Kindergarten (III)

El Kindergarten de la Mitjana i el Petit és de luxe. Sí, sí, no exagero. Per motius que no vénen al cas, l'atenció que hi reben les criatures és excepcional. Opino jo, humilment. Ja he dit en altres ocasions que a mi els alemanys m'han ben convençut, amb el seu concepte didàctic per a l'etapa infantil. I és que encara que sembli que hi imperi el caos, tot està pensat, reflexionat, debatut i consensuat. Tot. Per això cada vegada que rebo un email amb l'ordre del dia de les reunions entre els representants dels pares i mares i la direcció del centre, al·lucino. Mandarines i tot el que us pugueu imaginar. Perquè no puc arribar a entendre que alguns pares i mares esperin dels educadors el que ells posaria la mà al foc que no fan a casa. M'explicaré.

 

Un pare o mare del grup del Petit ha manifestat la seva preocupació per si les criatures petites, que no saben parlar i per tant no poden expressar les seves necessitats, desitjos i malestars, prenen prou aigua al llarg del dia. Per assegurar-ne el consum adequat, proposa el següent (cito textualment): "Hem pensat que es podria introduir una presa planificada d'aigua en la rutina diària de la llar d'infants; és recomanable beure aigua regularment i no només quan un té set. A més, a les criatures els motiva més fer les coses en grup. Tots traurien profit de "l'hora de l'aigua" (els mestres donarien aigua/infusions als nens cada hora en punt)."

 

Jo, senyors, vaig caure de cul. Estic temptada d'indagar qui ha estat l'espavilat que ha tingut una idea tan brillant, més que res per esmunyir-me a casa seva i comprovar si cada vegada que el rellotge toca les hores surt algú amb una safata i tants gots d'aigua com criatures hi ha a la casa. Francament, no em sembla seriós. Prou feina tenen uns a ocupar-se dels nostres fills i els altres a treballar i ocupar-se de la casa com per haver d'invertir el temps a parlar d'aquestes minúcies. Perquè d'acord que hi ha coses millorables, al Kindergarten i a tot arreu, però no cal arribar a aquest extrem.

 

Puc arribar a entendre que algú es queixi perquè el seu fill o filla juga al pati sense jersei ni bufanda quan fa un fred que pela. Que a alguns se'ls posin els pèls de punta quan pregunten si els nens abans d'anar a l'escola aprendran ja l'abecedari. O fins i tot que a d'altres els resulti difícil d'entendre que els nens mengin amb els dits i això gairebé generi aplaudiments. Benvinguts a Alemanya. Ara, que algú intenti imposar conductes que tenen més d'exèrcit que de centre educatiu, a mi no m'entra ni amb calçador.

 

De tota manera, he de reconèixer que se'm va escapar el riure per sota el nas quan vaig llegir un altre dels punts de l'ordre del dia. Algú demanava humilment que s'ensenyés com a mínim els nens a agafar bé el llapis. I és que el Gran és a punt d'acabar primer i encara l'agafa que fa esgarrifar. És clar que jo també faig el mateix.

Com peix a l'aigua

Herrrrrrrlich!

No posar cap rentadora durant sis dies és una d'aquelles coses que només em passen molt de tant en tant, quan fem vacances a casa els avis. Però aquest matí, quan he aixecat la tapa del cistell i he considerat que fer bugada encara podia esperar, he pres finalment consciència que aquesta quinzena de feina a Suïssa, si bé no es pot considerar com unes autèntiques vacances, sí que comporta un desgast marujil que tendeix a zero.

 

Ara, a l'equador de les meves colònies particulars, i malgrat un parell d'infortunis poc rellevants, sé valorar el fet d'esmorzar amb calma fullejant un llibre (el primer de tots, Saftfasten, un il·lustratiu compendi de teories i pràctiques sobre el dejuni, i que gairebé m'ha convençut). Arribo a la feina neta i dutxada però, sobretot, sense taques traïdores ni un xumet a la butxaca. Em prenen per una persona seriosa i responsable (ep, i ho sóc de veritat!) i faig un dinar equilibrat regat amb converses adultes sobre els temes més variats, però sobretot sobre com arreglar el món en general i Espanya en concret. Tela.

