A la corda fluixa

el paper de la discòrdia

Ara que ja tinc tots els regals de Reis embolicats i entaforats a l'armari, sospitosament coberts amb una flassada. Ara que ja tinc tots els regals del Pare Noel (llarga història) embolicats amb un paper diferent i també tapats damunt d'una lleixa, esperant el seu transport aeri. Ara que la Zahnfee fa dies que no ens visita. Ara que el Nikolaus ja deu haver tornat a casa seva. Ara que els tions endrapen mandarines, nous i el que arrepleguen com si vingués la guerra. Ara, va, i el Gran i la Mitjana han caigut del seu núvol i ja no s'ho empassen. Tots dos. Una més que l'altre.

I ara què?

Mentre el Gran m'explica per enèsima vegada que el Weihnachtsmann no existeix perquè el seu millor amic va enxampar la mare col·locant els regals, però alhora es posa nerviós quan és hora de posar la bota perquè el Nikolaus l'ompli de llaminadures i regals, la Mitjana sentencia que qui posa els regals sóc jo. Si no, com s'explica que el paper d'embolicar que va fer servir ara fa quatre dies el Nikolaus sigui el mateix que hi ha al primer calaix de l'armari de l'estudi?

Els malabars amb els diferents papers d'embolicar han estat una de les meves preocupacions durant tots aquests anys. Papers diferents per a tot: els d'aniversaris, els dels Reis de casa, els dels Reis dels avis que fem veure que ens arriben per correu uns dies després però que en realitat comparteixen traster amb la roba descatalogada i les maletes, el del Nikolaus...

Ja m'havia d'haver imaginat que seria la Mitjana qui trauria la bena dels ulls al seu germà gran. Ara fa poc, després de perdre quatre dents en una setmana, ja va posar en dubte l'existència de la Zahnfee i, després de ficar-se al llit, la molt múrria, va agafar la capseta amb la dent de sota el coixí i la va amagar. Evidentment, quan vaig anar a buscar-la, no la vaig trobar. La tenia agafada a la mà, ben fort, per dificultar l'operació.

I l'altre dia, en tornar d'un sopar a quarts d'una (molt tard, no us penseu), em vaig trobar que encara no tenia a punt els regals del Nikolaus i, el més important, que no havia comprat cap paper inequívoc. Pensant que a quarts de set del matí no se n'adonarien, vaig agafar el més vell que teníem, però tot i així la Mitjana em va enxampar. Amb un "el paper l'he deixat jo, juntament amb les tisores i el cel·lo, perquè el Nikolaus el pogués embolicar" vaig donar per tancada la polèmica.

Però ara, a una setmana vista del tió, m'estic plantejant seriosament agafar-los per banda i confirmar les seves sospites. I evitar que esbombin les seves teories a viva veu davant els més petits de la família.

Els Reis, però, passaran un any més. Que vénen de l'Orient i hores d'ara ja deuen haver sortit. Ja no sóc a temps d'avisar-los.

Comiat (II)

Durant molts anys, l'aviadecinc es va haver de llevar a trenc d'alba per anar a treballar. Això implicava, entre altres coses, que l'avidecinc s'havia d'encarregar de llevar, vestir i portar a l'escola els seus dos fills. El veig assegut al meu costat, en la penombra, despertant-me i posant-me els mitjons perquè no tingués fred abans de baixar del llit, fins a ben ganàpia. El tietdetrès fins i tot aconseguia ser vestit i engolir l'esmorzar sense obrir els ulls, i no es despertava fins al desè revolt de la carretera. Em ve al cap el trajecte que repetíem un dia rere l'altre, a vegades acompanyats de la besaviadedotze, durant un temps amb una altra noia del barri; l'estona al cotxe davant l'escola, esperant l'hora d'entrar-hi, i els meus cabells curts, suposadament escapçats després d'un episodi de polls mal resolt per l'avidecinc, davant el qual l'aviadecinc va decidir adoptar mesures dràstiques. Molts anys de corredisses i esperes, però ni un crit. Vaja, el mateix que es viu a can maredetrès cada matí.

