divendres, 18 d’octubre del 2013

Pentinant el gat

llarga espera
Que les activitas extraescolars poden ser una tortura per a pares i germans, em sembla que ja ho he dit més d'una vegada. Corredisses, berenars menjats a tota velocitat, roba bruta i, sobretot, paciència, paciència i més paciència. El pitjor escenari: la tarda de judo del Gran. Una hora i mitja de wurfs i exercicis, combats i jocs. Mentre el Gran s'exercita, intenta sense sort saltar per damunt un bastó i caure fent tombarella (provocant el riure de tots els assistents) i s'enfronta als seus companys en lluites normalment desiguals, el Petit i la Mitjana combaten l'avorriment com poden. I no són els únics.

Abans d'anar cap allà, és important assegurar-se que els mitjons triats a correcuita quan encara no ha sortit el sol no tenen forats. En total: vuit mitjons. Perquè només entrar a l'escola, tothom s'ha de descalçar. Hivern i estiu, amb les conseqüències per a la respirabilitat de l'aire que us podeu imaginar. L'exposició de sabates, de totes mides, colors i pressupostos, obliga gairebé a entrar fent saltirons. Un cop superat aquest primer obstacle, el Gran s'ha de canviar. En defensa seva, diré que fa un esforç per no escampar tota la roba per terra, però encara no se sap cordar ni jaqueta, ni pantalons ni, evidentment, cinturó. La seva mare, això últim, tampoc.

L'hora i mitja de classe només s'interromp breument per beure aigua, així que els 87 minuts restants els dediquem a mirar pel vidre, remenar la màquina de begudes, llegir, menjar i badar. Els altres pares o acompanyans tampoc no fan activitats gaire més interessants. La majoria juguen amb els seus mòbils, fan cara d'"aquest és l'últim any que el nen fa judo" i intenten passar desapercebuts, si altres criatures a remolc els deixen. I mentre els judoques fan la seva, els espectadors juguem perennement al joc de les cadires. Perquè és que trobar un forat on posar-li el cul i avorrir-se còmodament no és tasca fàcil. Dos sofàs petits i quatre tamborets és tot el que hi ha. Si tenim en compte que a classe són gairebé una vintena, els números canten. Qui va a sevilla o al lavabo ja ha begut oli.

A la muntanya de sabates i sabatilles cal sumar-hi la muntanya de llengües que s'hi senten parlar. Sí, aquí la immigració supera el trenta per cent i és habitual que els nens parlin alemany entre ells i un altre idioma amb l'adult responsable. Rus, croat, francès, castellà, hebreu, turc... tenim de tot. Així que, com a mínim, ningú no et mira amb cara estranya quan instes els teus fills petits a no córrer ni saltar ni cridar. O consoles el Petit perquè la mala sort l'ha fet caure i picar contra el canto de la taula. I ara té una banya. Una altra, vaja.

El mestre els engega a dos de set tocats, i aleshores comença el pitjor: aconseguir que el Gran no s'encanti, es desvesteixi, es vesteixi i no oblidi res al vestidor. Ahir vam tornar a aconseguir ser els últims de marxar. I encara sort que el Gran va amb sabates amb tanca de velcro, perquè si les portés de cordons encara hi seríem.

No cal dir que els vespres dels dimecres, a can maredetrès, són de tot menys relaxats. Corre corre que hem de fer el sopar, corre corre a rentar les dents, corre corre que el Petit ha d'inhalar, corre corre a preparar les coses de l'endemà. I els diria corre corre a dormir, però quan apaguem el llum, fan el que volen. Xerren, riuen i agafen d'amagat un llibre. I al final, s'adormen baldats. Com els seus pares.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

"Si te he visto no me acuerdo"

Kindergarten? Quin Kindergarten?
Fa un mes i mig que la Mitjana està semiescolaritzada. Enrere ha deixat quatre anys de disbauxa continuada al Kindergarten. Quatre anys de jocs sota la pluja, dins el fang, entre les branques i damunt la neu. Quatre anys de baixar pel tobogan de genolls, de gronxar-se a la Schaukel, collir fulles, pedretes i animals varis. Quatre anys de menjar cogombre per esmorzar, de migdiades en matalassos, de cançons i danses, de disfresses i visites al museu, d'excursions per tots els parcs de la ciutat. En resum: quatre anys de felicitat extrema, amics de l'ànima, educadors encantats i pares agraïts.

