Tal dia ha fet un any

Si una cosa va ser l'arribada del Petit, és planificada. El que per naturalesa havia de ser un regal de Reis, va transformar-se en un aperitiu de Cap d'Any. Concretament, el pare i la maredetrès van ser citats a les 6.45 d'un divendres a l'hospital. Ja se sap que els parts senten predilecció per les hores més intempestives, però potser no calia aportar aquesta dosi de realisme a una cesària programada. Perquè les 6.45 no són hores de sortir de casa un 30 de desembre. I tot, per arribar i trobar dues parelles més que, com a bons alemanys, havien arribat deu minuts abans.

Nosaltres, que per arribar a aquesta hora havíem hagut de llogar els serveis de la Tieta postissa i el Veneçolà, que van quedar-se a dormir, érem els tercers de la cua. Tan felices que ens les prometíem quan van dir-nos que ens apuntaven per al matí del dia 30. Tindrem temps de llevar-nos, esmorzar i portar els nens al Kindergarten, vam pensar, innocents. Però no. D'això se'n van haver d'ocupar els nostres hostes. A nosaltres ens va tocar esperar i passar de saleta en saleta. Fins que ens van cridar.

El paredetrès ja s'havia vestit de Dr. Craig i estava disposat a entrar al quiròfan, però aquesta vegada l'agulla no encertava el punt i la maredetrès es desmaiava en comptes d'adormir-se-li les cames, així que van tirar pel dret i vaig dormir tota l'estona com un tronc. I no sé si devia roncar. Perquè el paredetrès no va poder entrar. L'única cosa que va fer va ser recollir el farcellet que li van donar poc després, amb un nen encara sense nom a dins, i que va tenir en braços un parell d'hores, diu, fins que ens van portar a tots dos a l'habitació.

La sorpresa va arribar poc després, quan vam descobrir que la companya d'habitació, mare primerenca, havia tingut bessonada. Sembla que a les dues nenes no els havia fet cap gràcia abandonar el cau abans d'hora i només ploraven i ploraven. I el pare en passejava ara una, ara l'altra, amunt i avall, cridant les infermeres i despertant la pobra maredetrès que intentava aclucar l'ull. Vaja, que vam passar la nit del lloro. Però va ser l'única. L'endemà, ja vam poder celebrar l'entrada d'any en una habitació individual. Amb el soroll dels coets i els petards retronant al lluny. I amb les persianes avall. Perquè dues hores més de son són tot un món, en moments així. I perquè el raïm ja me'l menjaré aquest any, i a Casa, paint encara el pastís d'aniversari del Petit.

La família creix

Tinc el bloc tan abandonat que no sé ni per on començar. Han estat dies molt intensos, de grans tiberis i digestions llargues, de munions de criatures corrent amunt i avall, de fitxes del parxís escampades per tota la casa i de plats de sopa que s'han omplert més de quatre vegades. Han estat dies de dinar en família, de regals petits i grans, de versos recitats dalt de la cadira i de competicions de menjar neules sense mans. Vaja, que hem celebrat el Nadal com Déu mana. I hem sobreviscut.

 

Aquests últims anys, la família ha anat creixent. Per totes bandes. La del paredetrès s'ha anat internacionalitzant cada vegada més, i ara té ja té seu oficial a Londres, París, Frankfurt i Singapur, a més de les habituals sucursals de Burgos i Olot. Les noves generacions són políglotes. Amb el català fent d'esperanto. La de la maredetrès, senzillament s'ha expandit. I el resultat de tot això són aquests tions, nochebuenas, Nadals i St. Esteves amb tres menors de 10 anys per metre quadrat. Amb les engrunes i les taques corresponents.

 

Però aquest any, ens han sortit uns cosins nous. Ja caminen, no porten bolquer i no fan servir xumet. Cosa que s'agraeix. Són els cosins d'Amèrica, dels quals havíem sentit a parlar des de temps immemorials però que ha resultat que són de carn i ossos. I si a nosaltres ens han sortit cosí i cosina nous, a ells els han caigut al damunt tota una col·lecció de tietes àvies, cosins segons i fills de cosins que espanta. Tot, per venir a conèixer la seva àvia.

 

La història és força complicada i no són precisament flors i violes, però la qüestió és que aquests dos nois ho desconeixien pràcticament tot de la família paterna. Els seus avis van marxar a Argentina, exiliats, i el pare ja va quedar-se a viure allà. Els nois, molt oberts, simpàtics i curiosos, estan completant el trencaclosques de la seva vida, posant cara als noms i interessant-se per la història de la terra dels seus avis.

 

Enmig de tot això, el paredetrès els va convidar a una festa el dia de Nadal a la nit. Crèiem que no ens trucarien, però no només van fer això, sinó que van venir i ho van fer armats amb la pandereta i l'ukelele. I com qui no vol la cosa, van proposar-nos de tocar-nos un parell de cançons. De ritmes brasilers, cubans i argentins. Una delícia totalment inesperada. I amb això, se'ns van ficar a tots a la butxaca.

 

Gràcies al facebook ara, a més de cosins, som amics. Amb només un clic. Han tardat gairebé trenta anys a creuar l'Atlàntic. I només ha calgut una trobada per endur-se un sac ple de cosins. Un bon regal de Reis. Anticipat.

 

 

De vacances

Després de l'esprint final d'aquests últims dies, des d'ahir a la tarda, la familia maredetrès està oficialment de vacances. A Casa. A punt per al tió i tot el que seguirà. En aquests moments, amb el paredetrès, el Gran i la Mitjana a la Fira de Santa Llúcia (a buscar caganer), el Petit dormint i l'avi i l'aviadecinc desapareguts, regna una falsa calma. Gaudim-ne. Que durarà poc.

 

L'experiència és un grau, i per això la transició FRA-Casa cada vegada va millor. Ahir, a més, vam tenir una rebuda molt especial. Com que cada vegada som més i portem més maletes, ara ja no n'hi ha prou que ens vinguin a recollir l'aviadecinc o l'aviadesis. Senzillament no hi cabem. Per això, ahir es va oferir a fer de taxista el germà d'aquesta maredetrès, altrament dit el Tito, amb les seves dues floretes, la Cosina gran, i la Cosina petita. Després de vuit anys, deu ser que el Tito tenia curiositat per saber com es desenvolupava el desembarcament dels seus tres nebots i pares corresponents. I com que va anar prou bé, potser repeteix. Un cop cada dos anys. O tres.

 

La Mitjana i la Cosina petita va ser veure's, agafar-se de la mà i començar a petar-se de riure. Deu ser cosa dels quatre anys, si no no m'ho explico. La de tonteries que van arribar a dir al cotxe. Tenim la sort que s'entenen molt bé, igual que el Gran i la Cosina gran, un pèl més assenyats pel fet de ser els primogènits, potser, que a més van poder viatjar amb la Furgo, amb el Tito i el paredetrès. I això sempre és una aventura. Perquè la Furgo del Tito és molt especial: s'hi pot dormir i cuinar.

 

I així de contents ens vam presentar a casa l'aviadecinc, disposats a arrasar amb l'ordre habitual en qüestió de minuts. Maletes, jaquetes, sabates, bosses. Tot escampat. Perquè fins que no s'ha pogut desar tot als armaris, passen unes hores. I mentrestant l'aviadecinc va sospirant i ens recorda que el dia del tió serem molta gent i haurà d'estar tot endreçat, perquè si no no ens podrem ni bellugar amunt i avall. I cada dos per tres diu que ha d'anar a comprar no sé què imprescindible i torna a sortir. Atabalada, està. I molt. Però aquesta és una de les gràcies de tenir els fills a fora. Que quan vénen, se t'instal·len a casa. I els tens a esmorzar, dinar i sopar. Amb algunes excepcions, que deuen ser benvingudes.

 

El tió, per la seva banda, reposa ben calent en un racó, aliè a tot el rebombori que l'envolta, i que només és una petita mostra del que li caurà a sobre demà. Espero que l'hagin alimentat prou, perquè d'ell s'espera que cagui per a catorze petits, catorze mitjans i sis grans. Tela. Cada any surten de sota les pedres nous membres d'aquesta família. I aquest cop, a més, ens visita el Parent d'Amèrica. Sort que l'aviadecinc i la seva germana, la Baba, han actuat amb previsió. Per no haver de córrer a última hora i no haver de repartir cops de colze per obrir-se pas a les botigues. Espavilades que són.

 

 

 

 

 

 

De llengües

Si fa un parell de setmanes el Gran debutava dalt dels escenaris amb els Pastorets, en qualitat d'ídem, i un parell de dies abans havia recitat a la perfecció la ja famosa frase núm. 18 del conte Blauland, en alemany, aquest dimarts va fer la seva primera intervenció en la llengua de Cervantes a l'obra Discusión en Belén, fent d'àngel. I malgrat que en comptes de dir silencioso li va sortir (com ja prevèiem) un audible cilencioso, tot fa pensar que acabarà sent trilingüe. Qui ho havia de dir. Amb accent hessisch quan parla alemany, tirant a xava quan parla català, i extremeny quan parla castellà. Com la Seño.

Que el Gran hagi après castellà, entrava dins les previsions. Tot i que qui més qui menys tenia dubtes que l'arribés a parlar bé. Però noi, va ser començar a l'escola i deixar-se anar del tot. Fins al punt que la Seño diu que està com a mínim al nivell dels altres nens, que el parlen a casa. Miracle? No. Tampoc no ens passem. El Gran és un nen normal. Però li encanta mirar dibuixos, llegir contes i jugar. En la llengua que sigui.

Però tres idiomes no són res. El Gran no és l'excepció, sinó la norma. Alguns companys d'escola en parlen quatre, o fins i tot cinc. I en les combinacions més explosives. O potser heu conegut mai una parella sueco-japonesa? I una de greco-finesa? Doncs existeixen, i són genèticament compatibles. Us ho asseguro. I els seus fills, políglotes integrals. Evidentment, no amb totes les llengües al mateix nivell, però déu-n'hi-do. Parlar a la mare en grec, al pare en finès, entendre els pares que es parlen anglès i tenir alemany a l'escola em sembla que ha de curtir les neurones per força. I després passa com a aquell nen greco-alemany, que durant un estiu a Grècia va preguntar a la seva mare quin problema tenien les seves cosines, perquè només sabien grec.

El Gran i la Mitjana, quan tenim convidats, el primer que fan és preguntar en què parlen. I en què més. I en què més. I si els dius que només parlen una llengua, gairebé se'ls escapa el riure per sota el nas. Perquè no els sembla normal. Com també riuran d'aquí a no tants anys, quan prenguin consciència de com parlen l'alemany els seus pares, malgrat els esforços. Perquè les nostres neurones també estan curtides, però per altres motius. I es nota.

Ara toquen vacances, i el pare i la maredetrès podran relaxar-se lingüísticament i no pensar en declinacions ni preposicions durant uns dies. I els nens tornaran a parlar en veu (massa) alta pensant que no els entén ningú. Haurem d'anar amb compte. Perquè segur que tornaran a donar lliçons a la gent que creua el semàfor en vermell. Davant d'ells. Aquí, una cosa gairebé impensable. Com d'impensable és allà esperar-te dos minuts en un carrer sense trànsit fins que es posi verd.

Prenadal

Aquest cap de setmana, la maredetrès i els seus tres apèndixs s'han passejat per casa d'altri amb l'excusa de desitjar-nos tots bones festes. No perquè aquí el Nadal arribi abans, no. Només perquè la majoria dels integrants dels nostres cercles socials (francament limitats) són, com nosaltres, expatriats que tornen a Casa per aquestes dates. Si el temps i les vagues als aeroports ho permeten.

Clau en l'acceptació de les invitacions (donat que el paredetrès està tancat a la feina fins a nou avís) va ser la constatació que si et conviden a sopar o dinar, encara que sigui a base de piscolabis, no cal cuinar a casa. O encara que calgui, perquè al Gran i la Mitjana no els agraden la moussaka, el salmó, els formatges, les empanades, etc., en dies així la cuina de can maredetrès està tancada. Per principis. 

La primera etapa del joc de domus a domus ens va portar a un pis endreçat, exquisidament decorat i engalanat per a les Festes, on viu una bona amiga nostra, a qui vam conèixer poc després d'arribar aquí, quan encara érem joves. Ella, que encara no ha procreat, va demostrar una enorme valentia convidant a la seva festa prenadalenca ni més ni menys que dotze criatures, més els pares respectius, i altres amics sense tantes obligacions. Un acte d'amor al pròxim, vaja, perquè se la va jugar. Un parell d'hores després, vam creure prudent desfilar, perquè el Gran ja havia fet lluites amb els altres nens i s'havia carregat una cortina, s'havien acabat tots els bastonets, que van ser la base del seu sopar (a banda de les ulleres de xocolata selbsgemacht que vam portar-hi), i el Petit ja només volia anar en braços. De sa mare, per ser exactes.

L'endemà estàvem convidats a casa d'uns amics que feia poc havien tingut el segon fill. Hi vam arribar morts de gana (error fatal), i el menjar encara no era a punt. El gabinet de crisi es va reunir i va sortir amb unes torrades amb philadelphia sense lactosa, que un cop més van ser tot el que el Gran i la Mitjana van menjar. La maredetrès, per la seva banda, no va fer un lleig a res i va atipar-se força més. I el Petit, que havia dinat a casa, va decidir que també volia picar alguna cosa. En mal moment. Jo devia tenir la neurona ocupada amb el salmó o el paté, perquè vaig permetre que el Petit anés endrapant molletes de pa bimbo (amb la serreta de la seva primera dent). Fins que es va ennuegar. I quan semblava que no havia estat res, ho va treure tot. Sobre d'ell. Sobre meu. I el pitjor de tot: sobre la moqueta i el sofà. Dues vomitones públiques en una setmana fan que em plantegi seriosament tornar a participar en aquestes gimcanes de cap de setmana. Tot i que potser no caldrà que em plantegi res, perquè senzillament no ens tornaran a convidar. Per una engruna travessada. Ja és trist.

Però la destresa de la Tieta postissa i la mestressa de la casa van fer que tant el sofà com la moqueta quedessin com nous. Cosa que no es pot dir de mi. El meu lamentable estat impedia presentar-nos directament a la domus núm. 3, per la qual cosa vam haver de fer un Zwischenstopp a casa per canviar-me. De dalt a baix. Amb el temps just d'agafar un parell de plàtans per al Gran i la Mitjana i anar a casa dels últims organitzadors de cafès de Nadal del dia.

Miraculosament, tot va anar com una seda. Els sermons al cotxe van fer el seu efecte i el Gran i la Mitjana es van portar bé. Val a dir també que l'amfitriona, sàviament, va posar-los mil capítols d'Una mà de contes, en versió alemanya. El Petit, per la seva banda, va jugar amb el seu diguem-li tocayo (perquè homònim sona a una altra cosa). I una servidora es va poder prendre amb calma el seu te, acompanyat de coca de sucre i pinyons i Baumkuchen. Els motors per al Nadal de veritat ja estan escalfats. Calceu-vos, que venim.

Embolica que fa fort

L'any passat, per aquestes dates, ja tenia tots els regals de Reis comprats, embolicats i al guardats al Keller. Ni jo mateixa no m'ho creia. Jo, que no sóc precisament organitzada, ni començo a inspirar-me ja pel mes d'agost. Simplement, era una qüestió de supervivència, perquè per a finals d'any s'esperava l'aterratge del Petit, i perillava l'arribada dels Reis d'Orient, enmig del presumible caos. D'aquesta manera, el 5 de gener, un parell de dies després d'arribar de l'hospital, només vam haver de baixar al traster i pujar les bosses. La nit de Reis més relaxada dels últims temps, vaja. Amb temps per assaborir la coca de sucre i pinyons. Entre bolquer i bolquer, això sí.

Ahir vaig donar per fi el tret de sortida oficial a la campanya nadalenca, amb la logística com a element més destacat. I, hores d'ara, el que més em preocupa no és pensar què regalaré al paredetrès, als avis i als nens, sinó decidir amb quin paper embolico cada cosa. No és broma. Aquest any, el paper d'embolicar serà el protagonista. Perquè d'ell depèn que la màgia del Nadal perduri si més no un any més a can maredetrès.

M'explico. El dia de Reis serem a Casa, però com que els regals més grossos no són precisament compatibles amb el viatge en avió, es queden aquí. Paper d'embolicar núm. 1. El dia de Nadal, els nebots rebran els seus regals, que vindran embolicats des d'aquí, però amb un paper diferent, el núm. 2, perquè els portarà el pare Noel. Els regals menys voluminosos per al Gran, la Mitjana i el Petit viatjaran amb nosaltres i apareixeran el dia 6. Ara bé, amb el paper núm. 1 o un de nou, el núm. 3? Això encara ho he de decidir. Però el que està clar és que el paper núm. 2 s'ha de mantenir en el més absolut anonimat, i no pot aparèixer per embolicar regals d'aniversari de ningú, si més no durant una llarga temporada. I també és evident que no puc utilitzar el paper núm. 0 que des de fa mesos corre per aquí. En vaig comprar un rotllo molt llarg. Per allò de no quedar-me sense. I ara el tinc inutilitzat.

Potser la decisió més sàvia seria optar per paper llis d'un sol color, discret, gris o blau, i esperar que no s'hi fixin gaire. O fer com aquells cosins segons meus que ho embolicaven tot amb paper de plata. Una mica de mal als ulls sí que feia. Però, i tot el cel·lo que s'estalviaven? I la via que en devien fer? Zick zack, regal embolicat. Trenta anys després, no sé si els corrents ecologistes ho veurien amb gaire bons ulls. Ho hauré d'investigar. Però en qualsevol cas és una possibilitat. Una realitat, i no una possibilitat, és que necessito vacances. Ja. Perquè dedicar minuts de feina a pensar en el paper d'embolicar no pot ser bo.

Paket Post!

El compte enrere ha començat. Falten onze dies perquè els alemanys de pro descobreixin els regals sota l'arbre. Onze dies per arrambar amb les existències d'ipads, galaxys, wiis i similars. Onze dies per pensar (i trobar) el regal perfecte. I onze dies es poden fer molt curts. O molt llargs.

Llargs segur que se'ls fan als pobres repartidors de paquets, que ja fa uns anys que es reprodueixen com els bolets i ocupen totes les cantonades lliures de pilonetes. És l'efecte Amazon. El concepte hores extres no fa justícia a l'esforç i la dedicació d'aquests patges reials. Perquè es passen el dia corrent d'una casa a una altra, sense temps per fer bona lletra o ni dir bon dia. En la llengua que sigui.

Des de la meva posició privilegiada, amb l'oficina davant de la finestra, veig com van i vénen tot el dia, obren la furgoneta, treuen els paquets, van, tornen i marxen sense haver ni tancat del tot la porta. Desbordats, estan. Per això els cau un pes de sobre quan piquen a tort i a dret tots els timbres d'una casa i algú respon. Perquè aleshores no han de perdre un parell de minuts addicionals omplint el paperet que després et deixen a la bústia. I que, admetem-ho, tanta ràbia ens fa.

Aquests dies, can maredetrès es converteix en una improvisada oficina de correus. Ben apilats, els futurs regals dels veïns esperen que algú els vingui a buscar. I és que els repartidors, a aquestes alçades, ja saben o sospiten que em trobaran a casa. Auguro que amb alguns aviat ens saludarem pel nom de pila. De moment, només els conec per l'empresa que representen: el de DHL, el d'UPS, el de DPD, el d'Hermes... Tot i que algun em parla de la família i em pregunta d'on sóc, xapurrejant quatre paraules en castellà. I jo somric amablement, perquè aquestes breus trobades no són lloc per a reivindicacions identitàries.

Però atenció, que això de rebre els repartidors exigeix una ràpida capacitat de reacció. Si en deu segons no aconsegueixes arribar a l'intèrfon, ja pots donar per fet que el repartidor ha girat cua. I això fa enfadar a més d'un, sobretot al veí del cinquè, que com jo passa llargues estones a casa i que, sembla ser, de ràpid no en té res, perquè sempre el veig brandant enlaire el paperet de torn, com el director d'hotel aquell del tres estrelles del tricicle amb la factura impagada al final de cada capítol.

Ahir el de DHL em va deixar ni més ni menys que sis paquets per als veïns de l'àtic. Sembla que, com jo, no tenen ni temps ni ganes d'anar de botigues. Però tampoc no són mai a casa. I amb aquest servei veïnal, gentilesa de la casa, s'estalvien les cues a l'oficina de correus dissabte al matí. Un mal que no desitjo a ningú. Jo avui he pecat i també he encarregat unes quantes coses al pare Amazon. Això vol dir que demà m'hauré d'atrinxerar a casa, perquè no em passi el torn i hagi d'anar seguint la pista dels paquets, que poden quedar repartits per tot el barri. 

Catalanets a l'exterior (1)

Ja és oficial: el nostre casal català és una realitat palpable, no només l'enèsim projecte d'un grup més que heterogeni de desplaçats per motius diversos, que cadascú es coneix i explica, si vol. Sembla que a la segona ha anat la vençuda i, menys una seu física, el casal té de tot: president, vocals, tresorer, pàgina web i fins i tot logotip. Que no ens podem queixar, vaja. Perquè tots els involucrats (perdoneu, però encara no m'hi compto, tot arribarà) fan la feina de manera desinteressada. I amb il·lusió, que diria en Mas.

I precisament amb il·lusió vam celebrar la festa de Nadal el cap de setmana passat. A l'agenda, tot el repertori nostrat de tradicions: representació dels pastorets, cantada de nadales, caga-tió i, com no pot ser d'altra manera, un apanyat bufet amb menjar i begudes per a tots els gustos. Que amb la panxa plena tot es veu d'una altra manera, no dissimulem.

La versió abreujada dels pastorets va ser alegrement interpretada per la canalla, amb la intervenció del President com a Satanàs. Ja em perdonareu, però vista la interpretació que del rei dels inferns feia anys enrere el meu Tiet, aquest satanàs més aviat semblava la Verge Maria. Ni un crit, ni un salt, ni tan sols la cara pintada de vermell. Sort de les banyes, que si no no l'haurien reconegut ni els seus súbdits (ells sí, ben caracteritzats). Però vaja, que la història es va entendre. Perquè és la de sempre. I què dir de les nadales? Doncs que sempre s'agraeix l'esforç! Un altre dia, però, potser que comencem per les més animades, tipus rabadà o fum fum fum, perquè si no l'estat d'ànim se situa en nivells perillosos (im Keller) i la gent comença a mirar el rellotge.

El tió mereix un paràgraf a part. Encara no m'acabo de creure que el Gran i la Mitjana no descobrissin l'Engany, perquè menys dissimuladament no es pot fer. Imagineu-vos un tionet al mig de la sala, amb la seva barretina, però despulladet. Al qual no li han donat ni mandarines ni nous, ni tan sols ha tingut una flassada per escalfar-se, fins cinc minuts abans de la performance. I que, de sobte, és atacat per una vintena d'individus que li canten La Cançó i després... doncs després res, ni se'n van a cantar, ni se'n van a resar (oju, aquesta variant, que no és la meva, potser no era la més adient). Els pares dels més petits vam córrer a fer-los sortir de la sala, sense donar més explicacions, just a temps perquè el President aixequés la flassada i deixés anar el carregament de caramels. Deu segons després, els nens havien tornat i havien descobert el tresor.

Com no podia ser d'altra manera, tot això m'ha fet reflexionar. No hi puc fer més, últimament reflexiono sobre tot. Ara, sobre la necessitat d'assistir a aquestes trobades, sobretot en dates nadalenques. Perquè el Gran i la Mitjana ja viuran un tió de veritat d'aquí a un parell de setmanes. Perquè no sé si això és embolicar encara més la troca. Perquè em temo que aviat em diran que no tenen ganes d'anar a aquestes trobades, perquè de catalans ja en veuen quan ens trobem en petit comité i quan anem a veure la família. I si no, temps al temps. Pel que sí que donaria tot l'or del món és per saber com viuen realment aquesta doble realitat els fills dels immigrants. Jo m'ho puc imaginar, però no és el mateix. Potser algun dia ho escriuran al seu bloc. I si tinc sort, m'ho deixaran llegir.

En quarentena

Les reflexions de naturalesa més profunda que des de dissabte tinc ganes de bolcar en aquest bloc hauran d'esperar. Fins que la casa estigui neta de virus i bacteris. I qui sap si va per llarg.

Aquest any ja havíem llançat les campanes al vol i ens crèiem immunes a l'habitual col·lecció de malalties que afloren per aquestes dates, però dijous va arribar la mes temuda de totes, l'arma biològica per excel·lència: el Magen-Darm, àlies gastroenteritis o tropell de panxa. La clau de l'èxit d'aquest simpàtic virus, la pesta del segle XXI, és que treballa en silenci i no es deixa ni intuir fins que esclata amb tota la seva virulència. I això va passar dijous. La víctima: una maredetrès presa ja aleshores d'una afonia que encara arrossega i que comença a tocar el voraviu. Sempre plou sobre mullat.

El KO va durar les típiques vint-i-quatre hores, durant les quals la maredetrès va jugar-se el físic i va posar en perill la integritat del cotxe familiar. Perquè el Gran feia la funció de Nadal i era imprescindible l'assistència parental per sentir-li dir la frase núm. 18, que és la que li havia tocat. Armada de valor, enmig d'una (no exagerem) tempesteta de neu, amb una bossa de plàstic a punt, vaig fer la meva entrada triomfal quan la funció ja havia començat i anaven per la frase 6 o 7. Salvada. El Gran va dir la seva de forma intel·ligible, rítmica i amb una pronúncia que els seus pares ni d'aquí a 20 anys aconseguiran. I em va mirar i va somriure. 

Amb la sensació del deure complert, em vaig deixar caure en una cadira i vaig esperar que acabessin de recitar la història del Nikolaus (unes 55 frases). Dues cançonetes, repartiment de Nikolaus i aplaudiment. Quan els altres pares, més frescos que jo, van començar a repartir galetes i cafè, vaig pensar que era el moment de tocar el dos. Per no fer un espectacle penós allà al davant.

No sé com vaig arribar a casa, perquè la resta del dia me la vaig passar dormint. I, gràcies a la complicitat d'una marededós perfecta de qui algun dia us parlaré, no em va caldre treure forces de flaquesa i anar a buscar el Gran a la tarda. Gottseidank. El paredetrès es va ocupar de la resta. I jo així l'endemà ja vaig tornar a ser persona.

Però evidentment la capacitat encomanadora d'aquest virus s'havia de fer notar, i la segona víctima ha estat el Petit. Ja fa tres dies que vessa per dalt i per baix, però sembla que ja enfila la recuperació i que aviat podrà tornar al Kindergarten. Amb la Mitjana, que ahir també va quedar-se a casa perquè no parava de tossir. I així aquesta maredetrès, a banda de posar ordre en els papers familiars i fer les mil gestions que té pendents, podrà dedicar-se a escriure sobre un tema cabdal com és l'educació bi o tricultural (segons com es miri) dels seus tres Sprösslings.

Innocència i conciliació

Ahir vam rebre la visita de Sant Nicolau. Com cada any, en obrir la porta de casa al matí, vam trobar un petit nikolaus de xocolata a la sabata, i un regalet per als nens. El Gran, que malgrat els seus sis anys i mig encara exhibeix una innocència pròpia d'un nen de quatre, va quedar al·lucinat de pensar que el bon Nicolau havia endevinat que precisament volia aquell joc d'escacs per a l'ordinador. Santa innocència.

En aquesta època de l'any, hi ha un empatx d'homes de bona voluntat que apareixen per casa per deixar-hi paquets. El primer de tots, sant Nicolau. Després, el seu cosí, el pare Noel, al qual nosaltres li tenim vetada l'entrada. No per res, perquè el bon home també fa la felicitat de les criatures, sinó perquè entre sant Nicolau i els Reis, el pressupost familiar està més que esgotat. A banda de no saber com explicar-los d'on és, d'on ve i on va, i on ha nascut. A més, segur que els nens començarien a sospitar. De moment, els hem dit que tots aquests personatges es reparteixen la feina, perquè d'altra manera seria impossible arribar a tots els nens del món en una sola nit. I sembla que ha colat.

Temps al temps, però estic convençuda que la Mitjana descobrirà l'engany abans que el Gran. Perquè la Mitjana hi veu més enllà, ja ens ho ha demostrat moltes vegades. Com un dia que no s'acabaven la verdura del sopar i els vaig dir que els faria el mateix plat durant tota una setmana, i mentre el Gran somicava, ella el consolava i li deia: "Això ho diu però no ho farà". Tela. O com quan va anunciar que demanaria un iPad als Reis i li vaig dir que segurament no l'hi portarien, perquè era una cosa per a grans, i em va suggerir: "Doncs demana'l tu i baixa uns quants jocs". Patirem, amb aquesta.

A mi em sembla que de totes les màgies del Nadal, la més fàcil de descobrir és el Tió. On s'és vist que un tronc cagui joguines, caramels i serradures. Però potser vist des de l'òptica d'una criatura esverada és diferent. Perquè la il·lusió no els deixa veure la realitat. I la màgia dura fins que, de sobte, se'ls encén el llum. Potser per un error (una porta que s'obre abans de temps), potser per un xivatasso. O potser per maduresa. Ja ho veurem.

Ahir, però, el Gran ja va anunciar que el Nikolaus que els havia anat a veure a l'escola no era el de veritat. Que era un senyor disfressat. I això que dono fe que la disfressa era de les bones. No com aquell rei negre de fa un parell d'anys a l'Instituto Cervantes, que es va pintar la cara però no les mans. I que, a més, completava un trio format per un rei ros i un rei més moreno. A la qual cosa, el Gran va preguntar: on és el rei blanc? Olé.

Ippons a dojo

El Gran té la dèria del futbol. Evidentment, un vuitanta per cent de les culpes les tenim nosaltres, perquè a can maredetrès l'esport rei tira molt. Però vaja, que li agrada, i molt, tant veure'l com practicar-lo. Aquest estiu, altres pares de l'escola ens van proposar d'apuntar-lo a un club, però ho vam descartar per raons més aviat egoistes: dos entrenaments per setmana i partit cada dissabte ens va semblar massa. Potser més endavant, quan l'extraescolar de futbol ja li vagi petita.

De moment, doncs, continua amb el judo. Hi va content, s'esbrava força i fa nous amics fora de l'escola. Res a dir. Fins que va arribar la convocatòria del torneig de Sant Nicolau. Cada any, es veu, les dues escoles de judo més importants de la ciutat organitzen un torneig per a judoques de totes les edats. El Gran ja es veia alçant la copa de guanyador i rebent els aplaudiments dels assistents, i hi va voler anar.

Tate, vam pensar. Potser serà el marc ideal perquè faci un pas més endavant en el pedregós camí de l'aprenentatge de la derrota. Perquè al Gran, com a molts altres, li costa perdre. Així doncs, li vam fer mirar d'entendre que si hi anava, el més probable és que no arribés a la final, i encara menys que guanyés la copa. Ah, noi. Aleshores no hi volia anar. Perquè en els seus somnis, la copa cada dia s'anava fent més gran.

Els dots de persuasió mareiparedetresils van funcionar i el vam convèncer que, amb victòria o sense, seria divertit. I dit i fet, diumenge a quarts de deu, cap al dojo aquest a participar al nostre primer torneig. Amb la Mitjana i el Petit a remolc, seguint la tradició.

I la cosa va anar així: com que el Gran està fet un espàrrec, va ser el més lleuger de la seva categoria. Quan vam veure els seus adversaris, nosaltres ja vam tirar la tovallola. Ell, no. I van començar els combats. El Gran ho va donar tot, però va acabar els tres assalts sense ni un punt. Derrotat, vaja. Nosaltres pensàvem que ja estava, però al cap d'un parell d'hores (ja amb la mosca al nas), el van tornar a cridar... i va tornar a perdre, aquesta vegada però amb l'orgull d'haver fet el seu primer ippon (crec). Després, la cosa va continuar, amb semifinals i finals, però eren gairebé les tres (és a dir, havien passat cinc hores) i encara no hi havia vencedors. Ni Nikolaus de xocolata per als participants, que és el que ens havia fet quedar, al Petit i a mi. Però com que el paredetrès, amb la Mitjana i la Cosina, ja ens havia demanat l'Schnitzel al restaurant, vam haver de desfilar. Amb les mans buides.

Pensant-ho una mica, l'experiència ha estat positiva i ha servit per prendre una sèrie de decisions: 1) No em prendré la molèstia d'aprendre'm les regles del judo fins que el Gran, o bé hagi guanyat una copa, o bé vagi pel cinturó taronja-verd, que falten anys. 2) L'any que ve, el Petit, la Mitjana i un dels progenitors es quedaran a casa, perquè la cosa dura més que una òpera de Wagner. i 3) La propera vegada, portaré una nevereta amb menjar i beure per a 8 hores, perquè vam passar gana. Tots.

I és que el judo és com qualsevol altre esport, perquè també hi ha pares-entrenador que criden i donen indicacions als fills durant la lluita. I quan aquests nens perden, ploren encara més que el Gran. Però vaja, sacrificar un sol diumenge a l'any no és gaire. Millor que 40 dissabtes, auf jeden Fall.

Advent, Advent

S'han tornat bojos, aquests romans?

No, no em refereixo als de l'Astèrix, sinó als que ocupen des de fa un parell de dies el Römerberg al casc antic de la ciutat, ara que s'ha inaugurat el mercat de Nadal. Amb les mateixes paradetes de sempre, l'imponent O-Tannenbaum que diu la Mitjana i que no és més que un arbre de Nadal (que, d'altra banda, deu costar un ull de la cara de transportar, amb els seus 30 m d'alçada), les llumetes, el carrussel i, sobretot, les olors: de garrapinyades, de canyella (sense ella, aquí el Nadal o, millor dit, l'Advent, no són res) i, de forma omnipresent, de Glühwein, aquesta mena de sangria calenta que si no es pren a temperatures ambient inferiors als 0 graus et senta com un cop de puny. Al mig de la cara, per ser exactes.

Nosaltres, a Casa, celebrem el Nadal (o els Nadals, que diuen ara alguns). Aquí, deixeu-vos estar, celebren l'Advent. Que no us enganyin. Deixant de banda del vessant místic i religiós de les celebracions, els alemanys han descobert l'excusa perfecta per afartar-se de xocolata, galetes i alcohol, i s'hi han rendit de manera incondicional. I els de les paradetes, com també els supermercats, fan l'agost. En ple mes de novembre (i desembre).

Però el mercat de Nadal no és únic i indivisible, sinó que més aviat té una actitud chaquetera, perquè segons l'hora del dia sembla que s'empolaini per complaure a un tipus de públic concret. A primera hora, hi van els qui saben què hi busquen (boles i ornaments per guarnir l'arbre, Lebkuchen o dolços). Són quatre gats i troben un mercat a mig gas. Al migdia, s'omple d'executius i banquers que hi van a dinar, perquè els queda a prop de la feina, i a més tenen l'estranya afició de menjar a l'aire lliure i drets (això els deu fer més forts, si no no m'ho explico). A la tarda, quan encara és clar, hi van pares i criatures, per pujar al carrussel i les altres atraccions de fira, i menjar creps o gofres, o salsitxes i patates fregides. Amb molta maionesa. I al vespre, a partir de les sis, tornen a aparèixer els executius i banquers, als quals s'afegeixen molts altres adults, que hi queden amb amics per prendre alguna cosa. Un cop més, a peu dret i a la intempèrie. Els caps de setmana, no hi cap ni una agulla. Pares amb cotxets, absteniu-vos. A banda de quedar immobilitzats, haureu de lluitar amb la incomprensió i les males cares de la gent.

Escrivint això, ves per on, m'han vingut ganes d'anar-hi. El Gran i la Mitjana ja fa dies que pregunten quan podran pujar al carrussel. I, aprofitant que ve la Cosina del paredetrès, segur que hi farem una visita. Abans, però, he de comprar l'Adventskranz, que aquest diumenge és el primer d'Advent i toca encendre la primera de quatre espelmes. I obrir les primeres finestretes del calendari, que ha mutat del d'imatges i xocolatines que coneixíem de petits, als de Playmobil, Filly o Lego StarWars. Una altra victòria del consumisme.

Aniversaris i efectes col·laterals

L'Aviadecinc encara recorda horroritzada algunes de les festes d'aniversari que va fer a Casa per nosaltres, especialment l'última, diu ella. Es veu que els sofàs de Casa no ho van resistir i mai més no van tornar a ser els mateixos, els pobres. És el que té fer verticals amb els peus contra la paret i les finestres, suposo. Jo, la veritat, és que de festes només recordo precisament aquesta, però vista a través d'un altre filtre, el de l'esveramenta infantil. Misteriosament, després d'aquest aparent fiasco no hi va haver reposició, però tampoc no ho recordo com un drama. Potser ja m'havia passat l'edat. O em van saber convèncer que no podia ser.

La setmana passada vaig recordar-me molt de l'Aviadecinc i la festa dels sofàs. Perquè a can maredetrès vam estar d'aniversari. Del paredetrès, que afortunadament no va convidar els seus amics a fer verticals (amb un sol sofà, hauria estat difícil encabir-los a tots), i de la Mitjana, que per fi ha fet quatre anys, després de tres-cents seixanta-cinc dies d'espera i de preguntar quan arribaria el dia. I com que, malgrat la benèvola climatologia que estem tenint aquest any, un aniversari a mitjan novembre fa de mal celebrar al jardí, vam decidir fer la festa a casa. Amb lo bé que hauríem estat en un Halligalli qualsevol.

Fins ara, només teníem experiència en festes masculines. El Gran ja ha celebrat els tres, els quatre, els cinc i els sis anys amb festes a casa, però amb la complicitat de les temperatures estiuenques i, per tant, al jardí. L'última va ser força moguda, i és que controlar dotze nens (mascles) és més que difícil. Afortunadament, ningú no va prendre mal i s'ho van passar pipa, segurament perquè vam tenir la sort de comptar amb l'ajuda desinteressada d'uns quants amics (adults), que es van ocupar del Petit i van ajudar a la gimcana.

Però tornem al que volia explicar. Vam organitzar la festa de la Mitjana amb el convenciment que ens en penediríem, però que l'hi devíem. Sis nenes i un nen. Més un germà, perquè el nostre Gran s'entretingués i no empipés les nenes, bàsicament. Fins i tot tenia a punt la declaració de zona catastròfica per si anaven mal dades. I el betadine, l'aigua oxigenada (portada de Casa en l'últim viatge) i les tirites, de flors i dinosaures. Perquè val més estar preparat.

Passades les tres hores de festa, però, vam entendre per què tanta gent diu que les nenes són més fàcils. A aquesta edat, si més no. El paredetrès, erigit en animador oficial, les va tenir controlades en tot moment. Seieu aquí, deia, i en menys de deu segons les tenia totes assegudes en rotllana i, el més impressionant, en silenci i escoltant. Així dóna gust organitzar una Schatzsuche, berenar, emprovar-se totes les disfresses, jugar a bitlles, ballar i estirar els cordills de la pinyata. Fins i tot, mitja hora de plastilina es pot convertir en moment chill-out per als grans. En dues paraules: im-pressionant.

Només vam haver de lamentar una víctima: el braç de la figureta de nuvis del nostre casament. Això de fer rodar la bola en comptes de llançar-la amunt encara no ho tenen controlat. Però no es pot demanar més. L'any que ve, a la festa del Gran, només hi convidarem nenes. I punt. O sigui que val més que comencem a preparar el terreny. Des d'avui mateix.

Solfeig? Nein, danke!

Els anys de solfeig no s'obliden. En molts sentits, són una tortura xina. Si més no, així els vaig viure jo, com a mínim en època d'exàmens. Que si el rítmic, que si l'entonat, que si la teoria, que si el dictat. Moltes hores invertides en aprendre a llegir en claus que mai més no he vist. Perquè, pregunto, algú de vosaltres ha entrat mai en contacte amb una clau de do en tercera, en el món real? Músics professionals absteniu-vos, sisplau.

El solfeig, però, era condició sine qua non per poder estudiar un instrument. Així que cada any, pel mes de juny, em tocava examinar-me de lliure al Conservatori. Amb la gràcia afegida que la meva V no està gaire ben situada al rànquing alfabètic. Hores i hores d'espera, de lectura de DNI d'altri, de nervis, per al final ser cridada a l'escorxador, o patíbul, o sala d'exàmens, com n'hi vulgueu dir. I allà servidora, blanca com la cera i tremolosa com el violí en mans de la meva estimada àvia, feia el que podia. I me'n sortia prou bé. No negaré que el solfeig em va obrir les portes d'un món fantàstic, el de la música, que després vaig aprendre a disfrutar de veritat gràcies a la coral. Però tampoc no negaré que va ser el responsable dels meus primers mals de panxa examenils (d'una llarga corrua, tot sigui dit).

El Gran, després de dos anys de Musikalische Früherziehung, estava preparat per començar en sèrio. Bé, doncs endavant amb el solfeig, vaig pensar. Però anava equivocada. Del tot. I és que resulta que aquí no es fa solfeig. Cero patatero. I com pot ser, si precisament els alemanys són dels millors en educació musical, a Europa? Ciència infusa? Autoaprenentatge? No. Tampoc. Aquí el que nosaltres entenem per solfeig està integrat a la classe d'instrument. És a dir, que comencen (en el cas del Gran, el violí) sense saber ni papa de res. I tan amples, tu.

