dimecres, 27 de febrer del 2013

Cogombres, mandonguilles i altres escàndols

Això és un no parar. Quan la indignació i els calfreds provocats per l'últim escàndol alimentari comencen a esvair-se, el següent ja pica a la porta. Amb impaciència i ganes d'espantar el personal. En aquest món tan globalitzat, on per menjar-te uns tristos canelons de carn els ingredients han d'haver passat per una tirallonga de productors, distribuidors i magatzems, d'uns quants països diferents i no precisament propers al punt de deglució, gairebé fa por preparar un àpat. Perquè si no és que verdura, carn, ous i fruita provenen d'un distribuidor ecològic i local, a més de conegut, un no pot estar segur que el que menjarà és realment el que diu el paquet. Que tots sabem que la publicitat és enganyosa, però fins a quin punt, no ho volem ni sospitar. Per molt que vulguem comprar duros a quatre pessetes. 

Fa temps que no guanyem per a sustos. A banda de les pors generades des de les altes esferes a una epidèmia de grip A que ens havia d'enterrar a tots (i que, per cert, li ha costat l'estada a l'habitació 103 al Petit), hem estat sacsejats per una llarga llista d'escàndols relacionats amb els el que mengem i el seu cultiu, cria, tractament i conservació. Sense anar més lluny, pollastres, porcs, ous, cogombres i cavalls han protagonitzat de forma involuntària els telenotícies de mig món, han remogut la consciència dels més propers als nuclis contaminats i després han desaparegut del mapa gairebé sense deixar ni rastre. Jo, que d'espantadissa en sóc molt, de seguida m'apunto al carro dels que prenen mesures per combatre la invasió bacteriana. O de toxines. O del que toqui.

Mirant enrere, recordo que la crisi dels cogombres va ser especialment punyent. A banda del pànic a consumir qualsevol verdura crua, que a mi em va portar a coure els tomàquets cherry abans de donar-los al Gran i la Mitjana (ja veieu quina paranoia) i, en qualitat de representant de l'equivalent de l'AMPA, coordinar els pares del Kindergarten per exigir garanties que les crudités servides als menuts havien passat tots els controls, vaig haver de suportar la mirada inquisidora de veïns i coneguts, que em miraven com si portés a la butxaca un cogombre enverinat, per allò que es deia que l'origen era al sud d'Espanya. Perquè era impossible que el focus d'origen fos aquí. I quan va ser l'hora de tocar a penedits, perquè els pobres cogombres no tenien culpa de res, ningú no es va recordar de les tones de verdura peninsular que no van aconseguir passar la frontera.

Ara li toca el torn a la carn de cavall. Que no és que sigui nociva, pobres bèsties. Senzillament, no és el que esperem trobar als tortellini o les lasanyes. Tot i que, pel que es veu, és a tot arreu. Si us pensàveu que la gent anava a Ikea a ampliar les col·leccions de claus allen i de fullets d'instruccions on sempre sembla que hi falti una pàgina, o a tenir-hi enceses discussions de parella, potser la crisi actual ens demostrarà que no és així. Potser no són ni les llibreries Billy, ni els sofàs-llit Ektorp el que la gent vol. No. Potser són les mandonguilles, i ara que resulta que a Suècia dels cavalls en diuen vedells, hi ha hagut un daltabaix. Perquè un Ikea sense mandonguilles és com súper sense punts de degustació, o com un partit de futbol a l'estadi sense el frankfurt corresponent. No té cap gràcia. Encara que puguis col·locar les criatures a l'entrada i empènyer el carro pels vint-i-cinc quilòmetres de passadís ben tranquil. I malgrat que en arribar a la caixa t'adonis que t'has oblidat aquella funda de coixí que volies comprar. Però com que a canvi te'n vas a casa amb un carregament d'espelmes, quadres i altres accessoris varis, no gires cua. Perquè saps que hi tornaràs. Però serà quan tornin a tenir mandonguilles. De vedella, s'entén.

