La no-atenció al client

Acabar de moblar el pis nou comença a convertir-se en un viacrucis. Ara que el nombre de caixes per buidar no supera els dits d'una mà, que per fi els circuits elèctrics semblen acceptar la seva configuració actual i no fan saltar els ploms tres vegades al dia i que la preparació de l'esmorzar ja ha tornat a ser rutinària, perquè no em passo segons crucials pensant on coi vaig guardar els cereals, les taronges o els biberons, precisament ara va i se'm declaren en vaga els que m'han de portar els escriptoris del Gran i la Mitjana. Una vaga encoberta, tot sigui dit, perquè de portes enfora tot va com una seda. 

Però servidora ja ha explotat. Amb errors gramaticals i més d'una incongruència lingüística, això segur. Però els he cantat les quaranta i estic a punt d'anul·lar la comanda i denunciar-los a l'oficina d'atenció al consumidor. Si em tornen a fallar un cop més. I és que després de la conversa telefònica d'ahir, començo a pensar que hauríem estat millor amb els nens fent els deures al menjador fins a l'Abitur o més enllà.

- Bon dia, li truquem de XXX per concertar una cita per al lliurament de la seva comanda. Com li aniria el 27 de setembre?

- Bon dia, perdoni però crec que hi ha un error. Vaig parlar amb el muntador dissabte i vam quedar per aquest dimecres, 17 de setembre, a les nou del matí.

- Doncs jo no en tinc constància. Li va bé el dia 27?

- Miri, el muntador havia de venir divendres, el vaig esperar tres hores i quan va trucar per dir-me que venia, jo havia de sortir un moment. Com que em va dir que no es podia esperar, vam quedar per dissabte. I dissabte no es va presentar, però a última hora va trucar per disculpar-se i vam quedar entesos per dimecres. Va dir que ell ja s'ocuparia de comunicar-ho a la central. O sigui que espero que vingui aquest dimecres.

- Un moment sisplau, intentaré parlar amb ell (...). Escolti? El muntador diu que vostè no era a casa divendres i que no havien parlat ni de dissabte ni de dimecres.

- Com diu? Però si m'ho va prometre! Això que li ha explicat és mentida.

- Jo no sé qui diu la veritat. Hauria de contrastar les dues versions.

- Ja l'hi dic jo, la veritat. O és que a casa seva el client no té raó?

- Li va bé el dia 27?

- No, no em va bé. I si em tracten d'aquesta manera anul·lo la comanda i ja està.

- Li aniria bé el dia 20?

- M'aniria bé el dia 17, però si vénen el 20 al matí, m'hi conformo.

- Només podem venir a la tarda. Entre la 1 i les 6.

- Ho sento, jo a les tres he de marxar.

- És que el camió surt de Mannheim.

- A mi m'és igual d'on surt el camió, jo vaig comprar els mobles a Frankfurt i se'm va assegurar que podien venir al matí.

- Un moment sisplau (...). L'he posat la primera de la llista, vindran directament a casa seva a la 1.

- Això espero. Moltes gràcies.

- Passi-ho bé.

Jo no sóc de les que se sulfuren fàcilment, però si tenim en compte que aquests mateixos XXX ja ens van fer perdre la paciència dijous passat, és de lògica acabar amb els pèls de punta. Tenim un armari nou esquerdat que ens volien fer pagar íntegrament abans de canviar-nos-el. I si no hagués estat perquè el paredetrès, fet una fúria, va amenaçar amb no pagar res i contractar un advocat, no els hauríem fet baixar del burro.

Via catalana

A les 17.14 d'ahir, quan més d'un milió i mig de catalans s'agafaven les mans per construir una impressionant cadena humana, reivindicativa, festiva i cívica (que no és poc!), servidora seia al volant i acabava d'engegar el cotxe, després de recollir la Mitjana de la seva primera classe de gimnàstica extraescolar, amb el Petit reclamant insistentment una galeta i amb la perspectiva de passar-me una hora llarga a judo esperant que el Gran acabés els seus exercicis de flexibilitat i coordinació. I precisament la gran descoordinació entre cos i ment que vaig experimentar en aquell moment, em van fer adonar (un cop més) que en el fons fa molt de temps que vaig marxar de Casa.

