dimecres, 29 de gener del 2014

Àlbums

aviat arribarà el volum V
A casa els avisdecinc, si alguna cosa abunda són els àlbums de fotografies. S'hi compten per desenes. I abarquen tres segles. D'història i històries de família. En blanc i negre, sèpia, acolorides i en color. Els àlbums, clàssics, s'arrengleren en un moble lacat negre. No n'hi cap cap més. I no perdonen cap estat, per transitori que sigui: adolescència, ulleres grosses, hombreres, excessos alimentaris, poc ull per a la moda... En aquest sentit, ha estat prudencial l'arribada de l'era digital. Perquè ara, els avisdecinc, com tothom, guarden les fotos a l'ordinador. I, per a gran desesperació de l'avidecinc, només esporàdicament troben el camí per plasmar-se en paper.

A can maredetrès no som tan organitzats. Abans de l'arribada dels nens vam aconseguir composar un parell d'àlbums força arregladets. I també tenim el del casament. Però a banda d'això, poca cosa. I això que de fotografies en tenim centenars de milers. Al disc dur, evidentment. Esperant el moment de sortir a la llum, de ser classificades i, si s'escau, vetades i/o eliminades per sempre. Malauradament, els únics àlbums que s'han fet en aquesta casa en l'última dècada són els del Gran, la Mitjana i, avui per fi, del Petit. Sí. Perquè a imatge del que van fer els avisdecinc amb mi, que tinc un àlbum sencer de fotografies dels meus dos primers anys, vaig proposar-me fer un recull semblant per a cadascun dels meus fills. I sí: el Gran i la Mitjana tenen un àlbum del primer any de vida, però no només això, sinó també un del segon i el tercer any. I prou.

Avui, amb un any i un mes de retard, he pogut per fi prémer el botó Enviar de l'àlbum digital del Petit. I m'ha quedat prou bé. Ja és camí de la impremta i aviat arribarà. Per salvar-me l'honor, abans que el Petit comenci a preguntar per què els seus germans tenen àlbum i ell no. Malgrat aquesta petita fita personal i familiar, una no es pot relaxar. Ja hauria de començar a preparar el segon àlbum del Petit i, com em vaig proposar algun cap d'any no gaire llunyà, començar la sèrie d'àlbums titulada Família, on tots hi tindrem cabuda. I penso remuntar-me a l'any 2006. Ja em direu si no és un objectiu ambiciós. Mentre altres es plantegen perdre pes i fer més esport, jo em proposo un objectiu triple: els dos propòsits esmentats i acabar la tirallonga d'àlbums dels maredetrès. Per a la posteritat. Per poder omplir prestatgeries i presumir de... Bé, de viatges no, que fa temps que només cobrim el pont aeri Frankfurt-Barcelona. Però de sortides al parc, anades a la platja, dinars en família, brunch amb amics i aniversaris, sí. Que això sí que ho toquem. I per molts anys.


dilluns, 20 de gener del 2014

Hores perdudes

juguem a metges?
El Petit s'ha refredat. El cap de setmana se l'ha passat tossint, cridant "mocs!" perquè li netegéssim el nas i més moix de l'habitual. L'hem omplert de "mimus", li hem donat la mà perquè s'adormís, l'hem fet inhalar de manera preventiva i, quan semblava que havia fet el tomb i estava recuperat, va i fa el pipí verd. Color alienígena. I no és una broma. Això passava ahir al vespre, i com que aquest matí s'ha repetit, no hem tingut més remei que trucar al pediatra, l'inestimable Dr. H. La infermera, molt diligent, m'ha demanat només una mostra d'orina, i com que el Petit s'ha quedat a casa igualment, hi hem anat junts. En treure el potet de la butxaca, la reacció de la infermera ha estat definitiva: "no m'imaginava que fos tan fosc". Per tant, sense esperar ordres, he tret jaqueta, gorro i guants al Petit i he dit allò de: "ens hem de quedar, oi?". Perquè una ja hi està acostumada. I mentre esperàvem al Dr. H, que afortunadament ha atribuït el tint urinari a la infecció vírica actual (sumada a una predisposició genètica), he començat a pensar quantes visites havia fet ja al Dr. H des que fa set anys ens vam estrenar en això de ser pares.