Fa un mes i mig que la Mitjana sembla que hagi oblidat completament la seva vida anterior. La seva festa de comiat, amb pastís de xocolata i smarties per a tots, va ser el punt d'inflexió. Des d'aleshores, quan anem a recollir el Petit, s'amaga darrere les meves faldilles (o pantalons, vaja), abaixa el cap i no saluda. Fins al punt de fer-me saltar les llàgrimes.

Perquè em sap greu que se li acostin les senyoretes, contentes de veure-la, i no els digui ni ase ni bèstia. Perquè em fan pena les nenes que deixen anar els patinets i les bicicletes per córrer a rebre-la i demanar-li que jugui amb elles quan la veuen entrar per la porta, per no obtenir ni una sola mirada com a resposta.

Els primers dies m'hi vaig enfadar. "Si no saludes les senyoretes no tindràs brezel", vaig amenaçar-la. Però ella s'amagava encara més darrere meu, s'esmunyia cap a dins quan veia les nenes del seu grup jugant a fora i em demanava si podia quedar-se al cotxe. Una mica desconcertada vaig acabar parlant-ne amb el Director, que si bé em va dir que no era habitual, sí que hi havia un percentatge de criatures que necessitaven trencar amb el passat, sobretot si els vincles havien estat molt forts, per poder començar de nou en un entorn desconegut. La Mitjana sembla doncs un cas de llibre. Perquè l'escola dels grans, des del segon dia, ha passat a ser l'única: l'autobús escolar, el ballet, la música, el turnen... La Mitjana s'ha fet gran.

Al Kindergarten també s'hi han acostumat. De tant en tant, aconseguim trencar per uns segons el gel i registrem una petita victòria. La setmana passada, una ex-senyoreta va adoptar la tàctica d'ignorar-la ella també, i va funcionar. Avui ha tornat al Kindergarten l'educador preferit de la Mitjana, a qui feia més d'un any que no veia perquè havia estat de baixa per paternitat. Sorprenentment, s'hi ha acostat somrient i s'ha posat a parlar-hi com si res. I a mi m'ha caigut un pes de sobre. Perquè encara no m'he acostumat a haver-me de disculpar pels desaires de madame.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Mossegades

víctima, 2007
Una tarda fa sis anys, quan el Gran encara ocupava en exclusiva el tron de rei de la casa, en anar-lo a buscar al Kindergarten les senyoretes se'm van acostar amb cara de "a veure com reacciona" per explicar-me que el Gran havia estat víctima de la ira del seu millor amic. Senzillament s'havien barallat per una joguina i, en no posar-se d'acord, més que res per la falta de dialèctica imperant, l'amic va optar per queixalar-li la galta i deixar-li una il·lustre empremta. Més enllà dels plors inicials, la marca de la dentadura força completa de l'amic no va tenir més conseqüències, a banda de mirades indiscretes a l'U-bahn i les reiterades disculpes, en tots els idiomes possibles, de la mare de la criatura. En aquell moment em va semblar un ultratge. "El meu no ho faria", pensava jo. Però, evidentment, estava equivocada. El Gran, que no va començar a parlar fins als dos anys i mig, va començar a canalitzar la seva ràbia en forma de mossegades, i entre les víctimes també s'hi va comptar l'amic iniciador de la tendència, entre uns quants altres.

El Gran i els seus germans potser no s'assemblen en gaires coses, però una cosa sí la tenen en comú. Tots tres han sortit mossegaires. La Mitjana també va passar per la fase queixaladora, tot i que sense víctimes destacables. El Petit, que no vol ser menys, va iniciar ahir la seva carrera com a queixalador oficial. I no ens ha agafat per sorpresa. Ja feia dies que intentava clavar les dents als seus germans, alguna vegada amb èxit, però sense que arribés la sang al riu. Ahir a la tarda, al Kindergarten, va aconseguir estampar el seu segell personal a la galta del seu millor amic.