Ben mirat, seria ben difícil fer aquí solfeig entonat, dient A, B, C en comptes de do, re, mi... però això és un altre tema. Com en tantes altres coses, donaré un vot de confiança al sistema i esperaré. No per veure si el Gran acaba sent concertista, que ho dubto, més que res perquè ara com ara vol ser futbolista... Esperaré per veure si ell, i els dos que van darrere seu, arriben a saber llegir en clau de sol i de fa. La de do, els la perdono.

Votar o no votar

Falten pocs dies per a les eleccions del segle. De fet, aquí en falten menys que allà, perquè els inscrits al CERA hem de votar als consolats respectius entre el 21 i el 23 de novembre. Jo tinc sort, perquè em queda a prop de casa i hi puc anar a peu, però més d'un haurà de fer quilòmetres per poder exercir el seu dret de vot, això sí, sempre que no hagi estat desqualificat en la carrera d'obstacles que suposa aquest bonic concepte del voto rogado.

Fins ara, en totes les convocatòries, rebíem directament a casa la documentació per votar. Després, decidíem lliurement si llençàvem la paperassa a la paperera o exercíem el nostre dret democràtic. Ja em perdonareu, però jo fins ara m'havia acollit sempre a la primera opció, per mandra, deixadesa o impuntualitat. L'única vegada que ho vaig intentar vaig anar un dia tard a Correus a buscar els papers, i ja els havien retornat. De tota manera, d'interès pels resultats, coalicions i discursos n'hem tingut sempre. Que consti.

Aquesta vegada, però, és diferent. I sembla que tots els expatriats ho veiem de la mateixa manera, perquè n'estan sortint de sota les pedres. Per això molts hem rogat. I alguns sembla que ho hem aconseguit: el paredetrès va rebre la seva documentació dimecres passat; la meva s'ha fet esperar fins aquest dissabte. Però ha arribat. Després de fer-hi un cop d'ull, però, m'he acabat de convèncer que això de votar no és xauxa i que requereix la màxima concentració. Per no fer-ho malament i enviar un bunyol de vot nul cap allà.

Dins el sobre marró marcat "exprès" (deu ser una broma), hi ha les paperetes, el sobre per a les paperetes, el sobre on posar-hi el sobre de les paperetes i votar al consolat i el sobre on posar-hi el sobre de les paperetes i votar per correu, més dos certificats de l'oficina del cens, un dels quals s'ha de lliurar en mà al consolat i l'altre s'ha de ficar en un sobre... però en quin? Jo em guiaré per les mides. El sobre de les paperetes és el més petit, o sigui que està clar que ha d'anar dins d'un altre. I el certificat és tan gran que segur que no va al sobre de les paperetes. O potser sí. Ves que no em torni a agafar la mandra i decideixi no votar. Per por a fer-ho malament, i a les cues que em temo que hi haurà, perquè amb aquesta nova fornada d'immigrants, aquí al consolat no donen l'abast. Ah, i no oblidem de ficar al sobre x una còpia del DNI, perquè es veu que la que vam enviar amb la sol·licitud de voto rogado no serveix.

De tota manera, com que demà ja em toca anar al consolat a renovar el passaport de la Mitjana, que té la gràcia de caducar cada dos anys, indagaré una mica a veure si s'espera gran assistència de votants. I si hi haurà els típics interventors, o hi ha el risc que tots els sobrets acabin a la trituradora de documents. I tots contents.

Desmuntant mites

Fa uns quants dies que l'únic sol que veig és el que dibuixen el Gran i la Mitjana amb els seus colors. No és que tinguem al damunt un simpàtic front de fred polar d'Escandinàvia, ni que plogui, ni tan sols que faci núvol. Senzillament, la boira ha arribat i s'ha instal·lat a la conca del nostre estimat riu. Cada any, per aquestes dates, arriba la boira, i amb ella, la foscor. Per quedar-se, sense preguntar si ens va bé o si teníem altres plans.

Tothom pensa que el pitjor de l'hivern en aquestes latituds és el fred, però clarament la falta de llum el supera. Perquè a ningú no li agrada llevar-se quan és negra nit, ni passar tot el dia amb el llum encès, ni arribar a les quatre a casa i tenir la sensació que ja és hora de banyar, sopar i dormir. Però entre el canvi d'hora i la boira, ho fan possible. Fa uns anys, vam estar un mes sencer sota la boira, i per primera vegada vaig entendre perquè els estrangers busquen desesperadament el sol quan van a Casa nostra, o perquè molts aprofiten les vacances de febrer no per anar a esquiar, sinó per agafar un vol xàrter a les Canàries, Xarm al xeic o la riviera turca. Per evitar la depre, o per posar-hi remei, segons el cas. (Nosaltres vam provar-ho una vegada, vam volar a Lanzarote a començaments de març i mentre aquí encara nevava, allà el temps era força acceptable, però lluny de ser idíl·lic. Sembla ser que vam ensopegar la pitjor setmana de març en molts anys... el sol, però, sí que el vam veure!)

La gran diferència entre el temps d'aquí i el d'allà és que aquí les temperatures diürnes no pugen gaire. O gens. Sobretot en dies com avui, pots estar segur que el que marca el termòmetre a les 6.50 ho continuarà marcant a les 13.25 i a les 19.14. Pràctic ho és: a temperatura constant, abrigamenta constant. Armat amb guants, bufanda, guants i, en casos extrems, leotardos, no cal patir per fer la suada del segle a migdia. Ni per morir congelat tot esperant l'u-bahn.

Quan arribin els freds de veritat (amb el permís del canvi climàtic) haurem d'encendre la calefacció. Perquè, us ho cregueu o no, encara no la tenim posada, i això que ara mateix hi ha 5,8 graus. D'això se'n diu eficiència energètica. I estalvi, vaja. Ara bé, esperem que algun dia nevi prou per fer un ninot de neu, fer la foto i ensenyar-la a tothom. Perquè així continuïn pensant que aquí hi fa un fred que pela. I perquè com a mínim puguem amortitzar el capital invertit en roba tèrmica, botes d'hivern, guants, bufandes, gorros i similars. Que no és poc.

Cada setmana un món nou

Dimarts és el dia ideal per parlar del fenomen Tchibo. Perquè és el dia del canvi temàtic: el boca-orella ja ha escampat per la ciutat que aquesta setmana toca parament de la llar adventil. I com que qui no corre, vola, hores d'ara les botigues deuen ser plenes de gent remenant. I comprant, perquè la gràcia de Tchibo també són els preus. Tot això, amb una olor de cafè d'aquelles que te'n faria prendre cinc tasses. Si no fos perquè una ja no tolera la cafeïna més enllà de les nou del matí.

Per als qui no sapigueu encara de què us parlo, us diré només que Tchibo és una cadena de botigues-cafè que combinen a la perfecció la venda de cafè en gra i mòlt amb la de productes agrupats temàticament, amb la gràcia afegida que cada setmana canvien l'assortiment i ofereixen de tot i més a preus populars.

Els Kindergarten són un dels showrooms de Tchibo. I això ho saben. Un parell o tres de cops l'any, l'empresa posa a la venda roba i complements infantils. Un èxit de venda amb conseqüències uniformadores. En l'última tongada, el tema van ser els mussols. Resultat: a cada grup del Kindergarten hi ha com a mínim 4 o 5 nens i nenes amb el mateix impermeable, les mateixes botes d'aigua i els mateixos pantalons de pluja (els famosos Matschhose). Vist així, potser seria més pràctic que el mateix Kindergarten n'encarregués un per a cada nen.

Però no us penseu que Tchibo només ven roba i parament de la llar. I ara. El catàleg inclou roba d'esport, mobles, aparells electrònics, mòbils (fins i tot tenen companyia pròpia!), viatges i, evidentment, cafès de tota mena. Què més es pot demanar? Poder-ho comprar per internet i que t'ho enviïn a casa? Fet. Que hi hagi un estand de Tchibo en alguns supermercats? Fet, també. Tchibo és omnipresent i fa temps que penso que als seus responsables de màrqueting se'ls hauria de reconèixer el mèrit, perquè la seva estratègia funciona: gran varietat, preus baixos, qualitat correcta i disseny actual. Chapeau.

Primera estació: Sant Martí de Fanalets

Som a punt d'entrar a la voràgine prenadalenca. No pas perquè els grans magatzems ja hagin tret tot el mostrari de decoracions hagudes i per haver (d'elegants a horteres, per a tots els gustos), no. Simplement perquè amb la festa d'avui al Kindergarten donem el tret de sortida a la competició de "a veure qui és capaç de celebrar més coses des d'ara fins al dia de Reis". És el que té viure a fora i voler conservar les tradicions de la terra, a més de vetllar per la integració dels tres dimoniets de la casa i intentar que també coneguin els costums d'aquí.

L'onze de novembre és sant Martí. Diu la llegenda que el tal Martí, soldat romà convertit al cristianisme, passejava a cavall quan va trobar-se un pobre mort de fred, va agafar la seva espasa i va tallar la seva capa pel mig. Després, va donar-ne la meitat al pobre i va marxar. A la nit, va somiar que Jesús portava posada la mitja capa que havia donat al pobre. Fins aquí molt bé. Ara, la relació que té això amb la processó de pàrvuls amb un fanalet a la mà, no l'he acabat de trobar. Però endavant.

Els nens fa dies que tenen fet el fanalet. La gràcia és que sigui selbstgebastelt, és a dir, que no sigui comprat. Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit ho fan així, amb l'única particularitat que, si bé la Mitjana l'ha fet realment ella, al grup del Petit organitzen una sessió de manualitats per a pares, que han de demostrar les seves habilitats i mirar de no fer el ridícul. Perquè les comparacions són odioses, això ho sabem tots. I no tots tenim la mateixa traça.

Aquesta tarda a quarts de sis ens trobarem tots, pares, mares, germans grans, educadors i espontanis, per fer la processó. Necessitem anar armats amb el fanalet, un carregament de piles AA (noves!), un bastó de recanvi per si de cas i roba d'abric. Els nens ens cantaran les cançons típiques, farem un tomb pel barri (tallant el trànsit quan calgui, oju), tornarem al Kindergarten i allà ens acostarem a la foguera que el Director haurà preparat. Esperem que no plogui com altres anys i puguem prendren's el Glühwein i compartir els brioixos de panses de St. Martí (a la imatge del que va fer el sant) sense haver-nos de refugiar al cobert dels cotxets. Si pogués, portaria ous a les clarisses.

Després, només ens quedaran el Nikolaus, l'Advents Café (escola i Kindergarten), el calendari d'advent, el tió, la Nochebuena, la Missa del Gall, Nadal, St. Esteve, l'aniversari del Petit, Cap d'Any, Any Nou i Reis. Si no és que tenim la visita sorpresa del Pare Noel, que a aquestes alçades jo ja no descarto res. I després, a fer bossa per a l'any que ve.

El truc de l'almendruc

Ahir ens arribava un email dels representants de pares del Kindergarten que per força ha d'haver remogut per igual la consciència de culpables i innocents. S'ha perdut el fair play. I això que no hi juga el Pepe.

És sabut que l'arribada dels primers freds (malauradament, aquí això pot voler dir a finals d'agost) va acompanyada dels primers refredats. Els pobres Kindergartenkinder, que encara no tenen edat per portar un paquet de clínex (aquí: Tempo) a la butxaca, es passegen amunt i avall amb les candeles penjant, esperant que algú finalment els netegi els mocs. Les educadores (i els educadors, que aquí també abunden) fan el que poden, però clarament no donen l'abast i no estan al cas de cada esternut. Perquè prou feina tenen.

El problema arriba si apareixen la febre, els vòmits i les cagarrines. Què hauríem de fer, els pares? La resposta és clara i figura al contracte: la criatura s'ha de quedar a casa. La logística familiar de la majoria, però, no tolera gaire bé aquests imprevistos. Sembla ser que en els últims mesos han abundat els casos de salt a la torera, és a dir, de nens malalts (xutats de paracetamol o similars) que van amb tota normalitat al Kindergarten. I que encomanen a la resta, evidentment. No només de criatures, sinó també d'educadors. Tot un panorama i un greu problema de baixes, que només acaben perjudicant la qualitat de la Betreuung.

S'ha arribat a un punt, es veu, que la cosa és tan greu que temen que comenci a aplicar-se allò de l'ull per ull, dent per dent. És a dir: avui portes tu el nen malalt, però la propera vegada que tinguem un virus de panxa a casa, d'aquells que et deixen tancat al lavabo hores i hores, el porto jo i sabràs el que és bo. Una espiral perillosa.

Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Cert, hi ha casos flagrants que són de jutjat de guàrdia. D'altres, però, són més subtils. Tots hem tingut temptacions de fer-ho alguna vegada, però vist des de fora, és evident que hem de fer un esforç. Si més no, per les criatures. Que si es prenen el paracetamol a les 8 del matí, a les 4 de la tarda han d'estar fets una pelleringa. Com a mínim.

Speed dating

Les reunions pares-mestres són tot un clàssic i un tràngol del tot necessari. Fins ara, però, la nostra experiència es redueix a agradables converses a les golfes del Kindergarten amb una tassa de cafè de filtre ben calent i les educadores responsables del Gran o la Mitjana cantant-nos les excel·lències de les criatures. No pas perquè siguin millors que les altres, no. Simplement perquè l'enfocament pedagògic fa que sempre busquin el costat bo de cada nen. I això fa que surtis pensant que potser sí que estàs fent bé les coses, malgrat que tens la sensació de passar-te el dia cridant, renyant i recollint grans d'arròs i pèsols de terra.

El Gran ja va a l'Escola. Fa primer. Per al mes de novembre hi ha programades les reunions de pares i mestres. Per organitzar-ho, FrauB (la senyoreta) va enviar un correu electrònic circular a tots els pares per assignar les hores. Molt a l'alemanya. Fins aquí, res d'especial. Ara bé, quan vaig veure el planning vaig pensar que no anàvem bé. I si no, mireu:

Do. 8.11. 14.00 14.15 14.30 14.45 15.00 15.15
Fr. 9.11. 13.00 13.15 13.30 13.45 14.00 14.15 14.30
Mo 12.11. 13.00 13.15
Di 13.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Mi 14.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Do 15.11. 13.00 13.15 13.30 14.00 14.15

En veure això em vaig haver d'imaginar la nostra benvolguda FrauB asseguda en una tauleta, amb un paper i un bloc, ben empolainada, xerrant amb uns pares i esperant que sonés la campana de canvi de parella com en un speed dating qualsevol.

El que li espera a la pobra FrauB, especialment aquest divendres, és una marató d'entrevistes, un empatx de pares, nens, problemes i explicacions. Digueu-me escèptica però em costa de creure que en 15 minuts tinguem temps de parlar a fons de com li va al Gran, de si progressa adequadament, de si l'ha de renyar gaire, de quins són els seus interessos i de qui són els seus amics. Però potser m'equivoco. Potser apliquen un mètode creat per un xinès que s'ha demostrat que permet concentrar preguntes i respostes en una càpsula, que et prens allà amb la FrauB amb un cafetó ben calent i que fa efecte al llarg del dia, resolent tots els teus dubtes i formant-te una imatge clara del comportament i el rendiment del teu fill a l'escola.

Més aviat em temo, però, que a FrauB l'hauran d'agafar amb pinces i portar-la a la sala de reanimació, perquè a banda de l'esgotament físic i mental li pot passar que entre tots els pares i mares que desfilaran pel seu davant aquests dies no trobi la seva parella ideal.

Maletes

Aquest bloc ha començat amb mal peu. Si més no pel que fa al timing. A qui se li acut llançar-se a l'aventura just abans de marxar de vacances? Com si fos tan fàcil trobar un moment per escriure quan un és fora de casa, sobretot si no disposa dels estris necessaris (nota: demanar-los als Reis, que són màgics i capaços de tot i més). Però semblava que si no el començava el dia d, s'acabava el món, com aquell qui diu. I és evident que no només no s'acaba, sinó que continua igual.

Ja torno a ser a casa i immersa en la rutina. Maletes desfetes, roba neta i pernil i fuets a la nevera. Com ha de ser. Perquè la tornada, en termes maletils, sempre és més fàcil. Només cal agafar el mateix que t'has endut, net o brut, més els clàssics de cada vegada: el carregament d'embotits, les croquetes de l'Aviadesís, medicaments (perquè sembla que els que coneixes de tota la vida fan més efecte) i torrons per regalar (que pesen un trumfo i mig), més els extres, del tipus pinyata per a l'aniversari de la Mitjana, un vestit de princesa, un jersei, unes sabatilles, un hule... En resum: a banda de la por al sobrepès (de la maleta, eh?), bufar i fer ampolles. I això que a falta de vint-i-quatre hores per al check-in no anàvem gaire bé. La llista de la compra per estrenar, i la roba dels nens, tota bruta. L'única opció era demanar al xofer (a.k.a. Aviadecinc) que m'acompanyés a fer la ruta de l'emigrant que torna al país d'acollida. Sense llagrimeta, però. Perquè anàvem justos de temps.