El recompte no és senzill. El primer any de vida d'una criatura, un té la sensació de passar-s'hi la vida, al pediatra. I no només per obligació. La visita al metge tranquil·litza en moments de dubte sobre l'alimentació, el desenvolupament, el creixement i moltes altres coses. A tot això, però, cal sumar-hi les vacunes, les revisions periòdiques obligatòries i les visites per malaltia i trompades vàries, que varien d'una criatura a una altra, però que en el nostre cas han sovintejat molt. Massa.

Em costa, doncs, pronunciar una xifra. Per aproximada que vulgui ser. Del que no tinc cap dubte, és que he anat al Dr. H més de cent vegades. Potser més de dues-centes. És igual. Algunes corrents, amb una bossa feta a corre-cuita, una criatura bronquítica i el cap posat en l'hospital. D'altres amb calma, aprofitant per fer un passeig, comprar quatre coses i airejar-nos (mare i criatura). Les més pesades, amb els germans, grans o petits, del pacient de torn, carregada de brezels, aigües i xumets, perquè no cridin ni s'esverin gaire a la sala d'espera. Però sempre carregada de paciència. Perquè el Dr. H és bo, eficient i amable. Però també lent. I si hi vas amb presses, t'acabes enfilant per les parets. I tampoc no en treus res.

Quan de tant en tant el Dr. H llueix pell morena i cara de salut, sabem que ha tornat a fer vacances lluny, allà on fa bon temps tot l'any i pot submergir-se a l'aigua amb tub i ulleres. Tot subvencionat al 80% per la nostra assegurança, i al 20% per nosaltres. Que no és poc, percentualment. I en valors absoluts, millor ni pensar-ho. Sent francs, amb els diners invertits en el Dr. H, a poc a poc, mes a mes, any rere any, podríem haver anat tots cinc a Eurodisney. Com a mínim. Però no hi donem més voltes. La salut dels fills és el més important. Oi?

divendres, 10 de gener del 2014

Fent balanç

geblitzt - enxampada
Aquesta primera setmana ha estat mogudeta. Tornar a la rutina no és cosa fàcil, ja ho sabem. El desajust horari inevitable ha fet estralls cada matí, i és que les pobres criatures necessiten temps per tornar-se a habituar a llevar-se a les set, dinar a les dotze, sopar a les set i ser al llit a les vuit. Diguem també que l'adaptació en sentit contrari va ser més fàcil: a qui no agrada anar-se'n a dormir a hores altrament prohibides, menjar a deshora i mandrejar al llit fins a tal punt, que fins i tot els pares es lleven abans que tu. Tenint festa. Per això, i també amb l'ajuda del terrabastall del matí de Reis, els dos primers dies van ser d'acumulació de petites desgràcies. Algunes d'elles, de conseqüències encara imprevisibles.

Dilluns, entre portar nens tard a l'escola i el Kindergarten, retirar les teranyines de la nevera i llençar degudament els paperots d'embolicar (i els plàstics també), gairebé no hi va haver temps de mes. Malgrat tot, amb un bon humor destacable, vaig agafar el cotxe per anar a recollir Gran i Mitjana, amb la mala sort que la desviació de ruta provocada per una aturada en un forn, amb l'objectiu de comprar brezels acabats de fer, va acabar amb un flaix d'un radar urbà que no sabia ni que existís. Amb l'agreujant que em temo que és una zona de 30 km/h i vaig accelerar encara més per passar un semàfor en verd. La temuda carta encara no ha arribat, però em veig agafant l'autobús un parell de mesos, com ja li va passar a una altra mare de l'escola. Que no és l'única, per cert. Sembla que l'afany per arribar a temps a l'escola s'ha cobrat ja unes quantes víctimes, entre les progenitores. I per acabar-ho d'adobar, el dia es va tancar amb una mala notícia laboral, previsible, però no per això menys dolorosa. Un dilluns horribilis, que riu-te'n de la reina d'Anglaterra.

Malgrat tot, vaig començar el dimarts amb actitud sorprenentment positiva i energies renovades. I quan semblava que podíem tancar la paradeta sense incidents destacables, va i la Mitjana agafa el Petit a collibè i immediatament li salta pel damunt i cau estrepitosament contra el canto de la taula de la tele. El croc sol ja em va posar els pèls de punta, i la banya va ser substancial. Els plors de la Mitjana, per cert, també. I els del Petit, comprensiblement, arribaven al cel. I enmig d'aquest panorama de desesperació, al qual ràpidament em vaig sumar, ens va atrapar el paredetrès. Poc després, amb la banya ja refrigerada i un Petit aparentment sense efectes secundaris del cop, llegeixo un email de la FrauB, alertant de nou de la presència de polls a la classe. Revisió al cap del Gran i... bingo! Tractament al canto i Gran llevat fins a quarts de deu.