Sense fer gaire soroll, l'avidecinc ens ha guiat per la infància, l'adolescència i l'edat adulta. Ha fet el taxi fins a hores intempestives, ha organitzat viatges i excursions de tota mena i ens ha ensenyat a esquiar, fent-nos creure que n'era tot un expert. Ens ha sotmès a llargues sessions de super8 i diapositives, ens ha transmès el pessimisme i el patiment barcelonistes. S'ha conformat de fer festes als gossos d'altri i ha passejat amunt i avall sogra i cunyada, mentre ha pogut. Ha acceptat la malaltia i s'ha preparat per al seu final. I ja al juliol ens advertia: "això s'acaba". Estava, com deia ell, en temps de descompte.

Ell ha arribat als vuitanta. Jo sóc a les portes dels quaranta. Per ben poc no podrà dir allò de "jo tinc el doble d'anys que tu". El que sí que puc fer, jo, encara, és seguir el seu consell i aprofitar el temps que em queda.

És hora d'anar a fer el taxi. La llicència, com veieu, l'he heretat jo.

Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas

A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.

No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats

Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.

Fifty shades of... grey, blue, black...

operació finalitzada

No crec que a aquestes alçades ningú pugui posar en dubte que hi ha un univers paral·lel on viuen els mitjons desaparellats. Si bé fins ara cap teoria no n'ha pogut trobar les causes i, per tant, posar-hi remei, jo crec que la raó ha d'estar relacionada amb el big bang: empesos per la força centrífuga, salten a una altra dimensió, a la qual, inexplicablement, no tenim accés. I així, en la nostra dimensió, la de les piles de roba bruta primer, i neta per plegar després, anem acumulant mitjons vidus, alguns vells, altres joves, vides estroncades a l'espera del miracle.

De tant en tant, quan la Mitjana remuga perquè una vegada més s'ha de posar mitjons del Petit o el Gran, o quan una mirada ràpida detecta a la pila dos mitjons iguals, separats per una dotzena de germans orfes, m'omplo de valor i paciència i em dedico a intentar aparellar-los. Aquesta vegada, mentre el Petit era a la banyera, per eliminar els quilos de sorra i crema solar que portava enganxats. I no cal dir que va sortir arrugat com una pansa, perquè l'operació va ser llarga.

Qui va sortir-ne guanyant va ser, sens dubte, la Mitjana. Ni més ni menys que 12 flamants parells de mitjons de tonalitats femenines va aconseguir arreplegar. Justament ara que, vista la minsa quantitat que en tenia al calaix, m'havia decidit a comprar-ne una carretada. Però bé, com que aquí això d'anar amb sandàlies és un luxe rar, no patiu que li faran bon servei. Per darrere, el Gran, amb 6 parells, i el Petit, amb 8, aquest últim empatat amb el seu pare. La perdedora de la nit, servidora: només tres nous antics parells reunificats.

El més preocupant de tot, però, són els 25 mitjons que no van retrobar l'amor de la seva vida. Com peces de puzzle que sembla que encaixen però al final resulta que no, molts d'ells van creure's afortunats d'entrada, però van clavar-se una patacada emocional després. No us deixeu enganyar: per molt que sembli que n'hi ha dos d'iguals, o fins i tot tres, la vista i els píxels us juguen una mala passada. Els he mirat del dret i del revés, i res. Continuaran amuntegats al fons d'un armari, esperant el moment de continuar el seu viatge. Segurament, cap al contenidor.

Però el tema dels mitjons desaparellats és universal, fins al punt que s'ha convertit en joc de taula. Socken zocken, es diu aquí, i es tracta precisament d'això: de trobar parelles de mitjons entre molts exemplars semblants, ratllats tots, però mínimament diferenciats. Les criatures ho troben divertit. Potser això els prepararà per als reptes de la vida adulta i, ells sí, descobriran l'accés al món paral·lel de què us parlava.