Hora de plegar

no tanquem al migdia: tanquem tota la tarda

Llei de Murphy número ???: si una criatura ha de prendre mal al Kindergarten, serà un dimecres a partir de les 12 del migdia. Quan tots els pediatres de la ciutat ja han tancat la paradeta. Fins l'endemà. No fos cas que treballessin més del compte.

Sempre que sona el telèfon i la pantalleta anuncia el telèfon del Kindergarten, pots estar segur que alguna cosa ha passat. En el millor dels casos, només és un virus: de panxa, de tos o de mocs. Altres vegades, però, el que volen és anunciar-te una patacada.

Dimecres passat, el Petit va caure de la Laufrad al pati de l'escola. I si bé quan va amb bicicleta amb nosaltres pel carrer sempre porta casc, al Kindergarten això no s'estila, i les criatures, com ja vaig explicar fa temps aquí, corren amunt i avall amb les seves bicis sense pedals, esquivant pedres, companys indefensos, educadors i pares i mares.

El Petit va caure de cap i li va sortir un nyanyo monumental, semblant al que va lluir fa dos estius, en caure del llit mentre feia la migdiada. Mida pilota de ping-pong. El motiu de la trucada que vaig rebre era clar: havia d'anar a recollir el Petit immediatament i portar-lo al metge per descartar una commoció cerebral. Perquè ells, els del Kindergarten, s'estimaven més que fos jo qui n'assumís la responsabilitat. El Petit estava "bé", només calia controlar-lo. I això, havien decidit que era cosa meva. Encara que fossin les 11.30 del matí i jo m'hagués acabat de preparar un te i em disposés a continuar treballant, alhora que pensava: "Encara et queden unes quantes hores, vas bé".

Evidentment, com a mare responsable que sóc, encara que em rebenti, vaig anar a buscar el Petit de seguida, vaig deixar que acabés de menjar-se l'arròs que li havien posat ("no l'ha vomitat, això és bo") i vaig disposar-me a portar-lo al metge. Però ai las! Dimecres a les 12 no hi ha pediatre que visiti i la ciutat, per gran que sembli o sigui, només té unes urgències infantils (bé, dues, però la segona acostuma a enviar tothom a la primera), i unes soles urgències per a traumatismes infantils.

No sé a quant pujarà la factura, però la doctora Moltamable que ens va atendre no ens va dedicar més de dos minuts. Ni la tan esperada tirita, no li va posar. El Petit podia marxar.

Ahir a la tarda, en recollir-lo, tornava a tenir el nyanyo inflat i li feia mal. Però ningú no va saber dir-me com havia passat. Ni on. De tota manera, potser millor així, perquè si se n'haguessin adonat avui, m'haurien tornat a trucar després de les dotze, i ara seria altra vegada a l'hospital.

Ortografia

lliçó de català

Que visquem a l'estranger no vol dir que no estiguem al cas del que passa a casa nostra. No portem el recompte exacte dels casos de corrupció, ni seguim al minut les picabaralles dialèctiques dels polítics, però les coses importants les sabem. Entre elles, a quina hora fan El gran dictat. I és que el Gran no perdona.

Gran aficionat als llibres i les lletres, però també els concursos i tot allò que tingui un bri de competitivitat, el Gran s'empassa sense parpellejar totes les proves del concurs, segurament sense acabar d'entendre què es demana als concursants, però atent en tot moment al marcador, el temps i la classificació.

Per això, i perquè les vacances són precisament per sortir de la rutina i ampliar horitzons, vaig decidir endur-me el Gran i la Mitjana a una gravació d'El gran dictat. Sabent que m'arriscava, sobretot perquè la Mitjana tot just comença a aprendre a llegir i el risc de badalls i comentaris en veu alta en horari de màxima audiència (o gairebé) era elevat.

Feia anys que no trepitjava un plató de televisió i, com era d'esperar, me l'imaginava més gran. El públic era nombrós i la tarda s'augurava interessant, perquè compartir graderies amb els alumnes d'un institut de la perifèria de Barcelona prometia. Me'ls imaginava fent-se selfies, arreglant-se cabells i maquillatge i assenyalant la pantalla cada vegada que s'hi veien enfocats, rient com només es riu quan les hormones estan desbocades, però la realitat va superar la ficció.

Em va fer riure que les hostesses parlessin sempre en primera persona del plural: anirem passant, anirem seient, aplaudirem, somriurem... Em van recordar la meva etapa adolescent les empentes per seure a primera fila. Se'm van fer llargs els minuts d'espera entre programa i programa. Però em va agradar veure que el Gran seguia atent el desenvolupament del joc i la Mitjana, si més no, també ho feia veure.

Nosaltres vam superar la gravació amb nota. I no ens vam endur ni l'entrepà. Vaja, que ens hi deixaran tornar. Crec.

No pot dir el mateix un dels alumnes de secundària, al qual van expulsar del programa per clavar collejas als companys de fila durant la gravació, després d'haver estat avisats ja al començament per mostrar el dit del mig durant les proves de volum d'aplaudiments i somriures.

Sorprenentment (o no), no va marxar compungit i vermell com un tomàquet, sinó que encara gesticulava i remugava un pero si no he hecho nada.

Menys punts que la Mitjana, hauria fet aquest noi, al concurs.
Trist.

Prohibicions escolars

Un dinar dolcet

Alemanya és el país dels pans. Molt abans que la moda del pa integral i de farines poc conegudes arribés a casa nostra, aquí ja havien convertit el Vollkornbrot en l'estendard de l'alimentació saludable, a la qual, si s'hi sumen tots els productes bio i öko del mercat, clarament no hi ha lloc per al nostre estimat pa blanc.