Del viatge de tornada no en diré gran cosa. O potser sí. Va ser necessari passar tota l'estona d'espera a la botiga del Barça (el Gran enganxat a la pantalla mirant resums de partits antics, la Mitjana dient vull això, vull allò, i el Petit amb cara de dir a mi ningú no em pregunta mai on vull anar). Després, berenar a base de galetes Príncipe (que, per cert, no tenen el mateix gust aquí que allà). En acabat, una estona de cua i, finalment, l'ansiat embarcament. Només dos apunts del vol: un moment de vergonya aliena quan el Gran va començar a fer "iujus" quan l'avió agafava embranzida (ho viu tot molt intensament, aquest), i quan just abans d'aterrar em vaig adonar que la Mitjana havia "decorat" la tauleta amb els seus retoladors. Però com que ja s'havia encès el senyal lluminós de cinturons cordats i els de LH de seguida es posen tontos, vaig fer veure que no me n'havia adonat i em vaig limitar a demanar-li que tanqués la tauleta i es netegés les mans liles amb un parell de tovalloletes. De les que el Petit es deleix per ficar-se a la boca i xuclar-ne el sabó. Una decisió poc cívica, ho sé. Però és que el Petit ja feia cops de cap i el Gran s'havia tornat a marejar. I encara ens quedava recollir la maleta i agafar el taxi, conduït per un senyor amb barba de set anys i turbant que em va clavar l'esbroncada del segle per no portar un maxi-cosi per al Petit. Com si fos el Calamardo i tingués quatre potes, jo. La propera vegada, facturo els nens per UPS i en menys de vint-i-quatre hores els tinc a casa.

De vacances

Les tres fieres i la seva maredetrès estan de vacances. No ens imagineu prenent el sol a Canàries (tot i que veient la primera nevada de l'any ens hauria anat la mar de bé), ni donant menjar a les cabres en una casa rural de la Selva Negra, ni fent fotos al Mickey en un parc temàtic. Ni tan sols ens hem quedat a casa. Com no podia ser d'altra manera, aquestes vacances hem tornat a Casa. Com sempre, vaja. Perquè a can maredetrès les vacances gairebé sempre ens porten al mateix lloc. Igual que sempre acabem demanant pizza de pernil o gelat de xocolata (i mango).

Afortunadament, al Gran i la Mitjana els agrada anar amb avió, i encara no s'han adonat que la seva maredetrès és una figaflor i s'espanta per qualsevol turbulència. I si deixem de banda que les revistes queden arrugades i/o mutilades, el terra ple d'engrunes i la paciència dels ocupants de la fila del davant frega el límit (que difícil és tenir els peus quiets!), es porten força bé. És clar que també anem carregats de berenars, aigües, colors, quaderns d'activitats i mèmoris. Un casalet a la motxilla, vaja. Aquesta vegada, però, ens hem llançat al més pur estil Felix Baumgartner, hem pagat 25 eurus més i ens hem endut el Petit. Podríem dir que hem afegit al viatge un plus de perillositat. Perquè, a més, el paredetrès s'ha quedat a casa. Perquè algú ha de treballar.

Miraculosament, no hi ha hagut ferits. Només petites destrosses materials i un conat de vomitona, una visita urgent al lavabo amb el Petit deixat en mans de l'hostesso i una tancada d'ulls post-aterratge força inoportuna. Un balanç prou positiu. Si a més, en comptes d'amanida de cogombre, ens haguessin donat entrepans de fuet, el viatge hauria estat rodó. Però això ja és demanar massa.

Kindergarten (1)

Els anys de Kindergarten no estan pensats per preparar els nens per a l'escola. No. Els anys de Kindergarten estan pensats per preparar-los per a la vida. Ah, carai!, direu. I això com es fa? Doncs molt senzill: deixant que els nens siguin nens. Sense entrar en conceptes pedagògics, això vol dir que es potencien aspectes com la llibertat, la personalitat i, sobretot, el coneixement del medi. El que d'entrada posa els pèls de punta a qualsevol nouvingut (perquè, no ens enganyem, a tots ens fa gràcia quan comencen a escriure, comptar i enganxar gomets), acaba tenint sentit. Si més no, a mi m'han convençut.

El Petit fa un mes que va al Kindergarten de la Mitjana. Vam superar l'etapa d'adaptació (que mereix un post a part) sense problemes i ara s'hi queda més feliç que un gínjol. Amb els seus gairebé 10 mesos és el segon més petit, però acostumat com està a haver de lidiar amb nens més grans, no s'atabala gaire. Com és natural, també surt al pati, tapat fins a les celles i, com no, amb la seva Matschhose, uns pantalons de peto impermeables sense els quals crec que no te'l deixen ni matricular. El pati no és gaire gran, però hi tenen un sorral, un tobogan i un gronxador, i una pila de bicicletes amb i ambsense pedals, patinets i bobby cars.

Això us ho explico perquè l'altre dia, quan el vaig anar a buscar, una mica més i m'agafa un cobriment. Després de preguntar on era, perquè no el veia, em diuen les educadores somrients: "és aquell que ve per allà". I aleshores vaig tenir el flashback: aquella puça que s'acostava gatejant i rient (amb mocs fins a la barbeta, això sí), no era el Petit, sinó el nen d'El peque se va de marcha. A banda i banda, a menys d'un pam de les seves manetes, corrien nens amb bicicletes i patinets, i un parell més jugaven a futbol. Com si fos la cosa més normal del món. Perquè, aquí, ho és.

Fa quatre anys, hauria caigut a terra ben morta. És clar que llavors també em semblava estrany que els nens portessin bolquer fins als tres anys (il·lusa de mi). Ara, però, l'únic que demano és no tornar-ho a veure. Sisplau. Perquè si no l'hauré de vestir de jugador de futbol americà. Fins que camini, que esperem que sigui aviat. Pel seu bé.

El perquè de tot plegat

Si esteu llegint això és que he superat l’última barrera i he fet clic a publicar. És un petit pas (insignificant, més aviat) per a la humanitat, però un gran salt per a mi! Perquè la idea de fer un bloc fa temps que em ronda pel cap, sobretot des que una bona amiga d’aquí, també maredetrès, em va introduir a la madresfera. Si als efectes derivats de la trimaternitat hi sumem el fet de viure expatriada (per voluntat pròpia, oju!), la llista de temes susceptibles de ser tractats és més llarga que un dia sense pa. O sense brezel, segons com es miri.

Des que vaig marxar de Casa, ha plogut molt i m’ha canviat molt la vida. I la figura, cert, però això és un altre tema. El que vull dir és que la meva arribada a Frankfurt va desencadenar una metamorfosi en maredetrès expatriada, i ara que he sortit del capoll (interpreti’s com que les tres criatures estan col·locades en centres de dia) crec que és moment de desfer-se del vestit de seda i encarar el futur amb energies renovades. Amén. Perquè, no ens enganyem, la vida de la papallona és curta (i més en terres germàniques).

La meva intenció és, doncs, multidisciplinar. D’una banda, tornar a posar en marxa la neurona després de l’enèsima pausa per maternitat. (La pobra està artrítica, artròsica i, també cal dir-ho, una mica gandula, o sigui que qualsevol estímul per fer-li fer hores extres serà bo. I anava a dir que a mi també m’anirà bé per reciclar-me en això de la informàtica, però reciclar és clarament una exageració, perquè a banda del Word i el Trados, això de la informàtica no ho toco gaire. Per no dir gens. Amb el permís de l’Amazon, l’eBay i altres joies d’internet que em fan la vida més fàcil.) D’altra banda, compartir les lliçons apreses de la meva adaptació al nou medi, començant per les curiositats d’una llengua molt precisa i punyetera que ja comença a provocar interferències en la meva, passant per com viure i sobreviure a la maternitat en aquest país, fins al fet de pujar criatures que posen el verb al final de la frase i es queden tan amples i la constatació de no voler ser del tot d’aquí per no deixar de ser del tot d’allà.

Però no dramatitzem, que la vida a Frankfurt és agradable i tranquil·la. Vaja, avorrida, pensareu... això va a gustos, però la clau és canviar el xip. I t’adones que ho has fet quan portes unes sabatilles a la bossa per anar a casa els amics, vas amb els nens al parc plogui, nevi o faci vent o et sembla normal dinar a les dotze en punt (i et desesperes quan tornes a Casa i et fan esperar fins a quarts de tres).

No em tingueu en compte la senzillesa del bloc. L’important és el fons, diuen. A poc a poc i bona lletra.