La resta de la setmana no ha estat tan nefasta, però sí carregada d'extres: dentista del Gran (en una consulta que mereix un post a part), festa d'aniversari del Petit al Kindergarten (sense cap ganes de celebracions per part seva) i, per acabar-ho d'adobar, les restriccions alimentàries que ens hem autoinfligit el paredetrès i jo. Per, diguéssim, recuperar la línia. La de 2003, per ser exactes. Estem molt conscienciats, no us penseu, però tot i així costa fer un macropastís amb xocolata i esmartis per al Petit, veure com el tallen i se'l cruspeixen davant teu, i encara haver de recollir-ne les engrunes. Sort que un parell d'hores després es va produir l'única notícia realment positiva de la setmana: va arribar el matalàs que vam comprar al juliol. De la mida que tocava. Un miracle. Al·leluia!

dimarts, 7 de gener del 2014

Han passat els Reis!

últims instants abans de tornar a la capsa
Les vacances de Nadal han estat tranquil·les. A Casa. Amb pocs desplaçaments, molts àpats abundants i deliciosos, molt bona companyia i cap percanç destacable. Bé, només les vuit vomitones comptabilitzades, a repartir d'aquesta manera: Gran, 1 vomitona en un asado per a 25 persones, 1 vomitona al llit (llitera, per ser exactes) a mitjanit; Mitjana, 1 vomitona in extremis fora del cotxe; Petit, 5 vomitones dins el cotxe, sense avís previ ni possibilitat d'aturada a temps. De tota manera, estem contents, perquè creiem que hem trobat la causa dels repetits accidents del Petit: el cinturó de la cadireta l'apretava massa. Canvi de cadireta els últims 5 dies: 0 vomitones.

El punt final a les festes, doncs, el vam posar ahir, dia de Reis. A les 7.35 del matí. Abans de la sortida del sol i quan Ses Majestats segurament encara repartien els últims paquets i s'afanyaven a esmunyir-se per algun balcó. Perquè aquí, a can maredetrès, els Reis fan equilibris entre les obligacions autòctones i les tradicions ancestrals. 

Preguntats abans de ficar-se al llit la nit abans, a les 19.30 per ser exactes, el Gran i la Mitjana no tenien clar encara si en llevar-se l'endemà s'estimaven més obrir els paquets i arribar tard a l'escola, o anar primer a l'escola i obrir regals a la tarda. Evidentment, quan van veure l'estesa de paquets vermells i verds, no s'hi van poder resistir. I malgrat els nostres esforços per fer-los desempaquetar amb calma, en mitja hora ho vam tenir enllestit. Tan aviat que gairebé haurien estat a temps d'agafar l'autobús habitual. Si no fos que els seus pares, a aquella hora, l'endemà de tornar de vacances, no estaven per fer afanyar ningú a crits de vinga, vinga, que fem tard. A les 8.38, amb un retard d'exactament vuit minuts, Gran i Mitjana eren a l'escola. A temps d'evitar els renys del Sr.F, el director, que molt amablement recorda cada any als alumnes peninsulars que l'Epifania no és festiu a l'escola. Gràcies.

Sorprenentment, la màgia dels Reis encara no s'ha trencat en aquesta casa, i el Gran continua desplegant una innocència remarcable. Ni tan sols les confidències d'un dels seus millors amics aquest desembre, que li va comunicar sense embuts que el Weihnachtsmann són els pares, no han pogut fer trontollar les seves creences. El Weihnachtsmann potser no, que no existeix. Però això al Gran li és igual, perquè a casa els regals els porten els Reis. De sempre. I que duri. El tió, per la seva banda, tampoc no ha aixecat sospites, com tampoc el ratolí anomenat Pérez que va visitar-lo una nit durant aquest Nadal. Els nervis de totes tres criatures la nit de Reis ho deixa ben clar. Malgrat que a les 21.30, dues hores després d'haver-los facturat cap amunt, encara se sentissin rialles i converses, i fossin atrapats tots tres al bressol del Petit, que amenaça ruïna. Temptada vaig estar de pujar traient foc pels queixals i amenaçar-los d'aquesta manera: "o us poseu a dormir, o no baixo al traster a buscar els regals". Tot i que davant d'un nivell d'excitació tal, potser tampoc no hauria funcionat.