Perquè encara que costi reconèixer-ho, les emocions no es poden viure de la mateixa manera. Perquè per molta premsa i radio que seguim des d'aquí, no és el mateix que viure allà i estar al cas de totes les polèmiques, fites i reivindicacions. Perquè quan fa gairebé deu anys que vius en un altre país, on sí, la gent sap més o menys el que passa a Casa teva, però la causa no treu la son a ningú, t'acostumes a viure les grans gestes des de la distància, amb un "m'agradaria haver-hi estat", però acceptant que les circumstàncies són les que són, també perquè així ho hem volgut. Si veient les imatges de la via catalana se'm posa la pell de gallina, no puc arribar a imaginar-me què vau sentir tots els que hi vau ser. Com a únic consol, la nostra senyera, que va lluir tot el dia al balcó, i el Gran i la Mitjana, que van portar ben cofois a l'escola la segona equipació del Barça que els va regalar l'avidesis aquest estiu.

Un cop a casa, vaig posar les notícies amb l'esperança de veure un reportatge objectiu a les cadenes estatals. Santa innocència, evidentment. Mentre la Mitjana esperava que sortís l'aviadecinc, que havia anat a fer la "fila", i el Gran engolia el sopar sense parpellejar, els barruts de la tele explicaven de passada que "unos miles de catalanes" havien sortit al carrer. Sense comentaris. Afortunadament, som a l'era del twitter i l'internet. I ahir, en comptes de pasta, hauríem d'haver menjat croquetes.

Trencaclosques

per a gent amb paciència

A mi fer puzles no m'ha agradat mai. Els de poques peces em semblen un insult a la intel·ligència. Els de moltes, una tortura. Admiro les persones capaces d'escampar deu mil trossets de cartró damunt una taula, posar-los tots cap per amunt, classificar-los per colors i buscar totes les vores i cantonades, i després passar-se hores intentant encaixar-les. Perquè les setanta peces blaves del cel poden semblar totes iguals, però és evident que no ho són. Si bé reconec l'esforç dels puzlistes i entenc la seva satisfacció un cop reproduïda la imatge dels temples d'Angkor Wat o dos gatets i un cabdell de llana, em desespera pensar que es tracta d'una gesta efímera. I és que, al capdavall, malgrat la dèria d'alguns a emmarcar-los i penjar-los per tota la casa, aquestes fotografies pixelades, passat el seu moment de glòria, acaben amuntegades i engarjolades de qualsevol manera a la seva capsa. Que, casualment, ja no torna a tancar mai igual de bé.

Un cop exposades les sensacions que em produeixen els trencaclosques, entendreu millor que la tornada a l'escola em generi neguit i insomni. Perquè fer quadrar els horaris de tots requereix minuciositat, reflexió, actitud proactiva i, també cal dir-ho, una mica de sort.

Reconeguem d'entrada que les activitats extraescolars, vistes des del prisma patern, no tenen cap gràcia: a banda de no ser gratuïtes, acostumen a involucrar dos trasllats i una llarga espera, amb transport de material i producció exponencial de roba bruta. Per això, abans d'apuntar el Gran aquí i la Mitjana allà, jo aquest any he agafat paper i llapis i m'he assegut davant l'ordinador. He fet recerca, croquis, fletxes. He apuntat, horaris, adreces i telèfons. He preguntat preus i he demanat places. He escrit correus i he omplert formularis. He optat per unes opcions per després quedar-me amb unes altres. M'he emprenyat, he cantat victòria abans d'hora i he maleït més d'un funcionari. Però, toquem fusta, sembla que tot ha quadrat. I ja em puc donar copets a l'esquena perquè, a banda de tot, encara tenim dues tardes "lliures". Per no haver de córrer amunt i avall. Per poder arribar a casa abans que es faci fosc. O gairebé, perquè aquí a l'hivern si no t'espaviles et toca berenar amb el llum encès.

