dijous, 28 de novembre del 2013

Adventskalender: la multiplicació

240 finestretes que esperen que algú les obri
Som a punt d'inaugurar oficialment l'Advent, tret de sortida de les festes nadalenques i arrelada tradició en aquestes terres. Hores d'ara, qui més qui menys ja té comprada o gebastelt la seva corona d'Advent i diumenge n'encendrà la primera espelma. Els mercats de Nadal ja han obert i aquest any el fred els acompanya. Les criatures comencen a omplir llistes de desitjos més o menys ambiciosos i també compten els dies que falten per a l'arribada del Nikolaus, primer, i el Weihnachtsmann, després. Com també esperen amb candeletes que arribi l'u de desembre, per poder obrir la primera finestreta del calendari d'Advent.

No sé vosaltres, però jo, quan era petita, compartia el calendari amb el meu germà. Els primers anys era només d'imatges. D'aquelles típiques de les postals de Nadal. L'enganxàvem en un dels vidres del menjador i de manera alterna ens encarregàvem d'anunciar què s'amagava darrere de cada xifra. Els dits quedaven plens de purpurina i el quadre s'il·luminava amb els primers raigs de sol. Molt bonic, tot plegat. I al cap d'un temps, van arribar els calendaris de xocolatines. Amb molt d'èxit, val a dir. Però d'aquí no vam passar. Eren altres temps?

A mi el fenomen que arrasa actualment el meu país d'adopció em preocupa. De debò. I molt. Els darrers anys han proliferat els calendaris de joguines, encapçalats pels de Playmobil. Cada dia, una peça, fins a formar un pessebre, o un petit vaixell pirata, o una granja. Per a tots els gustos. S'hi van sumar els de Lego i ara mateix l'oferta és aclaparadora: Filly, Star Wars, cromos de futbol... El que vulgueu. Tot existeix. Aquest any, quan el Gran ja començava a demanar l'Adventskalender de la Bundesliga per a ell sol, i la Mitjana es feia il·lusions amb un de la Peppa Pig, vaig iniciar els meus sermons anticonsumistes: ben convençuda els explicava que amb un n'hi havia prou, i que si un any el triava l'un, l'any següent el triaria l'altra. I ja els tenia mig convençuts quan es va produir un fet que em va deixar plenament desconcertada. I m'ha fet reflexionar.

Coincidint amb les magnes celebracions dels aniversaris del paredetrès i la Mitjana, i l'alta afluència de visitants a casa nostra, han estat uns quants els que han optat per regalar calendaris d'Advent als tres menors d'edat de la casa. A tots tres, malgrat que el Petit encara no ha fet dos anys i no li convé atipar-se de xocolata (d'acord, això no convé a ningú). El resultat, a banda d'unes criatures sinceres que la segona vegada ja deien allò de "mira, mama, un altre calendari d'Advent", és que hem recollit deu, DEU! calendaris. I, a falta de tres nits per al dia D, el recompte final encara pot variar.

És una bogeria. I el pitjor de tot, és que no sé què en faré. El que tinc clar és que no penso dedicar deu minuts cada matí a obrir les deu Türchen corresponents. Que ja anem prou justos i l'autobús de l'escola no espera. Per això, des d'aquí faig una crida a tots aquells que no en tenen i en voldrien un. O dos. Només m'ho heu de demanar.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Empipamenta

el món en contra meva
Si algú em preguntés avui si sóc de les que es queixen per tot, no em quedaria més remei que reconèixer que sí. Perquè he deixat enrere una setmana reivindicativa. Perquè m'empipa que les coses (oju, al meu parer) no es facin bé i perquè ja n'estic tipa, d'obrir la porta a operaris diversos que, a banda de deixar-me petjades per tota la casa, normalment no baden boca i marxen sense haver enllestit la feina encarregada. O sense donar explicacions.

