dimarts, 28 de maig del 2013

Menschentürme: Endavant castellers!

(c) Castellers de Vilafranca
Fer castells està de moda. Pertot, tant en territori nacional com a l'estranger, apareixen colles noves. Modestes, algunes. Però il·lusionades i compromeses, totes. En temps de crisi, sembla que el model col·laboratiu, entre tots ho farem tot, enganxa. Igual que una sola flor no fa estiu, un sol home no fa castells. Només gràcies a l'esforç del conjunt, a les hores d'entrenament i a les masegades inevitables s'aconsegueix alçar estructures tan espectaculars com els castells de deu pisos. O de vuit. O de set. Perquè el que importa és l'esperit.

Precisament aquest esperit de la unió fa la força és el que meravella als qui ho veuen per primera vegada. I, aquest cap de setmana, van ser molts els qui van viure el seu particular bateig de castells. A Frankfurt, sense anar més lluny. Durant l'imponent Festival dels Gratacels, que se celebra de tant en tant, quan la bossa municipal és prou plena. I molt plena devia estar aquesta vegada per aconseguir pagar el catxet, ni més ni menys, dels Castellers de Vilafranca. Cent-cinquanta camises verdes, van venir. Amb avió i allotjament pagats, a banda de la retribució en efectiu.

Com és de suposar, tant la família maredetrès, com moltes altres famílies catalanes a l'exili, no es va voler perdre l'exhibició dels vilafranquins. I armats amb paraigües i jaquetes d'hivern, van fer camí cap al centre de la ciutat, on havien d'actuar. A les 16.15, per ser exactes. Ni un minut abans, ni un minut després. Amb puntualitat més aviat suïssa, el presentador va donar el tret de sortida al primer dels dos castells que van hissar. El quatre de vuit. Els ohs i els ahs del públic se succeïen sense parar, mentre un tal Ramon, casteller de mare alemanya, anava trencant tots els tòpics i desfent tots els clixés que sortien de la boca del presentador. I sembla que ho va acabar entenent: els castells eren una tradició típicament catalana. Més d'un assistent els devia buscar després a la Viquipèdia. Ho dic, sense anar més lluny, perquè el nostre Dr.H, el pediatra, em va crivellar a preguntes el dilluns.

Sens dubte, és emocionant viure els castells a l'exterior. Ja ho vam fer l'any 2007, coincidint amb l'aplec internacional de la cultura catalana. I espero que ho puguem repetir aviat. Malgrat que el so de les gralles se sentís només al lluny. Encara que el presentador donés pas a un grup de rock dels anys 50 quan els castellers encara estaven desmuntant el tres de set amb agulla. Per bé que no veiéssim construccions espectaculars com les que les millors colles s'esforcen per aixecar diada rere diada castellera. Perquè, no ens enganyem: és bonic viure mostres de la cultura pròpia a l'estranger. Però per empapar-se de tot el que transmeten, no hi ha res com viure-ho a Casa.

Només un petit apunt, per acabar: si els alemanys dels gratacels en diuen gratanúvols (Wolkenkratzer), quan fins i tot els anglesos els anomenen skyscrapers, només pot ser perquè aquí el cel només el veuen tres dies al mes. Amb sort.

dijous, 23 de maig del 2013

Tu a Boston i jo a Califòrnia

En aquest país, el mes de maig està farcit de festius. Més que qualsevol altre mes de l'any. Celebrem tot el que es pot celebrar per aquestes dates. I tenim l'opció de triar un dels molts ponts per fer una escapada. O quedar-nos a casa. Nosaltres, aquesta segona Pasqua, hem aprofitat per visitar la família. Originals, eh? Doncs sí, perquè per primera vegada uns hem anat amb avió i els altres amb tren. La més gran i el més petit de la casa han estat a Barcelona. Els altres tres, a París. No ho hem fet expressament. Ha anat així i prou, i això ha fet d'aquests tres dies de festa tota una primícia.

La planificació dels mesos de maig, juny i juliol a can maredetrès està sent més complicada que altres anys. Qualsevol diria que som ministre i executiva agressiva, perquè d'ara a l'agost ja no tenim lliure cap cap de setmana. A Frankfurt. Però la realitat és una altra: les agendes se'ns han omplert de viatges. Cosa mai vista, he de confessar. Però les coses van com van, i ara toca quadrar agendes, preveure qui s'ocuparà quan dels nens i tenir la nevera sempre ben proveïda.