 

Fins i tot amb l'allotjament he tingut sort. I si no, que ho preguntin a dos dels meus companys de batalla, l'economista i el benjamí. Davant l'escassetat d'habitacions d'hotel per aquestes dates (potser els entesos ja sabeu que comença ArtBasel, segons diuen la fira d'art més important de...), mentre a mi em van assignar la casa d'una amiga de la cap del departament, que hi va veure la possibilitat de guanyar uns dinerons extres per pagar-se unes vacances, aquests dos nois van anar a parar en uns apartaments molt moderns i cèntrics, però que tenen una petita pega: un club de dones de bona vida que, en comptes d'això, precisament, no els deixa aclucar l'ull. El bum-bum de la música fins a altes hores de la matinada, sorolls qualificats d'"estranys" i encontres inesperat amb dones voluptuoses a l'ascensor han portat un d'ells a demanar asil nocturn a casa d'uns amics. L'altre, el benjamí, continua allà. Perquè no li queda més remei, s'entén.

Divendres ens van anunciar que avui no calia treballar. I a punt vaig estar de pujar al tren i plantar-me a casa gairebé per sorpresa, sense donar temps a reaccionar. Per sort, com s'ha demostrat, el paredetrès em va fer entrar en raó i em va recomanar que em quedés. A descansar. I jo, com que sóc obedient, li vaig fer cas. Santament. Perquè avui els astres s'han alineat de tal manera que ha fet un dia de ple estiu. Amb l'afegit que ens han convidat a passar el dia al "club". I malgrat haver deixat el banyador ja expressament a casa, per allò de no haver d'ensenyar les vergonyes no només a tothom, sinó encara pitjor a la gent amb qui has de treballar, quan arribats a lloc me n'han deixat un, no he sabut dir que no. I m'he banyat. Llarga estona. I no sé si algú ho notarà, però tinc la sensació d'haver-me espolsat l'hivern de sobre. Demà tornarà a ploure, però ja m'està bé. El meu dia d'autèntiques vacances ja no me'l traurà ningú.

Tancat per "vacances"

Demà, a aquesta hora, no hauré banyat el Petit. Tampoc no hauré preparat el sopar de tots tres. Ni tan sols hauré fet inhalar el nas de mocs mirant dibuixos, acompanyat fidelment dels seus dos germans, que no deixen passar cap oportunitat d'asseure's davant del televisor. A més, no hauré preparat el biberó, ni hauré llegit cap conte de bona nit. Tampoc no hauré hagut d'alçar la veu quinze vegades per insistir que vagin a rentar-se les dents i fer l'últim pipí. I tampoc no els hauré fet cap petó de bona nit, amb tots els rituals que això comporta. No.

Demà, a aquesta hora, quan tots tres dormin, seré a tres hores en tren d'aquí, en un altre país, a punt de començar una petita gran aventura. Hauré agafat la maleta amb roba per a tretze dies i hauré arribat a l'apartament que m'acollirà durant la meva estada. En una nova ciutat, amb el seu riu, la seva gent i un dialecte incomprensible. Una ciutat on l'alemany que he après em temo que de poc em servirà. Perquè per tothom és sabut que els suïssos no és que parlin amb un mitjó a la boca, no, sinó que se n'empassen tres parells.

Qualsevol mare que no s'ocupi al 200% del seu fill
pot ser titllada de Rabenmutter - de mala mare, vaja

Aquests dies seran una oportunitat per submergir-me de ple en la feina, sense haver de pensar (més del compte) en tot l'utillatge i la quadramenta d'horaris als quals estic acostumada. Perquè de tot això se n'encarregarà el paredetrès. Molt valent, ell. Amb l'ajuda de tota la xarxa de mans amigues que he anat teixint durant setmanes. Tot està previst. Tot, menys els imprevistos, perquè precisament fan de mal preveure.

