Babyphone

els cangurs moderns

Fa uns dies, m'arribava per dues bandes aquest article publicat a la revista Time, on s'expliquen les diferències entre la manera d'educar els fills a Alemanya i als Estats Units. Des del punt de vista de l'experiència d'una mare nord-americana a Berlín, fa un repàs d'alguns aspectes del tracte de les criatures i recalca que aquí on vivim nosaltres se'n fomenta la independència, no la dependència.

S'hi resumeixen els pilars fonamentals de la pedagogia alemanya, que advoca per deixar que les criatures descobreixin l'entorn al seu ritme, assumeixin responsabilitats des de ben petits i passin el màxim de temps a l'aire lliure. També parla de l'entrada a l'escola, als sis o set anys, com un clar canvi d'etapa que se celebra amb tota la família i, abans del qual, la lectura i l'escriptura tenen una importància gairebé nul·la.

En un temps en què els pares ho volem tenir tot controlat i se'ns ha penjat el cartell de pares helicòpter, els alemanys deixen que els seus fills vagin sols a l'escola des de primer de primària, els deixen enfilar als arbres, els animen a anar a comprar sols i els treuen al carrer, els parcs i els boscos faci el temps que faci.

A l'altra banda de l'Atlàntic, però, la majoria no està per a bromes, però com a resposta a aquest encarcarament, a les pors exagerades i la necessitat de tenir-ho tot controlat, ha sorgit i s'està estenent el moviment anomenat free range parenting, que defensa que, a partir d'una edat determinada, nens i nenes són capaços de caminar sols des del parc, baixar al forn a comprar pa o jugar sense la supervisió permanent d'un adult. En el fons, res que no féssim nosaltres de petits. Oi?

Per bé que els pengen una targeta on s'indica clarament que no s'han perdut, sinó que estan preparats per anar sols pels voltants de casa seva, hi ha casos en què la policia es presenta a casa dels pares i els denuncia per abandonament. I si no us ho creieu, llegiu això.

Aquest dimecres al vespre, uns veïns van sortir a sopar. Dos dies abans, m'havien preguntat si seríem a casa i ens faria res fer de cangurs... no de la petita, d'any i mig, sinó del seu babyphone. No hauríem de fer res: a l'hora que volien sortir, la nena ja dormiria, i com que no es desperta mai durant la nit, no calia patir. Serien al restaurant de la cantonada: si la sentíem plorar, només els havíem de fer un truc i vindrien de seguida.

Arribat el dia, van portar-me el babyphone, vam comprovar que tingués cobertura i van marxar a sopar. Jo hi havia estat donant voltes. De fet, marxar al restaurant de la cantonada, a 50 metres, no és gaire diferent de baixar una estona al jardí. Ni d'anar a carregar el cotxe abans de marxar de vacances. En el fons, és una sort, com a pares, ser així de tranquil. Perquè t'evites patiments innecessaris que a la criatura no li fan cap bé.

Efectivament, la petita no va dir ni mu les tres hores que vam estar de guàrdia. De tota manera, el paredetrès i jo no ens vam poder estar de fer broma. Si es cremava la casa, els diríem que sí que havíem sentit les alarmes, però com que ens havien dit que truquéssim si plorava, i plorar no l'havíem sentit, doncs no havíem actuat. O bé que ai, espereu-vos, que tornem a posar les piles al babyphone, que les havíem agafat per al comandament a distància del televisor, perquè havien fallat. No, no, a la nena no l'hem sentit.

A mi, poruga de mena, m'ha costat anys deixar-los sols per baixar a posar una rentadora o llençar les escombraries. I si s'espatlla l'ascensor i m'hi quedo atrapada? I si hi ha un curtcircuit? A catastrofista no m'hi guanya ningú.

De cangur, però, sí que en tenim. Ara bé, de carn i ossos.

