dijous, 12 de desembre del 2013

Ara ve Nadal

Teatre. Del bo?
Quan la gent em pregunta si amb tres criatures petites treballo, i jo els responc que sí, que sóc autònoma, en realitat els estic dient que no, que ho intento però no me n'acabo de sortir. Reconec que durant anys he cantat les excel·lències de ser freelancer, he confirmat (o desmentit) mites sobre el treball en pijama, llargues migdiades i matins ociosos a la cafeteria. Però ja fa un temps que m'ha pujat la mosca al nas i començo a no veure-hi la gràcia. Francament. Perquè precisament la flexibilitat que ofereix l'autonomia es converteix en una trampa. Ben camuflada. Però una trampa. Perquè, no ens enganyem, tres criatures, amb les seves pupes, deures, extraescolars i representacions vàries no permeten assolir un índex de concentració i eficiència gaire alt.

Sense anar més lluny, la setmana que ve ja me l'agafo pràcticament de vacances. Per endavant. Perquè per poder preparar i assistir a tots els esdeveniments prenadalencs, o treballes en una empresa amb molt bon rollo, o directament no treballes. El tret de sortida el dóna el Teatro de Navidad del Gran, en el qual la Mitjana farà una actuació estel·lar. I dic estel·lar perquè els de preescolar, quan els de primer i segon acabin la funció, cantaran un villancico. Sembla que està tot una mica verd, d'aquí la crida (desesperada) de la senyoreta, rebuda ahir per email:

Estimados padres,
os mando el villancico de "Los peces en el río" para que lo practiquen los niños en casa, lo cantaremos al final del teatro.
Espero que todos tengan ya sus disfraces. Ya estamos en la recta final.
Por favor, que los niños sigan practicando en casa sus papeles, todavía no se lo saben de memoria y se siguen equivocando.

Millor que m'apunti a l'agenda tant això de la disfressa com això de la nadala. De tota manera, crec que la Mitjana haurà de fer el peix. És clar que, segons com es miri, d'això es tracta.
En resum, hora: 14.15. Durada aproximada: 30 minuts. Nens engegats cap a casa: 14.45.

El dimecres promet encara més. En horari de lleganyes (8.30-10.00), els pares estem convocats a la petita representació de les classes 2A i 2B. Pel que m'ha semblat entendre dels missatges de FrauB, que arriben a un ritme de dos al dia (intercalats amb els recordatoris sobre com tractar els polls, perquè l'epidèmia a la 2A continua), si la representació de castellà està verda, aquesta encara no està ni embastada. Tot just ahir el Gran explicava que s'havien repartit els papers i que li havia tocat l'última estrofa. A banda, sembla que també ha de portar el violí per tocar. Malgrat que FrauB diu ara que qui recita no llegeix ni fa música. Un embolic. En qualsevol cas, després d'aplaudir degudament els nostres fills i filles, ens tirarem al cafè i les pastes que la majoria de mares hauran preparat. Agenda: disfressa Gran i pastes esmorzar.

Sense anar més lluny, aquella mateixa tarda tenim el tradicional Adventscafe del Petit al Kindergarten. El Petit està encara en aquella edat que si no hi anéssim no passaria res. Potser fins i tot millor, perquè l'atabalen les aglomeracions de gent, amb desenes de pares i mares contorsionant-se per seure a les liliputianes cadiretes. Un cop més, cal portar refrigeri i càmera de fotos, perquè els nens cantaran cançons. El meu no, que només entona el Happy Birthday i el Dins la fosca, però per si de cas. Agenda: pastes (fer-ne doble tongada el dia anterior).