Després d'una tirallonga de viatges amb un nen penjant de cada braç, carmanyoles, motxilles i passatemps variats, agafar l'avió amb el Petit ha estat bufar i fer ampolles. No sóc la primera que aprèn a valorar un viatge amb "només" una criatura, després d'haver-ne fet una vintena acompanyada de més menors que adults. Però per aprendre a gaudir d'aquest privilegi cal haver passat per la tortura d'intentar que tres criatures es comportin com tres adults, com a mínim des que anuncien boarding completed fins que s'apaguen els llums dels cinturons i tothom corre a engegar el mòbil. I és que no és el mateix poder dedicar les dues mans i tota l'atenció a un nen d'un any i mig que haver de fer ara punta als llapis, buscar l'aigua al fons de la motxilla, explicar un conte i recollir les destrosses de tots tres. Jo ho he agraït, i els meus companys de viatge, sense saber-ho, també.

Però el viatge tranquil també ha estat un tast del que ens espera, a mesura que els nens es vagin fent grans. Fins ara, ho feien gairebé tot amb mi. Aquest viatge a París ha estat el tret de sortida de les seves experiències sense la mare. I els ha anat més que bé. Només cal preguntar al Gran si s'ho ha passat bé:
- Vaig jugar dos cops a la Wii, també a la Nintendo i al Monopoly. I vam dinar a l'Hippopotamus, chicken nuggets amb Pommes i ketchup.
Es pot ser més feliç?
Tant se val que els plogués gairebé tot el cap de setmana. Entre els jocs amb els cosins i la visita a la torre Eiffel, ja en van tenir prou. I el viatge amb l'ICE i el TGV, molt esperat, va satisfer totes les expectatives.
Abans que ens n'adonem, se n'aniran de colònies a Irlanda. I potser ja no ens explicaran res.

dijous, 16 de maig del 2013

Rasca, rasca

civisme
Tenia l'esperança de no haver de tornar a escriure sobre el tema com a mínim fins a mitjan curs escolar que ve. Però no només això. No. A més a més, m'havia vantat durant quatre setmanes d'haver liquidat una epidèmia fins i tot abans que comencés, gairebé com l'OMS en el cas de la grip A. Però ha quedat demostrat que la força de la mare natura encara és més poderosa que les farmacèutiques i, quan menys ens ho esperàvem, i quan menys preparats estàvem, el cap del Gran i la Mitjana van confessar estar allotjant una família nombrosa d'insectes tabú. De polls, vaja.

L'alarma va saltar quan els amics de la reeixida sortida del cap de setmana van avisar-nos que havien localitzat un poll solitari al cap del vailet, arrel de l'avís d'alarma gairebé nuclear llançat per la seva escola. Vaja, vaig pensar. Ara per culpa d'una barbacoa passada per aigua haurem de tornar a passar pel calvari de passar la pinta especial pels cabells de la Mitjana (rieu-vos de la Rínxols d'or). Però mentre recollia bocabadada els microorganismes de la pinta ja vaig adonar-me que el pobre poll solitari del nen en qüestió no venia de la seva escola, no, sinó que amb gairebé tota probabilitat havia sortit del cap de la Mitjana. Perquè allà, més que un fill únic, hi havia tota una família de l'opus. De tercera generació.

Com acostuma a passar, els virus i altres plagues infantils sempre arriben en mal moment. A l'hora que les farmàcies ja han tancat o són a punt de fer-ho. Quan els nens ja són a la banyera i sortir amb tots tres a buscar un flascó d'antídot es fa una muntanya. Afortunadament, però, per a aquests casos hi ha el paredetrès. Per comprar no un, sinó dos pots de loció màgica i permetre així la reinserció escolar dels seus fills l'endemà. I mentre esperàvem que arribés per salvar-nos de l'ostracisme social, a mi ja em picava tot i estava convençuda de tenir també una colònia d'animalons campant alegrement per la clepsa. Com a mínim.

