dimarts, 30 de setembre del 2014

Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor
Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.

divendres, 26 de setembre del 2014

I ara què?

natació sincronitzada...
...amb la resta d'activitats
Fa només una setmana, set dies, alçava el puny enlaire en senyal de victòria: acabava d'aconseguir una fita històrica, que el Gran i la Mitjana tinguessin classe d'instrument no només el mateix dia i al mateix lloc, sinó també a la mateixa hora. Un fet dies enrere inimaginable, per la poca disponibilitat horària d'uns (nosaltres) i altres (unes mestres amb poques hores lectives a la Musikschule). Amb la concentració musical dels divendres acabava d'aconseguir la quadratura del cercle. Fins i tot ens quedava lliure del tot una tarda. Que no és poc.

Evidentment, els trencaclosques de les estraescolars, a més de derivar en tensions, nervis i hores perdudes en embussos, fins i tot en una ciutat com aquesta, poden caure com un castell de cartes en qualsevol moment. Ja ho advertia en aquest post de fa un any: apuntar la canalla a les activitats pot ser perjudicial per a la salut. Concretament, la de sa mare.

Ara, una setmana després, tot és cap per avall i perillen les classes de natació. Hores després de pagar nou (nou!!) mesos de piscina a preu d'or, per aconseguir una rebaixa, apareixia un nou compromís les tardes dels dimarts que feia impossible assistir-hi. Però no només això, sinó que ara que el Gran finalment juga a futbol en un Verein (amb els corresponents partits els dissabtes), els falla l'entrenador i amenacen de canviar un dels dies d'entrenament i posar-lo divendres, a l'hora de la música. Per damunt del meu cadàver.

Us semblaran problemes molt banals. Ho sé. Però a mi em treuen el son. Tan ben embastat que ho tenia, tot entre les 4 i les 6.30 de la tarda. Massa ben lligat, era evident, i ara em trobo en un impàs, amb el responsable de la piscina preguntant-me: "però quin dia podeu?", i jo contestant: "divendres a les 3". Ni deu minuts abans, ni deu minuts després. Ha dit que em tornaria a trucar, i encara l'espero. El trencaclosques, ara, és cosa seva. D'ell depèn que el Gran i la Mitjana puguin reaprendre els peus de braça, que tan malament els havien ensenyat fins ara.

El paredetrès insisteix que necessitem ajuda. Algú que porti els nens a les activitats alguna tarda. Però a mi el que em sembla és que el que necessitem és una setmana de deu dies. Laborables.

dimecres, 10 de setembre del 2014

Atenció, Schulanfang!

quantes n'hi poso?
Mentre vosaltres encara teniu piles de llibres per forrar, heu de comprar la cartera o teniu pendent marcar la roba i les bates, aquí nosaltres ja hem començat. Molt aplicats, nosaltres. El Gran, content de retrobar els amics. La Mitjana, amb l'emoció pròpia dels qui comencen la primària, fet que aquí se celebra, perquè us en feu una idea, gairebé com una comunió. Sense església, però mudats, amb avis i tiets, i una cerimònia solemne, Schultüte plena de llaminadures i material escolar i, fins i tot en alguns casos, una bona picossada per omplir la guardiola.

Si una cosa he pogut constatar en els tres començaments de curs que he viscut és que la compra de material escolar és molt més complexa del que recordava de les meves èpoques d'alumna. Perquè aquí són molt específics i separar-se del patró pot suposar alguna esbroncada. Carteres, estoigs, bosses de gimnàstica... per bé que de marques n'hi ha unes quantes (i cares, no us penseu!), els models d'unes i altres s'assemblen molt. I per mantenir, suposo, aquesta harmonia de formes i colors, les llibretes també s'han d'ajustar a unes mides, interlineats i colors de folre específics.

