dimarts, 20 de gener del 2015

L'última

destrucció
Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.
Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.
Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.

L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.

Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.

I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.

dimecres, 7 de gener del 2015

Tragicomèdia en dos actes

massa tard
Acte I
Barcelona, 23 de desembre de 2014
sis de la tarda

Un matrimoni que ratlla els quaranta, resident a Alemanya, decideix endur-se els tres fills i els tres nebots a fer una xocolata al carrer Petritxol. Malgrat que la intenció inicial és baixar-hi a peu, la longitud limitada de la gambada del Petit, així com el fet que no ha dormit després de dinar i s'augura una lluita continuada per evitar que es quedi palplantat com un ruc català qualsevol, fan que el paredetrès proposi espontàniament agafar l'autobús que casualment és a punt de parar davant seu. D'una revolada, nens i grans hi pugen, paguen i s'endinsen en el tumult. No hi cap ni una agulla.
Alea jacta est.
Els grans s'agafen, pacients, a les barres. La Mitjana rondina. El Petit gemega. La seva mare l'agafa a coll.
No han passat ni cinc minuts. La bossa de la maredetrès pesa menys. L'obre, temerosa, i confirma la sospita: li han robat el bitlleter.
- M'han robat el bitlleter!
La gent es gira, el paredetrès s'exalta. Una dona parla.
- El noi m'ha semblat estrany. Acaba de baixar.
Una altra s'hi afegeix:
- Al fons de l'autobús hi havia un altre noi estrany. Devien anar junts.
Una tercera ho remata:
- Hi són sovint, a l'autobús. S'ha d'anar amb compte.
Tothom ho ha vist. Ningú no ha dit res. Les vuit víctimes no prendran xocolata al carrer Petritxol i baixen a la parada següent.
El que segueix, és previsible: busquen un bar amb wifi, les criatures s'entaulen i demanen una xocolata desfeta. No serà el mateix, però la maredetrès s'ha d'afanyar a anul·lar les targetes. I així, com a mínim, berenaran.
- (en alemany tremolós) Bona tarda, m'acaben de robar el bitlleter en un autobús de Barcelona i vull anul·lar les meves targetes.
- Bona tarda. Primer s'haurà d'identificar. Se sap de memòria el número de compte?
- Crec que sí, és el XXXXXXXX.
- Correcte. I la seva adreça?
- XXXXXXX.
- Molt bé. Li anul·lo les targetes.
- Me'n poden fer ja de noves, per tenir-les a la bústia quan torni a casa?
- Quin límit té la seva targeta de crèdit?
- No ho sé, crec que XXXXX.
- No exactament. Ho sento, però haurà d'anar a la sucursal a demanar personalment les targetes. No ha superat totes les proves d'autenticació.
- Miri, m'acaben de robar el bitlleter, li he dit de memòria el núm. de compte, la meva adreça, la meva data de naixement... (llagrimeta).
- No cal que es posi a plorar, no n'hi ha per tant. Quan torni a Alemanya, va a la sucursal i ho demana.
La maredetrès no aconsegueix passar d'aquí. Penja. Els nens s'han acabat la xocolata. S'aixequen, el paredetrès paga, i tornen cap a casa. De camí, però, miren a totes les papereres. Sense èxit. Només queda presentar denúncia.
El que els pispes no saben és que el botí s'ha quedat a la bossa: el mòbil i un sobre amb més diners que els que hi havia dins el bitlleter. La maredetrès ha tingut Glück im Unglück.

Acte II
Barcelona, 2 de gener de 2015
8.58 del matí, policia, oficina de renovació del DNI/passaport

La cua és llarga. La maredetrès amb prou feines ha aconseguit ser-hi abans que obrissin, però és evident que d'altres han matinat més. A les nou i un minut, surt el funcionari encarregat de repartir torn. Teòricament la renovació dels documents només es pot fer demanant cita prèvia, però el sistema deu tenir més d'un forat perquè els qui s'han reunit allà no tenen dia i hora assignats.
Perquè no agafi a ningú per sorpresa, l'home anuncia d'entrada que només repartirà 20 números. La maredetrès es queda sense, i davant d'ella, unes quantes persones més. El funcionari les convida a tornar a les dues del migdia a fer cua, perquè a les quatre tornaran a obrir, per bé que els funcionaris seran uns altres. Hi haurà canvi de torn.
La majoria dels desafortunats gira cua i marxa. Ens hi quedem quatre i intentem raonar amb el funcionari, escoltat per un policia amb cara de ser poc amic del diàleg. El funcionari s'altera, de res no serveix que li expliquem que ens han robat, que tenim la denúncia, i que és impossible aconseguir cita prèvia abans de mitjans de gener. Al final ens convida a parlar amb el responsable, i encapçalats pel més valent dels quatre, hi anem.
No ens poden prometre res. Podem esperar a la sala i, si més tard veuen que tenen temps, ens donaran el preuat paperet. Decidim quedar-nos, xerrem durant més d'una hora i mitja i, finalment, apareix l'amic funcionari amb quatre paperets. Són les 10.30.
Els quatre paperets havien estat impresos a les 8.58. És a dir, ja preveien que els sobraria temps. Al cap de poc, ens criden a tots. Són les 11.00 i ja tinc el meu DNI nou. Bé, és el vell, però l'han tornat a imprimir. I m'han cobrat els 10,60 euros pertinents.
Als funcionaris encara els queden tres hores de feina, però ja tenen la sala d'espera buida.
Això, els qui a les 9.01 han marxat, no ho sabran mai.