dimarts, 1 de juliol del 2014

De quatre en quatre

la bandera alemanya, la més cobejada
entre els Zweitklässler
Fa vuit anys, Alemanya vivia el seu estiu de somni, l'anomenat Sommermärchen 2006. El Mundial de futbol es jugava a casa, i malgrat que al final se'ls va escapar, l'ambient que es va viure a les ciutats i pobles del país durant l'onada de calor que va acompanyar el logradíssim public viewing (amb pantalles gegants al mig del riu i un desplegament logístic remarcable) va ser realment especial. Aleshores, els alemanys van recuperar l'orgull nacional perdut després de la guerra i van exhibir banderes i altres símbols com feia temps que no es veien. Durant el Mundial que es va endur Itàlia, el Gran va arribar al món. No pas per la via ràpida. Això no. Però sí enmig d'un ambient festiu, amb la capella de l'hospital reconvertida en sala multimèdia i botzines fins passada la mitjanit per celebrar la victòria de torn.

Dos campionats del món després, el Gran ha fet vuit anys i comença a deixar enrere l'etapa infantil. S'ha fet llarg, amaga llibres sota el coixí per llegir-los en la penombra quan tanquem el llum i ja no ens busca en tot moment, sinó que prefereix la companyia dels amics i les seves confidències, encara innocents. Però la festa d'aniversari no la perdona, no.

Quan s'acaben, aquestes festes?, vam preguntar-nos el paredetrès i jo un cop recollides les engrunes. Tindrem forces per organitzar la mateixa mena de festes per a la Mitjana i el Petit? Ens veiem d'aquí a sis anys fent uns jocs olímpics amb deu mascles cridaners i esverats, que ni escolten ni paren quiets? O estarem temptats de portar-los a un centre recreatiu qualsevol o, encara pitjor, donar-los diners perquè vagin al cine, s'atipin de crispetes i cocacoles i, sobretot, no ens embrutin la casa? Està per veure.

Aquest any, amb la santa ajuda d'uns amics que no només no fallen mai, sinó que cada any s'entreguen més, vam preparar un berenar olímpic, seguit d'un reguitzell de proves. Al jardí, afortunadament. Perquè malgrat que queien quatre gotes i algun espavilat ja anunciava un "comença a ploure" amb ganes d'agafar escales amunt, els grans ens vam fer l'orni i vam aplicar el "no nos moverán". Podeu imaginar-vos onze criatures tancades en un pis? Nosaltres amb l'estona del berenar en vam tenir ben bé prou.

Les proves se succeïen, els dos equips s'esforçaven per anar fent punts, i sempre ens abordaven amb la mateixa pregunta: qui guanya? Empatats, de moment, els dèiem. I s'ho creien. Pobrets. Al final, hi va haver repartiment de diplomes i medalles per a tots, espelmes, pastís i partit del Mundial. Una festa rodona com una pilota de futbol, que ens havíem pintat com el nostre viacrucis particular, però que la conjunció astral va convertir en un camí de roses. Amb un parell de punxes, però petites. Sense queixes dels veïns (només un parell de mirades indiscretes des de la finestra). Sense plors, sense mals, sense baralles. Què més es pot demanar?

Total, que fins i tot estem disposats a repetir-ho.
Qui ens ho havia de dir. 

4 comentaris:

  1. caram! com us treballeu els aniversaris! jo tinc sort si algú es recorda de felicitar-me xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà que ja no tens edat perquè t'organitzin festes d'aniversari! :-P

      Elimina
  2. Per molts anys Pau, amb una mica de retard!!!
    El pastís impressionant!!!

    ResponElimina