La traca final de les celebracions prenadalenques és l'últim dia de classe, divendres. També a les 8.30, també amb pastes i també amb cafè (de filtre). Ignoro si també amb representació. Aquell dia les classes s'acaben a les onze. I el nostre vol surt a les nou de la nit. Dubto que sigui capaç de fer maletes i preparar magdalenes alhora. O sigui que, dissimuladament, m'asseuré en una minicadira i cantaré les excel·lències de les especialitats alienes.

dijous, 28 de novembre del 2013

Adventskalender: la multiplicació

240 finestretes que esperen que algú les obri
Som a punt d'inaugurar oficialment l'Advent, tret de sortida de les festes nadalenques i arrelada tradició en aquestes terres. Hores d'ara, qui més qui menys ja té comprada o gebastelt la seva corona d'Advent i diumenge n'encendrà la primera espelma. Els mercats de Nadal ja han obert i aquest any el fred els acompanya. Les criatures comencen a omplir llistes de desitjos més o menys ambiciosos i també compten els dies que falten per a l'arribada del Nikolaus, primer, i el Weihnachtsmann, després. Com també esperen amb candeletes que arribi l'u de desembre, per poder obrir la primera finestreta del calendari d'Advent.

No sé vosaltres, però jo, quan era petita, compartia el calendari amb el meu germà. Els primers anys era només d'imatges. D'aquelles típiques de les postals de Nadal. L'enganxàvem en un dels vidres del menjador i de manera alterna ens encarregàvem d'anunciar què s'amagava darrere de cada xifra. Els dits quedaven plens de purpurina i el quadre s'il·luminava amb els primers raigs de sol. Molt bonic, tot plegat. I al cap d'un temps, van arribar els calendaris de xocolatines. Amb molt d'èxit, val a dir. Però d'aquí no vam passar. Eren altres temps?

A mi el fenomen que arrasa actualment el meu país d'adopció em preocupa. De debò. I molt. Els darrers anys han proliferat els calendaris de joguines, encapçalats pels de Playmobil. Cada dia, una peça, fins a formar un pessebre, o un petit vaixell pirata, o una granja. Per a tots els gustos. S'hi van sumar els de Lego i ara mateix l'oferta és aclaparadora: Filly, Star Wars, cromos de futbol... El que vulgueu. Tot existeix. Aquest any, quan el Gran ja començava a demanar l'Adventskalender de la Bundesliga per a ell sol, i la Mitjana es feia il·lusions amb un de la Peppa Pig, vaig iniciar els meus sermons anticonsumistes: ben convençuda els explicava que amb un n'hi havia prou, i que si un any el triava l'un, l'any següent el triaria l'altra. I ja els tenia mig convençuts quan es va produir un fet que em va deixar plenament desconcertada. I m'ha fet reflexionar.

Coincidint amb les magnes celebracions dels aniversaris del paredetrès i la Mitjana, i l'alta afluència de visitants a casa nostra, han estat uns quants els que han optat per regalar calendaris d'Advent als tres menors d'edat de la casa. A tots tres, malgrat que el Petit encara no ha fet dos anys i no li convé atipar-se de xocolata (d'acord, això no convé a ningú). El resultat, a banda d'unes criatures sinceres que la segona vegada ja deien allò de "mira, mama, un altre calendari d'Advent", és que hem recollit deu, DEU! calendaris. I, a falta de tres nits per al dia D, el recompte final encara pot variar.

És una bogeria. I el pitjor de tot, és que no sé què en faré. El que tinc clar és que no penso dedicar deu minuts cada matí a obrir les deu Türchen corresponents. Que ja anem prou justos i l'autobús de l'escola no espera. Per això, des d'aquí faig una crida a tots aquells que no en tenen i en voldrien un. O dos. Només m'ho heu de demanar.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Empipamenta

el món en contra meva
Si algú em preguntés avui si sóc de les que es queixen per tot, no em quedaria més remei que reconèixer que sí. Perquè he deixat enrere una setmana reivindicativa. Perquè m'empipa que les coses (oju, al meu parer) no es facin bé i perquè ja n'estic tipa, d'obrir la porta a operaris diversos que, a banda de deixar-me petjades per tota la casa, normalment no baden boca i marxen sense haver enllestit la feina encarregada. O sense donar explicacions.

