dijous, 25 de juliol del 2013

Hitzefrei, bitte

un gran invent
Fa exactament catorze dies que les temperatures màximes superen els trenta graus. Si tenim en compte que al juny vam tenir ja una setmana sencera per damunt dels trenta-cinc, crec que ja ningú no gosarà dir que no tenim estiu. I si no, només cal mirar les estadístiques i escoltar els homes del temps locals. Perquè van bojos. Encara no hem arribat al nivell de l'onada de calor de l'estiu del 2003, però si la cosa continua així, jo no ho descartaria. De moment, per dissabte auguren una màxima de trenta-set. No ens quedarà més remei que baixar persianes i dedicar les hores centrals del dia a allò que els alemanys tanta gràcia els fa: la siesta.

Ara que els toca patir en carns pròpies la canícula, i això sense agafar vol xàrter a les Balears, potser començaran a entendre el perquè de la falta d'activitat des de l'hora de dinar i fins al vespre a la península. I és que no és ganduleria, no. Per molt que vinculin estretament aquest costum exòtic amb les poques ganes de treballar. Perquè, de mala fama, els països del sud en tenen. Cada vegada més.

El famós estiu del 2003 va ser l'estiu de l'arribada a Frankfurt del paredetrès. S'allotjava en un aparthotel no precisament preparat per a les altes temperatures. Les parets de la residència cremaven encara a les onze de la nit, i ni la dutxa freda abans d'anar a dormir ajudava a refrescar cos i ment. Aquell any, l'onada de calor va ocupar els titulars de les notícies moltes vegades, però està deixant de ser extraordinària per convertir-se en el pa de cada dia. Serà o no serà el canvi climàtic, però com aquell qui diu, des que ens vam instal·lar aquí, que tots els estius hem tingut llargs períodes de calor extrema. Està bé, sí, els hiverns són llargs, foscos i monòtons, però tenen el seu contrapunt en aquests dies en què el mercuri dels termòmetres bull. I els peus s'inflen i tots els plecs suen.

Fer caixes, arrossegar trastos i netejar en aquestes condicions hauria d'estar subjecte als criteris de Hitzefrei. Com a mínim. Perquè aquí, que de l'aire condicionat al cotxe en diuen descapotable, aconseguir estar fresquet a casa durant una onada de calor és gairebé missió impossible. I això que dono fe que les cases estan molt ben aïllades, i mentre a fora hi ha trenta-cinc graus, a casa no se superen els vint-i-vuit. I al Keller, la temperatura s'hi manté gairebé constant. Ideal per a la conservació de vins, licors i persones de més de quaranta anys. Tot això no "quita" que moltes escoles i algunes empreses hagin hagut de recórrer a les vacances forçoses d'alumnes i empleats. Perquè quan la temperatura ambient en un espai tancat supera els 27 graus (amb variacions segons el Land), es considera que la capacitat de concentració i les condicions ambientals no són adequades per a l'estudi i el treball. Seguint aquesta norma, a Casa nens i grans tindrien festa tot sovint. Potser per això el model no és exportable.

Aquest diumenge fem la mudança, coincidint amb el clímax de l'onada de calor. Esperem que a primera hora no se superi el llindar màxim i els camàlics no es declarin en vaga forçosa. De tota manera, si decidim tornar a canviar de casa, ho farem a l'hivern. Que de calefacció sí que en tenim.

divendres, 19 de juliol del 2013

Messy

Estic espantada. Fa quatre dies que vam començar a fer caixes en sèrio i ja he perdut el compte de les bosses d'escombraries que he omplert i llençat. Plenes de tota mena de deixalles, variades a més no poder: des de trossos de joguines, passant per relíquies inútils i inservibles tipus sistema inalàmbric per veure pel·lícules del PC a la tele i, sobretot, un munt de roba que n'hi m'he posat en cinc anys, ni em tornaré a posar mai més. I no tan sols perquè les modes hagin canviat. Que també. Sinó perquè m'he eixamplat considerablement, fins al punt que això ja no ho arregla ni una dieta.

Ara penso: i si no haguéssim decidit canviar de pis? Tots aquests metres cúbics de residus passats haurien continuat amagats a tots els racons de la casa, a l'espera d'una operació neteja que hauria tardat a arribar. Com pot ser que acumulem tantes coses, la majoria inútils? Està bé, el fet de tenir criatures, ajuda. No recordo exactament quantes caixes vam omplir en l'última mudança fa cinc anys, quan només existia el Gran i la Mitjana feia tombarelles a la meva panxa, però segur que la xifra s'ha multiplicat exponencialment. Si no m'equivoco, només de joguines me n'han sortit cinc. Després de regalar totes les de menors de divuit mesos a la veïna del primer.