divendres, 22 de febrer del 2013

Altres costums bàrbars

El sol d'hivern, en aquestes latituds, enganya. El que des del recer del menjador de casa sembla un dia radiant de ple mes de febrer, no és més que una tímida ullada de sol que, per molt esforç que hi posi, només aconsegueix fer pujar un parell de graus les temperatures. Que no és gaire. Aquest matí, de camí cap al pediatra, per no perdre el costum, he tornat a constatar que en els últims anys la ciutat s'ha omplert de Suppenladen o locals de sopes. Desconec si és un fenomen que es limita a les Germànies, o si vosaltres també podeu gaudir de la sopeta de cada dia en un d'aquests rústics establiments. A mi em sembla una idea fantàstica, però la majoria de les vegades, poc pràctica.

Com poc pràctic em sembla l'emparentat costum frankfurtià de dinar dret. A l'aire lliure. I durant tot l'any. Plogui, nevi, faci vent o una calor de mil dimonis. A la city (quatre gratacels mal comptats, però no seré jo qui els robi la il·lusió), és habitual disposar d'una hora per dinar. Que tampoc és poc, però no dóna per anar a casa. En comptes dels bars de menú tan nostrats, aquí proliferen els plats únics. Així doncs, les sopetes a les quals em referia al començament, servides en generosos bols i acompanyades d'unes llesques de pa, normalment bio, moreno i artesà, són per elles mateixes l'àpat del migdia. En època de freds com és l'actual, la flaire que surt dels locals fa roncar els budells i incita a entrar-hi, però quan un n'ha sortit ple de llànties un parell de vegades, s'ho pensa força abans de tornar-hi. Perquè el mobiliari es redueix a una barra amb tamborets (si hi ha sort), o un parell de butaques i cadires velles, amb una tauleta de cafè al davant.

Les vegades que hi he anat amb cotxet de criatures, evidentment, no hi he pogut ni entrar. I com que les taques ja les portava posades de casa, tampoc no ha estat un drama. Al contrari que per a les corbates, camises i jaquetes del paredetrès, que han necessitat una visita a la tintoreria. (Per cert, un altre misteri sense resoldre és per què la majoria dels amos de tintoreries de la ciutat són grecs. Si algú m'ho sap explicar, que piuli. La relació dels italians amb les pizzeries la puc entendre, la dels turcs amb els kebabs també, però la dels grecs, senzillament no l'entenc.)

Tornant al que deia de menjar sopes dret, a banda d'escaldar-te la llengua perquè les serveixen a punt d'ebullició, no et permet ni reposar durant l'hora de dinar. Ni de la sobretaula, que en dies així no existeix. Un cop presa la sopeta, apa, a fer un cafè (dret, evidentment) i tornar a la feina. Sort que allà sí que hi ha cadires (i moqueta per fer-hi un son, si s'escau).

Però el fenomen del menjar dret no és exclusiu de les sopes, no. Altres cafeteries, xarcuteries i locals varis (Imbiss) planten a fora unes tauletes rodones a bona alçada (pots petits de bona confitura, absteniu-vos), coronades amb bolet calefactor per als dies de més fred. I allà s'hi veuen tota mena d'executius, davant de plats fumejant que hom només engoliria assegut. I mentre els vianants passegen tapats amb guants, gorros i bufandes, els executius dinen i xerren tranquils, traient fum per la boca, amb les galtes i les orelles vermelles, i unes mans que demanen a crits una mica de crema. De la noruega. És clar que si ho fan, deu ser que el dinar se'ls posa bé. Segurament deu tenir efectes beneficiosos com la sauna i el bany posterior en aigües gelades. De moment, però, m'estimo més seguir dinant asseguda, sense jaqueta, gorro ni bufanda. Que les mans ja les tinc prou masegades.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Kindergarten (2)

