Dimarts és el dia ideal per parlar del fenomen Tchibo. Perquè és el dia del canvi temàtic: el boca-orella ja ha escampat per la ciutat que aquesta setmana toca parament de la llar adventil. I com que qui no corre, vola, hores d'ara les botigues deuen ser plenes de gent remenant. I comprant, perquè la gràcia de Tchibo també són els preus. Tot això, amb una olor de cafè d'aquelles que te'n faria prendre cinc tasses. Si no fos perquè una ja no tolera la cafeïna més enllà de les nou del matí.
Per als qui no sapigueu encara de què us parlo, us diré només que Tchibo és una cadena de botigues-cafè que combinen a la perfecció la venda de cafè en gra i mòlt amb la de productes agrupats temàticament, amb la gràcia afegida que cada setmana canvien l'assortiment i ofereixen de tot i més a preus populars.
Els Kindergarten són un dels showrooms de Tchibo. I això ho saben. Un parell o tres de cops l'any, l'empresa posa a la venda roba i complements infantils. Un èxit de venda amb conseqüències uniformadores. En l'última tongada, el tema van ser els mussols. Resultat: a cada grup del Kindergarten hi ha com a mínim 4 o 5 nens i nenes amb el mateix impermeable, les mateixes botes d'aigua i els mateixos pantalons de pluja (els famosos Matschhose). Vist així, potser seria més pràctic que el mateix Kindergarten n'encarregués un per a cada nen.
Però no us penseu que Tchibo només ven roba i parament de la llar. I ara. El catàleg inclou roba d'esport, mobles, aparells electrònics, mòbils (fins i tot tenen companyia pròpia!), viatges i, evidentment, cafès de tota mena. Què més es pot demanar? Poder-ho comprar per internet i que t'ho enviïn a casa? Fet. Que hi hagi un estand de Tchibo en alguns supermercats? Fet, també. Tchibo és omnipresent i fa temps que penso que als seus responsables de màrqueting se'ls hauria de reconèixer el mèrit, perquè la seva estratègia funciona: gran varietat, preus baixos, qualitat correcta i disseny actual. Chapeau.
dimarts, 13 de novembre del 2012
dilluns, 12 de novembre del 2012
Primera estació: Sant Martí de Fanalets
Som a punt d'entrar a la voràgine prenadalenca. No pas perquè els grans magatzems ja hagin tret tot el mostrari de decoracions hagudes i per haver (d'elegants a horteres, per a tots els gustos), no. Simplement perquè amb la festa d'avui al Kindergarten donem el tret de sortida a la competició de "a veure qui és capaç de celebrar més coses des d'ara fins al dia de Reis". És el que té viure a fora i voler conservar les tradicions de la terra, a més de vetllar per la integració dels tres dimoniets de la casa i intentar que també coneguin els costums d'aquí.
L'onze de novembre és sant Martí. Diu la llegenda que el tal Martí, soldat romà convertit al cristianisme, passejava a cavall quan va trobar-se un pobre mort de fred, va agafar la seva espasa i va tallar la seva capa pel mig. Després, va donar-ne la meitat al pobre i va marxar. A la nit, va somiar que Jesús portava posada la mitja capa que havia donat al pobre. Fins aquí molt bé. Ara, la relació que té això amb la processó de pàrvuls amb un fanalet a la mà, no l'he acabat de trobar. Però endavant.
Els nens fa dies que tenen fet el fanalet. La gràcia és que sigui selbstgebastelt, és a dir, que no sigui comprat. Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit ho fan així, amb l'única particularitat que, si bé la Mitjana l'ha fet realment ella, al grup del Petit organitzen una sessió de manualitats per a pares, que han de demostrar les seves habilitats i mirar de no fer el ridícul. Perquè les comparacions són odioses, això ho sabem tots. I no tots tenim la mateixa traça.