Fa unes setmanes em lamentava de la falta d'eficiència d'una coneguda casa de mobles alemanya, la de la gran cadira vermella. Si us en recordeu, van aconseguir trencar tot un mòdul de l'armari durant el muntatge, i només gràcies al les amenaces jurídiques del paredetrès vam aconseguir imposar els nostres drets com a clients i no pagar per avançat per un producte defectuós. Doncs bé, potser no vaig comentar que, juntament amb l'armari, els escriptoris i un llit de sota per a la llitera, també vam comprar el matalàs corresponent. A començaments de juliol, per ser exactes. I ho dic tot si us explico que de matalàs encara no en tenim. Pel camí, tres operaris ignorants, una telefonista confusa i una comanda defectuosa. Total, que si primer s'havia perdut al magatzem, el matalàs que van portar el dilluns era massa gran. Deu centímetres, per ser exactes. Afortunadament, no es tracta d'un article de primera necessitat. De tota manera, però, ja passa de taca d'oli. I la que faltava: quan vaig anunciar tota exaltada (i amb més errors gramaticals que de costum) que volia cancel·lar la comanda, el xicot (de més de dos metres) em va comunicar que si ho feia hauria de pagar una quantitat en concepte d'indemnització a l'empresa. O sigui que així estem, esperant un matalàs que amb sort arribarà abans que el Petit marxi de casa. Per anar a la universitat, s'entén.

Aquests dies, però, l'Elternverein de l'escola (és a dir, l'AMPA) també em genera maldecaps. Per una banda, m'obliguen a passar fred. A mi, a la Mitjana i el Petit. Perquè si fins ara ens deixaven entrar al poliesportiu per veure com el Gran feia futbol, o la Mitjana gimnàstica, en horari extraescolar, ara han decidit barrar el pas als pares i fer-nos esperar a fora que surtin les criatures. Ara que ve l'hivern. Ara que si et deixes els guants la pell de les mans s'esquerda en qüestió de segons. Per raons de seguretat, diuen. Però les mares recollidores, que d'insistents (i fredoliques) en som una estona llarga, no ho deixarem aquí. Que com a mínim ens deixin entrar al Foyer, com l'altre dia. Faltaria més.

Per acabar-ho d'arrodonir, també m'he empipat amb els meus estimats educadors del Kindergarten, per a qui sempre tinc paraules amables. Però trobar el Petit a tres graus amb les botes d'hivern xopes (i l'anorac, però això és inevitable) quan a dalt té les botes d'aigua, degudament marcades amb el seu nom, és si més no reprimendable. És clar que també ho és que dos dies de cada cinc me'l trobi amb el bolquer ple a vessar. Quan la ferum se sent de deu metres lluny. Serà que tenen sempre el nas tapat, aquesta gent.

Aquesta setmana espero la visita d'un pintor, per una banda, i els representants de l'empresa de manteniment de l'edifici, que vénen a prendre mostres de l'aigua per analitzar la concentració de Legionella. Textual. I t'ho anuncien així, sense explicacions. Es veu que la nova llei de l'aigua ho exigeix. Però si t'ho presentessin d'una altra manera, potser el nivell d'alarma no seria tan alt. És una idea.