Confesso que el Gran va començar les activitats, en el seu cas extraguarderils, massa aviat. Ens van entabanar, evidentment. Però és el que passa amb el primer: et sembla que si no fan anglès, xinès i música abans de fer l'any, no els hauràs estimulat prou. El Gran, durant tot un curs, va anar a un grup de cançonetes en anglès (!). Bé, no només ell: també servidora i la Mitjana, acabada de néixer i confinada al maxi-cosi. El Gran també va anar a castellà els dissabtes, mentre els altres tres ens dedicàvem a passejar i, fet i fet, perdre el temps. La Mitjana, en canvi, tot just ara, a punt de fer cinc anys, comença amb les extraescolars. I el Petit, segurament, ens haurà de demanar de genolls que l'apuntem a alguna cosa. Perquè, si badem gaire, ens passaran per alt els terminis de matrícula. I aquí, això es paga.

Vacances i "vacances"

un clàssic imprescindible

De gran, les vacances no són vacances. Si més no, no del tot. Són vacances quan aconsegueixes col·locar la prole i escapar-te uns dies. Però no ho acaben de ser si malgrat anar a dormir en horari d'adults, el Gran i el Petit es desperten abans de les nou. Si per a cada desplaçament has de preveure roba de recanvi, avituallament per a tres dies i entreteniments per distreure la mainada als restaurants (perquè encara som dels que no tenen nintendo ni iphone). El Gran i la Mitjana, aquest any sí que han fet autèntiques vacances. Un mes a la platja, del qual més de dues setmanes sense pares. I sis setmanes fora de casa. Suficients per perdre la noció del temps i oblidar tots els (bons) hàbits hivernals. I menjar gelat cada dia, poc abans de sopar. Perquè és el més normal del món.

Jo també les havia tingut, les vacances-xiclet, aquelles en què l'endemà és igual que l'ahir. En què s'estableixen unes altres rutines. En què qui mana és l'àvia i no els pares. En què durant el dia no es fa gran cosa, tens temps d'avorrir-te i al capdavall t'ho passes pipa.

Els juliols a Castelldefels amb la meva particular aviadecinc són mítics. En una casa plena de racons secrets i fantasmagòrics, en la qual els nens dormíem a baix i els grans a dalt. Acompanyats sempre de les pastilles de fogo elèctric, que si més no reduïen substancialment el nombre de picades. Amb el porxo gran i el porxo petit, el prat de dalt i el prat de baix, el sortidor, les terrasses i el garrofer. Els plumbagos i els hibiscus, els geranis i la bailarina que s'ocupava de regar-los. L'àvia amb el davantal de butxaques, amb els bastonets d'adob en una i l'eina de fer forats en l'altra. El camí enrajolat que les arrels dels arbres havien convertit en poltre de tortura de qualsevol nen convidat, i pel qual baixàvem corrents quan sentíem arribar els pares que tornaven de la feina. Els llefiscosos cucs de terra que s'hi multiplicaven els dies de pluja. Les caloroses tardes d'estiu passades al sofà mirant el coche fantástico i el gran héroe americano, mentre l'àvia recollia la cuina i feia una becaina. Els inacabables quaderns d'estiu, els banys en una piscina inflable clarament massa petita. Els jocs amb els nens de la casa del costat, als quals cridàvem indefectiblement cada dia i amb els quals havíem organitzat timbes, tómboles i espectacles, i amb els quals vam aprendre a jugar a la canasta i al risk, i que ens oferien sempre un suc de taronja boníssim. Les magdalenes més bones del món, que venien en unes caixes enormes i berenàvem sempre al capdamunt de l'escala, fent engrunes expressament perquè vinguessin les formigues. La garrafa d'aigua de la cuina i les campanetes de la porta. El mar al fons, lluny, i la corrua d'avions a punt d'aterrar. I així un dia rere l'altre.

L'escola acaba de començar. El Gran, la Mitjana i el Petit es tornen a llevar a les set, i a les vuit del vespre ja són al llit. Els propers deu mesos aniran a toc de pito. Però quan arribi la primavera ja començaran a preguntar quan podran anar a la platja amb els avis. A fer vacances. De les de debò.

