Caixes

La invasió ha començat

El compte enrere ha començat. Aquest matí, en tornar de la ronda matinal habitual i després de deixar dos nens aquí i un altre allà, no he pogut entrar al pàrquing. És una molèstia freqüent, no us penseu, perquè tenir un Matratzenladen al costat, sense aparcament per als clients, fa que pràcticament tots deixin el cotxe al nostre gual. Han estat només dos minuts, asseguren quan tornen corrents a retirar el vehicle alertats pels impacients tocs de clàxon. En funció del dia, la paciència s'estira més o menys, però avui clarament ha arribat al seu màxim. Avui no he hagut de fer fora cap parella que intentava encabir un matalàs de 2x2 en un Golf. Avui no he ni gosat tocar el clàxon, simplement he tocat el dos i he buscat un aparcament al carrer. Com el 95% dels residents d'aquesta zona. I és que el motiu s'ho val: els veïns estan de mudança. Però no és que m'hagi tornat cívica perquè sí, no. Que els veïns de dalt marxin vol dir simplement que nosaltres podrem anar aviat al pis nou, que era seu i serà nostre. Avui hem donat doncs el tret de sortida a la temuda mudança. Com si la nostra vida no fos prou caòtica.

Aquesta mudança és pràcticament el nostre quart fill. Ha de ser el final feliç a nou mesos d'espera, des que vam assabentar-nos que els veïns de dalt marxaven i se'ns obrien les portes a viure en un pis una mica més gran, amb el gran avantatge de no haver de canviar de barri, de veïns ni d'adreça (cosa que estalvia una bona pila de tràmits). Senzillament, viurem tres pisos més amunt i ens tocarà una mica més el voraviu que s'espatlli l'ascensor. Però podré continuar guardant els paquets del veí del cinquè que em parla amb veu alta i a poc a poc. El Gran podrà seguir jugant amb el fill dels del segon a Lego en totes les seves varietats. I podrem continuar gaudint dels millors gelats de la ciutat sense haver d'agafar bicicleta o cotxe.

Frankfurt està vivint un boom immobiliari espectacular. Els camps verds dels voltants han anat desapareixent per donar pas a nous barris dormitori, farcits de Reienhäuser i edificis de poca alçada, amb un centre comercial "que té de tot", segons asseguren els seus nous habitants, i que una nova línia de metro connecta amb el centre de la ciutat. Abans de comprar el pis que ara deixem, vam fer una excursió a un d'aquests camps verds per visitar un senyor en una caseta que desplegava plànols i ens assegurava que allò era el futur. Un barri ideal per a famílies, en plena natura, ben comunicat i amb tots els serveis. I no és que ens enganyés, perquè en les visites a amics i coneguts que hi han establert el seu domicili ho hem pogut comprovar, però és que nosaltres som de ciutat. Si no som capaços de mantenir amb vida un tronc del brasil, si les nostres orquídies només floreixen una vegada, si la poda del nostre únic bonsai va acabar com el rosari de l'aurora, com se'ns podria acudir llançar-nos a l'aventura de cuidar tot un jardí?

A nosaltres el pati ajardinat de baix ja ens va bé. De sobres. A més, els entesos veïns ja s'ocupen de donar forma als boixos, plantar noves varietats i crear un minioasi mediterrani. Dues setmanes l'any, ja ens encarreguem de regar-ho tot perquè la canícula alemanya no ho torri. I, encara que sembli mentida, de moment ens en sortim. La mudança interna ens tindrà ocupats durant setmanes i ens aixafarà en part les vacances, però l'entorn segur que ens farà sentir a casa des del primer moment. Un cop les caixes hagin desaparegut.