botxí, 2013
La sort que entre cometes hem tingut és que els pares de la víctima del Petit són també detrès i ja estan curats d'espants. L'únic que m'hauria agradat veure és la cara de la Nonna de la criatura, que és aquí uns dies de visita i sempre posa el crit al cel quan veu passar els grans amb bicicleta mentre els petits cullen pedretes a tres centímetres de distància. De tota manera, com nosaltres, ells també han patit altres episodis d'agressions kindergartianes i han estat testimonis de la crueltat entre congèneres en edats primerenques. I és que, per exemple, pitjor va quedar la cara d'una nena atacada per les urpes esmolades (altrament dit ungles no tallades) d'una companya. De tota manera, havent estat mare de víctima i botxí en diverses ocasions, em quedo amb la primera opció. Perquè sempre és més fàcil treure importància a una agressió davant d'una mare o un pare compungits que haver de donar la cara per la conducta impròpia d'un fill. El Petit sap prou bé que no ha de mossegar, però està passant la coneguda fase del no, aquí anomenada Trotzphase, i quan una cosa no li va bé, ara mateix només hi veu dues sortides: o mossegar qui l'inoportuna o tirar-se a terra i fer una rebequeria. Llarga. D'aquelles que el deixen esgotat, vermell, amb singlot i ple de mocs. Paciència.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Elternabend

Voluntaris?
El Gran i els seus companys de classe han canviat de senyoreta. La nostra estimada FrauB, que els havia de fer de tutora també a segon, ha plegat. S'ha prejubilat. Abans de fer els cinquanta-cinc. Part de culpa deuen tenir els dinou mascles que li van fer perdre la veu repetides vegades el curs passat. I un parell de baixes per esgotament, també. Sigui com sigui, les vuit nenes de la classe no van poder compensar l'efecte tsunami de tenir una classe plagada de vailets, i a final de curs va anunciar que havia rebut la confirmació del ministeri que els seus problemes d'oïda li permetien retirar-se i abandonar el vaixell. Campi qui pugui.

Després de moltes especulacions, el premi de la classe 2A se'l va endur una altra FrauB, mare primerenca recent que assumia per primera vegada aquesta reponsabilitat. La nova FrauB va agafar, suposem que amb optimisme, les regnes de la classe 2A, però sembla ser que ja se li han escapat. El Gran no, que no explica res, però alguns companys més bocamolls ja han manifestat que la senyoreta "crida molt". És normal, penso jo, que amb tres criatures cada dia supero diverses vegades el llindar de decibels permès o, si més no, recomanable. Però ha arribat a orelles dels paresdetrès que els crits de la nova FrauB han fet plorar un parell de nenes de la classe, i que fins i tot l'altre dia se'ls va disculpar per haver perdut els nervis. O els papers.

Per aquest motiu, sobretot, m'hauria agradat molt poder assistir a la reunió de pares, el famós Elternabend, que aquest vespre organitza FrauB a l'escola. La meva campana és obligada. A aquella hora seré a l'aeroport esperant l'últim vol del dia cap a Casa, per fer-hi una visita llampec. Com a bona mare d'alumne que sóc, ja m'he disculpat per escrit i li he demanat que si hi ha res important, m'ho faci saber. Perquè està vist i comprovat que del Gran no me'n puc refiar. Perquè no m'avisa quan, com avui, ha de portar un Schneidebrett, un ganivet, un drap i una poma (vés a saber per a quin experiment). I perquè si li pregunto quin dia té biblioteca, em diu que no ho sap, tot i que a casa ja hi ha dos llibres.

El networking dels últims anys em permetrà estar informada de tot, tot i tot el que passi aquest vespre. De si, com l'any passat, algun pare voldrà canviar el dia assignat als deures perquè el seu fill o filla té classe de pintura aquell dia. De si aquest any sembla que l'epidèmia de polls serà millor o pitjor que la de l'any passat. Però, més que mai, de si la nova FrauB té la classe im Griff o no. De si s'han assenyalat amb el dit els culpables del rebombori diari. De les activitats que requereixen la participació voluntària i desinteressada de mares i pares. I d'algunes tafaneries més.

El millor de tot plegat és que no em tocarà amagar-me durant l'elecció dels dos portaveus de la classe. I això no té preu.