Infortunis

la culpa la té el despertador

Amb motiu de la diada de santa Eulàlia, una amiga em va comentar que havia explicat la llegenda de la santa als seus fills mentre esmorzaven, abans d'anar a l'escola. Vaig intentar imaginar-me a mi mateixa contant pausadament al Gran, la Mitjana i el Petit com la petita Eulàlia havia convertit sense adonar-se'n pomes en flors, i com els romans l'havien empès carrer avall dins un bidó ple de punxes, martiritzant-la, però no ho vaig aconseguir. Els matins a can maredetrès no són propicis per a explicacions llargues, pseudohistòriques o literàries. Els minuts estan comptats, des que a les 6.40 sona el despertador i servidora es lleva, fins que la porta de l'ascensor es tanca, entre les 7.30 (si tot va bé) i les 7.35 (si no ha anat tan bé).

Quan aquest matí he obert l'ull i he vist que eren les 7.33, he pres consciència que el matí d'avui no seria normal. Que el Gran i la Mitjana perdrien l'autobús. Que no hi hauria temps de buscar guants, bufandes i jerseis perduts. I que hauríem de córrer. Però ens esperaven unes quantes sorpreses més.

La primera, previsible. El Petit havia tornat a mullar els llençols. "Res que no s'arregli amb l'enèsima rentadora i una dutxa ràpida". L'he agafat, a una distància prudencial del meu tors, i mentre el portava al lavabo s'ha sentit un "xof". Era la tifa que portava enganxada i que ha caigut amb estrèpit pel camal del pantaló, amb tan mala sort que acte seguit l'he trepitjat a fons. "D'això se'n diu començar el dia amb mal peu", he pensat. He dipositat el Petit a la banyera i li he dit amb to seriós que no es mogués.

No eren ni les 7.40, el terra semblava un femer i les sabatilles d'Ikea havien passat a millor vida. Aleshores, han picat a l'intèrfon.

Era l'electricista. L'esperàvem a les 7.30, però afortunadament s'havia endarrerit deu minuts. Prudencials per poder adecentar una mica l'espai on, precisament, havia de treballar. El Petit continuava dret a la banyera, el paredetrès s'havia dutxat a la velocitat de la llum i tancava la porta de la vergonya per poder-lo rentar, finalment. L'operari ja podia arreglar l'estropell del dia anterior: quan el cable de l'aspiradora es va incendiar i va fondre dos endolls. Afortunadament, sense més víctimes que la mai gaire eficient aspiradora, els dos endolls i un ensurt de mil dimonis.

Mentre l'home hi treballava, han passat pel seu davant un nen embolicat amb una tovallola i dos amb pijama, esverats, que no sabien ni on tenien la roba ni què havien de fer primer. Sense cap mena de dubte, deu haver pensat que en aquesta casa érem molt desorganitzats i que, a més, hi feia pudor.

Miraculosament, a les vuit els endolls estaven arreglats, els nens, vestits i les carmanyoles de l'esmorzar, plenes. Hem marxat sense cordar sabates, però hem aconseguit arribar a l'escola un minut abans de l'hora de començar. Que no està gens malament, vistes les perspectives amb les quals ens hem llevat.

Ara regna la calma. La rentadora gira. I amb unes hores de retard, em poso a treballar.