divendres, 15 de novembre del 2013

Trencant tòpics

l'amic Pupi (ui, com agafa el llapis)
Ens trobem immersos de ple en època de reunions bilaterals amb els professors del Gran i la Mitjana. Es veu que a mig novembre ja han tingut temps de fer-se una idea de la trajectòria dels seus alumnes, i ens convoquen a hores intempestives per parlar, més o menys estona segons costum en el país d'origen, dels seus punts forts i mancances.
El tret de sortida el va donar dimarts la nova seño de castellà del Gran. Resulta que el grup de primer i segon era tan nombrós que el van haver de dividir. I al Gran i els seus companys els va tocar "la nova".
Reconec que hi anava amb por, perquè vist el mapa lingüístic del Gran, era d'esperar que presentés aquí i allà llacunes més o menys greus. I el que em vaig trobar va ser això.
- Ah, por fin, ¡qué ganas tenía de conocerte!
- ¿Ah, sí? (ai, mare) Yo también.
- Qué niño tan fantástico es el Gran. Tan educado, tan aplicado, tan rápido. No puedo decir nada malo de él.
- ¿De verdad? (és despistat, belluguet, desendreçat...)
- No tengo ni una queja. Qué bien habla. Mira el libro, casi sin correcciones. No tiene ni que utilizar la goma.
(Millor, penso jo. Perquè ja fa dies que l'ha perdut. La tercera, aquest curs.)
- Qué vocabulario tan rico tiene. ¿Qué habláis en casa?
- Catalán.
- ¿El padre también? Porque no se le nota nada. Y qué bien me define las palabras nuevas. Sabe de todo. Qué riqueza de vocabulario.
- Es que lee mucho. Mucho.
- Pues ya podrían aprender de él los cinco del grupo de los rezagados. Cuando cogen el lápiz para empezar el ejercicio, el Gran ya ha terminado. ¡Ya estoy!, grita. Y yo le contesto, ya estoy no, ya estoy listo. Y entonces a él y los avanzados les doy más fichas, para que no se aburran. ¿Comenta en casa si se aburre?
- No. En realidad, no cuenta muchas cosas.
- Es que me gustaría saberlo. Lo único es que quizá podría coger mejor el lápiz.
(aix, què m'has de dir, la tortura diària) 
- Yo llevo un año intentándolo y nada.
- Tendría la letra más bonita, aunque está muy bien, sobre todo para ser niño. Y qué educado, y cómo me ayuda con los demás. De verdad, ojalá todos fueran como él. Solo tenemos media hora al día y no da para mucho.
- El Gran es un poco despistado.
- ¡Qué va!
(!!!!)
- Se entera de todo. Termino de leer el enunciado y se pone a hacer el ejercicio. De comprensión lectora, más de un diez.
(deu ser doncs que el que jo li explico no li interessa)
- Disculpa si alguna vez se olvida el libro o no hace los deberes. Intento que sea independiente y hay días que ni se lo pregunto.
- Tranquila, lo tiene siempre todo al día. Y más.
- Pues nada, me alegro.
- Qué ganas tenía de conocerte.
(tornem-hi)
- Sí, yo también. Ha sido un placer.

Rient per sota el nas, el Gran em va preguntar com havia anat la reunió.
- Ha anat bé, oi?, va dir.
- Sí, ha anat molt bé. Escolta, si a classe de castellà et portes tan bé, com és que a casa no ho fas?
- És que a casa la Mitjana em nervt.
Que li dóna la llauna, vaja. I jo, que segurament li estic massa a sobre.
Lliçó apresa.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Un clàssic professionalitzat

la Mitjana i el Petit, endrapant i contemplant el foc
Si fos pel paredetrès, en comptes d'escriure avui sobre la festa de sant Martí i els fanalets, n'hi hauria prou de tornar a publicar el post de l'any passat. Perquè, de fet, la celebració d'ahir no va aportar res de nou. El mateix escenari, gairebé la mateixa gent, les mateixes cançons, les mateixes pastes, la processó habitual. La foto, però, ens delataria: el Petit ja camina, i fins i tot va aguantar el fanalet una estona. Sense cap interès, això sí. Com era d'esperar. I és que diuen que el Sankt Martin i el Laternenfest són per als més petits, però l'experiència ens ha demostrat que fins als tres anys la indiferència és total i absoluta. Per no dir que la majoria s'atabalen i ploren.

