Tal dia ha fet un any

Si una cosa va ser l'arribada del Petit, és planificada. El que per naturalesa havia de ser un regal de Reis, va transformar-se en un aperitiu de Cap d'Any. Concretament, el pare i la maredetrès van ser citats a les 6.45 d'un divendres a l'hospital. Ja se sap que els parts senten predilecció per les hores més intempestives, però potser no calia aportar aquesta dosi de realisme a una cesària programada. Perquè les 6.45 no són hores de sortir de casa un 30 de desembre. I tot, per arribar i trobar dues parelles més que, com a bons alemanys, havien arribat deu minuts abans.

Nosaltres, que per arribar a aquesta hora havíem hagut de llogar els serveis de la Tieta postissa i el Veneçolà, que van quedar-se a dormir, érem els tercers de la cua. Tan felices que ens les prometíem quan van dir-nos que ens apuntaven per al matí del dia 30. Tindrem temps de llevar-nos, esmorzar i portar els nens al Kindergarten, vam pensar, innocents. Però no. D'això se'n van haver d'ocupar els nostres hostes. A nosaltres ens va tocar esperar i passar de saleta en saleta. Fins que ens van cridar.

El paredetrès ja s'havia vestit de Dr. Craig i estava disposat a entrar al quiròfan, però aquesta vegada l'agulla no encertava el punt i la maredetrès es desmaiava en comptes d'adormir-se-li les cames, així que van tirar pel dret i vaig dormir tota l'estona com un tronc. I no sé si devia roncar. Perquè el paredetrès no va poder entrar. L'única cosa que va fer va ser recollir el farcellet que li van donar poc després, amb un nen encara sense nom a dins, i que va tenir en braços un parell d'hores, diu, fins que ens van portar a tots dos a l'habitació.

La sorpresa va arribar poc després, quan vam descobrir que la companya d'habitació, mare primerenca, havia tingut bessonada. Sembla que a les dues nenes no els havia fet cap gràcia abandonar el cau abans d'hora i només ploraven i ploraven. I el pare en passejava ara una, ara l'altra, amunt i avall, cridant les infermeres i despertant la pobra maredetrès que intentava aclucar l'ull. Vaja, que vam passar la nit del lloro. Però va ser l'única. L'endemà, ja vam poder celebrar l'entrada d'any en una habitació individual. Amb el soroll dels coets i els petards retronant al lluny. I amb les persianes avall. Perquè dues hores més de son són tot un món, en moments així. I perquè el raïm ja me'l menjaré aquest any, i a Casa, paint encara el pastís d'aniversari del Petit.

La família creix

Tinc el bloc tan abandonat que no sé ni per on començar. Han estat dies molt intensos, de grans tiberis i digestions llargues, de munions de criatures corrent amunt i avall, de fitxes del parxís escampades per tota la casa i de plats de sopa que s'han omplert més de quatre vegades. Han estat dies de dinar en família, de regals petits i grans, de versos recitats dalt de la cadira i de competicions de menjar neules sense mans. Vaja, que hem celebrat el Nadal com Déu mana. I hem sobreviscut.

 

Aquests últims anys, la família ha anat creixent. Per totes bandes. La del paredetrès s'ha anat internacionalitzant cada vegada més, i ara té ja té seu oficial a Londres, París, Frankfurt i Singapur, a més de les habituals sucursals de Burgos i Olot. Les noves generacions són políglotes. Amb el català fent d'esperanto. La de la maredetrès, senzillament s'ha expandit. I el resultat de tot això són aquests tions, nochebuenas, Nadals i St. Esteves amb tres menors de 10 anys per metre quadrat. Amb les engrunes i les taques corresponents.

 

Però aquest any, ens han sortit uns cosins nous. Ja caminen, no porten bolquer i no fan servir xumet. Cosa que s'agraeix. Són els cosins d'Amèrica, dels quals havíem sentit a parlar des de temps immemorials però que ha resultat que són de carn i ossos. I si a nosaltres ens han sortit cosí i cosina nous, a ells els han caigut al damunt tota una col·lecció de tietes àvies, cosins segons i fills de cosins que espanta. Tot, per venir a conèixer la seva àvia.

 

La història és força complicada i no són precisament flors i violes, però la qüestió és que aquests dos nois ho desconeixien pràcticament tot de la família paterna. Els seus avis van marxar a Argentina, exiliats, i el pare ja va quedar-se a viure allà. Els nois, molt oberts, simpàtics i curiosos, estan completant el trencaclosques de la seva vida, posant cara als noms i interessant-se per la història de la terra dels seus avis.

 

Enmig de tot això, el paredetrès els va convidar a una festa el dia de Nadal a la nit. Crèiem que no ens trucarien, però no només van fer això, sinó que van venir i ho van fer armats amb la pandereta i l'ukelele. I com qui no vol la cosa, van proposar-nos de tocar-nos un parell de cançons. De ritmes brasilers, cubans i argentins. Una delícia totalment inesperada. I amb això, se'ns van ficar a tots a la butxaca.