Darrere el parabrisa

poca solidaritat materna:
jo a recer, la Mitjana entomant la granissada

Falten deu minuts perquè acabi l'escola. Malgrat haver arribat amb temps, al minúscul aparcament no hi cap ni una agulla. El carrer també és ple, però jo ja he trobat el meu forat, el mateix de sempre. Respecto el codi no escrit i aparco allà on tinc costum, com fan tots els pares i mares que s'acosten a recollir els seus fills. No val la pena anar-hi abans per trobar lloc, perquè circula el rumor que fins i tot tres quarts d'hora abans ja està tot ple. No aniré a comprovar-ho, ja em sembla que he de sortir molt aviat. Apago el motor i miro al meu voltant. Com jo, moltes altres mares i algun pare esperen dins del cotxe que sigui l'hora. La majoria remenen el telèfon. Potser escolten la ràdio. Alguns fan un son. Fa massa fred per quedar-se palplantat entomant vent i pluja. I alguna pedregada. Davant la porta, s'hi van fent grupets. És un món que abans, quan recollia el Gran i la Mitjana al xiringuito que tenen muntat per després de les classes, desconeixia totalment. I que, sincerament, em supera. Amb aquests horaris, la conciliació és molt difícil. Encara ara, em sorprèn que tantes mares i algun pare puguin anar a buscar els fills a aquestes hores.

Mitja hora després, torno a seure darrere el parabrisa. Som davant del club de futbol però encara no hi ha ningú. Els vidres s'entelen, som quatre al cotxe i la Mitjana aprofita per canviar-se. Ara plou i l'aire és glaçat. Així que arribi algú que tingui clau, el Gran i el Millor amic entraran, es canviaran i faran les voltes de rigor al camp d'atletisme. Malgrat la boira, la neu, la pluja, el vent.

Mentrestant, la Mitjana començarà el seu entrenament i jo, un cop més, encararé el cotxe cap al camp d'hoquei i passaré l'estona entre mirar-la, el llibre i la ràdio. I el telèfon, per contestar un parell de missatges. Al club hi ha un bar, però casualment a l'hivern està tancat. En un kilòmetre a la rodona, l'únic que hi ha és una gasolinera i un supermercat, on a vegades aprofito per comprar quatre coses, i així matar el temps.

La Mitjana acaba i sortim corrents, amb el temps just d'arribar al final de l'entrenament de futbol. Una corrua de cotxes, aparcats en bateria, obren acompassats les portes i en baixen pares i mares, que han estat veient les evolucions dels fills i filles des de la barrera.

Em va costar unes setmanes entendre perquè feien maniobra i aparcaven de cul: passar-se una hora mirant les bardisses i els trens pot ser una tortura, sobretot ara que aviat es fa fosc i no es veu absolutament res.

L'hivern no està sent especialment fred, però les esperes darrere el parabrisa es fan més suportables. Fins que arribi la primavera. Perquè, aleshores, pares i mares abandonarem el cau i ens farem notar a primera fila. Com si ho haguéssim fet tot l'hivern.

L'última

destrucció

Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.

Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.

Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.

L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.

Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.

I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.

Tragicomèdia en dos actes

massa tard

Acte I

Barcelona, 23 de desembre de 2014

sis de la tarda

Un matrimoni que ratlla els quaranta, resident a Alemanya, decideix endur-se els tres fills i els tres nebots a fer una xocolata al carrer Petritxol. Malgrat que la intenció inicial és baixar-hi a peu, la longitud limitada de la gambada del Petit, així com el fet que no ha dormit després de dinar i s'augura una lluita continuada per evitar que es quedi palplantat com un ruc català qualsevol, fan que el paredetrès proposi espontàniament agafar l'autobús que casualment és a punt de parar davant seu. D'una revolada, nens i grans hi pugen, paguen i s'endinsen en el tumult. No hi cap ni una agulla.

Alea jacta est.

Els grans s'agafen, pacients, a les barres. La Mitjana rondina. El Petit gemega. La seva mare l'agafa a coll.

No han passat ni cinc minuts. La bossa de la maredetrès pesa menys. L'obre, temerosa, i confirma la sospita: li han robat el bitlleter.

- M'han robat el bitlleter!

La gent es gira, el paredetrès s'exalta. Una dona parla.

- El noi m'ha semblat estrany. Acaba de baixar.

Una altra s'hi afegeix:

- Al fons de l'autobús hi havia un altre noi estrany. Devien anar junts.

Una tercera ho remata:

- Hi són sovint, a l'autobús. S'ha d'anar amb compte.