Aquesta tarda a quarts de sis ens trobarem tots, pares, mares, germans grans, educadors i espontanis, per fer la processó. Necessitem anar armats amb el fanalet, un carregament de piles AA (noves!), un bastó de recanvi per si de cas i roba d'abric. Els nens ens cantaran les cançons típiques, farem un tomb pel barri (tallant el trànsit quan calgui, oju), tornarem al Kindergarten i allà ens acostarem a la foguera que el Director haurà preparat. Esperem que no plogui com altres anys i puguem prendren's el Glühwein i compartir els brioixos de panses de St. Martí (a la imatge del que va fer el sant) sense haver-nos de refugiar al cobert dels cotxets. Si pogués, portaria ous a les clarisses.
Després, només ens quedaran el Nikolaus, l'Advents Café (escola i Kindergarten), el calendari d'advent, el tió, la Nochebuena, la Missa del Gall, Nadal, St. Esteve, l'aniversari del Petit, Cap d'Any, Any Nou i Reis. Si no és que tenim la visita sorpresa del Pare Noel, que a aquestes alçades jo ja no descarto res. I després, a fer bossa per a l'any que ve.
divendres, 9 de novembre del 2012
El truc de l'almendruc
Ahir ens arribava un email dels representants de pares del Kindergarten que per força ha d'haver remogut per igual la consciència de culpables i innocents. S'ha perdut el fair play. I això que no hi juga el Pepe.
És sabut que l'arribada dels primers freds (malauradament, aquí això pot voler dir a finals d'agost) va acompanyada dels primers refredats. Els pobres Kindergartenkinder, que encara no tenen edat per portar un paquet de clínex (aquí: Tempo) a la butxaca, es passegen amunt i avall amb les candeles penjant, esperant que algú finalment els netegi els mocs. Les educadores (i els educadors, que aquí també abunden) fan el que poden, però clarament no donen l'abast i no estan al cas de cada esternut. Perquè prou feina tenen.
El problema arriba si apareixen la febre, els vòmits i les cagarrines. Què hauríem de fer, els pares? La resposta és clara i figura al contracte: la criatura s'ha de quedar a casa. La logística familiar de la majoria, però, no tolera gaire bé aquests imprevistos. Sembla ser que en els últims mesos han abundat els casos de salt a la torera, és a dir, de nens malalts (xutats de paracetamol o similars) que van amb tota normalitat al Kindergarten. I que encomanen a la resta, evidentment. No només de criatures, sinó també d'educadors. Tot un panorama i un greu problema de baixes, que només acaben perjudicant la qualitat de la Betreuung.
S'ha arribat a un punt, es veu, que la cosa és tan greu que temen que comenci a aplicar-se allò de l'ull per ull, dent per dent. És a dir: avui portes tu el nen malalt, però la propera vegada que tinguem un virus de panxa a casa, d'aquells que et deixen tancat al lavabo hores i hores, el porto jo i sabràs el que és bo. Una espiral perillosa.
Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Cert, hi ha casos flagrants que són de jutjat de guàrdia. D'altres, però, són més subtils. Tots hem tingut temptacions de fer-ho alguna vegada, però vist des de fora, és evident que hem de fer un esforç. Si més no, per les criatures. Que si es prenen el paracetamol a les 8 del matí, a les 4 de la tarda han d'estar fets una pelleringa. Com a mínim.
És sabut que l'arribada dels primers freds (malauradament, aquí això pot voler dir a finals d'agost) va acompanyada dels primers refredats. Els pobres Kindergartenkinder, que encara no tenen edat per portar un paquet de clínex (aquí: Tempo) a la butxaca, es passegen amunt i avall amb les candeles penjant, esperant que algú finalment els netegi els mocs. Les educadores (i els educadors, que aquí també abunden) fan el que poden, però clarament no donen l'abast i no estan al cas de cada esternut. Perquè prou feina tenen.