Certament, des del punt de vista estrictament nutricional, el pa blanc, fet amb farina de blat, no aporta gaires beneficis a l'organisme. El pa integral o mixt, amb llavors o sense, li passa la mà per la cara. Però, heu provat d'untar Nutella en un pa d'aquestes característiques? Heu preparat un pa amb tomàquet amb aquests pans tan atapeïts que costen fins i tot de mastegar i empassar? Ni el millor fuet d'Olot aconsegueix convertir el mos en un plaer.

D'acord, és important que les criatures aprenguin a alimentar-se de forma saludable, però d'aquí a prohibir el pa blanc a l'escola, em penso que en fan un gra massa. Jo ja he intentat posar-los un tros de cogombre, un de pebrot i tres tomàquets per esmorzar, així, sense amanir. Però per bé que, per exemple, la Mitjana devora el Gurke i el Gran adora els tomàquets, sempre m'han tornat intactes, estovats i llefiscosos. Perquè les gairebé tres hores que passen des que servidora prepara la carmanyola de l'esmorzar, fins que l'obren a la primera pausa, els roben tot l'atractiu.

Per això, i per rascar uns quants minuts al rellotge cada matí, a casa només es prepara un entrepà. Com a molt, acompanyat de fruita o una compota. I punt. I tot i que sempre intentem que sigui amb pa moreno i un component de sucre inferior a 0,01, no sempre ho aconseguim.

Aquest dimarts, quan la Mitjana va tornar a casa amb les magdalenes per estrenar, amb les ganes que tenia de menjar-se-les el vespre anterior, després de treure-les del forn, em va semblar que la Frau B. en feia un gra massa. La Mitjana no s'havia pogut prendre l'esmorzar perquè no era gesund. Tant se val que també portés una poma i s'hagués pres la llet amb cereals abans de sortir de casa. Tant se val que a la cantina de l'escola hi hagi quètxup dia sí dia també. Tant se val que un parell de cops al mes els donin Kaiserschmarrn amb salsa de vainilla com a plat principal (i únic). I, finalment, tant se val que l'alliçonadora Frau B. doni ossets de goma a les criatures quan es porten molt bé a classe.

Oi?

Deixar sense esmorzar una criatura per aquest motiu, o fer que s'hagi d'amagar sota el pupitre per clavar-hi mossegada (com ha passat moltes vegades a la classe del Gran), no em sembla la millor manera d'educar-los en una alimentació saludable. I menys encara si el pa integral amb cogombre pot anar acompanyat, això sí, d'un iogurt amb smarties, un suc de fruites ensucrat o un paquet de galetes de xocolata per a la segona pausa. I si a això hi sumem el trist Abendbrot que endinyen a les criatures en aquest país (perquè un sopar a base de pa amb embotit i formatge, diàriament, és un atemptat si més no contra el bon gust), em sembla a mi que un parell de magdalenes de tant en tant es mereixen un lloc a l'esmorzar de la primera pausa.

Vergonyes

alimentació en cadena

El Gran fa tres dies que no dina. Que en comptes d'enfilar el camí de la cantina, se'n va directament al pati a jugar. I no és que no tingui gana, no. Que de gana en té sempre. I molta. El que li passa ho vaig descobrir durant la inspecció rutinària de cada dia, és a dir, quan al cotxe vaig preguntar-li a ell i la seva germana què havien dinat. Amb la particularitat que el millor amic del Gran venia amb nosaltres. I va destapar la caixa dels trons.

- (maredetrès) Què heu dinat avui?
- (Gran) Mmm, no me'n recordo.
- (Amic) El Gran fa tres dies que no va a la cantina.
(silenci sepulcral)
- (maredetrès) És veritat, això, Gran?
- (Gran) Sí. És que no tenia gana.
- (Amic) Menjar és més important que jugar, per això jo sí que vaig a la cantina.
- (maredetrès) Gran, que no et vaig explicar ja el dia que no vas dinar perquè la cua de la cantina era massa llarga i tenies pressa que dinar és el més important, que no pots estar sense dinar?
- (Gran) Sí.
- (Amic) Jo m'estimo més dinar per tenir energia per jugar a futbol.
- (maredetrès) A veure, Gran. Que potser has perdut la targeta de la cantina?
- (Gran). Sí.
(tate!)
- (Gran) La vaig deixar allà liegen i després ja no hi era.
- (maredetrès) I per què no ens ho havies dit? Per què no vas avisar el Herr R.? Pots anar a la cantina igualment i explicar el que t'ha passat. O dir-nos-ho a nosaltres, que tot té solució, podem demanar una targeta nova.
- (Gran) Ah.
- (maredetrès) El pitjor de tot és que ens has dit mentides, perquè ahir i abans d'ahir bé que em vas "explicar" el que havies dinat.
- (Gran) Perdó.

Si no hagués estat pel bocamoll de l'Amic, no sé quants dies, setmanes o mesos hauria aguantat el Gran sense dinar. Fins quan hauria estirat la mentida. Quants quilos hauria perdut. Si hauria demanat el berenar amb encara més insistència.
Que la timidesa costa de vèncer, ho sé per pròpia experiència. Que el Gran en aquest sentit encara té un llarg camí per recórrer, és evident. Esperem que, a partir d'ara, sigui com a mínim amb la panxa plena.

Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor

Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.