dilluns, 29 d’octubre del 2012

De vacances

Les tres fieres i la seva maredetrès estan de vacances. No ens imagineu prenent el sol a Canàries (tot i que veient la primera nevada de l'any ens hauria anat la mar de bé), ni donant menjar a les cabres en una casa rural de la Selva Negra, ni fent fotos al Mickey en un parc temàtic. Ni tan sols ens hem quedat a casa. Com no podia ser d'altra manera, aquestes vacances hem tornat a Casa. Com sempre, vaja. Perquè a can maredetrès les vacances gairebé sempre ens porten al mateix lloc. Igual que sempre acabem demanant pizza de pernil o gelat de xocolata (i mango).

Afortunadament, al Gran i la Mitjana els agrada anar amb avió, i encara no s'han adonat que la seva maredetrès és una figaflor i s'espanta per qualsevol turbulència. I si deixem de banda que les revistes queden arrugades i/o mutilades, el terra ple d'engrunes i la paciència dels ocupants de la fila del davant frega el límit (que difícil és tenir els peus quiets!), es porten força bé. És clar que també anem carregats de berenars, aigües, colors, quaderns d'activitats i mèmoris. Un casalet a la motxilla, vaja. Aquesta vegada, però, ens hem llançat al més pur estil Felix Baumgartner, hem pagat 25 eurus més i ens hem endut el Petit. Podríem dir que hem afegit al viatge un plus de perillositat. Perquè, a més, el paredetrès s'ha quedat a casa. Perquè algú ha de treballar.

Miraculosament, no hi ha hagut ferits. Només petites destrosses materials i un conat de vomitona, una visita urgent al lavabo amb el Petit deixat en mans de l'hostesso i una tancada d'ulls post-aterratge força inoportuna. Un balanç prou positiu. Si a més, en comptes d'amanida de cogombre, ens haguessin donat entrepans de fuet, el viatge hauria estat rodó. Però això ja és demanar massa.









divendres, 26 d’octubre del 2012

Kindergarten (1)

Els anys de Kindergarten no estan pensats per preparar els nens per a l'escola. No. Els anys de Kindergarten estan pensats per preparar-los per a la vida. Ah, carai!, direu. I això com es fa? Doncs molt senzill: deixant que els nens siguin nens. Sense entrar en conceptes pedagògics, això vol dir que es potencien aspectes com la llibertat, la personalitat i, sobretot, el coneixement del medi. El que d'entrada posa els pèls de punta a qualsevol nouvingut (perquè, no ens enganyem, a tots ens fa gràcia quan comencen a escriure, comptar i enganxar gomets), acaba tenint sentit. Si més no, a mi m'han convençut.

El Petit fa un mes que va al Kindergarten de la Mitjana. Vam superar l'etapa d'adaptació (que mereix un post a part) sense problemes i ara s'hi queda més feliç que un gínjol. Amb els seus gairebé 10 mesos és el segon més petit, però acostumat com està a haver de lidiar amb nens més grans, no s'atabala gaire. Com és natural, també surt al pati, tapat fins a les celles i, com no, amb la seva Matschhose, uns pantalons de peto impermeables sense els quals crec que no te'l deixen ni matricular. El pati no és gaire gran, però hi tenen un sorral, un tobogan i un gronxador, i una pila de bicicletes amb i ambsense pedals, patinets i bobby cars.

Això us ho explico perquè l'altre dia, quan el vaig anar a buscar, una mica més i m'agafa un cobriment. Després de preguntar on era, perquè no el veia, em diuen les educadores somrients: "és aquell que ve per allà". I aleshores vaig tenir el flashback: aquella puça que s'acostava gatejant i rient (amb mocs fins a la barbeta, això sí), no era el Petit, sinó el nen d'El peque se va de marcha. A banda i banda, a menys d'un pam de les seves manetes, corrien nens amb bicicletes i patinets, i un parell més jugaven a futbol. Com si fos la cosa més normal del món. Perquè, aquí, ho és.

Fa quatre anys, hauria caigut a terra ben morta. És clar que llavors també em semblava estrany que els nens portessin bolquer fins als tres anys (il·lusa de mi). Ara, però, l'únic que demano és no tornar-ho a veure. Sisplau. Perquè si no l'hauré de vestir de jugador de futbol americà. Fins que camini, que esperem que sigui aviat. Pel seu bé.

dijous, 25 d’octubre del 2012

El perquè de tot plegat


Si esteu llegint això és que he superat l’última barrera i he fet clic a publicar. És un petit pas (insignificant, més aviat) per a la humanitat, però un gran salt per a mi! Perquè la idea de fer un bloc fa temps que em ronda pel cap, sobretot des que una bona amiga d’aquí, també maredetrès, em va introduir a la madresfera. Si als efectes derivats de la trimaternitat hi sumem el fet de viure expatriada (per voluntat pròpia, oju!), la llista de temes susceptibles de ser tractats és més llarga que un dia sense pa. O sense brezel, segons com es miri.

Des que vaig marxar de Casa, ha plogut molt i m’ha canviat molt la vida. I la figura, cert, però això és un altre tema. El que vull dir és que la meva arribada a Frankfurt va desencadenar una metamorfosi en maredetrès expatriada, i ara que he sortit del capoll (interpreti’s com que les tres criatures estan col·locades en centres de dia) crec que és moment de desfer-se del vestit de seda i encarar el futur amb energies renovades. Amén. Perquè, no ens enganyem, la vida de la papallona és curta (i més en terres germàniques).

La meva intenció és, doncs, multidisciplinar. D’una banda, tornar a posar en marxa la neurona després de l’enèsima pausa per maternitat. (La pobra està artrítica, artròsica i, també cal dir-ho, una mica gandula, o sigui que qualsevol estímul per fer-li fer hores extres serà bo. I anava a dir que a mi també m’anirà bé per reciclar-me en això de la informàtica, però reciclar és clarament una exageració, perquè a banda del Word i el Trados, això de la informàtica no ho toco gaire. Per no dir gens. Amb el permís de l’Amazon, l’eBay i altres joies d’internet que em fan la vida més fàcil.) D’altra banda, compartir les lliçons apreses de la meva adaptació al nou medi, començant per les curiositats d’una llengua molt precisa i punyetera que ja comença a provocar interferències en la meva, passant per com viure i sobreviure a la maternitat en aquest país, fins al fet de pujar criatures que posen el verb al final de la frase i es queden tan amples i la constatació de no voler ser del tot d’aquí per no deixar de ser del tot d’allà.

Però no dramatitzem, que la vida a Frankfurt és agradable i tranquil·la. Vaja, avorrida, pensareu... això va a gustos, però la clau és canviar el xip. I t’adones que ho has fet quan portes unes sabatilles a la bossa per anar a casa els amics, vas amb els nens al parc plogui, nevi o faci vent o et sembla normal dinar a les dotze en punt (i et desesperes quan tornes a Casa i et fan esperar fins a quarts de tres).

No em tingueu en compte la senzillesa del bloc. L’important és el fons, diuen. A poc a poc i bona lletra.