divendres, 22 de març del 2013

China connection

Per tothom és sabut que el Made in Germany ven. A tot el món. Però que precisament els xinesos es convertirien en compradors compulsius d'aquesta marca, no ho hauria dit mai.

Des que l'Schlecker va fer fallida i va desaparèixer (tot i que misteriosament continua venent a altres països), al barri vam quedar orfes de drogueria. No és que fóssim precisament clients fidels de la cadena, però sí que ens permetia sortir del pas i abastir-nos de bolquers, tovalloletes, llet en pols i altres productes sense els quals tens un problema. Gros.

D'aquesta manera, hom va començar a aprofitar els viatges amb cotxe al Kindergarten, que és en un altre barri, per aturar-se davant l'antiga competència de l'Schlecker, l'ara totpoderós DM, i comprar tot el que he dit abans. I més. Farà cosa d'un parell de mesos, vaig fixar-me un dia que una senyora de trets orientals omplia tot el carro de llet en pols de la marca Aptamil. Normal, no és. Perquè per molt que te'n vagis de vacances i et vulguis emportar la llet, 15 pots no necessites. Si no és que ets la mare dels quintillizos de Màlaga. O de Txungking. I no crec que fos el cas d'aquesta senyora. Una dependenta se li va acostar i li va preguntar per què se n'enduia tanta, però la xinesa es va fer la sueca o no va entendre ni mu, i va continuar com si res. Que s'hi va deixar un dineral, vaja.

Uns dies després, vaig reviure la mateixa escena però amb dos senyors també orientals (no sé afinar prou i distingir xinesos, coreans i japonesos, ja em perdonaran). Ells no van omplir el carro de llet en pols, no. A mi, la veritat, és que se'm va escapar el riure per sota el nas en veure que només havien carregat Alpecin, xampú amb cofeïna emprat per evitar la caiguda dels cabells. Si no en van comprar 50 ampolles, no en van comprar cap. Però aquí va quedar la cosa.

Fa cosa d'un mes, va aparèixer al DM un cartell als prestatges de llet Aptamil on molt amablement s'informava els clients que degut a l'escassetat de llet d'aquesta marca i d'altres del grup Milupa, només es permetia comprar-ne tres paquets cada vegada. Malgrat tot, però, el misteri no es va resoldre fins aquest dilluns. Tot tornant del Kindergarten, vaig sentir una notícia a la ràdio que em va fer lligar caps. I em va deixar de pedra.


No sé si recordareu que l'any 2008 hi va haver un escàndol a la Xina per unes partides de llet en pols contaminades, que van provocar la mort de sis nadons i van fer-ne emmalaltir tres-cents mil més. Doncs es veu que últimament els productes alemanys tenen força tirada a l'orient, i com que aquesta marca no exporta a l'Àsia, els xinesos se les han empescat totes per aconseguir-la. Trotzdem. Així, qui té parents a Alemanya es fa enviar la llet en pols. I qui no, recorre als espavilats que han vist en aquest tràfic de llet en pols un filó. Perquè es veu que són uns quants els xinesos que han muntat botiguetes a internet per revendre la llet que prèviament han comprat al DM o similars. Tela.

Les fàbriques de llet treballen sense parar, en tres torns, i no donen l'abast. La marca es disculpa davant els seus clients locals i diu que està mirant de trobar noves estratègies per fer front al problema. Mentrestant, són moltes les mares que han de fer peregrinatge per tota la ciutat per trobar un paquet de llet de la marca habitual. I si no ho aconsegueixen, no tenen més remei que canviar de fabricant. Jo he optat per comprar els tres paquets reglamentaris sempre que hi ha llet a la prestatgeria. I si veig que el negoci de les traduccions no tira, munto una paradeta en línia i em faig d'or.

dilluns, 18 de març del 2013

Segona residència

En aquest país, això de tenir segona residència no es porta. De fet, la majoria de la gent no té ni primera residència. De propietat, s'entén. Fins fa ben poc, el gruix de la societat vivia de lloguer de per vida, i tan tranquils. Només ara que la crisi ha fet inviable la inversió en mercats de valors, els alemanys s'han fet seva la dèria del pis de propietat, i si no vigilen, acabaran com nosaltres. Perquè a les ciutats, el preu del metre quadrat està pujant a un ritme vertiginós, els pisos es venen sobre plànol i gairebé sense ni mirar, i sembla que si no tens una Eigentumswohnung no ets ningú. Als afores, la gent no és que es compri la caseta amb jardí, sinó que se la construeix. Per molts maldecaps que això comporti. Fer-se la casa els omple d'orgull. Gairebé tant com portar sempre el cotxe immaculat.

Jo, en canvi, sí que tinc una segona residència. És més aviat petita i, també s'ha de dir, una mica fosca. Però a l'estiu s'hi està ben fresquet. I tranquil. A força d'anar-hi tan sovint, me l'he fet meva, tot i que en realitat la comparteixo amb els veïns. I és que ha arribat el moment d'acceptar-ho: em passo mitja vida a dos metros bajo tierra. Més concretament, a la Waschküche, que no és res més que la sala de rentadores present a totes les cases de la ciutat. Per tradició, i per evitar fugues d'aigua que t'aixequin tot el parquet, la gent té la rentadora a baix, al costat dels trasters. I els sembla normal.

Cal tenir en compte que aquí el concepte safareig no existeix. Estendre la roba a casa és gairebé missió impossible. I no apte per quan tens visites, perquè troben l'estesa al mig del menjador, o darrere la porta d'alguna habitació. El balcó, en cas de tenir-ne, tampoc aconsegueix resultats òptims, per causes climatològicament evidents. Més que assecar-se, la roba agafa encara més humitat i aconsegueix desesperar a qualsevol. I si a la casa hi ha criatures, encara més. Però una altra de les raons de tenir la rentadora a baix és que gairebé de manera imperativa ha d'anar acompanyada de l'assecadora. I encabir dos trastos així al lavabo no sempre és possible. Per tant, en un vuitanta per cent dels casos, els dos aparells acaben arrenglerats amb els dels veïns a la sala de màquines. Allà, cadascú hi té assignat un espai. I d'aquesta manera, el soroll no empipa a ningú. Pots posar rentadores de matinada, que no et vindrà el veí de baix a queixar-se.

Però fins aquí els avantatges. Que són uns quants. De tota manera, els inconvenients també abunden. I desesperen més d'una vegada. Per començar, una bugada implica ja d'entrada tres viatges. En el nostre cas, Gott sei Dank, amb ascensor. I cotxet, perquè deixar una criatura de bolquers sola a casa senzillament no funciona. Al primer viatge, poses la rentadora. Al segon, fas el canvi a l'assecadora, i al tercer, t'endús la roba cap a casa. Per optimitzar els desplaçaments, és aconsellable aprofitar i fer dues bugades al dia. Malgrat la quantitat d'operacions de plegatge que això impliqui. Jo entre les bugades i la modesta oficina de correus que tinc muntada a casa, estic distreta. Més conllevància amb els veïns, impossible. Com que dia sí, dia també passo estones a baix, m'hi trobo a tothom. Amb roba d'estar per casa, o el que faci falta. Jo, sense anar més lluny, hi he arribat a baixar amb pijama (i jaqueta), o amb la tovallola embolicada al cap. Sense vergonya.

El que sembla un miracle, és que la rentadora encara aguanti. Onze anys, té, la campiona. I si bé va començar la seva existència força relaxada, fa uns quants anys que no té ni un dia de descans setmanal. Perquè som capaços d'omplir el cabàs de la roba bruta en menys de vint-i-quatre hores. Als patis enfangats i els accidents del Petit cal afegir-hi la roba d'esport, futbol i judo del Gran, les Matschhosen de la Mitjana i el Petit, i les jaquetes de tots tres. I això gairebé cada setmana. El dia que la rentadora digui prou, no em podré enfadar. La pobra ja ha donat tot el que podia. I més. L'únic que li puc demanar encara, és que quan mori ho faci sense un últim espeternec. Que, senzillament, s'apagui. A canvi, li garanteixo un sentit comiat.

dimarts, 12 de març del 2013

Pneumàtics d'hivern i altres gestions ineludibles

el totpoderós pneumàtic d'hivern
Com a broma innocent, no té gràcia. Com a broma de mal gust, no tinc més remei que posar-li un deu. A la nevada d'avui, em refereixo. Perquè no calia. Perquè n'estàvem tots tips i cuits, d'enfundar-nos capes i capes de roba, de cordar botes, posar guants, gorros i bufandes, de rascar fang de les sabates i d'anar per la ciutat a pas de tortuga. Sincerament, això no es fa. No es fa quan tot el parament d'hivern ja està ben endreçat als armaris. Quan la Mitjana ha perdut manyopla i gorro i quan al Petit ja gairebé no li caben les botetes i al Gran el mono d'esquí li va curt. És més, hauria d'estar prohibit. Perquè també és perillós. I si no, que ho diguin als conductors que ja havien canviat les rodes.

