Que hi ha algú?

demà tornem a obrir

Fa dies, setmanes, que em dic que he de passar per aquí, si més no a treure la pols i potser fins i tot a tancar la paradeta, perquè no és que tingui el blog abandonat, no. El tinc oblidat fins al punt que amb prou feines recordo la contrasenya per entrar-hi.

I què t'ha passat, direu? Res, no m'ha passat res. Continuo acumulant anècdotes, infortunis i malabarismes, perquè el Gran, la Mitjana, el Petit i l'entorn continuen sent els mateixos. Jo tampoc he deixat el paredetrès per fugir amb l'entrenador de futbol del Gran, ni m'ha fitxat una multinacional per dirigir el seu departament d'idiomes. Segueixo teclejant paraules a l'ordinador, lliurant feines a temps i fent el taxi a les tardes. Però, per alguna raó que no m'acabo d'explicar, no trobo mai el moment d'obrir aquesta finestra al món i pregonar els últims despistes del Gran, les idees de bombera de la Mitjana o les frases lapidàries del Petit. Com tampoc trobo estones per endreçar armaris, papers i estris diversos, per classificar la roba que no necessitem o no volem, per planificar amb cara i ulls les vacances o fer els àlbums de fotos. Vaja, que és un problema generalitzat de servidora.

Una cosa sí, que hem fet aquest cap de setmana llarg: declarar la guerra a les arnes que, dissimuladament, havien anat fent niu al capdamunt d'un armari de la cuina. La seva compareixença diària, coincidint amb la posta de sol, feia setmanes que ens feia pujar la mosca al nas. El paredetrès les caçava amb les mans, però l'execució una a una no donava fruits. I així, arremangant-nos el pijama, vam decidir que calia prendre mesures dràstiques i vam buidar tooooooots els armaris de la cuina, vam fer treure fum al rentaplats, vam omplir els contenidors d'escombraries, vam fregar amb vinagre, vam netejar amb aigua i sabó, ho vam tornar a guardar tot... i estem a l'espera de veure si amb això ja n'hi ha hagut prou.

Què haurem fet per merèixer la invasió de les arnes, ens preguntàvem. I ahir, buscant a l'amazon un remei eficaç, vam veure que no estem sols en la nostra lluita. Que qui més qui menys s'hi ha enfrontat alguna vegada. Que veure voleiar aquests tristos insectes, menys vistosos i tot que els mosquits, és més habitual del que ens pensàvem.

De moment, doncs, no tiraré la persiana. Més que res, perquè si no les arnes es quedarien atrapades i no podrien sortir. I això, ara mateix, no ens interessa.