 

Gràcies al facebook ara, a més de cosins, som amics. Amb només un clic. Han tardat gairebé trenta anys a creuar l'Atlàntic. I només ha calgut una trobada per endur-se un sac ple de cosins. Un bon regal de Reis. Anticipat.

 

 

De vacances

Després de l'esprint final d'aquests últims dies, des d'ahir a la tarda, la familia maredetrès està oficialment de vacances. A Casa. A punt per al tió i tot el que seguirà. En aquests moments, amb el paredetrès, el Gran i la Mitjana a la Fira de Santa Llúcia (a buscar caganer), el Petit dormint i l'avi i l'aviadecinc desapareguts, regna una falsa calma. Gaudim-ne. Que durarà poc.

 

L'experiència és un grau, i per això la transició FRA-Casa cada vegada va millor. Ahir, a més, vam tenir una rebuda molt especial. Com que cada vegada som més i portem més maletes, ara ja no n'hi ha prou que ens vinguin a recollir l'aviadecinc o l'aviadesis. Senzillament no hi cabem. Per això, ahir es va oferir a fer de taxista el germà d'aquesta maredetrès, altrament dit el Tito, amb les seves dues floretes, la Cosina gran, i la Cosina petita. Després de vuit anys, deu ser que el Tito tenia curiositat per saber com es desenvolupava el desembarcament dels seus tres nebots i pares corresponents. I com que va anar prou bé, potser repeteix. Un cop cada dos anys. O tres.

 

La Mitjana i la Cosina petita va ser veure's, agafar-se de la mà i començar a petar-se de riure. Deu ser cosa dels quatre anys, si no no m'ho explico. La de tonteries que van arribar a dir al cotxe. Tenim la sort que s'entenen molt bé, igual que el Gran i la Cosina gran, un pèl més assenyats pel fet de ser els primogènits, potser, que a més van poder viatjar amb la Furgo, amb el Tito i el paredetrès. I això sempre és una aventura. Perquè la Furgo del Tito és molt especial: s'hi pot dormir i cuinar.

 

I així de contents ens vam presentar a casa l'aviadecinc, disposats a arrasar amb l'ordre habitual en qüestió de minuts. Maletes, jaquetes, sabates, bosses. Tot escampat. Perquè fins que no s'ha pogut desar tot als armaris, passen unes hores. I mentrestant l'aviadecinc va sospirant i ens recorda que el dia del tió serem molta gent i haurà d'estar tot endreçat, perquè si no no ens podrem ni bellugar amunt i avall. I cada dos per tres diu que ha d'anar a comprar no sé què imprescindible i torna a sortir. Atabalada, està. I molt. Però aquesta és una de les gràcies de tenir els fills a fora. Que quan vénen, se t'instal·len a casa. I els tens a esmorzar, dinar i sopar. Amb algunes excepcions, que deuen ser benvingudes.

 

El tió, per la seva banda, reposa ben calent en un racó, aliè a tot el rebombori que l'envolta, i que només és una petita mostra del que li caurà a sobre demà. Espero que l'hagin alimentat prou, perquè d'ell s'espera que cagui per a catorze petits, catorze mitjans i sis grans. Tela. Cada any surten de sota les pedres nous membres d'aquesta família. I aquest cop, a més, ens visita el Parent d'Amèrica. Sort que l'aviadecinc i la seva germana, la Baba, han actuat amb previsió. Per no haver de córrer a última hora i no haver de repartir cops de colze per obrir-se pas a les botigues. Espavilades que són.

 

 

 

 

 

 

De llengües

Si fa un parell de setmanes el Gran debutava dalt dels escenaris amb els Pastorets, en qualitat d'ídem, i un parell de dies abans havia recitat a la perfecció la ja famosa frase núm. 18 del conte Blauland, en alemany, aquest dimarts va fer la seva primera intervenció en la llengua de Cervantes a l'obra Discusión en Belén, fent d'àngel. I malgrat que en comptes de dir silencioso li va sortir (com ja prevèiem) un audible cilencioso, tot fa pensar que acabarà sent trilingüe. Qui ho havia de dir. Amb accent hessisch quan parla alemany, tirant a xava quan parla català, i extremeny quan parla castellà. Com la Seño.

Que el Gran hagi après castellà, entrava dins les previsions. Tot i que qui més qui menys tenia dubtes que l'arribés a parlar bé. Però noi, va ser començar a l'escola i deixar-se anar del tot. Fins al punt que la Seño diu que està com a mínim al nivell dels altres nens, que el parlen a casa. Miracle? No. Tampoc no ens passem. El Gran és un nen normal. Però li encanta mirar dibuixos, llegir contes i jugar. En la llengua que sigui.

Però tres idiomes no són res. El Gran no és l'excepció, sinó la norma. Alguns companys d'escola en parlen quatre, o fins i tot cinc. I en les combinacions més explosives. O potser heu conegut mai una parella sueco-japonesa? I una de greco-finesa? Doncs existeixen, i són genèticament compatibles. Us ho asseguro. I els seus fills, políglotes integrals. Evidentment, no amb totes les llengües al mateix nivell, però déu-n'hi-do. Parlar a la mare en grec, al pare en finès, entendre els pares que es parlen anglès i tenir alemany a l'escola em sembla que ha de curtir les neurones per força. I després passa com a aquell nen greco-alemany, que durant un estiu a Grècia va preguntar a la seva mare quin problema tenien les seves cosines, perquè només sabien grec.