El problema arriba si apareixen la febre, els vòmits i les cagarrines. Què hauríem de fer, els pares? La resposta és clara i figura al contracte: la criatura s'ha de quedar a casa. La logística familiar de la majoria, però, no tolera gaire bé aquests imprevistos. Sembla ser que en els últims mesos han abundat els casos de salt a la torera, és a dir, de nens malalts (xutats de paracetamol o similars) que van amb tota normalitat al Kindergarten. I que encomanen a la resta, evidentment. No només de criatures, sinó també d'educadors. Tot un panorama i un greu problema de baixes, que només acaben perjudicant la qualitat de la Betreuung.
S'ha arribat a un punt, es veu, que la cosa és tan greu que temen que comenci a aplicar-se allò de l'ull per ull, dent per dent. És a dir: avui portes tu el nen malalt, però la propera vegada que tinguem un virus de panxa a casa, d'aquells que et deixen tancat al lavabo hores i hores, el porto jo i sabràs el que és bo. Una espiral perillosa.
Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Cert, hi ha casos flagrants que són de jutjat de guàrdia. D'altres, però, són més subtils. Tots hem tingut temptacions de fer-ho alguna vegada, però vist des de fora, és evident que hem de fer un esforç. Si més no, per les criatures. Que si es prenen el paracetamol a les 8 del matí, a les 4 de la tarda han d'estar fets una pelleringa. Com a mínim.
dimecres, 7 de novembre del 2012
Speed dating
Les reunions pares-mestres són tot un clàssic i un tràngol del tot necessari. Fins ara, però, la nostra experiència es redueix a agradables converses a les golfes del Kindergarten amb una tassa de cafè de filtre ben calent i les educadores responsables del Gran o la Mitjana cantant-nos les excel·lències de les criatures. No pas perquè siguin millors que les altres, no. Simplement perquè l'enfocament pedagògic fa que sempre busquin el costat bo de cada nen. I això fa que surtis pensant que potser sí que estàs fent bé les coses, malgrat que tens la sensació de passar-te el dia cridant, renyant i recollint grans d'arròs i pèsols de terra.
El Gran ja va a l'Escola. Fa primer. Per al mes de novembre hi ha programades les reunions de pares i mestres. Per organitzar-ho, FrauB (la senyoreta) va enviar un correu electrònic circular a tots els pares per assignar les hores. Molt a l'alemanya. Fins aquí, res d'especial. Ara bé, quan vaig veure el planning vaig pensar que no anàvem bé. I si no, mireu:
Do. 8.11. 14.00 14.15 14.30 14.45 15.00 15.15
Fr. 9.11. 13.00 13.15 13.30 13.45 14.00 14.15 14.30
Mo 12.11. 13.00 13.15
Di 13.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Mi 14.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Do 15.11. 13.00 13.15 13.30 14.00 14.15
En veure això em vaig haver d'imaginar la nostra benvolguda FrauB asseguda en una tauleta, amb un paper i un bloc, ben empolainada, xerrant amb uns pares i esperant que sonés la campana de canvi de parella com en un speed dating qualsevol.
El que li espera a la pobra FrauB, especialment aquest divendres, és una marató d'entrevistes, un empatx de pares, nens, problemes i explicacions. Digueu-me escèptica però em costa de creure que en 15 minuts tinguem temps de parlar a fons de com li va al Gran, de si progressa adequadament, de si l'ha de renyar gaire, de quins són els seus interessos i de qui són els seus amics. Però potser m'equivoco. Potser apliquen un mètode creat per un xinès que s'ha demostrat que permet concentrar preguntes i respostes en una càpsula, que et prens allà amb la FrauB amb un cafetó ben calent i que fa efecte al llarg del dia, resolent tots els teus dubtes i formant-te una imatge clara del comportament i el rendiment del teu fill a l'escola.
Més aviat em temo, però, que a FrauB l'hauran d'agafar amb pinces i portar-la a la sala de reanimació, perquè a banda de l'esgotament físic i mental li pot passar que entre tots els pares i mares que desfilaran pel seu davant aquests dies no trobi la seva parella ideal.