Tornada

el culpable

Nosaltres som gent d'autopista. És més: els nostres viatges tant d'anada com de tornada (fins ara) havien estat sempre com una contrarrellotge del Tour, centrats en el cronòmetre. Però no per la velocitat, sinó per l'hora d'arribada a la temuda meta volant de Lió, on es decideix el desenllaç de l'etapa. Si allà no hi ha tap, el viatge pot completar-se en unes tretze hores, comptant les dues aturades de deu minuts per anar al lavabo i la pausa més llargueta del dinar. Que no està gens malament. Ara, si a Lió hi ha embús, oblida't de poder arribar abans que es pongui el sol. Qui no ha passat per allà un dia negre del calendari de trànsit francès no sap el que és patir. Els maredetrès vam tenir la desgràcia d'experimentar-ho l'any passat, i vam tancar el trajecte amb un crono de disset hores, set-cents crits, vint esbroncades i cent vint-i-vuit "Quan arribarem?". Una marca difícil de superar.

Per això, quan vam tenir la brillant idea d'escurçar lleugerament el viatge, aprofitant que érem a Molló passant-hi uns dies, no ho vam dubtar: sortiríem a trenc d'alba pel coll d'Ares, i ens estalviaríem no només cent quilòmetres, sinó també haver de baixar un dia abans a Barcelona. Un pla genial.

Després de tres setmanes de no posar el despertador, no us negaré que haver-nos de llevar (i haver de llevar els nens) a les sis del matí va ser un xoc. Dels forts. Però miraculosament al tercer intent fins i tot el Gran va aconseguir espolsar-se la son de sobre. Mentre el Petit devorava el biberó com mai, vam tancar les últimes bosses i vam baixar de puntetes per esmorzar. Ens havien deixat preparada una taula ben proveïda, i vam fer-hi un bon paper. 

Poc abans de les set ja érem el cotxe i enfilàvem amunt cap al coll d'Ares, mentre començava a clarejar i l'aire semblava immòbil. Un paisatge preciós, vaja. I ningú a la carretera. A les set i deu ja baixàvem pel cantó francès, i a les set i vint vam sentir el temut soroll, semblant al d'un gerro d'aigua que vessa. El Petit acabava de treure tot el biberó. Els revolts havien fet el seu efecte i vam haver de parar a canviar-lo i netejar-ho tot. Era previsible, ens vam dir. Però com que teníem roba de recanvi i una pila de tovalloletes, en deu minuts ho vam tenir enllestit. Per bé que el Petit va haver de patir el suplici de ser canviat a la intempèrie. A deu graus. Fumejava, el pobre.

Trenta revolts després, el soroll es va repetir, tot i que amb menys intensitat. El Petit havia tornat a vomitar. Ja sense roba de recanvi, li vam treure jersei i sabates i vam continuar el viatge. I ja albiràvem les últimes ziga-zagues quan el Gran i la Mitjana, a l'uníson, van anunciar que estaven marejats. Ràpidament, els vam donar l'última bossa de plàstic que ens quedava, per compartir. El Gran ho va fer gairebé tot a dins. La Mitjana, en canvi, sembla que no va trobar el forat. Perquè va aconseguir fer-ho tot a fora.

El paredetrès i jo, ostensiblement embriagats per la ferum, amb prou feines vam poder aguantar-nos mentre posàvem a la Mitjana el pijama brut i intentàvem adecentar el cotxe una mica. I és que, ben mirat, només havíem fet trenta quilòmetres. I ja no ens quedaven tovalloletes. Els 1200 quilòmetres restants se'ns començaven a fer una muntanya. Mai millor dit.

Afortunadament, les vomitones no es van repetir. Tot i que encara vam tardar força a trobar l'autopista i poder posar el pilot automàtic. El que sí que tenim clar és que l'any que ve sortirem des de Barcelona. I esmorzarem un cop passada la frontera. Peti qui peti.