Però aquests dies seran també difícils, perquè d'un dia per l'altre deixaré d'haver-me d'ocupar de què mengen, quina roba porten, a quina hora s'han d'anar a buscar i quines activitats tenen previstes. Per bé que el paredetrès ni comença de zero ni trobarà la casa buida. Al contrari, hi ha llet del Petit per parar un tren sense frens. He acumulat bolquers, tovalloletes i xumets que abastarien una llar d'infants sencera durant un mes. El congelador vessa d'entrepans que el Gran s'emportarà per esmorzar a l'escola. Mitja ciutat està avisada de la meva curta absència i s'ha declarat disposada a donar un cop de mà en cas de necessitat. I el Gran i la Mitjana estan assimilant que durant dotze nits ho hauran de demanar, consultar i preguntar tot al seu pare.

Seguint els passos de l'aviadecinc, que en temps immemorials ja feia estades de quinze dies a Basilea, penso tornar carregada de xocolatines. D'aquelles amb fotografies de les atraccions turístiques, els prats verds i les muntanyes nevades. I, si la feina ho permet, espero poder-me prendre el cafè amb llet del matí sense cap nen a la falda, descobrir l'encant de la ciutat sense empènyer un cotxet i tenir converses de persona adulta. Si és que encara me'n recordo.

Per tot això, i el que hi pugui haver de més, ja em perdonareu si no piulo gaire. O gens.

Menschentürme: Endavant castellers!

(c) Castellers de Vilafranca

Fer castells està de moda. Pertot, tant en territori nacional com a l'estranger, apareixen colles noves. Modestes, algunes. Però il·lusionades i compromeses, totes. En temps de crisi, sembla que el model col·laboratiu, entre tots ho farem tot, enganxa. Igual que una sola flor no fa estiu, un sol home no fa castells. Només gràcies a l'esforç del conjunt, a les hores d'entrenament i a les masegades inevitables s'aconsegueix alçar estructures tan espectaculars com els castells de deu pisos. O de vuit. O de set. Perquè el que importa és l'esperit.

Precisament aquest esperit de la unió fa la força és el que meravella als qui ho veuen per primera vegada. I, aquest cap de setmana, van ser molts els qui van viure el seu particular bateig de castells. A Frankfurt, sense anar més lluny. Durant l'imponent Festival dels Gratacels, que se celebra de tant en tant, quan la bossa municipal és prou plena. I molt plena devia estar aquesta vegada per aconseguir pagar el catxet, ni més ni menys, dels Castellers de Vilafranca. Cent-cinquanta camises verdes, van venir. Amb avió i allotjament pagats, a banda de la retribució en efectiu.

Com és de suposar, tant la família maredetrès, com moltes altres famílies catalanes a l'exili, no es va voler perdre l'exhibició dels vilafranquins. I armats amb paraigües i jaquetes d'hivern, van fer camí cap al centre de la ciutat, on havien d'actuar. A les 16.15, per ser exactes. Ni un minut abans, ni un minut després. Amb puntualitat més aviat suïssa, el presentador va donar el tret de sortida al primer dels dos castells que van hissar. El quatre de vuit. Els ohs i els ahs del públic se succeïen sense parar, mentre un tal Ramon, casteller de mare alemanya, anava trencant tots els tòpics i desfent tots els clixés que sortien de la boca del presentador. I sembla que ho va acabar entenent: els castells eren una tradició típicament catalana. Més d'un assistent els devia buscar després a la Viquipèdia. Ho dic, sense anar més lluny, perquè el nostre Dr.H, el pediatra, em va crivellar a preguntes el dilluns.