Fa unes setmanes em lamentava de la falta d'eficiència d'una coneguda casa de mobles alemanya, la de la gran cadira vermella. Si us en recordeu, van aconseguir trencar tot un mòdul de l'armari durant el muntatge, i només gràcies al les amenaces jurídiques del paredetrès vam aconseguir imposar els nostres drets com a clients i no pagar per avançat per un producte defectuós. Doncs bé, potser no vaig comentar que, juntament amb l'armari, els escriptoris i un llit de sota per a la llitera, també vam comprar el matalàs corresponent. A començaments de juliol, per ser exactes. I ho dic tot si us explico que de matalàs encara no en tenim. Pel camí, tres operaris ignorants, una telefonista confusa i una comanda defectuosa. Total, que si primer s'havia perdut al magatzem, el matalàs que van portar el dilluns era massa gran. Deu centímetres, per ser exactes. Afortunadament, no es tracta d'un article de primera necessitat. De tota manera, però, ja passa de taca d'oli. I la que faltava: quan vaig anunciar tota exaltada (i amb més errors gramaticals que de costum) que volia cancel·lar la comanda, el xicot (de més de dos metres) em va comunicar que si ho feia hauria de pagar una quantitat en concepte d'indemnització a l'empresa. O sigui que així estem, esperant un matalàs que amb sort arribarà abans que el Petit marxi de casa. Per anar a la universitat, s'entén.

Aquests dies, però, l'Elternverein de l'escola (és a dir, l'AMPA) també em genera maldecaps. Per una banda, m'obliguen a passar fred. A mi, a la Mitjana i el Petit. Perquè si fins ara ens deixaven entrar al poliesportiu per veure com el Gran feia futbol, o la Mitjana gimnàstica, en horari extraescolar, ara han decidit barrar el pas als pares i fer-nos esperar a fora que surtin les criatures. Ara que ve l'hivern. Ara que si et deixes els guants la pell de les mans s'esquerda en qüestió de segons. Per raons de seguretat, diuen. Però les mares recollidores, que d'insistents (i fredoliques) en som una estona llarga, no ho deixarem aquí. Que com a mínim ens deixin entrar al Foyer, com l'altre dia. Faltaria més.

Per acabar-ho d'arrodonir, també m'he empipat amb els meus estimats educadors del Kindergarten, per a qui sempre tinc paraules amables. Però trobar el Petit a tres graus amb les botes d'hivern xopes (i l'anorac, però això és inevitable) quan a dalt té les botes d'aigua, degudament marcades amb el seu nom, és si més no reprimendable. És clar que també ho és que dos dies de cada cinc me'l trobi amb el bolquer ple a vessar. Quan la ferum se sent de deu metres lluny. Serà que tenen sempre el nas tapat, aquesta gent.

Aquesta setmana espero la visita d'un pintor, per una banda, i els representants de l'empresa de manteniment de l'edifici, que vénen a prendre mostres de l'aigua per analitzar la concentració de Legionella. Textual. I t'ho anuncien així, sense explicacions. Es veu que la nova llei de l'aigua ho exigeix. Però si t'ho presentessin d'una altra manera, potser el nivell d'alarma no seria tan alt. És una idea.