Sis anys després del nostre primer Sankt Martin, veiem les coses des d'una altra perspectiva. Haver sobreviscut a sis sessions de manualitats fanaleres del grup primer del Gran i després del Petit. Haver lluitat amb retalls de tots colors, filferros embolicats, paper de calcar arrugat i taques de cola pertot arreu. Haver recorregut la ciutat a la recerca dels bastonets amb bombeta, disponibles al preu amic d'un euro. Haver-nos adonat que la pila no funciona just al moment de començar la desfilada. Haver passat fred. Haver passat calor. Haver entomat la pluja amb resignació. Haver après les cançons i haver fotografiat i gravat les criatures esgargamellant-se i brandant els fanalets. Haver fet tot això, any rere any, ens ha permès desempallegar-nos de l'estrès de tenir-ho tot a punt, d'abrigar els nens i convènce'ls perquè caminessin per la gespa, el fang i el que fes falta. Arribats a aquest punt, podem dir que hem professionalitzat aquesta festa, a mig camí entre la celebració religiosa i la pagana.

Per gaudir d'un Sankt Martin reeixit i amb el mínim de plors possible només cal seguir aquestes pautes:
1. Disposar sempre d'un bastonet amb bombeta més que el nombre de criatures. En aquest cas, 3+1 (de fet, això és condició sine qua non).
2. Portar piles de recanvi a la butxaca, per si se'n perd o esgota alguna en el moment més inoportú (o conèixer mares encara més previsores).
3. Haver portat les criatures al lavabo (o comprovar l'estat del bolquer, segons escaigui).
4. Assegurar-se que berenen abans de començar, per evitar el temut "tinc gana", que sovint va acompanyat del "tinc fred" o "estic cansat/ada".
5. En la mateixa línia, equipar les criatures amb guants, gorro i sabates gruixudes.
6. Fer les fotografies just abans de començar, quan els fanalets encara no han perdut la seva integritat.
7. Plegar veles un cop engolit el Martinsmann, vista la foguera i saludats tots els exeducadors que aprofiten la festa per fer una visita.

No falla.

Superada aquesta estació, ja estem preparats per a la festa d'aniversari de la Mitjana. Fades, princeses i ballarines, hi esteu totes convidades. Pirates i cavallers, vosaltres també.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Comiat

Hi ha vegades que els dits escriuen sense parar i en vint minuts tenen enllestit un post nou. Hi ha vegades que les històries s'escriuen gairebé soles, s'estructuren com per art de màgia i converteixen petites anècdotes en articles rodons i ben lligats. Altres vegades, però, les idees no troben les paraules, els dits s'encallen i no avancen. Com avui. Perquè coincidint amb el primer aniversari d'aquest blog, fa uns dies ens deixava l'avidesis, el pare del paredetrès. Precipitadament, sense esperar-ho, deixant un buit al cor de tots. També dels nens.

El sentiment de pertinença a la família, sobretot del Gran, però també de la Mitjana, és molt fort. Malgrat la distància, malgrat no veure avis ni cosins amb assiduïtat. Sempre han tingut molt clar que la família és una peça important de la seva identitat, el seu lligam amb la Casa dels seus pares, amb la llengua i amb la cultura i les tradicions. Aquí no anem a dinar a casa els avis el cap de setmana, ni ells els van a recollir a l'escola cap tarda. No els fan de cangur, ni els preparen els seus plats preferits un dia qualsevol. Malauradament, no.

De tota manera, a mi em sembla que la relació que tenen i han tingut amb la família és molt estreta. Compten els dies que falten per al proper viatge o visita. Fan dibuixos que després no s'envien, però es fan pensant en avis i cosins. Pregunten què fan, on són i com estan. I sempre se'ls tiren als braços quan arriben. Han entès perfectament qui són els avis. Saben que són més tous que els pares. Que l'aviadesis els farà tantes croquetes de peix com vulguin i l'aviadecinc els comprarà napolitanes de xocolata per esmorzar.