Jo no he estat mai de portar arracades. Des que em vaig treure les de la primera comunió, i em va passar la fal·lera de les de mercadillo, he anat pràcticament sempre sense. No perquè no m'agradin. Ni tampoc perquè no en tingui. Senzillament, perquè m'hi vaig acostumar. I no pensava pas canviar de postura, però quan el paredetrès me'n va regalar unes com a premi per l'esforç de portar al món tres criatures, no em vaig poder negar a donar utilitat als foradets que, miracles de la vida, no s'havien tancat. I així de feliç i enjoiada vaig jo des de fa un any. Fins que les perdi. O fins que la Mitjana se les faci seves. Que podria ser aviat, perquè no para de repetir-me com en són, de boniques. I que, quan tingui sis anys, es farà els forats.

El periple arracadil de la Mitjana va començar tard. Evidentment, en aquest país això de foradar les orelles a un nadó, a banda de no portar-se, és considerat una salvatjada. I si no, que l'hi diguin al paredetrès, que innocentment va preguntar-ho a una llevadora pocs minuts després que la Mitjana arribés al món. Es va lliurar pels pèls de la denúncia, però va ser ficat al mateix sac que altres Ausländer amb tradicions encara més bèsties. El resultat va ser que la Mitjana va passar els primers mesos de la seva vida amb les orelles immaculades i, sobretot quan tornàvem a Casa, sent confosa amb un nen, encara que portés un vestidet i una gorra lila amb puntets roses.

Nosaltres, que com ja he dit a tossuts pocs ens hi guanyen, vam aprofitar les vacances d'estiu per dur a terme la perforació lobular. Als nou mesos, la Mitjana va entrar enganyada a la rebotiga d'una farmàcia i en va sortir amb les orelles vermelles, amarada de suor, amb una perleta a cada banda i una piruleta a la mà. Bonic no va ser. Però la Mitjana feia goig. Incomprensiblement, no va despertar precisament la mateixa admiració entre els educadors del Kindergarten quan va tornar de vacances. Però ja estava fet, i la Mitjana lluïa les perletes més encantadores de la guarderia. Bé, de fet, les úniques. I per poc temps, perquè com un càstig diví, aviat l'orella esquerra va rebel·lar-se. El resultat: una petita infecció, arracada fora, forat tancat i Mitjana hippie.

Dues vegades hem passat pel tràngol de tornar a foradar l'orella. L'última, mesos abans de rebre una trucada del Kindergarten per dir-me que la tanca se li havia clavat i li havia fet una ferida, però que ells no li podien (volien?) curar, i que sisplau hi anés de seguida. Efectivament, allò s'havia de treure, però la pobra Mitjana va haver d'esperar l'estona que va fer falta. I és que al Kindergarten no hi ha més que Waschlappen i tirites. Prohibit tenen fer servir qualsevol desinfectant. Per llei. Per evitar al·lèrgies i mals majors. Com que ja m'ho conec, fa temps que porto un pot de desinfectant a la bossa. Perquè no em tornin a agafar desprevinguda.

D'aquesta mateixa manera, un matí d'estiu vaig rebre una altra trucada, per informar-me que la Mitjana, que havia estat jugant descalça al pati, fent anar la bomba d'aigua, rebolcant-se a la sorra i enfilant-se als arbres (tot això permès i encoratjat), s'havia clavat una estella al peu i volia que fos jo, la seva mare, qui l'hi anés a treure. Per ridícul que pugui semblar, una servidora va haver d'anar al Kindergarten, treure la microscòpica estella del peu de la Mitjana, consolar-la dos minuts i tocar el dos, mentre la petita princesa es prenia una xocolatina de premi. No m'estranyaria, doncs, que algun dia m'hi fessin anar a canviar un bolquer del Petit, perquè està intranquil, o a donar-li la sopa, perquè ningú no fa l'avió com jo. I, fins i tot així, haurem d'estar contents de tenir una plaça überhaupt, vist com està el panorama en aquest país. Però això ja és un altre tema.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Clementine, segona part

Ha quedat demostrat que vam cantar victòria abans d'hora. Tres dies i tres nits després de tornar a casa, fèiem maletes altra vegada. No pas perquè anéssim a passar uns quants dies a fora, com havíem pensat quan ens van donar l'alta. Descartat l'esquí, sempre ens quedava una sortideta a Estrasburg. O Munic. O Luxemburg. El que quedava de les vacances del Gran. No. Senzillament, el Petit havia agafat una altra galipàndria, que també se li havia complicat. I aquesta vegada, el Dr.H (àlies Pilat) va rentar-se les mans i ens va enviar de dret al Clementine. Per evitar mals majors. I perquè ja havíem fracassat una vegada en l'intent de tractar una pneumònia de manera ambulatòria.

I així hem passat un parell de dies més. Amb la Mitjana encara enfebrada, el Gran passant les pitjors vacances de la seva vida, avorrit com una ostra, i el paredetrès fent sopes i arrossets. El Petit, per la seva banda, no va estar precisament content de tornar a veure les infermeres, els metges i les mascaretes. Aquesta vegada, el cartell d'infecciosos ens el van penjar el primer minut, i això va tenir molts avantatges. El més gran, que no vam haver de compartir habitació. Un luxe. Tota la 103 per a nosaltres sols. Si la primera nit el Petit no hagués hagut d'inhalar cada 2,5 h, si no li haguessin hagut de canviar el gota a gota dues vegades, i si no hagués tornat a arribar a 40, amb l'enrenou de supositoris que això suposa, haguéssim tingut una nit força plàcida.

Afortunadament, però, no és del tot cert això que segundas partes nunca fueron buenas. A nosaltres ens ha anat prou bé. De moment. De tal manera, que quaranta-vuit hores després ens deixaven tornar a casa. No pas amb un nen, sa, això no. Seria demanar massa. Però sí força recuperat. Així, només m'ha calgut esmorzar dues vegades a la cantina-nevera que hi ha al pis de dalt. On et donen una mantega a un grau impossible d'untar en trenta-sis hores, si no és que seus al costat de la calefacció. El temps just de preparar el cafè a la màquina, i la mantega ja estava al seu punt. M'he fet un fart de panets amb mantega i formatge (encara ningú no els ha dit que les dues coses no lliguen) i de sopetes de malalt. M'he nodrit de galetes i fruita portada de casa per a les més de 14 hores que passen entre el sopar i l'esmorzar. I me n'he anat al llit a l'hora de les gallines per poder suportar millor els cops de porta de la infermera de la nit, una dona curiosa que portava lot i guants com si entrés a robar.

Ara només ens queda esperar que el Petit i la Mitjana facin net aquesta setmana i puguem sortir al carrer aquest mes de febrer. Perquè, de moment, el mes més curt de l'any no ha existit. Aquí com sant Tomàs. Que m'ho demostrin, que el 2013 no salta del 31 de gener a l'1 de març. Com les últimes copes d'Europa del Madrid, de les quals em vaig negar a veure qualsevol imatge, i per tant és com si no haguessin existit. Per molt que esperin la Décima. I si algú em pregunta com han anat les vacances d'esquí, li diré que molt bé, gràcies. Que l'hotel era fantàstic, que el poblet una monada, que als nens els ha encantat, que ja baixen pistes blaves, que el Petit s'ho ha passat pipa i que el paredetrès i servidora han fet tot el que volien fer: dormir, relaxar-se, desconnectar i fer una mica d'esport. Que ha sortit rodó, vaja. I que l'any que ve hi tornarem. Perquè a tossuts ningú no ens guanya.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Clementine reloaded