Qui m'havia de dir que a aquestes alçades del calendari, en comptes d'esplaiar-me relatant pícnics al sol de primavera, em tocaria parlar d'un article de temporada com són els pneumàtics d'hivern. Els totpoderosos Winterreifen. Aquí, si un dia com avui et veuen treure les cadenes (i suar intentant muntar-les) segur que es fan un tip de riure, et compadeixen i et passen pel costat a tota velocitat, deixant-te blanc de cap a peus. Perquè els deuen semblar sortides del tot a cent o els xinos. Com a mínim. I perquè, a banda d'anunciar amb estrèpit el teu pas, no ofereixen tantes garanties com els marcats pneumàtics d'hivern. D'això en dono fe. A mi que no me'ls treguin.

L'ús d'aquests pneumàtics exigeix previsió. En primer lloc, l'any que es compren s'han d'encarregar amb una temporada d'antelació, per evitar quedar-se sense. Després, cal destinar-hi una partida important de les reserves familiars, perquè tot i que les gammes són àmplies i hi ha models per a tothom, qui més qui menys s'ha de rascar la butxaca. Però sobretot cal previsió a l'hora de demanar cita per fer el canvi. Impossible allò de l'avui  hi truco i demà hi vaig. Dicta la tradició que el canvi cal fer-lo a finals d'octubre i finals de març. Però aconseguir dia i hora no sempre és fàcil. Sobretot per a gent com nosaltres, que encara ara posem cara d'incrèduls quan ens recomanen reservar el Termin amb un parell de mesos d'antelació. De fet, ja ens ha passat haver hagut de deixar muntades les rodes d'hivern tot l'any, perquè ens donaven cita per al mes de juny. Però no ho hem dit a ningú.

Aquest matí, camí del Kindergarten, he vist patinar més d'un cotxe. I no m'estranya. A banda que la nevada s'ho val, són uns quants els que han decidit avançar-se a la massa popular i canviar les rodes a mitjan març. Mala pensada, com s'ha pogut comprovar. Els qui creien haver estat més espavilats que ningú, ho paguen ara amb falta d'adherència i la impossibilitat de circular per carretera. I és que, a banda dels més de quaranta quilòmetres de cues que hi havia aquest matí en algunes autopistes, per culpa del típic camió que patina i queda travessat, s'arriscarien a rebre una multa. De les grosses. Perquè la llei obliga a portar pneumàtics d'hivern quan se circula per carreteres amb neu i glaç. I com que això no sempre es pot preveure (que ens ho diguin avui a nosaltres), és fàcil que a la patinada s'hi sumi la multa.

Nosaltres, però, un petit problema sí que el tenim. Hem perdut el raspall i el rascador per treure la neu de damunt del cotxe. Al matí no és un problema, perquè dorm al garatge. Però de dia, sí. I haver de treure la neu del parabrisa a base de guants i calefacció no és precisament el més pràctic ni respectuós amb el medi ambient. De tota manera, fins a la propera visita a la benzinera, ho haurem de fer així. Si no és que apareixen en qualsevol racó. Que ho dubto. 

divendres, 8 de març del 2013

No tota ampolla té Pfand

Uns dies ençà, una altra maredetrès maredebessons exiliada prop nostre em suggeria tractar el tema dels envasos retornables, o Pfandflaschen, tot un fenomen aquí a Alemanya. I malgrat que és un esport que nosaltres gairebé no practiquem, el passat dissabte, després de veure el musculman del cinquè arrossegant caixes plenes d'ampolles del cotxe al Keller, em va semblar que ja no podia esperar més. El Pfand és una d'aquelles peculiaritats exportables que segurament aviat tornaran a Catalunya. Perquè d'això n'havíem tingut, oi? Si més no, les ampolles de gasosa sí que es retornaven al colmado.

Comencem per la teoria, que és ben senzilla: quan compres una ampolla (o una caixa sencera) d'una de les begudes participants, et cobren un suplement d'entre 0,10 i 0,25 €, que pots recuperar si tornes l'ampolla buida a l'establiment corresponent. Més diners deixes en dipòsit si l'ampolla és d'un sol ús (Einwegflasche) que si és reutilitzable (Mehrwegflasche). Per això, no us estranyi que l'ampolla d'aigua, cervesa o suc no sigui immaculada. Neta ho està, només faltaria. Per recuperar els cèntims, l'ampolla pot retornar-se directament al Trinkhalle (peculiar quiosc que obre fins a hores intempestives i congrega una munió de bevedors a qualsevol hora del dia, a peu dret evidentment) o a les màquines del súper, que amb gran eficiència te les canvien per un val que pots descomptar a la caixa. Bé vaja, que fàcil t'ho posen. L'únic que cal és voler consumir el contingut de les ampolles. I no sempre és el cas.

A can maredetrès som molt avorrits pel que fa al consum de begudes. Bevem aigua de l'aixeta. No ho digueu a ningú. Després d'haver pres durant dècades l'aigua de Casa, amb un regust més que peculiar, la d'aquí ens va semblar boníssima, com acabada de sortir d'una font del Pirineu. I a més, surt fresca. L'única concessió que hem fet és la Brita, i això que li canviem el filtre gairebé només coincidint amb els canvis d'horari d'hivern a estiu i viceversa. Per mandra. I perquè el paredetrès me'ls amaga a dalt de l'armari. Sabent que no hi arribaré. I que em farà mandra anar a buscar l'escaleta.

Els nostres conciutadans, per contra, són addictes a l'aigua embotellada. Serà que encara no han fet càlculs i no s'han adonat que els sortiria més barat consumir la de l'aixeta. O serà, més aviat, perquè d'aigua sense gas pràcticament no en prenen. Aquí, des de ben petits, entren en contacte amb l'aigua amb gas, per a la qual tenen tota una tirallonga de noms: Bizzlwasser, Sprudelwasser, Mineralwasser... A casa, el Gran és digne fill dels seus paresdetrès i només pren aigua sense gas. La Mitjana, en canvi, ha trobat el gust a l'aigua que pica i sempre que pot en demana. I la barreja, que aquí està la gràcia. L'aigua amb gas és la base per crear el popular Schorle, que no és més que suc de fruita amb aigua mineral. I el rei de tots ells, l'Apfel(saft)schorle, beguda per excel·lència de festes d'aniversaris i visites als restaurants. Seguida de prop per l'Spezi, curiosa combinació de refresc de cola i taronja. Gewöhnungsbedürftig, que en diuen.

Però tornant al Pfand i de retruc al veí forçut del cinquè: la dèria dels alemanys per les begudes embotellades fa que hagin de dedicar força temps a arrossegar les caixes pertinents amunt i avall. De tornada rai, que van buides. Però del súper a casa, què voleu que us digui. A mi no em compensa.

dilluns, 4 de març del 2013

Oda al sol

Avui el bloc estrena imatge. Una de més alegre. I no és casualitat. Perquè encara que oficialment no hagi arribat la primavera, aquí tothom la respira. I en parla. Quan ja tothom havia perdut l'esperança, s'ha produït el fenomen que feia mesos que estàvem esperant: ha sortit el sol. Tot d'una, com si res. Tristament, això és notícia. I és que, poca broma, som a punt de deixar enrere l'hivern més fosc i boirós dels últims quaranta anys. Quaranta! Això no hi ha ànima optimista que ho aguanti. Ni sistema immunològic capaç de defensar-se. Per això estem com estem. Desesperats, vaja.

sense filtres ni fotoxop - sense núvols
Els qui hem viscut en terres més càlides, on el sol il·lumina per defecte pobles i ciutats, sabem el que ens perdem. De tota manera, no ho comencem a valorar fins que ens toca passar un hivern com aquest, en el qual la factura elèctrica segur que s'haurà disparat, perquè hem tingut el llum encès tot el dia. I ja no és el fred, perquè això rai: embolicats de cap a peus i apa, al carrer. És la falta de llum el que et pren literalment l'energia. I la salut, no m'ho invento. Diuen a la ràdio que la tsunàmica onada de grip que s'ha viscut aquest febrer té una explicació molt senzilla: la falta de llum fa que l'organisme no fixi la vitamina D, i això al seu torn fa baixar les defenses. Jo el que crec és que les defenses no és que hagin baixat, sinó que directament han agafat un vol xàrter i estan acabant de passar les vacances de la seva vida a Xarm-el-xeic (o com s'escrigui). Quan tornin, bronzejades i amb dos quilos de més, trobaran la parentela blanca com el paper de fumar i ansiosa de fer la fotosíntesi.

Rieu-vos dels turistes que en ple mes de març apareixen amb xancletes i mitjons, samarretes ínfimes i ganes de seure sí o sí a la primera terrassa que troben, per molt que vosaltres encara porteu tres capes de roba. Jo també els trobava ridículs, però ara els entenc. I els tinc enveja. La falta de sol provoca síndrome d'abstinència. Com a mínim. I un dia radiant com el d'avui, amb la promesa d'arribar als deu graus, fa que la gent comenci a espolsar les flassades de pícnic, es prepari per al canvi d'armaris i ompli l'agenda de trobades a l'aire lliure. Som a punt de viure la metamorfosi més multitudinària. El verd és a punt d'inundar-ho tot, i d'arrossegar-nos altre cop a la vida. La de veritat, la que passa als carrers, als parcs, als cafès i a la vora del riu.

