dimecres, 9 de juliol de 2014

Wir werden Weltmeister... o potser no

nou costum bàrbar
Per bé que molts alemanys troben que vivim en un carrer molt transitat, nosaltres agraïm tenir una casa al centre, des d'on pots anar a peu a tot arreu, amb parada de metro al costat, farmàcia, súper i tintoreria a mà. Per bé que la majoria de les famílies amb nens petits s'estimen més tenir una casa amb jardinet als afores, on poder engegar les criatures quan la temperatura supera els cinc graus, nosaltres no canviaríem el nostre pis cèntric per res. Venint d'on venim, el "soroll" ens sembla més que suportable, per no dir que és gairebé inexistent. I mentre molts compadeixen els nostres fills per criar-se en un apartament sense jardí, nosaltres hi veiem molts més avantatges que inconvenients.

Bé, d'acord. Una pega sí que té. Però no pel fet de ser a la Innenstadt. No. Senzillament, perquè som pràcticament a la cantonada d'una de les principals artèries de la ciutat. Una Landstrasse, per ser exactes. Ara tampoc no us imagineu la Diagonal, la Gran Via o el carrer Aragó. No. Només dos carrils per sentit i, això sí, el tramvia, que comença a circular a les cinc de la matinada, si bé amb les finestres tancades no se sent més que els roncs d'altri. Oju, si n'hi ha.

Tot això per anar a parar al que volia dir: que el nostre balcó és un mirador extraordinari, testimoni dels petits i grans esdeveniments de la nostra ciutat d'adopció. Per la Landstrasse no només hi passen vehicles de dues, quatre o més rodes, sinó que també hi baixen manifestacions, atletes i altres espècies autòctones i foranes.

D'aquesta manera, el dia internacional dels treballadors, mentre a can maredetrès encara estem acabant d'esmorzar i anem encara amb pijama, els missatges reivindicatius engegats a través dels megàfons travessen el doble vidre i ens conviden a sortir al balcó per contemplar, juntament amb altres veïns endormiscats, com avis, pares i nens ens recorden que la lluita pels drets dels treballadors no només no ha acabat, sinó que entre tots l'hem d'esperonar. I quan ja han passat uns dies, quan menys t'ho esperes, surts al carrer i te'l trobes tallat. De seguida, però, t'adones que hi ha un Ironman, triatló, marató o cursa qualsevol, o fins i tot de tant en tant els patinadors que dimarts al vespre tenen la ciutat per a ells sols. Que no cal que vagis a buscar el tramvia, vaja, perquè no circularà en tot el dia. I problemes tindràs per poder sortir de la ciutat amb cotxe.

Però segurament el més empipador de tot és el costum que des de fa uns anys han agafat aquests alemanys de sortir a celebrar les victòries de la selecció amb el cotxe i la sirena. Sigui l'hora que sigui i, sense anar més lluny com ahir, plogui o nevi. L'autokorso, abans associat als països del sud, poc civilitzats, ha agafat tanta força entre els autòctons que no en deixen passar ni una. Ahir, mitja hora després d'acabar el partit, baixaven per la nostra Landstrasse entre crits i botzines, total per anar a parar a l'embús de Konsti, on a banda de fer soroll dubto que hi fessin res de profit.

Des de l'ADAC, que ve a ser el RACC dels alemanys, es llancen recomanacions i es demana prudència, per no haver de lamentar víctimes en aquests rallis improvisats. Passejar-se amb el cul a la finestra, cos a fora i peus a dins no és precisament el que s'entén per respecte de les normes de trànsit, que aquí com passa amb gairebé tot responen a un acrònim indesxifrable: StVO. Si Alemanya guanya diumenge el Mundial, no em vull ni imaginar fins a quina hora tindrem concert. El Gran, per si de cas, ja m'ha demanat el passaport alemany, que encara no té. Perquè quan arribi el moment, pugui jugar amb el seu amic de l'ànima a la Nationalmanschaft. La seva màxima aspiració.





2 comentaris:

  1. força !! comprensible total !! va ser una passada, un curró, una meravella !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compraré uns bons taps per si de cas... La veritat és que no s'ho creia ni el comentarista de la tele...

      Elimina