dimecres, 16 de gener de 2013

Temps de refredats

Aquest refredat amenaça d'acabar amb la meva salut. Tant física com mental. Ja són cinc dies de mocs i tos, però sobretot cinc dies de mal dormir. Ara que les tres fieres havien superat els seus mals respectius, a base d'inhalacions i xarops. Ara que ha arribat el fred de debò i la meteorologia convida a ficar-se al llit a l'hora de les gallines. Si no abans.

Tinc la teoria que amb les altes temperatures que hi va haver a Casa aquest Nadal, els virus i bacteris van proliferar amb més facilitat i a gust. Perquè si no, no m'explico que el Petit agafés otitis i bronquitis, i la Mitjana i jo una tos d'ultratomba que encara de tant en tant fa acte de presència. I encara més, sense aquesta teoria resulta inexplicable que tres dels quatre avis estiguin ara enganxats al salbutamol per culpa d'una bronquitis que fins ara no havien tingut mai. Segur que els causants de tot plegat els vam escampar nosaltres, que vam tocar el dos deixant el parc d'avis fet una pelleringa. Però esperem que no ens ho tinguin en compte.

Aquest refredat, per comú que sigui, ha tingut i continua tenint els seus efectes col·laterals. Gens despreciables. A tothora apareixen rodanxes de llimona sucades en infusions de farigola, tasses amb restes de les dites infusions, paquets de clínex buits i mocadors de paper no tan buits. Per tots els racons. Sense pietat. Gottseidank, aquesta vegada ens hem estalviat els bafos, perquè no tenim eucaliptus. Així, com a mínim, la humitat dins de casa no arriba al 99,9%.

El pitjor de tot, i de lluny, però, són els roncs. Ningú no discutirà que amb el nas tapat és difícil gaudir d'un son plàcid i silenciós. De tota manera, el nivell de decibels assolit supera de llarg el llindar del permès a qualsevol casa a partir de les 8 del vespre. Igual que l'acte de mocar-se. Sembla que visquem al costat del moll i els vaixells anunciïn amb la sirena la seva intenció de salpar. Els taps, malauradament, no són una opció, perquè aleshores no se senten ni el despertador ni els pollets de l'habitació del costat.

Vull aclarir que jo em trobo la mar de bé. El que tinc no és més que un refredat conjugal. Perquè qui està malalt és el paredetrès. Afortunadament, sembla que ja veu la llum al final del túnel, però durant el cap de setmana, tot apuntava que tenia ja un peu a l'altre barri. Cert, els refredats s'han de cuidar. Això ho sap bé i ho ha seguit al peu de la lletra. La famosa somnolència vaticinada als prospectes és real. Perquè dopar-se, s'ha dopat. El paredetrès ha aconseguit adormir-se al sofà, sol a casa amb el Petit i el Gran. Sense més conseqüències. I fins i tot, després de despertar-nos dissabte a mi, el Petit i el Gran a les quatre de la matinada amb la sirena que deia abans, ha optat per llevar-se i sortir de l'habitació quan s'ha de mocar. Anem pel bon camí.




2 comentaris: