dijous, 17 de desembre del 2015

A la corda fluixa

el paper de la discòrdia
Ara que ja tinc tots els regals de Reis embolicats i entaforats a l'armari, sospitosament coberts amb una flassada. Ara que ja tinc tots els regals del Pare Noel (llarga història) embolicats amb un paper diferent i també tapats damunt d'una lleixa, esperant el seu transport aeri. Ara que la Zahnfee fa dies que no ens visita. Ara que el Nikolaus ja deu haver tornat a casa seva. Ara que els tions endrapen mandarines, nous i el que arrepleguen com si vingués la guerra. Ara, va, i el Gran i la Mitjana han caigut del seu núvol i ja no s'ho empassen. Tots dos. Una més que l'altre.

I ara què?

Mentre el Gran m'explica per enèsima vegada que el Weihnachtsmann no existeix perquè el seu millor amic va enxampar la mare col·locant els regals, però alhora es posa nerviós quan és hora de posar la bota perquè el Nikolaus l'ompli de llaminadures i regals, la Mitjana sentencia que qui posa els regals sóc jo. Si no, com s'explica que el paper d'embolicar que va fer servir ara fa quatre dies el Nikolaus sigui el mateix que hi ha al primer calaix de l'armari de l'estudi?

Els malabars amb els diferents papers d'embolicar han estat una de les meves preocupacions durant tots aquests anys. Papers diferents per a tot: els d'aniversaris, els dels Reis de casa, els dels Reis dels avis que fem veure que ens arriben per correu uns dies després però que en realitat comparteixen traster amb la roba descatalogada i les maletes, el del Nikolaus...

Ja m'havia d'haver imaginat que seria la Mitjana qui trauria la bena dels ulls al seu germà gran. Ara fa poc, després de perdre quatre dents en una setmana, ja va posar en dubte l'existència de la Zahnfee i, després de ficar-se al llit, la molt múrria, va agafar la capseta amb la dent de sota el coixí i la va amagar. Evidentment, quan vaig anar a buscar-la, no la vaig trobar. La tenia agafada a la mà, ben fort, per dificultar l'operació.

I l'altre dia, en tornar d'un sopar a quarts d'una (molt tard, no us penseu), em vaig trobar que encara no tenia a punt els regals del Nikolaus i, el més important, que no havia comprat cap paper inequívoc. Pensant que a quarts de set del matí no se n'adonarien, vaig agafar el més vell que teníem, però tot i així la Mitjana em va enxampar. Amb un "el paper l'he deixat jo, juntament amb les tisores i el cel·lo, perquè el Nikolaus el pogués embolicar" vaig donar per tancada la polèmica.

Però ara, a una setmana vista del tió, m'estic plantejant seriosament agafar-los per banda i confirmar les seves sospites. I evitar que esbombin les seves teories a viva veu davant els més petits de la família.

Els Reis, però, passaran un any més. Que vénen de l'Orient i hores d'ara ja deuen haver sortit. Ja no sóc a temps d'avisar-los.

dimecres, 26 d’agost del 2015

Comiat (II)


Durant molts anys, l'aviadecinc es va haver de llevar a trenc d'alba per anar a treballar. Això implicava, entre altres coses, que l'avidecinc s'havia d'encarregar de llevar, vestir i portar a l'escola els seus dos fills. El veig assegut al meu costat, en la penombra, despertant-me i posant-me els mitjons perquè no tingués fred abans de baixar del llit, fins a ben ganàpia. El tietdetrès fins i tot aconseguia ser vestit i engolir l'esmorzar sense obrir els ulls, i no es despertava fins al desè revolt de la carretera. Em ve al cap el trajecte que repetíem un dia rere l'altre, a vegades acompanyats de la besaviadedotze, durant un temps amb una altra noia del barri; l'estona al cotxe davant l'escola, esperant l'hora d'entrar-hi, i els meus cabells curts, suposadament escapçats després d'un episodi de polls mal resolt per l'avidecinc, davant el qual l'aviadecinc va decidir adoptar mesures dràstiques. Molts anys de corredisses i esperes, però ni un crit. Vaja, el mateix que es viu a can maredetrès cada matí.

Sense fer gaire soroll, l'avidecinc ens ha guiat per la infància, l'adolescència i l'edat adulta. Ha fet el taxi fins a hores intempestives, ha organitzat viatges i excursions de tota mena i ens ha ensenyat a esquiar, fent-nos creure que n'era tot un expert. Ens ha sotmès a llargues sessions de super8 i diapositives, ens ha transmès el pessimisme i el patiment barcelonistes. S'ha conformat de fer festes als gossos d'altri i ha passejat amunt i avall sogra i cunyada, mentre ha pogut. Ha acceptat la malaltia i s'ha preparat per al seu final. I ja al juliol ens advertia: "això s'acaba". Estava, com deia ell, en temps de descompte.

Ell ha arribat als vuitanta. Jo sóc a les portes dels quaranta. Per ben poc no podrà dir allò de "jo tinc el doble d'anys que tu". El que sí que puc fer, jo, encara, és seguir el seu consell i aprofitar el temps que em queda.

És hora d'anar a fer el taxi. La llicència, com veieu, l'he heretat jo.

divendres, 26 de juny del 2015

Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas
A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.
No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.


dilluns, 22 de juny del 2015

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats
Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.



dilluns, 8 de juny del 2015

Fifty shades of... grey, blue, black...

operació finalitzada
No crec que a aquestes alçades ningú pugui posar en dubte que hi ha un univers paral·lel on viuen els mitjons desaparellats. Si bé fins ara cap teoria no n'ha pogut trobar les causes i, per tant, posar-hi remei, jo crec que la raó ha d'estar relacionada amb el big bang: empesos per la força centrífuga, salten a una altra dimensió, a la qual, inexplicablement, no tenim accés. I així, en la nostra dimensió, la de les piles de roba bruta primer, i neta per plegar després, anem acumulant mitjons vidus, alguns vells, altres joves, vides estroncades a l'espera del miracle.

De tant en tant, quan la Mitjana remuga perquè una vegada més s'ha de posar mitjons del Petit o el Gran, o quan una mirada ràpida detecta a la pila dos mitjons iguals, separats per una dotzena de germans orfes, m'omplo de valor i paciència i em dedico a intentar aparellar-los. Aquesta vegada, mentre el Petit era a la banyera, per eliminar els quilos de sorra i crema solar que portava enganxats. I no cal dir que va sortir arrugat com una pansa, perquè l'operació va ser llarga.

Qui va sortir-ne guanyant va ser, sens dubte, la Mitjana. Ni més ni menys que 12 flamants parells de mitjons de tonalitats femenines va aconseguir arreplegar. Justament ara que, vista la minsa quantitat que en tenia al calaix, m'havia decidit a comprar-ne una carretada. Però bé, com que aquí això d'anar amb sandàlies és un luxe rar, no patiu que li faran bon servei. Per darrere, el Gran, amb 6 parells, i el Petit, amb 8, aquest últim empatat amb el seu pare. La perdedora de la nit, servidora: només tres nous antics parells reunificats.

El més preocupant de tot, però, són els 25 mitjons que no van retrobar l'amor de la seva vida. Com peces de puzzle que sembla que encaixen però al final resulta que no, molts d'ells van creure's afortunats d'entrada, però van clavar-se una patacada emocional després. No us deixeu enganyar: per molt que sembli que n'hi ha dos d'iguals, o fins i tot tres, la vista i els píxels us juguen una mala passada. Els he mirat del dret i del revés, i res. Continuaran amuntegats al fons d'un armari, esperant el moment de continuar el seu viatge. Segurament, cap al contenidor.

Però el tema dels mitjons desaparellats és universal, fins al punt que s'ha convertit en joc de taula. Socken zocken, es diu aquí, i es tracta precisament d'això: de trobar parelles de mitjons entre molts exemplars semblants, ratllats tots, però mínimament diferenciats. Les criatures ho troben divertit. Potser això els prepararà per als reptes de la vida adulta i, ells sí, descobriran l'accés al món paral·lel de què us parlava.


divendres, 15 de maig del 2015

Titanic


viatge al passat
Onze anys després d'haver començat a parlar-ne, sembla que finalment som a punt d'emprendre el llarg viatge fins a... Múnic. Sí, senyors. Tres-cents quilòmetres, ni més ni menys, que per gentilesa de die Bahn, i sempre que no es convoqui l'enèsima vaga indefinida, pensem salvar a cop d'ICE. Tota una aventura, vaja. I és que des de la planificació inicial fins a la compra del bitllet han passat ni més ni menys que deu primaveres i tres criatures. Ja és molt, doncs, que Múnic continuï encara al seu lloc i no hagi marxat tipa d'esperar la nostra visita.

Hi ha vegades que costa decidir-se, i altres que passa tot el contrari, que la publicitat fa el seu efecte i no dubtem a acostar-nos al Bundesland del costat per gaudir d'una exposició en família. Amb totes les precaucions i sense fer-nos gaires il·lusions, vist com havien anat altres visites museístiques del clan maredetrès, amb un Gran que sempre vol saber què hi ha a la sala del costat, una Mitjana que busca els racons per pintar i un Petit que no entén on és ni què hi fa.

Al Gran i la Mitjana els picava la curiositat des de feia un parell de mesos. Cada dia, en la cursa per etapes escola-KG-casa, passàvem per la meta volant d'un cartell que anunciava l'exposició "TITANIC". Igual com fan cada vegada que estrenen una pel·lícula infantil nova i en pengen el cartell, dia sí dia també insistien per anar-hi i m'interrogaven sobre la història del Titanic. Ja hi anirem, els deia, però en el fons pensava que no ho faríem. Fins ahir que, aprofitant que era festa, vam fer un cop de cap.

Hi vam arribar d'hora, no era lluny. De fet, Speyer és a una hora de camí, hi podríem haver anat abans, tot i que Múnic era al davant a la llista... I després d'una falsa alarma, de pensar que estava tancat (jo que sóc pessimista de mena), vam trobar l'entrada i la cua. Poc després, armats amb cinc audioguies, pujàvem a bord per iniciar la nostra particular aventura.

Gairebé dues hores després, en sortíem bocabadats. No només havíem après una pila de coses, sinó que les havíem viscut. El Petit preguntava una vegada i una altra si el capità s'havia enfonsat amb el vaixell. La Mitjana s'interessava pel destí d'alguns viatgers i el Gran... bé, el Gran ho havia viscut tan intensament que a la sala de l'iceberg (de glaç autèntic) va reconèixer que tenia por d'enfonsar-se.

Va ser un viatge intens. Un viatge en el temps i en l'espai. Un viatge harmoniós, malgrat la tragèdia.

Si algun dia l'exposició itinerant s'instal·la prop de casa vostra, no dubteu a anar-hi. No està basada en la pel·li del Di Caprio i la Kate Winslet. 

dilluns, 4 de maig del 2015

Que hi ha algú?

demà tornem a obrir
Fa dies, setmanes, que em dic que he de passar per aquí, si més no a treure la pols i potser fins i tot a tancar la paradeta, perquè no és que tingui el blog abandonat, no. El tinc oblidat fins al punt que amb prou feines recordo la contrasenya per entrar-hi.

I què t'ha passat, direu? Res, no m'ha passat res. Continuo acumulant anècdotes, infortunis i malabarismes, perquè el Gran, la Mitjana, el Petit i l'entorn continuen sent els mateixos. Jo tampoc he deixat el paredetrès per fugir amb l'entrenador de futbol del Gran, ni m'ha fitxat una multinacional per dirigir el seu departament d'idiomes. Segueixo teclejant paraules a l'ordinador, lliurant feines a temps i fent el taxi a les tardes. Però, per alguna raó que no m'acabo d'explicar, no trobo mai el moment d'obrir aquesta finestra al món i pregonar els últims despistes del Gran, les idees de bombera de la Mitjana o les frases lapidàries del Petit. Com tampoc trobo estones per endreçar armaris, papers i estris diversos, per classificar la roba que no necessitem o no volem, per planificar amb cara i ulls les vacances o fer els àlbums de fotos. Vaja, que és un problema generalitzat de servidora.

Una cosa sí, que hem fet aquest cap de setmana llarg: declarar la guerra a les arnes que, dissimuladament, havien anat fent niu al capdamunt d'un armari de la cuina. La seva compareixença diària, coincidint amb la posta de sol, feia setmanes que ens feia pujar la mosca al nas. El paredetrès les caçava amb les mans, però l'execució una a una no donava fruits. I així, arremangant-nos el pijama, vam decidir que calia prendre mesures dràstiques i vam buidar tooooooots els armaris de la cuina, vam fer treure fum al rentaplats, vam omplir els contenidors d'escombraries, vam fregar amb vinagre, vam netejar amb aigua i sabó, ho vam tornar a guardar tot... i estem a l'espera de veure si amb això ja n'hi ha hagut prou.

Què haurem fet per merèixer la invasió de les arnes, ens preguntàvem. I ahir, buscant a l'amazon un remei eficaç, vam veure que no estem sols en la nostra lluita. Que qui més qui menys s'hi ha enfrontat alguna vegada. Que veure voleiar aquests tristos insectes, menys vistosos i tot que els mosquits, és més habitual del que ens pensàvem.

De moment, doncs, no tiraré la persiana. Més que res, perquè si no les arnes es quedarien atrapades i no podrien sortir. I això, ara mateix, no ens interessa.

divendres, 6 de març del 2015

Babyphone

els cangurs moderns
Fa uns dies, m'arribava per dues bandes aquest article publicat a la revista Time, on s'expliquen les diferències entre la manera d'educar els fills a Alemanya i als Estats Units. Des del punt de vista de l'experiència d'una mare nord-americana a Berlín, fa un repàs d'alguns aspectes del tracte de les criatures i recalca que aquí on vivim nosaltres se'n fomenta la independència, no la dependència.

S'hi resumeixen els pilars fonamentals de la pedagogia alemanya, que advoca per deixar que les criatures descobreixin l'entorn al seu ritme, assumeixin responsabilitats des de ben petits i passin el màxim de temps a l'aire lliure. També parla de l'entrada a l'escola, als sis o set anys, com un clar canvi d'etapa que se celebra amb tota la família i, abans del qual, la lectura i l'escriptura tenen una importància gairebé nul·la.

En un temps en què els pares ho volem tenir tot controlat i se'ns ha penjat el cartell de pares helicòpter, els alemanys deixen que els seus fills vagin sols a l'escola des de primer de primària, els deixen enfilar als arbres, els animen a anar a comprar sols i els treuen al carrer, els parcs i els boscos faci el temps que faci.

A l'altra banda de l'Atlàntic, però, la majoria no està per a bromes, però com a resposta a aquest encarcarament, a les pors exagerades i la necessitat de tenir-ho tot controlat, ha sorgit i s'està estenent el moviment anomenat free range parenting, que defensa que, a partir d'una edat determinada, nens i nenes són capaços de caminar sols des del parc, baixar al forn a comprar pa o jugar sense la supervisió permanent d'un adult. En el fons, res que no féssim nosaltres de petits. Oi?

Per bé que els pengen una targeta on s'indica clarament que no s'han perdut, sinó que estan preparats per anar sols pels voltants de casa seva, hi ha casos en què la policia es presenta a casa dels pares i els denuncia per abandonament. I si no us ho creieu, llegiu això.

Aquest dimecres al vespre, uns veïns van sortir a sopar. Dos dies abans, m'havien preguntat si seríem a casa i ens faria res fer de cangurs... no de la petita, d'any i mig, sinó del seu babyphone. No hauríem de fer res: a l'hora que volien sortir, la nena ja dormiria, i com que no es desperta mai durant la nit, no calia patir. Serien al restaurant de la cantonada: si la sentíem plorar, només els havíem de fer un truc i vindrien de seguida.

Arribat el dia, van portar-me el babyphone, vam comprovar que tingués cobertura i van marxar a sopar. Jo hi havia estat donant voltes. De fet, marxar al restaurant de la cantonada, a 50 metres, no és gaire diferent de baixar una estona al jardí. Ni d'anar a carregar el cotxe abans de marxar de vacances. En el fons, és una sort, com a pares, ser així de tranquil. Perquè t'evites patiments innecessaris que a la criatura no li fan cap bé.

Efectivament, la petita no va dir ni mu les tres hores que vam estar de guàrdia. De tota manera, el paredetrès i jo no ens vam poder estar de fer broma. Si es cremava la casa, els diríem que sí que havíem sentit les alarmes, però com que ens havien dit que truquéssim si plorava, i plorar no l'havíem sentit, doncs no havíem actuat. O bé que ai, espereu-vos, que tornem a posar les piles al babyphone, que les havíem agafat per al comandament a distància del televisor, perquè havien fallat. No, no, a la nena no l'hem sentit.

A mi, poruga de mena, m'ha costat anys deixar-los sols per baixar a posar una rentadora o llençar les escombraries. I si s'espatlla l'ascensor i m'hi quedo atrapada? I si hi ha un curtcircuit? A catastrofista no m'hi guanya ningú.

De cangur, però, sí que en tenim. Ara bé, de carn i ossos.


dimecres, 25 de febrer del 2015

Infortunis

la culpa la té el despertador
Amb motiu de la diada de santa Eulàlia, una amiga em va comentar que havia explicat la llegenda de la santa als seus fills mentre esmorzaven, abans d'anar a l'escola. Vaig intentar imaginar-me a mi mateixa contant pausadament al Gran, la Mitjana i el Petit com la petita Eulàlia havia convertit sense adonar-se'n pomes en flors, i com els romans l'havien empès carrer avall dins un bidó ple de punxes, martiritzant-la, però no ho vaig aconseguir. Els matins a can maredetrès no són propicis per a explicacions llargues, pseudohistòriques o literàries. Els minuts estan comptats, des que a les 6.40 sona el despertador i servidora es lleva, fins que la porta de l'ascensor es tanca, entre les 7.30 (si tot va bé) i les 7.35 (si no ha anat tan bé).

Quan aquest matí he obert l'ull i he vist que eren les 7.33, he pres consciència que el matí d'avui no seria normal. Que el Gran i la Mitjana perdrien l'autobús. Que no hi hauria temps de buscar guants, bufandes i jerseis perduts. I que hauríem de córrer. Però ens esperaven unes quantes sorpreses més.

La primera, previsible. El Petit havia tornat a mullar els llençols. "Res que no s'arregli amb l'enèsima rentadora i una dutxa ràpida". L'he agafat, a una distància prudencial del meu tors, i mentre el portava al lavabo s'ha sentit un "xof". Era la tifa que portava enganxada i que ha caigut amb estrèpit pel camal del pantaló, amb tan mala sort que acte seguit l'he trepitjat a fons. "D'això se'n diu començar el dia amb mal peu", he pensat. He dipositat el Petit a la banyera i li he dit amb to seriós que no es mogués.
No eren ni les 7.40, el terra semblava un femer i les sabatilles d'Ikea havien passat a millor vida. Aleshores, han picat a l'intèrfon.

Era l'electricista. L'esperàvem a les 7.30, però afortunadament s'havia endarrerit deu minuts. Prudencials per poder adecentar una mica l'espai on, precisament, havia de treballar. El Petit continuava dret a la banyera, el paredetrès s'havia dutxat a la velocitat de la llum i tancava la porta de la vergonya per poder-lo rentar, finalment. L'operari ja podia arreglar l'estropell del dia anterior: quan el cable de l'aspiradora es va incendiar i va fondre dos endolls. Afortunadament, sense més víctimes que la mai gaire eficient aspiradora, els dos endolls i un ensurt de mil dimonis.

Mentre l'home hi treballava, han passat pel seu davant un nen embolicat amb una tovallola i dos amb pijama, esverats, que no sabien ni on tenien la roba ni què havien de fer primer. Sense cap mena de dubte, deu haver pensat que en aquesta casa érem molt desorganitzats i que, a més, hi feia pudor.

Miraculosament, a les vuit els endolls estaven arreglats, els nens, vestits i les carmanyoles de l'esmorzar, plenes. Hem marxat sense cordar sabates, però hem aconseguit arribar a l'escola un minut abans de l'hora de començar. Que no està gens malament, vistes les perspectives amb les quals ens hem llevat.

Ara regna la calma. La rentadora gira. I amb unes hores de retard, em poso a treballar.




dimarts, 3 de febrer del 2015

Darrere el parabrisa

poca solidaritat materna:
jo a recer, la Mitjana entomant la granissada
Falten deu minuts perquè acabi l'escola. Malgrat haver arribat amb temps, al minúscul aparcament no hi cap ni una agulla. El carrer també és ple, però jo ja he trobat el meu forat, el mateix de sempre. Respecto el codi no escrit i aparco allà on tinc costum, com fan tots els pares i mares que s'acosten a recollir els seus fills. No val la pena anar-hi abans per trobar lloc, perquè circula el rumor que fins i tot tres quarts d'hora abans ja està tot ple. No aniré a comprovar-ho, ja em sembla que he de sortir molt aviat. Apago el motor i miro al meu voltant. Com jo, moltes altres mares i algun pare esperen dins del cotxe que sigui l'hora. La majoria remenen el telèfon. Potser escolten la ràdio. Alguns fan un son. Fa massa fred per quedar-se palplantat entomant vent i pluja. I alguna pedregada. Davant la porta, s'hi van fent grupets. És un món que abans, quan recollia el Gran i la Mitjana al xiringuito que tenen muntat per després de les classes, desconeixia totalment. I que, sincerament, em supera. Amb aquests horaris, la conciliació és molt difícil. Encara ara, em sorprèn que tantes mares i algun pare puguin anar a buscar els fills a aquestes hores.

Mitja hora després, torno a seure darrere el parabrisa. Som davant del club de futbol però encara no hi ha ningú. Els vidres s'entelen, som quatre al cotxe i la Mitjana aprofita per canviar-se. Ara plou i l'aire és glaçat. Així que arribi algú que tingui clau, el Gran i el Millor amic entraran, es canviaran i faran les voltes de rigor al camp d'atletisme. Malgrat la boira, la neu, la pluja, el vent.

Mentrestant, la Mitjana començarà el seu entrenament i jo, un cop més, encararé el cotxe cap al camp d'hoquei i passaré l'estona entre mirar-la, el llibre i la ràdio. I el telèfon, per contestar un parell de missatges. Al club hi ha un bar, però casualment a l'hivern està tancat. En un kilòmetre a la rodona, l'únic que hi ha és una gasolinera i un supermercat, on a vegades aprofito per comprar quatre coses, i així matar el temps.

La Mitjana acaba i sortim corrents, amb el temps just d'arribar al final de l'entrenament de futbol. Una corrua de cotxes, aparcats en bateria, obren acompassats les portes i en baixen pares i mares, que han estat veient les evolucions dels fills i filles des de la barrera.
Em va costar unes setmanes entendre perquè feien maniobra i aparcaven de cul: passar-se una hora mirant les bardisses i els trens pot ser una tortura, sobretot ara que aviat es fa fosc i no es veu absolutament res.

L'hivern no està sent especialment fred, però les esperes darrere el parabrisa es fan més suportables. Fins que arribi la primavera. Perquè, aleshores, pares i mares abandonarem el cau i ens farem notar a primera fila. Com si ho haguéssim fet tot l'hivern.



dimarts, 20 de gener del 2015

L'última

destrucció
Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.
Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.
Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.

L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.

Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.

I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.

dimecres, 7 de gener del 2015

Tragicomèdia en dos actes

massa tard
Acte I
Barcelona, 23 de desembre de 2014
sis de la tarda

Un matrimoni que ratlla els quaranta, resident a Alemanya, decideix endur-se els tres fills i els tres nebots a fer una xocolata al carrer Petritxol. Malgrat que la intenció inicial és baixar-hi a peu, la longitud limitada de la gambada del Petit, així com el fet que no ha dormit després de dinar i s'augura una lluita continuada per evitar que es quedi palplantat com un ruc català qualsevol, fan que el paredetrès proposi espontàniament agafar l'autobús que casualment és a punt de parar davant seu. D'una revolada, nens i grans hi pugen, paguen i s'endinsen en el tumult. No hi cap ni una agulla.
Alea jacta est.
Els grans s'agafen, pacients, a les barres. La Mitjana rondina. El Petit gemega. La seva mare l'agafa a coll.
No han passat ni cinc minuts. La bossa de la maredetrès pesa menys. L'obre, temerosa, i confirma la sospita: li han robat el bitlleter.
- M'han robat el bitlleter!
La gent es gira, el paredetrès s'exalta. Una dona parla.
- El noi m'ha semblat estrany. Acaba de baixar.
Una altra s'hi afegeix:
- Al fons de l'autobús hi havia un altre noi estrany. Devien anar junts.
Una tercera ho remata:
- Hi són sovint, a l'autobús. S'ha d'anar amb compte.
Tothom ho ha vist. Ningú no ha dit res. Les vuit víctimes no prendran xocolata al carrer Petritxol i baixen a la parada següent.
El que segueix, és previsible: busquen un bar amb wifi, les criatures s'entaulen i demanen una xocolata desfeta. No serà el mateix, però la maredetrès s'ha d'afanyar a anul·lar les targetes. I així, com a mínim, berenaran.
- (en alemany tremolós) Bona tarda, m'acaben de robar el bitlleter en un autobús de Barcelona i vull anul·lar les meves targetes.
- Bona tarda. Primer s'haurà d'identificar. Se sap de memòria el número de compte?
- Crec que sí, és el XXXXXXXX.
- Correcte. I la seva adreça?
- XXXXXXX.
- Molt bé. Li anul·lo les targetes.
- Me'n poden fer ja de noves, per tenir-les a la bústia quan torni a casa?
- Quin límit té la seva targeta de crèdit?
- No ho sé, crec que XXXXX.
- No exactament. Ho sento, però haurà d'anar a la sucursal a demanar personalment les targetes. No ha superat totes les proves d'autenticació.
- Miri, m'acaben de robar el bitlleter, li he dit de memòria el núm. de compte, la meva adreça, la meva data de naixement... (llagrimeta).
- No cal que es posi a plorar, no n'hi ha per tant. Quan torni a Alemanya, va a la sucursal i ho demana.
La maredetrès no aconsegueix passar d'aquí. Penja. Els nens s'han acabat la xocolata. S'aixequen, el paredetrès paga, i tornen cap a casa. De camí, però, miren a totes les papereres. Sense èxit. Només queda presentar denúncia.
El que els pispes no saben és que el botí s'ha quedat a la bossa: el mòbil i un sobre amb més diners que els que hi havia dins el bitlleter. La maredetrès ha tingut Glück im Unglück.

Acte II
Barcelona, 2 de gener de 2015
8.58 del matí, policia, oficina de renovació del DNI/passaport

La cua és llarga. La maredetrès amb prou feines ha aconseguit ser-hi abans que obrissin, però és evident que d'altres han matinat més. A les nou i un minut, surt el funcionari encarregat de repartir torn. Teòricament la renovació dels documents només es pot fer demanant cita prèvia, però el sistema deu tenir més d'un forat perquè els qui s'han reunit allà no tenen dia i hora assignats.
Perquè no agafi a ningú per sorpresa, l'home anuncia d'entrada que només repartirà 20 números. La maredetrès es queda sense, i davant d'ella, unes quantes persones més. El funcionari les convida a tornar a les dues del migdia a fer cua, perquè a les quatre tornaran a obrir, per bé que els funcionaris seran uns altres. Hi haurà canvi de torn.
La majoria dels desafortunats gira cua i marxa. Ens hi quedem quatre i intentem raonar amb el funcionari, escoltat per un policia amb cara de ser poc amic del diàleg. El funcionari s'altera, de res no serveix que li expliquem que ens han robat, que tenim la denúncia, i que és impossible aconseguir cita prèvia abans de mitjans de gener. Al final ens convida a parlar amb el responsable, i encapçalats pel més valent dels quatre, hi anem.
No ens poden prometre res. Podem esperar a la sala i, si més tard veuen que tenen temps, ens donaran el preuat paperet. Decidim quedar-nos, xerrem durant més d'una hora i mitja i, finalment, apareix l'amic funcionari amb quatre paperets. Són les 10.30.
Els quatre paperets havien estat impresos a les 8.58. És a dir, ja preveien que els sobraria temps. Al cap de poc, ens criden a tots. Són les 11.00 i ja tinc el meu DNI nou. Bé, és el vell, però l'han tornat a imprimir. I m'han cobrat els 10,60 euros pertinents.
Als funcionaris encara els queden tres hores de feina, però ja tenen la sala d'espera buida.
Això, els qui a les 9.01 han marxat, no ho sabran mai.