El Gran ja va a l'Escola. Fa primer. Per al mes de novembre hi ha programades les reunions de pares i mestres. Per organitzar-ho, FrauB (la senyoreta) va enviar un correu electrònic circular a tots els pares per assignar les hores. Molt a l'alemanya. Fins aquí, res d'especial. Ara bé, quan vaig veure el planning vaig pensar que no anàvem bé. I si no, mireu:
Do. 8.11. 14.00 14.15 14.30 14.45 15.00 15.15
Fr. 9.11. 13.00 13.15 13.30 13.45 14.00 14.15 14.30
Mo 12.11. 13.00 13.15
Di 13.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Mi 14.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Do 15.11. 13.00 13.15 13.30 14.00 14.15
En veure això em vaig haver d'imaginar la nostra benvolguda FrauB asseguda en una tauleta, amb un paper i un bloc, ben empolainada, xerrant amb uns pares i esperant que sonés la campana de canvi de parella com en un speed dating qualsevol.
El que li espera a la pobra FrauB, especialment aquest divendres, és una marató d'entrevistes, un empatx de pares, nens, problemes i explicacions. Digueu-me escèptica però em costa de creure que en 15 minuts tinguem temps de parlar a fons de com li va al Gran, de si progressa adequadament, de si l'ha de renyar gaire, de quins són els seus interessos i de qui són els seus amics. Però potser m'equivoco. Potser apliquen un mètode creat per un xinès que s'ha demostrat que permet concentrar preguntes i respostes en una càpsula, que et prens allà amb la FrauB amb un cafetó ben calent i que fa efecte al llarg del dia, resolent tots els teus dubtes i formant-te una imatge clara del comportament i el rendiment del teu fill a l'escola.
Més aviat em temo, però, que a FrauB l'hauran d'agafar amb pinces i portar-la a la sala de reanimació, perquè a banda de l'esgotament físic i mental li pot passar que entre tots els pares i mares que desfilaran pel seu davant aquests dies no trobi la seva parella ideal.
dilluns, 5 de novembre del 2012
Maletes
Aquest bloc ha començat amb mal peu. Si més no pel que fa al timing. A qui se li acut llançar-se a l'aventura just abans de marxar de vacances? Com si fos tan fàcil trobar un moment per escriure quan un és fora de casa, sobretot si no disposa dels estris necessaris (nota: demanar-los als Reis, que són màgics i capaços de tot i més). Però semblava que si no el començava el dia d, s'acabava el món, com aquell qui diu. I és evident que no només no s'acaba, sinó que continua igual.
Ja torno a ser a casa i immersa en la rutina. Maletes desfetes, roba neta i pernil i fuets a la nevera. Com ha de ser. Perquè la tornada, en termes maletils, sempre és més fàcil. Només cal agafar el mateix que t'has endut, net o brut, més els clàssics de cada vegada: el carregament d'embotits, les croquetes de l'Aviadesís, medicaments (perquè sembla que els que coneixes de tota la vida fan més efecte) i torrons per regalar (que pesen un trumfo i mig), més els extres, del tipus pinyata per a l'aniversari de la Mitjana, un vestit de princesa, un jersei, unes sabatilles, un hule... En resum: a banda de la por al sobrepès (de la maleta, eh?), bufar i fer ampolles. I això que a falta de vint-i-quatre hores per al check-in no anàvem gaire bé. La llista de la compra per estrenar, i la roba dels nens, tota bruta. L'única opció era demanar al xofer (a.k.a. Aviadecinc) que m'acompanyés a fer la ruta de l'emigrant que torna al país d'acollida. Sense llagrimeta, però. Perquè anàvem justos de temps.