De tota manera, els deures els tenia fets. Aquests últims mesos he aconseguit regalar deu bossotes de roba de nena a uns coneguts. M'he tret de sobre tot el parament de bebè i he reclassificat i etiquetat la roba que els tres reis de la casa portaran les properes temporades. No em puc ni imaginar què seria de mi en aquests moments si fins i tot això ho hagués deixat per a més endavant. Seria a punt de ser considerada una messy més, i viuria envoltada de trastos vells i objectes d'utilitat dubtosa. En moments així t'adones que la frontera entre l'ordre i el caos és més prima del que sembla. Jo no sóc de les que treuen la pols cada dia, no. És la fusta wengé dels mobles del menjador l'encarregada de recordar-me que ja toca, quan l'avisa la laca negra del piano. Però sí que intento llençar el que no serveix i no acumular brossa innecessària. Pel que es veu, sense gaire èxit.

Quina joguina més xula!
El que sí que hauríem de fer a can maredetrès aprofitant la neteja és modernitzar-nos una mica. Aquí encara escoltem cedés, i la minicadena, regal dels avisdecinc quan vaig acabar la carrera, és gairebé una peça de museu. El Gran, la Mitjana i ara també el Petit es dediquen a obrir i tancar la casetera, i ja els he hagut d'explicar que abans la música s'escoltava així. No tenim iPad ni iPhone, ni tan sols mp3. Al wifi hi hem arribat per necessitat. I la Nespresso la tenim per tradició familiar, gràcies a la pionera de la meva tia i padrina, que ens hi va introduir quan la majoria de la gent prenia Nescafé. Potser un cop instal·lats trobarem el moment de dotar el pis nou de noves tecnologies. D'entrada, però, ens conformarem que funcionin el telèfon i internet. I és que no ho tinc gaire clar.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Les meves vacances russes

La foto no fa justícia: Limassol és molt més lleig
Només començar entono el mea culpa per la ignorància que he demostrat abans i durant la meva curta escapada a Xipre. Perquè d'aquests pobres illencs en sabia ben poc: que eren mediterranis, tenien l'illa partida pel mig i turcs i grecoxipriotes no eren gaire amics. Investigar-ne les causes no m'havia passat mai pel cap. Segurament, perquè no pensava posar-hi els peus. Abans em veia prenent el sol a Creta, Mykonos o fins i tot Malta. Però casualitats de la vida, el paredetrès tenia una conferència a Xipre i per primera vegada el vaig acompanyar. Pagant, això sí. I amb ganes de desconnectar, això també. Tres dies de vacances per a mi, sense nens!, mentre el paredetrès escoltava, presentava i feia contactes. Jo, de contactes, zero. Només amb el personal de l'hotel. I encara gràcies.

Com he dit, a banda de no saber un borrall d'història, geografia i cultura xipriota, tampoc havia interioritzat el que s'havia dit repetidament a les notícies durant el recent corralito: que els grans inversors de l'illa eren els russos, que hi tenien comptes milionaris i que s'havien fet l'illa pràcticament seva. Com els alemanys amb Mallorca, vaja. Però pitjor.

I ves per on que allà aixeques una pedra i en surten tres russos. O russes, més ben dit. Perquè es veu que en aquell país, i entre la classe adinerada, evidentment, es porta això de fer vacances a Xipre. Majoritàriament, dones i fills. En hotel de cinc estrelles, si pot ser. I amb personal, cartells i menús en rus. Menys ensaladilla, de tot. Normalment quan vas pel món a tot arreu t'hi trobes catalans, amb qui et saludes amb complicitat i convidaries a casa com si els coneguessis de tota la vida. A Xipre, això no passa. Les esveltes russes passegen amb cara de pomes agres, com si algú els hagués fet alguna cosa, però he arribat a la conclusió que no es tracta més que d'un tret ètnic. Que no hi poden fer més, vaja.

El que sí que fan al més pur estil Ana Obregón es fer-se fotos a la vora del mar exhibint pit i cuixa en biquini i fent tota mena de postures. La primera vegada que ho vam veure, al paredetrès i a mi se'ns va escapar el riure per sota el nas. Després vam adonar-nos que era un costum autòcton, comparable a la V que fan amb els dits els japonesos quan es fotografien davant la Sagrada Família. Nosaltres vam abstenir-nos de fer el numeret. I és que s'haguessin posat a riure. Si la tibantor del rostre els ho hagués permès, és clar.