Tothom ho ha vist. Ningú no ha dit res. Les vuit víctimes no prendran xocolata al carrer Petritxol i baixen a la parada següent.

El que segueix, és previsible: busquen un bar amb wifi, les criatures s'entaulen i demanen una xocolata desfeta. No serà el mateix, però la maredetrès s'ha d'afanyar a anul·lar les targetes. I així, com a mínim, berenaran.

- (en alemany tremolós) Bona tarda, m'acaben de robar el bitlleter en un autobús de Barcelona i vull anul·lar les meves targetes.

- Bona tarda. Primer s'haurà d'identificar. Se sap de memòria el número de compte?

- Crec que sí, és el XXXXXXXX.

- Correcte. I la seva adreça?

- XXXXXXX.

- Molt bé. Li anul·lo les targetes.

- Me'n poden fer ja de noves, per tenir-les a la bústia quan torni a casa?

- Quin límit té la seva targeta de crèdit?

- No ho sé, crec que XXXXX.

- No exactament. Ho sento, però haurà d'anar a la sucursal a demanar personalment les targetes. No ha superat totes les proves d'autenticació.

- Miri, m'acaben de robar el bitlleter, li he dit de memòria el núm. de compte, la meva adreça, la meva data de naixement... (llagrimeta).

- No cal que es posi a plorar, no n'hi ha per tant. Quan torni a Alemanya, va a la sucursal i ho demana.

La maredetrès no aconsegueix passar d'aquí. Penja. Els nens s'han acabat la xocolata. S'aixequen, el paredetrès paga, i tornen cap a casa. De camí, però, miren a totes les papereres. Sense èxit. Només queda presentar denúncia.

El que els pispes no saben és que el botí s'ha quedat a la bossa: el mòbil i un sobre amb més diners que els que hi havia dins el bitlleter. La maredetrès ha tingut Glück im Unglück.

Acte II

Barcelona, 2 de gener de 2015

8.58 del matí, policia, oficina de renovació del DNI/passaport

La cua és llarga. La maredetrès amb prou feines ha aconseguit ser-hi abans que obrissin, però és evident que d'altres han matinat més. A les nou i un minut, surt el funcionari encarregat de repartir torn. Teòricament la renovació dels documents només es pot fer demanant cita prèvia, però el sistema deu tenir més d'un forat perquè els qui s'han reunit allà no tenen dia i hora assignats.

Perquè no agafi a ningú per sorpresa, l'home anuncia d'entrada que només repartirà 20 números. La maredetrès es queda sense, i davant d'ella, unes quantes persones més. El funcionari les convida a tornar a les dues del migdia a fer cua, perquè a les quatre tornaran a obrir, per bé que els funcionaris seran uns altres. Hi haurà canvi de torn.

La majoria dels desafortunats gira cua i marxa. Ens hi quedem quatre i intentem raonar amb el funcionari, escoltat per un policia amb cara de ser poc amic del diàleg. El funcionari s'altera, de res no serveix que li expliquem que ens han robat, que tenim la denúncia, i que és impossible aconseguir cita prèvia abans de mitjans de gener. Al final ens convida a parlar amb el responsable, i encapçalats pel més valent dels quatre, hi anem.

No ens poden prometre res. Podem esperar a la sala i, si més tard veuen que tenen temps, ens donaran el preuat paperet. Decidim quedar-nos, xerrem durant més d'una hora i mitja i, finalment, apareix l'amic funcionari amb quatre paperets. Són les 10.30.

Els quatre paperets havien estat impresos a les 8.58. És a dir, ja preveien que els sobraria temps. Al cap de poc, ens criden a tots. Són les 11.00 i ja tinc el meu DNI nou. Bé, és el vell, però l'han tornat a imprimir. I m'han cobrat els 10,60 euros pertinents.

Als funcionaris encara els queden tres hores de feina, però ja tenen la sala d'espera buida.

Això, els qui a les 9.01 han marxat, no ho sabran mai.