- No es tracta de si et saps o no les frases, sino que et recordis d'agafar la llibreta els dijous.

- L'he guardat al classificador perquè no es perdés.

- Doncs aquesta vegada no penso trucar a cap mare perquè me les passi.

- Ja te les dic jo: "Das Mädchen liegt im Bett..."

- No, no vull que me les diguis, vull que portis la llibreta. Has escrit les frases, com a mínim?

- Sí.

Un cop arribats a casa, el Gran va agafar paper i llapis.

- Mama, ara t'enfadaràs molt.

- Què paaaaassa?

- He perdut un Bleier.

- Altra vegada? No pots perdre els llapis tan sovint, no te'n puc estar comprant tot el dia.

- No sé què ha passat, he volgut anar a escriure i ja no hi era.

- Ara escriu les frases que recordis del dictat.

(...)

- Mama, ja està, però només en recordo tres.

- A veure, ensenya-me-les.

(...)

- Molt bé, no hi ha faltes.

- Eren cinc frases, això sí que ho sé, però només en recordo tres:

"Das Mädchen liegt im Bett."

"Da hört das Mädchen etwas."

"Die Tür öffnet sich."

"Da laufen drei Mäuse."

"Sie holen Käse aus der Küche."

- A veure, a veure, me n'acabes de dir cinc!

- Ah.

- Au, escriu també les altres dues.

- Vale.

(...)

- Perfecte.

- Puc anar a fer l'Antolin? Hi ha una nena de la classe que em guanya per pocs punts.

L'Antolin és un programa de foment de la lectura per a les escoles. A grans trets, és una base de dades de llibres infantils, agrupats per nivells (cursos), que inclou exercicis de comprensió de text de dificultat creixent, que es valoren amb punts. Com que el Gran té la competitivitat a flor de pell, i de moment és un lector devot, l'Antolin triomfa. Malgrat que hi pot dedicar poc temps.

- No, avui no hi ha Antolin. Ja és tard.

- Doncs vaig a llegir l'Astèrix. He agafat "Astérix en Bretaña".

A aquest pas, ja puc anar preparant la meva col·lecció de SuperHumor. Segur que 13 rue del Percebe li agrada.

Efectes colaterals

remei eficaç?

La primavera passada, amb el Gran a punt de fer sis anys, vam estrenar-nos en això de convidar amics a dormir a casa. Des d'aleshores, de tant en tant, cedim a la seva insistència i ens avenim a l'enrenou que suposa una festa de pijames. Afortunadament, això es compensa amb la pernoctació del Gran o la Mitjana a casa d'altri. Fins ara, sense incidents. Perquè trobar plastilina per tots els racons de la casa, engrunes i altres restes orgàniques escampades no només per la cuina, i una habitació de criatures, ja de per si petita, totalment desendreçada és previsible. Encara que durant dies apareguin peces minúscules de Lego i Playmobil, fins i tot en racons d'impossible accés.

Aquest cap de setmana, però, hem tingut una primícia: divendres es va quedar a dormir l'amic inseparable i, segons tots dos afirmen, futur marit de la Mitjana. El Gran, per la seva banda, va ser convidat a casa d'aquest nen, de manera que el repte semblava assequible. Havíem canviat el Gran pel futur gendre. Per anar practicant. Un vailet espavilat que, tot sigui dit, encara viu enganxat a les faldilles de la mare, si més no durant les hores de lluna. I nosaltres, que ja fa un any que toquem fusta perquè el Petit dorm d'una tirada i a la mateixa habitació que els seus germans, ja no estem acostumats als plors infantils de matinada, excepte en el punt àlgid de bronquitis i similars. I amb les criatures d'altri no s'hi val allò de fer veure que no els has sentit. Així doncs, quan el convidat es va despertar, a un quart de cinc, no em va quedar més remei que arraulir-me al seu costat i anar-lo calmant cada vegada que, mig endormiscat, cridava la mama. Mentrestant, la Mitjana havia emigrat al llit de dalt de la llitera, perquè això de compartir el seu no li havia acabat de fer el pes. Un llit de dos metres d'ample, necessitarà, quan al final es casi amb el convidat. Per no dir dos de separats.

Puntual a un quart de vuit, la Mitjana va baixar estrepitosament l'escala de la llitera, va acabar de desvetllar el Petit, que ja feia estona que bellugava, i em va preguntar inquisidora què hi feia jo amb el seu amic. I vist que tornar a agafar el son era una utopia, em vaig haver de llevar i donar el tret de sortida al circ matinal. Afortunadament, el paredetrès se'ls va endur a tots tres al parc després d'esmorzar. I si no hagués estat pel mig quilo de sorra que van desembarcar després al replà de casa, la sortida hauria estat rodona.

A mitja tarda, quan ja havíem recuperat el Gran i col·locat el convidat, i ens disposàvem a gaudir tranquil·lament d'una tarda assolellada, va arribar l'SMS de la meva futura consogra. I ho va canviar tot. Perquè resulta que el convidat i son germà tenien polls. I, segons deia, ho acabaven de descobrir. Aleshores vaig entendre per què el convidat s'havia gratat el cap entre son i son aquella matinada. I a mi em va començar a picar tot. Al cap de mitja hora, com que a alarmista pocs m'hi guanyen, ja havíem comprat l'antídot i el Gran, que també havia compartit llit amb el germà del convidat, havia perdut tota la seva cabellera al barber. Perquè li tocava, però també perquè vam considerar que aquest nou pentinat radical seria el més eficaç. Pobric. Ara sembla un samsó qualsevol, privat de la seva bonica cabellera.

Al vespre, el Gran, la Mitjana i servidora ens vam aplicar la loció, un parent del clàssic Filvit. Ara confiem haver burlat els polls més vius i acròbates del convidat i són germà. Un convidat, per cert, que segurament també és el culpable dels mol·luscs contagiosos que fa unes setmanes que té la Mitjana. I la família del qual, gairebé amb tota probabilitat, ens va regalar l'esplèndida grip de la Mitjana aquest hivern. Una joia, vaja. I sembla que la relació va en sèrio.