Nosaltres encara no tenim el kit de supervivència per a pícnics. És imperdonable, ho sé, després de gairebé nou anys. Però és que ja fa temps que hem deixat enrere l'etapa acumuladora de trastos de tota mena, i més aviat ens hem passat al bàndol contrari. Com menys coses, millor. Si més no, més endreçat sembla tot. Això per dir que no tenim ni flassada impermeabilitzada, ni cistellet, ni nevereta, ni res de res. Malgrat que els del Tchibo cada any ens en proposin un conjunt a bon preu. No. Nosaltres fem els pícnics a la brava, asseguts damunt jaquetes o bosses, com quan érem petits. O aprofitem les mantes d'altri. Perquè l'important, al capdavall, és ensopegar un bon dia. I que no hi falti el bon menjar. Ni el sol.

divendres, 1 de març del 2013

Febrer horribilis

L'altre dia el Gran em preguntava per què el mes de febrer té vint-i-vuit dies, si la resta en tenen com a mínim trenta. Com que em va enganxar en un moment de defenses baixes i temperatura alta, em vaig limitar a respondre-li que fa molts i molts anys, els romans es van empescar el nostre calendari i van repartir-hi els dies com els va semblar. I al pobre febrer n'hi van tocar vint-i-vuit. Aquest any, però, tot i ser el mes més curt, al febrer li han sobrat uns quants dies. Vint-i-set, per ser exactes. Perquè la família maredetrès només ha tingut un dia de rutina, el 26. Només un dia d'esmorzar frenètic, de presses a l'hora de marxar, de feina remunerada, de recollir les tres criatures a l'hora establerta i de recuperar l'alè. Un dia per cantar finalment victòria i declarar la casa lliure de virus. Un dia per fer plans, per pagar factures, omplir la nevera, posar la paperassa al dia i planificar les properes activitats. Només un dia. Perquè l'endemà, el Petit tornava a tenir febre. Molt mono, ell.

Aquest febrer serà recordat com el mes dels esternuts i els estossecs, de les visites al pediatra, de les rentadores d'urgència, dels termòmetres, de les farmàcies, dels dibuixos animats, dels llibres d'Astèrix i de les llargues, llarguíssimes migdiades. Com també de les estades a la 103, les hores de sofà i les nits amb més interrupcions. El mes de l'esperança i la desesperança. I també de les sopetes, perquè mai no havíem preparat tants caldos com aquest hivern. A dos litres per dia. Fins al punt que el paredetrès ha après a fer-los. Bons. A banda, serà també recordat per tot el que no hem fet: no hem anat a esquiar, no hem sortit de casa els caps de setmana, no ens hem trobat amb amics, no hem pogut tatxar res de la llista de coses per fer, no hem fet esport, no hem fet fotos i no hem vist el sol. Fins i tot diria que no hem sabut ni exactament en quin dia vivíem.

L'heroi del mes és, sens dubte, el Gran. Tot i trobar-se miraculosament bé, ha compartit les hores d'avorriment amb els malalts, s'ha resignat a passar el dia confinat a casa i ha après a entretenir-se millor, sobretot a base de llibres, que de moment devora. Ha hagut de superar una decepció rere l'altra, perquè les promeses de jocs amb amics s'anaven esvaint a mesura que les recaigudes feien acte de presència. Ni tan sols va poder anar a piscina, per indisposició del paredetrès. Així i tot, va aconseguir fer un dibuix de les vacances en tornar a l'escola. I es veu que no va dibuixar el pari-boy, ni els paquets de kleenex del paredetrès, ni la Mitjana amb pijama mirant dibuixos. Tot cofoi, va presumir d'haver anat a patinar sobre gel. El dia abans, in extremis, amb el paredetrès a mig gas.

Qualsevol que el vegi, s'adonarà que aquest mes no hem donat l'abast i no ens hem pogut ocupar de tot. Perquè el Gran no és que vagi mal pentinat, no. És que no va pentinat. Els seus cabells de color carobella com diu ell, i negres per entendre'ns, han crescut descontroladament i demanen a crits una visita al barber. Una visita que hem hagut d'anar postposant però que aquest dissabte, sí o sí, s'acabarà produint. I és que no cal temptar més la sort. Fins ara, l'epidèmia de polls que periòdicament assota la classe del Gran ha passat sempre de llarg. Però només ens faltaria haver-nos de ruixar tots amb vinagre i posar-nos al cap les ridícules gorretes de plàstic. El nostre confinament seria ja a perpetuïtat. La societat no perdona.