Si bé comprar els llibres és ara una tasca senzilla (n'hi ha prou de demanar-los per internet i de seguida els tens a casa, amb l'ISBN correcte), les llibretes són un món a part. Papereries i llibreters planten paradetes als centres comercials i hi amunteguen piles i piles de Hefte. A4, A5, amb marge, sense marge, quadriculades, amb ratlles, amb fons de color... vaja, el malson de qualsevol pare o mare que té pressa i arrossega de la mà cotxet o criatura petita. Les indicacions dels mestres no acostumen a coincidir amb les ofertes dels llibreters, de manera que cal fer servir el magí i preguntar, preguntar i preguntar.

Que el Gran fa tercer i demanen "Lineatur 3. Klasse"? Doncs deuen ser les llibretes amb un número 3 al marge inferior dret... o potser no, perquè a banda del 3 hi ha altres números: 27, 37... quin embolic.
- Perdoni, em podria indicar quines són les llibretes de tercer? "Lineatur 3. Klasse".
- Mmm... a veure... (1 minut) són aquestes.
- Segur?
- Sí, són les que feia servir jo a tercer.
- (!!) D'acord gràcies. Posi-me'n cinc. (Aquest noi d'uns 18 anys deu ser un prodigi, si recorda quines llibretes feia servir a cada curs. Quina sort he tingut de trobar-lo.)

De moment no hi ha hagut queixes per part del professor. Ahir, però, el Gran va anunciar-me que per a la classe de castellà necessita "una llibreta com les que em vas comprar per a Deutsch però que tingui el número 27 al marge". Per fi!, vaig pensar. Ara bé: té nassos que l'única que m'especifiqui els números sigui la professora gaditana.

I si us sembla que exagero, feu un cop d'ull al bingo de les llibretes que ha creat aquesta mare alemanya. Real com la vida mateixa.



dimarts, 2 de setembre del 2014

A l'abordatge!!

què està passant en aquest oceà?
Per si mai us heu preguntat si és possible sobreviure tot un estiu anant amb cotxe amunt i avall, inclosos dos trajectes de catorze hores, amb un sol CD, sapigueu que no només és possible, sinó que es pot aconseguir sense atacs de nervis ni efectes secundaris més greus que tenir al cap sempre la mateixa cantarella.

Abans de vacances rondinava aquí sobre els tràmits i la paperassa que em feien omplir els del casal d'estiu. A posteriori, tinc l'obligació de treure'm el barret i reconèixer que sí, que valia la pena. I que a banda dels cinc dies de jocs, excursions, piscina i tallers, ens vam endur un magnífic CD amb una obra mestra del musical infantil, que els cinc membres de la família cantem a tothora i en qualsevol lloc. Amb coreografia inclosa, si se'ns demana.

Us semblarà insignificant, però és que a més de fascinar la Mitjana, que imitava la seva cosina en l'execució perfecta dels balls i, a uns quants decibels de distància, també en la de les tonades, i d'involucrar el Gran, que fins alreshores li deies de ballar i se't posava a riure, les melodies i la posada en escena ens van meravellar, a mi i a l'aviadecinc, amb qui vaig compartir representació a l'hora dels toros sota un sol de justícia. Fins i tot el Petit, a qui vam mullar el cap i la gorra a la font per evitar una deshidratació, s'ha convertit en el màxim admirador del musical, se'n coneix totes les cançons per ordre i imita les coreografies que ha vist un miler de vegades aquest estiu en els vídeos que vam fer al Gran, la Mitjana i les Cosines.

Ahir al matí rebia un missatge del casal per explicar-nos que l'Ajuntament els havia triat per repetir l'espectacle en una festa de barri i no m'estranya gens. Les monitores canten en directe, organitzen la mainada i, per acabar-ho d'arrodonir, afinen. I no us penseu que és poca cosa.

El que em toca fer ara és respondre al seu missatge felicitant-los i demanant-los, sisplau, si serien tan amables d'enviar-me una altra còpia del CD. Perquè a tres-cents kilòmetres de casa i després d'unes cent reproduccions completes aproximadament va començar a mostrar símptomes d'esgotament i ens temem que és a punt de morir. I això seria un drama familiar.