El Gran i la Mitjana, quan tenim convidats, el primer que fan és preguntar en què parlen. I en què més. I en què més. I si els dius que només parlen una llengua, gairebé se'ls escapa el riure per sota el nas. Perquè no els sembla normal. Com també riuran d'aquí a no tants anys, quan prenguin consciència de com parlen l'alemany els seus pares, malgrat els esforços. Perquè les nostres neurones també estan curtides, però per altres motius. I es nota.

Ara toquen vacances, i el pare i la maredetrès podran relaxar-se lingüísticament i no pensar en declinacions ni preposicions durant uns dies. I els nens tornaran a parlar en veu (massa) alta pensant que no els entén ningú. Haurem d'anar amb compte. Perquè segur que tornaran a donar lliçons a la gent que creua el semàfor en vermell. Davant d'ells. Aquí, una cosa gairebé impensable. Com d'impensable és allà esperar-te dos minuts en un carrer sense trànsit fins que es posi verd.

Prenadal

Aquest cap de setmana, la maredetrès i els seus tres apèndixs s'han passejat per casa d'altri amb l'excusa de desitjar-nos tots bones festes. No perquè aquí el Nadal arribi abans, no. Només perquè la majoria dels integrants dels nostres cercles socials (francament limitats) són, com nosaltres, expatriats que tornen a Casa per aquestes dates. Si el temps i les vagues als aeroports ho permeten.

Clau en l'acceptació de les invitacions (donat que el paredetrès està tancat a la feina fins a nou avís) va ser la constatació que si et conviden a sopar o dinar, encara que sigui a base de piscolabis, no cal cuinar a casa. O encara que calgui, perquè al Gran i la Mitjana no els agraden la moussaka, el salmó, els formatges, les empanades, etc., en dies així la cuina de can maredetrès està tancada. Per principis. 

La primera etapa del joc de domus a domus ens va portar a un pis endreçat, exquisidament decorat i engalanat per a les Festes, on viu una bona amiga nostra, a qui vam conèixer poc després d'arribar aquí, quan encara érem joves. Ella, que encara no ha procreat, va demostrar una enorme valentia convidant a la seva festa prenadalenca ni més ni menys que dotze criatures, més els pares respectius, i altres amics sense tantes obligacions. Un acte d'amor al pròxim, vaja, perquè se la va jugar. Un parell d'hores després, vam creure prudent desfilar, perquè el Gran ja havia fet lluites amb els altres nens i s'havia carregat una cortina, s'havien acabat tots els bastonets, que van ser la base del seu sopar (a banda de les ulleres de xocolata selbsgemacht que vam portar-hi), i el Petit ja només volia anar en braços. De sa mare, per ser exactes.

L'endemà estàvem convidats a casa d'uns amics que feia poc havien tingut el segon fill. Hi vam arribar morts de gana (error fatal), i el menjar encara no era a punt. El gabinet de crisi es va reunir i va sortir amb unes torrades amb philadelphia sense lactosa, que un cop més van ser tot el que el Gran i la Mitjana van menjar. La maredetrès, per la seva banda, no va fer un lleig a res i va atipar-se força més. I el Petit, que havia dinat a casa, va decidir que també volia picar alguna cosa. En mal moment. Jo devia tenir la neurona ocupada amb el salmó o el paté, perquè vaig permetre que el Petit anés endrapant molletes de pa bimbo (amb la serreta de la seva primera dent). Fins que es va ennuegar. I quan semblava que no havia estat res, ho va treure tot. Sobre d'ell. Sobre meu. I el pitjor de tot: sobre la moqueta i el sofà. Dues vomitones públiques en una setmana fan que em plantegi seriosament tornar a participar en aquestes gimcanes de cap de setmana. Tot i que potser no caldrà que em plantegi res, perquè senzillament no ens tornaran a convidar. Per una engruna travessada. Ja és trist.

Però la destresa de la Tieta postissa i la mestressa de la casa van fer que tant el sofà com la moqueta quedessin com nous. Cosa que no es pot dir de mi. El meu lamentable estat impedia presentar-nos directament a la domus núm. 3, per la qual cosa vam haver de fer un Zwischenstopp a casa per canviar-me. De dalt a baix. Amb el temps just d'agafar un parell de plàtans per al Gran i la Mitjana i anar a casa dels últims organitzadors de cafès de Nadal del dia.

Miraculosament, tot va anar com una seda. Els sermons al cotxe van fer el seu efecte i el Gran i la Mitjana es van portar bé. Val a dir també que l'amfitriona, sàviament, va posar-los mil capítols d'Una mà de contes, en versió alemanya. El Petit, per la seva banda, va jugar amb el seu diguem-li tocayo (perquè homònim sona a una altra cosa). I una servidora es va poder prendre amb calma el seu te, acompanyat de coca de sucre i pinyons i Baumkuchen. Els motors per al Nadal de veritat ja estan escalfats. Calceu-vos, que venim.