La meva relació amb els polls sempre ha estat de respecte. Aprensiva com sóc i poc amiga de les bestioletes de més de quatre potes, m'ha faltat poc per posar un ciri al sant de torn cada vegada que des de l'escola s'anunciava la presència indesitjada dels animalons. I més tenint en compte l'anècdota que sempre explica l'aviadecinc: Resulta que quan servidora i el seu germà eren petits, l'aviadecinc va marxar quinze dies a Suïssa per feina i va deixar-nos a càrrec de l'avidecinc. Poc després, vaig començar a queixar-me que em picava el cap, però l'avidecinc no hi va donar cap importància. L'aviadecinc, en tornar a casa (amb les xocolatines pertinents), de seguida va obrir-me la clenxa i diu que allà no hi havia polls, no. Que s'hi passejaven els elefants, gairebé. Les bestioles tenien, segons ella, problemes de sobrepès, de tanta llibertat que se'ls havia concedit durant aquells dies. Des d'aleshores, sempre pensava que el dia que els meus fills tinguessin polls (perquè sembla demostrat que tard o d'hora tothom n'acaba tenint), només de veure'ls m'hauria d'estirar a terra. I deixar en mans de qualsevol altre primat el procés de desparasitació.

No sé si és que la raça autòctona és el poll-nan, o si me'ls havia arribat a imaginar tan grossos que la mida real em sembla una broma. La qüestió és que no em van caure els anells (que no porto) a l'hora de fer-ho. I l'endemà el Gran i la Mitjana tornaven a l'escola i el Kindergarten. Això sí, vam avisar educadors, tutora i AMPA, com a bons ciutadans, perquè fessin sonar les alarmes i alarmessin els personal. Aquesta vegada, a nosaltres el temut email no ens va provocar ni el més mínim calfred. Una mica de vergonya, però, potser sí.


dilluns, 13 de maig del 2013

Grillen

wir grillen
No em cansaré de repetir que el Grillen és una de les aficions més arrelades en aquest país. Per darrere de rentar el cotxe cada dissabte i passar les vacances a Mallorca. Només arribar la primavera, els alemanys treuen la pols a la barbacoa, s'aprovisionen de carn adobada, salsitxes, salses i cervesa, i planten taula i cadires al jardí o balcó. La més pura felicitat. Dia rere dia. Sols, amb amics, veïns o fins i tot en companyia multitudinària en parcs públic. Mentre dura el "bon" temps, és habitual que a la pregunta "què feu avui?" et contestin "wir grillen". I així, d'un sol tret, maten no dos, sinó set pardals, perquè no els cal esprémer-se el cervell per idear un menú de sopar. Carn, amanida i cervesa. No cal res més.

A la família maredetrès li encanten les barbacoes. Però no té grill propi. Això vol dir que depèn de la generositat d'altri per gaudir d'aquest plaer d'altra banda tan simple. I també vol dir que gairebé sempre accepta la invitació. Agraïda. I entregada. Per això, quan després d'intentar sense èxit reservar habitacions en cases de turisme rural per passar-hi el pont amb uns bons amics alemanys (per haver-nos-hi posat només dos mesos abans, quan n'haguéssim necessitat com a mínim cinc), ens van proposar de fer una barbacoa en un bosquet adaptat ad-hoc als afores de la ciutat, no vam dubtar a dir que sí. Malgrat que les previsions meteorològiques ja auguraven un temps com a mínim rúfol.

Però què carai, teníem ganes d'esbargir-nos i la promesa d'un parc infantil de proporcions immesurables, unes tauletes al bosc i les aromes de la barbacoa van poder més. Al matí havia plogut i, segons l'amic, el temps aniria millorant al llarg del dia. De manera que li vam fer confiança. I armats amb un grill portàtil, salsitxes, hamburgueses, amanida i salses vam plantar-nos a l'entrada del parc. On sospitosament només hi havia un cotxe, quan habitualment cal fer-hi cua. I on segons després de fer-nos nostra una cabaneta i engegar els nens camp a través el cel va obrir-se i va deixar anar un ruixat antològic. Nosaltres vam ser afortunats i vam trobar aixopluc. Altres vianants no van tenir tanta sort i van passar regalimant i amb cara de pocs amics.