Aquesta setmana, el Gran té vacances. Setmana blanca, per ser exactes. No és que les estacions d'esquí ens quedin precisament a prop, però després de sis anys de no trepitjar les pistes, teníem ganes de tornar-hi. Tots cinc. A Àustria. Hores i hores vam dedicar a triar i remenar hotels, ofertes i paquets. Que si tot inclòs, que si curset d'esquí, que si lloguer de material, que si guarderia, que si club infantil. I, sobretot, que fos al més a prop possible. Havien de ser dies de descans, de desconnexió, de canvi d'aires i de les primeres cunyes i trompades del Gran i la Mitjana. Però l'alineació astral no ho ha volgut així. A última hora, el Petit va decidir enxampar la grip i fer-ne una pneumònia. Molt mono, ell. I així ens ha anat. És l'edat.

És l'edat, concretament, a la qual el Gran va començar amb les seves pupes. La seva primera bronquitis, la seva primera estada a l'hospital, el nostre primer contacte amb el Pari-boy, company ara mateix molt preuat i insubstituïble. I és que aquí això d'inhalar amb ventolín no s'estila. No. Aquí nebulitzem, que per alguna cosa som el pilar d'Europa. El nebulitzador, aparell fantasmagòric i de mal transportar com pocs, va passar a formar part de les nostres vides fa sis anys i des d'aleshores que entra en funcionament periòdicament. Durant molt de temps, ha estat peça decorativa o natura morta al menjador, sempre a punt per entrar en acció, si el Gran presentava el primer símptoma de refredat. Fins i tot el paredetrès el va fer servir durant el refredat conjugal al qual em referia fa uns dies. Amortitzat ho està. I ara el Petit se l'ha fet seu. I que no l'hi toquin.

L'amic pari-boy
Acabem de tornar del Clementine. L'hospital. Hi hem passat les nostres vacances particulars. En comptes d'Àustria, jo he tingut la sensació de passar uns dies a Turquia. Perquè si una cosa tenen els hospitals, és que les habitacions són petites. I si a dues criatures hi sumes les mares corresponents, el resultat és un joc del tetris a l'hora de muntar els llits abans d'anar a dormir. O d'estirar-se, més ben dit, perquè entre els monitors pitant i les amables infermeres venint a controlar-ho tot cada hora i mitja, no hi ha qui acluqui l'ull. I un, encara que no vulgui, sent tot el que passa al llitet del costat. Encara que parlin una llengua desconeguda.

Aquests dies m'he arribat a plantejar si no serà veritat que la raça ària és més forta. Perquè si no, no m'explico que el 99,9% dels nens ingressats tinguessin el que de manera políticament correcta s'anomena Migrationshintergrund, és a dir, origen estranger. No n'he vist ni un, de nen ros. En canvi, he vist mares de tots els colors i m'he acostumat a sentir salam en entrar a la cantina. O els alemanys són més forts, o tenen hospitals especials amagats en búnquers. Nosaltres aquesta vegada hem tingut sort amb els companys d'habitació. L'únic que els puc retreure és haver tingut la tele posada de fons, gairebé sense mirar-la, durant hores. Però m'han fet compartir amb ells els àpats preparats per les tietes i m'he pres el meu primer entrepà de pollastre rostit (amb ossos), patates i quètxup. Han donat cogombre i plàtans al Petit, així que aquest ha tingut prou forces. M'han regalat piles de caramels i han vigilat el Petit mentre jo anava a dinar. O sopar. A les cinc de la tarda. Tela.

Tant jo com el meu estómac estem contents de tornar a ser a casa. Malgrat que la Mitjana hagi agafat la grip i estiguem condemnats a passar tota la setmana a casa. La meva esperança és que, quan per fi puguem reprendre la vida normal, l'hivern ja s'hagi fos i hagin pujat una mica les temperatures. Perquè de tant parlar amb la veïna, m'han vingut ganes d'anar a la riviera turca. Per si de cas, però, reservarem una last minute. Aquesta vegada hem tingut sort i hem insistit tant, que hem pogut recuperar els diners. Però no cal tornar a temptar la sort.