Sens dubte, és emocionant viure els castells a l'exterior. Ja ho vam fer l'any 2007, coincidint amb l'aplec internacional de la cultura catalana. I espero que ho puguem repetir aviat. Malgrat que el so de les gralles se sentís només al lluny. Encara que el presentador donés pas a un grup de rock dels anys 50 quan els castellers encara estaven desmuntant el tres de set amb agulla. Per bé que no veiéssim construccions espectaculars com les que les millors colles s'esforcen per aixecar diada rere diada castellera. Perquè, no ens enganyem: és bonic viure mostres de la cultura pròpia a l'estranger. Però per empapar-se de tot el que transmeten, no hi ha res com viure-ho a Casa.

Només un petit apunt, per acabar: si els alemanys dels gratacels en diuen gratanúvols (Wolkenkratzer), quan fins i tot els anglesos els anomenen skyscrapers, només pot ser perquè aquí el cel només el veuen tres dies al mes. Amb sort.

Tu a Boston i jo a Califòrnia

En aquest país, el mes de maig està farcit de festius. Més que qualsevol altre mes de l'any. Celebrem tot el que es pot celebrar per aquestes dates. I tenim l'opció de triar un dels molts ponts per fer una escapada. O quedar-nos a casa. Nosaltres, aquesta segona Pasqua, hem aprofitat per visitar la família. Originals, eh? Doncs sí, perquè per primera vegada uns hem anat amb avió i els altres amb tren. La més gran i el més petit de la casa han estat a Barcelona. Els altres tres, a París. No ho hem fet expressament. Ha anat així i prou, i això ha fet d'aquests tres dies de festa tota una primícia.

La planificació dels mesos de maig, juny i juliol a can maredetrès està sent més complicada que altres anys. Qualsevol diria que som ministre i executiva agressiva, perquè d'ara a l'agost ja no tenim lliure cap cap de setmana. A Frankfurt. Però la realitat és una altra: les agendes se'ns han omplert de viatges. Cosa mai vista, he de confessar. Però les coses van com van, i ara toca quadrar agendes, preveure qui s'ocuparà quan dels nens i tenir la nevera sempre ben proveïda.

Després d'una tirallonga de viatges amb un nen penjant de cada braç, carmanyoles, motxilles i passatemps variats, agafar l'avió amb el Petit ha estat bufar i fer ampolles. No sóc la primera que aprèn a valorar un viatge amb "només" una criatura, després d'haver-ne fet una vintena acompanyada de més menors que adults. Però per aprendre a gaudir d'aquest privilegi cal haver passat per la tortura d'intentar que tres criatures es comportin com tres adults, com a mínim des que anuncien boarding completed fins que s'apaguen els llums dels cinturons i tothom corre a engegar el mòbil. I és que no és el mateix poder dedicar les dues mans i tota l'atenció a un nen d'un any i mig que haver de fer ara punta als llapis, buscar l'aigua al fons de la motxilla, explicar un conte i recollir les destrosses de tots tres. Jo ho he agraït, i els meus companys de viatge, sense saber-ho, també.

Però el viatge tranquil també ha estat un tast del que ens espera, a mesura que els nens es vagin fent grans. Fins ara, ho feien gairebé tot amb mi. Aquest viatge a París ha estat el tret de sortida de les seves experiències sense la mare. I els ha anat més que bé. Només cal preguntar al Gran si s'ho ha passat bé:
- Vaig jugar dos cops a la Wii, també a la Nintendo i al Monopoly. I vam dinar a l'Hippopotamus, chicken nuggets amb Pommes i ketchup.
Es pot ser més feliç?
Tant se val que els plogués gairebé tot el cap de setmana. Entre els jocs amb els cosins i la visita a la torre Eiffel, ja en van tenir prou. I el viatge amb l'ICE i el TGV, molt esperat, va satisfer totes les expectatives.
Abans que ens n'adonem, se n'aniran de colònies a Irlanda. I potser ja no ens explicaran res.