divendres, 15 de novembre del 2013

Trencant tòpics

l'amic Pupi (ui, com agafa el llapis)
Ens trobem immersos de ple en època de reunions bilaterals amb els professors del Gran i la Mitjana. Es veu que a mig novembre ja han tingut temps de fer-se una idea de la trajectòria dels seus alumnes, i ens convoquen a hores intempestives per parlar, més o menys estona segons costum en el país d'origen, dels seus punts forts i mancances.
El tret de sortida el va donar dimarts la nova seño de castellà del Gran. Resulta que el grup de primer i segon era tan nombrós que el van haver de dividir. I al Gran i els seus companys els va tocar "la nova".
Reconec que hi anava amb por, perquè vist el mapa lingüístic del Gran, era d'esperar que presentés aquí i allà llacunes més o menys greus. I el que em vaig trobar va ser això.
- Ah, por fin, ¡qué ganas tenía de conocerte!
- ¿Ah, sí? (ai, mare) Yo también.
- Qué niño tan fantástico es el Gran. Tan educado, tan aplicado, tan rápido. No puedo decir nada malo de él.
- ¿De verdad? (és despistat, belluguet, desendreçat...)
- No tengo ni una queja. Qué bien habla. Mira el libro, casi sin correcciones. No tiene ni que utilizar la goma.
(Millor, penso jo. Perquè ja fa dies que l'ha perdut. La tercera, aquest curs.)
- Qué vocabulario tan rico tiene. ¿Qué habláis en casa?
- Catalán.
- ¿El padre también? Porque no se le nota nada. Y qué bien me define las palabras nuevas. Sabe de todo. Qué riqueza de vocabulario.
- Es que lee mucho. Mucho.
- Pues ya podrían aprender de él los cinco del grupo de los rezagados. Cuando cogen el lápiz para empezar el ejercicio, el Gran ya ha terminado. ¡Ya estoy!, grita. Y yo le contesto, ya estoy no, ya estoy listo. Y entonces a él y los avanzados les doy más fichas, para que no se aburran. ¿Comenta en casa si se aburre?
- No. En realidad, no cuenta muchas cosas.
- Es que me gustaría saberlo. Lo único es que quizá podría coger mejor el lápiz.
(aix, què m'has de dir, la tortura diària) 
- Yo llevo un año intentándolo y nada.
- Tendría la letra más bonita, aunque está muy bien, sobre todo para ser niño. Y qué educado, y cómo me ayuda con los demás. De verdad, ojalá todos fueran como él. Solo tenemos media hora al día y no da para mucho.
- El Gran es un poco despistado.
- ¡Qué va!
(!!!!)
- Se entera de todo. Termino de leer el enunciado y se pone a hacer el ejercicio. De comprensión lectora, más de un diez.
(deu ser doncs que el que jo li explico no li interessa)
- Disculpa si alguna vez se olvida el libro o no hace los deberes. Intento que sea independiente y hay días que ni se lo pregunto.
- Tranquila, lo tiene siempre todo al día. Y más.
- Pues nada, me alegro.
- Qué ganas tenía de conocerte.
(tornem-hi)
- Sí, yo también. Ha sido un placer.

Rient per sota el nas, el Gran em va preguntar com havia anat la reunió.
- Ha anat bé, oi?, va dir.
- Sí, ha anat molt bé. Escolta, si a classe de castellà et portes tan bé, com és que a casa no ho fas?
- És que a casa la Mitjana em nervt.
Que li dóna la llauna, vaja. I jo, que segurament li estic massa a sobre.
Lliçó apresa.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Un clàssic professionalitzat

la Mitjana i el Petit, endrapant i contemplant el foc
Si fos pel paredetrès, en comptes d'escriure avui sobre la festa de sant Martí i els fanalets, n'hi hauria prou de tornar a publicar el post de l'any passat. Perquè, de fet, la celebració d'ahir no va aportar res de nou. El mateix escenari, gairebé la mateixa gent, les mateixes cançons, les mateixes pastes, la processó habitual. La foto, però, ens delataria: el Petit ja camina, i fins i tot va aguantar el fanalet una estona. Sense cap interès, això sí. Com era d'esperar. I és que diuen que el Sankt Martin i el Laternenfest són per als més petits, però l'experiència ens ha demostrat que fins als tres anys la indiferència és total i absoluta. Per no dir que la majoria s'atabalen i ploren.

Sis anys després del nostre primer Sankt Martin, veiem les coses des d'una altra perspectiva. Haver sobreviscut a sis sessions de manualitats fanaleres del grup primer del Gran i després del Petit. Haver lluitat amb retalls de tots colors, filferros embolicats, paper de calcar arrugat i taques de cola pertot arreu. Haver recorregut la ciutat a la recerca dels bastonets amb bombeta, disponibles al preu amic d'un euro. Haver-nos adonat que la pila no funciona just al moment de començar la desfilada. Haver passat fred. Haver passat calor. Haver entomat la pluja amb resignació. Haver après les cançons i haver fotografiat i gravat les criatures esgargamellant-se i brandant els fanalets. Haver fet tot això, any rere any, ens ha permès desempallegar-nos de l'estrès de tenir-ho tot a punt, d'abrigar els nens i convènce'ls perquè caminessin per la gespa, el fang i el que fes falta. Arribats a aquest punt, podem dir que hem professionalitzat aquesta festa, a mig camí entre la celebració religiosa i la pagana.