Vint minuts després, el parc idíl·lic s'havia convertit en aiguamolls i havia quedat impracticable. Calia suspendre els jocs. Però no la barbacoa. Ah, no. Les brases ja gairebé eren a punt i, sí o sí, ens cruspiríem el dinar allà. Amb la cremallera de la jaqueta fins dalt, la caputxa ben posada i tots ben apinyats. Perquè, a banda de la pluja, la temperatura tampoc no era ideal. El Gran, la Mitjana i el Petit van gaudir de les salsitxes, el tomàquet i la poma. Però després van començar a rondinar. I és que no esperàvem menys: confinats sota la cabaneta, amb els peus xops i el nas ple de mocs, aviat van queixar-se de fred i avorriment, de manera que un cop recollit tot, vam plegar veles i vam tornar al cotxe. I aleshores, miraculosament, va aclarir-se el cel i van començar les ullades de sol. A bones hores.

a casa la porqueta
Tanmateix, com he dit, havíem començat la jornada amb esperit positiu, i res no ens faria canviar l'humor. Què millor que un bon gelat per fer passar el fred. Després, un bon passeig i una visita al minizoo del poble. Sense aglomeracions, sense presses. Perfecte. Després de tants anys per aquí, un ja no dóna per fet que el cel serà blau i el sol t'obligarà a posar-te les ulleres fosques. El que es dóna per fet és que tothom té roba impermeable i que els caps de setmana estan fets per sortir i escampar la boira. Plogui, nevi o faci vent. I si per casualitat fa sol, tots a estirar la tovallola. Vitamin D tanken, que en diuen aquí. I és que, versàtils, ho són. Els punyeteros.

divendres, 10 de maig del 2013

Frühlingsfest i altres costums kindergartencs

Dimarts passat vaig assistir per sisena vegada a la festa de primavera del Kindergarten de la Mitjana i el Petit. També per sisena vegada, vaig tornar a casa amb dos testos decorats per tots dos, lluint floretes grogues i liles. I, si no m'equivoco, també per sisena vegada els testos van bolcar durant el transport i han deixat el terra del cotxe preparat per plantar-hi tomaqueres. "Això es recull fàcilment amb l'aspiradora", pensareu. Però ai las!, qui va idear el pàrquing no va pensar en la maldestreria d'aquesta maredetrès i no va col·locar cap endoll a una distància salvable. I l'aspiradora de mà ja va prou atrafegada amb les engrunes diàries com per haver de fer hores extres. Però incidents terrosos a banda, aquestes trobades són un clàssic del calendari preescolar. Prescindibles, no ho discutiré. Però entranyables, i sobretot mostra de la sorprenent dedicació dels educadors. Que duri.

Durant l'hora llarga que dura la festa, i a banda de l'esmentat taller de decoració floral, nens i nenes poden esbargir-se al gimnàs, i omplir el pap a la improvisada cantina. El menú, com no podia ser d'altra manera: rotllets de primavera i dips de crudités. El Petit va trobar que els xinesos havien inventat la cosa més bona del món, i si no se'n va cruspir vuit, no se'n va cruspir cap. La Mitjana, segurament farta de trobar el mateix menú cada any, va centrar-se en el cogombre, com és habitual. L'oferta lúdica era escassa, però no per això l'afluència de públic va ser minsa: pares i mares arribats amb presses de la feina, educadors i educadores, germans i germanes. Tots aplegats al gimnàs per entonar melodies primaverenques. Bé, entonar és un dir. Però s'agraeix la bona voluntat. I després, apa correm cap a casa. Perquè aquí les criatures van a dormir d'hora. I d'hora vol dir entre set i vuit.

Ara que encarem ja la recta final del curs escolar, ja només faltarà la festa d'estiu (aquesta sí, al jardí, amb música i activitats) per posar l'última creu a la cartilla d'assistència i optar al premi de mare exemplar. Perquè, a banda de no faltar a cap trobada (reunió de pares, reunió de grup, reunió per preparar la Laterne, Adventscafé, aniversaris de la Mitjana i el Petit, Laternenfest i les festes d'estiu i primavera, si no me'n deixo cap), sembla que també faig mèrits en altres àmbits. Així, per exemple, no m'escandalitzo quan trobo el Petit jugant al pati a ple hivern sense jersei, no rondino quan la Mitjana decideix no posar-se les botes d'aigua i les educadores li respecten la decisió, malgrat que els bassals tinguin cinc dits de profunditat, o no m'esvero quan trobo una bossa de plàstic amb roba dels nens amb unes taques dignes d'anunci, només perquè han passat per un parc enfangat i s'han divertit taaaaaaaant rebolcant-s'hi, com la Peppa Pig al final de cada episodi.

