Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas

A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.

No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats

Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.

Fifty shades of... grey, blue, black...

operació finalitzada

No crec que a aquestes alçades ningú pugui posar en dubte que hi ha un univers paral·lel on viuen els mitjons desaparellats. Si bé fins ara cap teoria no n'ha pogut trobar les causes i, per tant, posar-hi remei, jo crec que la raó ha d'estar relacionada amb el big bang: empesos per la força centrífuga, salten a una altra dimensió, a la qual, inexplicablement, no tenim accés. I així, en la nostra dimensió, la de les piles de roba bruta primer, i neta per plegar després, anem acumulant mitjons vidus, alguns vells, altres joves, vides estroncades a l'espera del miracle.

De tant en tant, quan la Mitjana remuga perquè una vegada més s'ha de posar mitjons del Petit o el Gran, o quan una mirada ràpida detecta a la pila dos mitjons iguals, separats per una dotzena de germans orfes, m'omplo de valor i paciència i em dedico a intentar aparellar-los. Aquesta vegada, mentre el Petit era a la banyera, per eliminar els quilos de sorra i crema solar que portava enganxats. I no cal dir que va sortir arrugat com una pansa, perquè l'operació va ser llarga.

Qui va sortir-ne guanyant va ser, sens dubte, la Mitjana. Ni més ni menys que 12 flamants parells de mitjons de tonalitats femenines va aconseguir arreplegar. Justament ara que, vista la minsa quantitat que en tenia al calaix, m'havia decidit a comprar-ne una carretada. Però bé, com que aquí això d'anar amb sandàlies és un luxe rar, no patiu que li faran bon servei. Per darrere, el Gran, amb 6 parells, i el Petit, amb 8, aquest últim empatat amb el seu pare. La perdedora de la nit, servidora: només tres nous antics parells reunificats.

El més preocupant de tot, però, són els 25 mitjons que no van retrobar l'amor de la seva vida. Com peces de puzzle que sembla que encaixen però al final resulta que no, molts d'ells van creure's afortunats d'entrada, però van clavar-se una patacada emocional després. No us deixeu enganyar: per molt que sembli que n'hi ha dos d'iguals, o fins i tot tres, la vista i els píxels us juguen una mala passada. Els he mirat del dret i del revés, i res. Continuaran amuntegats al fons d'un armari, esperant el moment de continuar el seu viatge. Segurament, cap al contenidor.

Però el tema dels mitjons desaparellats és universal, fins al punt que s'ha convertit en joc de taula. Socken zocken, es diu aquí, i es tracta precisament d'això: de trobar parelles de mitjons entre molts exemplars semblants, ratllats tots, però mínimament diferenciats. Les criatures ho troben divertit. Potser això els prepararà per als reptes de la vida adulta i, ells sí, descobriran l'accés al món paral·lel de què us parlava.

Titanic

viatge al passat

Onze anys després d'haver començat a parlar-ne, sembla que finalment som a punt d'emprendre el llarg viatge fins a... Múnic. Sí, senyors. Tres-cents quilòmetres, ni més ni menys, que per gentilesa de die Bahn, i sempre que no es convoqui l'enèsima vaga indefinida, pensem salvar a cop d'ICE. Tota una aventura, vaja. I és que des de la planificació inicial fins a la compra del bitllet han passat ni més ni menys que deu primaveres i tres criatures. Ja és molt, doncs, que Múnic continuï encara al seu lloc i no hagi marxat tipa d'esperar la nostra visita.

Hi ha vegades que costa decidir-se, i altres que passa tot el contrari, que la publicitat fa el seu efecte i no dubtem a acostar-nos al Bundesland del costat per gaudir d'una exposició en família. Amb totes les precaucions i sense fer-nos gaires il·lusions, vist com havien anat altres visites museístiques del clan maredetrès, amb un Gran que sempre vol saber què hi ha a la sala del costat, una Mitjana que busca els racons per pintar i un Petit que no entén on és ni què hi fa.