Semblarà una contradicció, però feia temps que no em sentia tan fora de lloc i com peix a l'aigua a la vegada. Potser precisament el fet de sentir-me d'un altre planeta em va fer canviar el xip només posar-me les xancletes, i vaig poder dedicar-me al dolce far niente sense (gaires) remordiments. Perquè, no us penseu, no tenir res a fer durant tres dies pot arribar a ser complicat. Sobretot si no es té un bon llibre. Jo, per sort, el vaig ensopegar.

dilluns, 8 de juliol del 2013

Caixes

La invasió ha començat
El compte enrere ha començat. Aquest matí, en tornar de la ronda matinal habitual i després de deixar dos nens aquí i un altre allà, no he pogut entrar al pàrquing. És una molèstia freqüent, no us penseu, perquè tenir un Matratzenladen al costat, sense aparcament per als clients, fa que pràcticament tots deixin el cotxe al nostre gual. Han estat només dos minuts, asseguren quan tornen corrents a retirar el vehicle alertats pels impacients tocs de clàxon. En funció del dia, la paciència s'estira més o menys, però avui clarament ha arribat al seu màxim. Avui no he hagut de fer fora cap parella que intentava encabir un matalàs de 2x2 en un Golf. Avui no he ni gosat tocar el clàxon, simplement he tocat el dos i he buscat un aparcament al carrer. Com el 95% dels residents d'aquesta zona. I és que el motiu s'ho val: els veïns estan de mudança. Però no és que m'hagi tornat cívica perquè sí, no. Que els veïns de dalt marxin vol dir simplement que nosaltres podrem anar aviat al pis nou, que era seu i serà nostre. Avui hem donat doncs el tret de sortida a la temuda mudança. Com si la nostra vida no fos prou caòtica.

Aquesta mudança és pràcticament el nostre quart fill. Ha de ser el final feliç a nou mesos d'espera, des que vam assabentar-nos que els veïns de dalt marxaven i se'ns obrien les portes a viure en un pis una mica més gran, amb el gran avantatge de no haver de canviar de barri, de veïns ni d'adreça (cosa que estalvia una bona pila de tràmits). Senzillament, viurem tres pisos més amunt i ens tocarà una mica més el voraviu que s'espatlli l'ascensor. Però podré continuar guardant els paquets del veí del cinquè que em parla amb veu alta i a poc a poc. El Gran podrà seguir jugant amb el fill dels del segon a Lego en totes les seves varietats. I podrem continuar gaudint dels millors gelats de la ciutat sense haver d'agafar bicicleta o cotxe.

Frankfurt està vivint un boom immobiliari espectacular. Els camps verds dels voltants han anat desapareixent per donar pas a nous barris dormitori, farcits de Reienhäuser i edificis de poca alçada, amb un centre comercial "que té de tot", segons asseguren els seus nous habitants, i que una nova línia de metro connecta amb el centre de la ciutat. Abans de comprar el pis que ara deixem, vam fer una excursió a un d'aquests camps verds per visitar un senyor en una caseta que desplegava plànols i ens assegurava que allò era el futur. Un barri ideal per a famílies, en plena natura, ben comunicat i amb tots els serveis. I no és que ens enganyés, perquè en les visites a amics i coneguts que hi han establert el seu domicili ho hem pogut comprovar, però és que nosaltres som de ciutat. Si no som capaços de mantenir amb vida un tronc del brasil, si les nostres orquídies només floreixen una vegada, si la poda del nostre únic bonsai va acabar com el rosari de l'aurora, com se'ns podria acudir llançar-nos a l'aventura de cuidar tot un jardí?

A nosaltres el pati ajardinat de baix ja ens va bé. De sobres. A més, els entesos veïns ja s'ocupen de donar forma als boixos, plantar noves varietats i crear un minioasi mediterrani. Dues setmanes l'any, ja ens encarreguem de regar-ho tot perquè la canícula alemanya no ho torri. I, encara que sembli mentida, de moment ens en sortim. La mudança interna ens tindrà ocupats durant setmanes i ens aixafarà en part les vacances, però l'entorn segur que ens farà sentir a casa des del primer moment. Un cop les caixes hagin desaparegut.