Avui que fa sol i bona temperatura, ja sé que trobaré el Petit embetumat de crema fins a les celles i convertit en nen-Schnitzel. Perquè precisament la gràcia d'untar-los de crema és que després els pots arrebossar fàcilment al sorral i engegar-los corrents a fer una abraçada als pares. Que, evidentment, salten d'alegria de veure com se'ls llança al damunt una croqueta amb potes. I és que, a més, la crema bio que fan servir és d'aquelles que deixen una pel·lícula blanca del tot desfavoridora. Sobretot per al Petit, del qual tothom, inclòs el DrH, diu que és molt pàl·lid. Però ja se sap que les criatures, com més brutes, més felices. La banyera i la rentadora ja s'encarreguen de tornar les coses al seu lloc. 


dimarts, 7 de maig del 2013

Més festes d'aniversari

Fa un parell d'anys, davant la missió impossible de trobar un cap de setmana per veuren's amb uns amics portuguesos, ell ens va fer una revelació que, poc després, es convertiria en realitat ineludible. "Ja ho veureu, quan el Gran comenci l'escola, tampoc no tindreu temps de quedar amb ningú. La vostra agenda la controlaran ell i les festes d'aniversari dels companys." Exagerat, no serà tant, vaig pensar. Ara em retracto i confirmo que, de manera proporcional als fills que es tenen, el nombre de caps de setmana lliures de festes i altres trobades infantils es poden comptar amb els dits. De mans i peus, això sí.


El Gran ja compta els dies per al seu aniversari. De fet, això ho fa tot l'any, des de l'endemà de la festa. Ara, però, veu que el gran dia s'acosta, i ja ens comença a insinuar quina mena de festa vol. El que no s'imagina és que aquest any el calendari ens ho ha posat especialment difícil. Per començar, el cap de setmana següent ja el tenim ple: dissabte, la festa de final de curs de la classe del Gran, amb gran barbacoa (com no podia ser d'altra manera), i diumenge, la festa d'estiu de la feina del paredetrès. No es que no ens ho puguem saltar, no. El problema és que aleshores molts dels convidats no vindrien i, per bé que a vegades s'agraeix una o altra baixa d'última hora, el Gran ja va tenir una vegada una festa amb només dos convidats, per culpa de microbis varis, i no cal tornar-ho a repetir.


Mentre rumiem com solucionem aquesta qüestió, anem assistint a les festes d'altri. Sense anar més lluny, fa quinze dies la Mitjana va ser convidada a casa d'una amiga que viu allà on nostre senyor va perdre l'espardenya. Això sí, el viatge s'ho val, perquè els pares de la criatura tenen un jardí enorme i ple de jocs, que fan les delícies de grans i petits. A més, sempre acaben la festa convidant els soferts pares a salsitxes a la brasa i cervesa, un alicient més que fa pujar llocs al rànquing a la festa d'aquesta petita de tres. Llàstima que aquest any la celebració acabés amb un braç trencat. Cap dels nostres deu, afortunadament. La víctima va ser una altra nena, que quan ja gairebé plegàvem veles va sortir disparada del Trampolin gegant, i sense proteccions. I que sorprenentment no va tenir el reflex posar les mans a terra.  Una operació d'urgència i uns quants claus, va requerir la patacada. Precisament quan l'any anterior els amfitrions s'havien vantat de no haver hagut de lamentar mai danys personals.


Aquest dissabte, en canvi, vam gaudir d'un dia esplèndid sumant-nos a la festa d'aniversari d'un amic del Gran. Els valents progenitors d'aquesta criatura celebren cada any l'aniversari del seu gran en un parc d'atraccions. Horror, direu. Però no. No us imagineu un Tibidabo, ni un Port Aventura. Res més lluny. El Lochmühle és el paradís, una encertada combinació d'atraccions, parcs infantils, minizoo i, atenció, cabanes per fer-hi barbacoes. Tot això, i més, en plena natura, a mitja horeta de la ciutat i sense empentes ni aglomeracions. Aprofitant que hi havíem de portar el Gran, vam decidir passar-hi el dia amb la Mitjana i el Petit. Una bona pensada. Perquè gaudir d'un dia d'esbarjo familiar sense cues, sense haver de preparar entrepans i havent de controlar només dues criatures és tot un luxe, a aquestes alçades. El Gran, evidentment, va manifestar que ell també hi volia celebrar el seu setè aniversari. Però francament, responsabilitzar-se de dotze criatures campant alegrement amunt i avall, em supera. Perquè aquest dissabte va anar tot com una seda. Però no sempre ha de ser així. I, a més, pot ploure.