Al Gran i la Mitjana els picava la curiositat des de feia un parell de mesos. Cada dia, en la cursa per etapes escola-KG-casa, passàvem per la meta volant d'un cartell que anunciava l'exposició "TITANIC". Igual com fan cada vegada que estrenen una pel·lícula infantil nova i en pengen el cartell, dia sí dia també insistien per anar-hi i m'interrogaven sobre la història del Titanic. Ja hi anirem, els deia, però en el fons pensava que no ho faríem. Fins ahir que, aprofitant que era festa, vam fer un cop de cap.

Hi vam arribar d'hora, no era lluny. De fet, Speyer és a una hora de camí, hi podríem haver anat abans, tot i que Múnic era al davant a la llista... I després d'una falsa alarma, de pensar que estava tancat (jo que sóc pessimista de mena), vam trobar l'entrada i la cua. Poc després, armats amb cinc audioguies, pujàvem a bord per iniciar la nostra particular aventura.

Gairebé dues hores després, en sortíem bocabadats. No només havíem après una pila de coses, sinó que les havíem viscut. El Petit preguntava una vegada i una altra si el capità s'havia enfonsat amb el vaixell. La Mitjana s'interessava pel destí d'alguns viatgers i el Gran... bé, el Gran ho havia viscut tan intensament que a la sala de l'iceberg (de glaç autèntic) va reconèixer que tenia por d'enfonsar-se.

Va ser un viatge intens. Un viatge en el temps i en l'espai. Un viatge harmoniós, malgrat la tragèdia.

Si algun dia l'exposició itinerant s'instal·la prop de casa vostra, no dubteu a anar-hi. No està basada en la pel·li del Di Caprio i la Kate Winslet. 

Que hi ha algú?

demà tornem a obrir

Fa dies, setmanes, que em dic que he de passar per aquí, si més no a treure la pols i potser fins i tot a tancar la paradeta, perquè no és que tingui el blog abandonat, no. El tinc oblidat fins al punt que amb prou feines recordo la contrasenya per entrar-hi.

I què t'ha passat, direu? Res, no m'ha passat res. Continuo acumulant anècdotes, infortunis i malabarismes, perquè el Gran, la Mitjana, el Petit i l'entorn continuen sent els mateixos. Jo tampoc he deixat el paredetrès per fugir amb l'entrenador de futbol del Gran, ni m'ha fitxat una multinacional per dirigir el seu departament d'idiomes. Segueixo teclejant paraules a l'ordinador, lliurant feines a temps i fent el taxi a les tardes. Però, per alguna raó que no m'acabo d'explicar, no trobo mai el moment d'obrir aquesta finestra al món i pregonar els últims despistes del Gran, les idees de bombera de la Mitjana o les frases lapidàries del Petit. Com tampoc trobo estones per endreçar armaris, papers i estris diversos, per classificar la roba que no necessitem o no volem, per planificar amb cara i ulls les vacances o fer els àlbums de fotos. Vaja, que és un problema generalitzat de servidora.

Una cosa sí, que hem fet aquest cap de setmana llarg: declarar la guerra a les arnes que, dissimuladament, havien anat fent niu al capdamunt d'un armari de la cuina. La seva compareixença diària, coincidint amb la posta de sol, feia setmanes que ens feia pujar la mosca al nas. El paredetrès les caçava amb les mans, però l'execució una a una no donava fruits. I així, arremangant-nos el pijama, vam decidir que calia prendre mesures dràstiques i vam buidar tooooooots els armaris de la cuina, vam fer treure fum al rentaplats, vam omplir els contenidors d'escombraries, vam fregar amb vinagre, vam netejar amb aigua i sabó, ho vam tornar a guardar tot... i estem a l'espera de veure si amb això ja n'hi ha hagut prou.

Què haurem fet per merèixer la invasió de les arnes, ens preguntàvem. I ahir, buscant a l'amazon un remei eficaç, vam veure que no estem sols en la nostra lluita. Que qui més qui menys s'hi ha enfrontat alguna vegada. Que veure voleiar aquests tristos insectes, menys vistosos i tot que els mosquits, és més habitual del que ens pensàvem.

De moment, doncs, no tiraré la persiana. Més que res, perquè si no les arnes es quedarien atrapades i no podrien sortir. I això, ara mateix, no ens interessa.