Per gaudir d'un Sankt Martin reeixit i amb el mínim de plors possible només cal seguir aquestes pautes:
1. Disposar sempre d'un bastonet amb bombeta més que el nombre de criatures. En aquest cas, 3+1 (de fet, això és condició sine qua non).
2. Portar piles de recanvi a la butxaca, per si se'n perd o esgota alguna en el moment més inoportú (o conèixer mares encara més previsores).
3. Haver portat les criatures al lavabo (o comprovar l'estat del bolquer, segons escaigui).
4. Assegurar-se que berenen abans de començar, per evitar el temut "tinc gana", que sovint va acompanyat del "tinc fred" o "estic cansat/ada".
5. En la mateixa línia, equipar les criatures amb guants, gorro i sabates gruixudes.
6. Fer les fotografies just abans de començar, quan els fanalets encara no han perdut la seva integritat.
7. Plegar veles un cop engolit el Martinsmann, vista la foguera i saludats tots els exeducadors que aprofiten la festa per fer una visita.

No falla.

Superada aquesta estació, ja estem preparats per a la festa d'aniversari de la Mitjana. Fades, princeses i ballarines, hi esteu totes convidades. Pirates i cavallers, vosaltres també.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Comiat

Hi ha vegades que els dits escriuen sense parar i en vint minuts tenen enllestit un post nou. Hi ha vegades que les històries s'escriuen gairebé soles, s'estructuren com per art de màgia i converteixen petites anècdotes en articles rodons i ben lligats. Altres vegades, però, les idees no troben les paraules, els dits s'encallen i no avancen. Com avui. Perquè coincidint amb el primer aniversari d'aquest blog, fa uns dies ens deixava l'avidesis, el pare del paredetrès. Precipitadament, sense esperar-ho, deixant un buit al cor de tots. També dels nens.

El sentiment de pertinença a la família, sobretot del Gran, però també de la Mitjana, és molt fort. Malgrat la distància, malgrat no veure avis ni cosins amb assiduïtat. Sempre han tingut molt clar que la família és una peça important de la seva identitat, el seu lligam amb la Casa dels seus pares, amb la llengua i amb la cultura i les tradicions. Aquí no anem a dinar a casa els avis el cap de setmana, ni ells els van a recollir a l'escola cap tarda. No els fan de cangur, ni els preparen els seus plats preferits un dia qualsevol. Malauradament, no.

De tota manera, a mi em sembla que la relació que tenen i han tingut amb la família és molt estreta. Compten els dies que falten per al proper viatge o visita. Fan dibuixos que després no s'envien, però es fan pensant en avis i cosins. Pregunten què fan, on són i com estan. I sempre se'ls tiren als braços quan arriben. Han entès perfectament qui són els avis. Saben que són més tous que els pares. Que l'aviadesis els farà tantes croquetes de peix com vulguin i l'aviadecinc els comprarà napolitanes de xocolata per esmorzar.

Per això, la pèrdua de l'avi també ha estat un trasbals. Perquè l'estimaven molt. I han entès que no el veuran més. Amb set anys, el Gran fa preguntes, vol saber on és l'avi, per què només vivim una vegada i com és que els metges no l'han pogut curar. La Mitjana mira al cel al vespre i diu que és allà, que el veu, però que no el sent. O sí, sí que el sent. El Petit no s'ha adonat de res, però ens ha fet riure a tots aquests dies. Tots tres són petits, encara. Amb sort, recordaran les estades a Platja d'Aro, els jocs a l'iPad i alguna conversa amb l'avi. Serà feina nostra mantenir-ne viu el record per a ells.