dijous, 2 de maig del 2013

Nou anys

el cel blau, sens dubte un producte Photoshop
Poc a veure té aquesta maredetrès amb la persona que avui fa nou anys va desembarcar en aquesta ciutat amb dues maletes plenes de roba, amb la intenció d'iniciar una aventura que, en principi, havia de ser finita. Màxim tres anys, repetia a tort i a dret sempre que algú li preguntava quant de temps pensava estar-se a Alemanya. Tornarem, segur. I no és que digués cap mentida no. Perquè n'estava convençuda. L'experiència alemanya tenia una data de caducitat, o més ben dit de consum preferent. Amb la tornada a Casa a l'horitzó, per bé que llunyà. I d'això ja en fa nou anys i tres criatures. És normal que gairebé no em reconegui ni jo mateixa.

Ara que l'onada de nous emigrants ocupa els titulars dels diaris i fa replantejar moltes coses tant a Casa com a fora, val la pena recordar que, si bé els petits canvis són poderosos, no es pot negar que encetar una nova vida en un altre país sempre comporta una pila de reptes i dificultats. No entendre ni un borrall del que et diuen no facilita precisament les coses. I apuntar-te a la Volkshochschule, una mena d'escola oficial d'idiomes i altres passatemps, posa a prova la voluntat i la paciència de qualsevol. Perquè la VHS és com una torre de Babel, que aglutina nouvinguts d'arreu del món, amb les llengües maternes més dispars que us pugueu imaginar, i uns coneixements gramaticals del tot sui generis. Un malson per a qualsevol professor de llengües. I és que a més d'un he vist desesperar-se intentant explicar l'acusatiu i el datiu a un indi de l'Índia, una afganesa i una tailandesa. Que, en molts casos, no saben ni escriure en la seva Muttersprache. Per això, superar l'A2 és tot un mèrit, no per la dificultat en si de l'alemany, que també tela, sinó per la bona predisposició i l'automotivació que exigeixen aquests cursos. Sort de la bona companyia que vaig tenir la sort de trobar-hi: una maredun homònim del Petit, que continua campant per aquestes terres, hipotecada i amb feina fixa. És a dir, sense opcions de tornar a Casa.

Jo vaig arribar sense saber què era un brezel, pensant-me que hi havia quatre estacions i convençuda que no seria tan diferent de viure a Casa. Però només d'intentar comprar un bitllet de tramvia a la màquina ja em vaig adonar que el procés seria llarg. Un màster, es necessita, per descobrir com funciona el Fahrkartenautomat. Una màquina juràssica, que no accepta targetes de crèdit ni dèbit, i per tocar el voraviu tampoc bitllets de més de deu euros. Un drama, sobretot quan tens pressa, ve l'U-bahn i t'estàs rebuscant les butxaques a veure si hi tens un euro perdut. Perquè la multa, si vas sense bitllet, no te la perdonen. Amablement t'acompanyen al caixer a treure diners. Que de temps, es veu, en tenen.

Però nou anys no han passat en va. Ara sé què és un kann-Kind, he descobert el concepte Hitze-frei, entenc perquè els guiris quan vénen a casa nostra es despitreguen i ensenyen cuixa a 18 graus, m'he acostumat a dinar a les 12 i a sopar abans que es pongui el sol, no tinc pinces d'estendre roba perquè ho poso gairebé tot a l'assecadora (ep, menys les camises del paredetrès... quan hi penso), em sembla normal que els nens aprenguin a anar amb bicicleta de pedals als tres anys i sense rodetes i m'he resignat a acceptar que sense un Termin (cita prèvia) no es pot fer gairebé res, ni quedar amb els amics. De tota manera, encara no fem Abendbrot sinó que sopem calent, rentem el cotxe només dos cops l'any, davant l'estupefacció d'alguns veïns, preparo entrepans de pa blanc als nens (oh sacrilegi) i no poso cogombre a tots els plats, per bé que la Mitjana estaria contenta. Tampoc no he après a fer pastissos de concurs, ni hem llogat un hortet als afores, ni fem grillen tots els vespres d'estiu. D'aquí a nou anys més, en tornarem a parlar. Potser aleshores només beurem cervesa i Apfelschorle, i passarem les vacances al Bundesland núm. 17, Mallorca.