Del viatge de tornada no en diré gran cosa. O potser sí. Va ser necessari passar tota l'estona d'espera a la botiga del Barça (el Gran enganxat a la pantalla mirant resums de partits antics, la Mitjana dient vull això, vull allò, i el Petit amb cara de dir a mi ningú no em pregunta mai on vull anar). Després, berenar a base de galetes Príncipe (que, per cert, no tenen el mateix gust aquí que allà). En acabat, una estona de cua i, finalment, l'ansiat embarcament. Només dos apunts del vol: un moment de vergonya aliena quan el Gran va començar a fer "iujus" quan l'avió agafava embranzida (ho viu tot molt intensament, aquest), i quan just abans d'aterrar em vaig adonar que la Mitjana havia "decorat" la tauleta amb els seus retoladors. Però com que ja s'havia encès el senyal lluminós de cinturons cordats i els de LH de seguida es posen tontos, vaig fer veure que no me n'havia adonat i em vaig limitar a demanar-li que tanqués la tauleta i es netegés les mans liles amb un parell de tovalloletes. De les que el Petit es deleix per ficar-se a la boca i xuclar-ne el sabó. Una decisió poc cívica, ho sé. Però és que el Petit ja feia cops de cap i el Gran s'havia tornat a marejar. I encara ens quedava recollir la maleta i agafar el taxi, conduït per un senyor amb barba de set anys i turbant que em va clavar l'esbroncada del segle per no portar un maxi-cosi per al Petit. Com si fos el Calamardo i tingués quatre potes, jo. La propera vegada, facturo els nens per UPS i en menys de vint-i-quatre hores els tinc a casa.
Ja torno a ser a casa i immersa en la rutina. Maletes desfetes, roba neta i pernil i fuets a la nevera. Com ha de ser. Perquè la tornada, en termes maletils, sempre és més fàcil. Només cal agafar el mateix que t'has endut, net o brut, més els clàssics de cada vegada: el carregament d'embotits, les croquetes de l'Aviadesís, medicaments (perquè sembla que els que coneixes de tota la vida fan més efecte) i torrons per regalar (que pesen un trumfo i mig), més els extres, del tipus pinyata per a l'aniversari de la Mitjana, un vestit de princesa, un jersei, unes sabatilles, un hule... En resum: a banda de la por al sobrepès (de la maleta, eh?), bufar i fer ampolles. I això que a falta de vint-i-quatre hores per al check-in no anàvem gaire bé. La llista de la compra per estrenar, i la roba dels nens, tota bruta. L'única opció era demanar al xofer (a.k.a. Aviadecinc) que m'acompanyés a fer la ruta de l'emigrant que torna al país d'acollida. Sense llagrimeta, però. Perquè anàvem justos de temps.
Del viatge de tornada no en diré gran cosa. O potser sí. Va ser necessari passar tota l'estona d'espera a la botiga del Barça (el Gran enganxat a la pantalla mirant resums de partits antics, la Mitjana dient vull això, vull allò, i el Petit amb cara de dir a mi ningú no em pregunta mai on vull anar). Després, berenar a base de galetes Príncipe (que, per cert, no tenen el mateix gust aquí que allà). En acabat, una estona de cua i, finalment, l'ansiat embarcament. Només dos apunts del vol: un moment de vergonya aliena quan el Gran va començar a fer "iujus" quan l'avió agafava embranzida (ho viu tot molt intensament, aquest), i quan just abans d'aterrar em vaig adonar que la Mitjana havia "decorat" la tauleta amb els seus retoladors. Però com que ja s'havia encès el senyal lluminós de cinturons cordats i els de LH de seguida es posen tontos, vaig fer veure que no me n'havia adonat i em vaig limitar a demanar-li que tanqués la tauleta i es netegés les mans liles amb un parell de tovalloletes. De les que el Petit es deleix per ficar-se a la boca i xuclar-ne el sabó. Una decisió poc cívica, ho sé. Però és que el Petit ja feia cops de cap i el Gran s'havia tornat a marejar. I encara ens quedava recollir la maleta i agafar el taxi, conduït per un senyor amb barba de set anys i turbant que em va clavar l'esbroncada del segle per no portar un maxi-cosi per al Petit. Com si fos el Calamardo i tingués quatre potes, jo. La propera vegada, facturo els nens per UPS i en menys de vint-i-quatre hores els tinc a casa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)