Per això, la pèrdua de l'avi també ha estat un trasbals. Perquè l'estimaven molt. I han entès que no el veuran més. Amb set anys, el Gran fa preguntes, vol saber on és l'avi, per què només vivim una vegada i com és que els metges no l'han pogut curar. La Mitjana mira al cel al vespre i diu que és allà, que el veu, però que no el sent. O sí, sí que el sent. El Petit no s'ha adonat de res, però ens ha fet riure a tots aquests dies. Tots tres són petits, encara. Amb sort, recordaran les estades a Platja d'Aro, els jocs a l'iPad i alguna conversa amb l'avi. Serà feina nostra mantenir-ne viu el record per a ells.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Pentinant el gat

llarga espera
Que les activitas extraescolars poden ser una tortura per a pares i germans, em sembla que ja ho he dit més d'una vegada. Corredisses, berenars menjats a tota velocitat, roba bruta i, sobretot, paciència, paciència i més paciència. El pitjor escenari: la tarda de judo del Gran. Una hora i mitja de wurfs i exercicis, combats i jocs. Mentre el Gran s'exercita, intenta sense sort saltar per damunt un bastó i caure fent tombarella (provocant el riure de tots els assistents) i s'enfronta als seus companys en lluites normalment desiguals, el Petit i la Mitjana combaten l'avorriment com poden. I no són els únics.

Abans d'anar cap allà, és important assegurar-se que els mitjons triats a correcuita quan encara no ha sortit el sol no tenen forats. En total: vuit mitjons. Perquè només entrar a l'escola, tothom s'ha de descalçar. Hivern i estiu, amb les conseqüències per a la respirabilitat de l'aire que us podeu imaginar. L'exposició de sabates, de totes mides, colors i pressupostos, obliga gairebé a entrar fent saltirons. Un cop superat aquest primer obstacle, el Gran s'ha de canviar. En defensa seva, diré que fa un esforç per no escampar tota la roba per terra, però encara no se sap cordar ni jaqueta, ni pantalons ni, evidentment, cinturó. La seva mare, això últim, tampoc.

L'hora i mitja de classe només s'interromp breument per beure aigua, així que els 87 minuts restants els dediquem a mirar pel vidre, remenar la màquina de begudes, llegir, menjar i badar. Els altres pares o acompanyans tampoc no fan activitats gaire més interessants. La majoria juguen amb els seus mòbils, fan cara d'"aquest és l'últim any que el nen fa judo" i intenten passar desapercebuts, si altres criatures a remolc els deixen. I mentre els judoques fan la seva, els espectadors juguem perennement al joc de les cadires. Perquè és que trobar un forat on posar-li el cul i avorrir-se còmodament no és tasca fàcil. Dos sofàs petits i quatre tamborets és tot el que hi ha. Si tenim en compte que a classe són gairebé una vintena, els números canten. Qui va a sevilla o al lavabo ja ha begut oli.

A la muntanya de sabates i sabatilles cal sumar-hi la muntanya de llengües que s'hi senten parlar. Sí, aquí la immigració supera el trenta per cent i és habitual que els nens parlin alemany entre ells i un altre idioma amb l'adult responsable. Rus, croat, francès, castellà, hebreu, turc... tenim de tot. Així que, com a mínim, ningú no et mira amb cara estranya quan instes els teus fills petits a no córrer ni saltar ni cridar. O consoles el Petit perquè la mala sort l'ha fet caure i picar contra el canto de la taula. I ara té una banya. Una altra, vaja.

El mestre els engega a dos de set tocats, i aleshores comença el pitjor: aconseguir que el Gran no s'encanti, es desvesteixi, es vesteixi i no oblidi res al vestidor. Ahir vam tornar a aconseguir ser els últims de marxar. I encara sort que el Gran va amb sabates amb tanca de velcro, perquè si les portés de cordons encara hi seríem.

No cal dir que els vespres dels dimecres, a can maredetrès, són de tot menys relaxats. Corre corre que hem de fer el sopar, corre corre a rentar les dents, corre corre que el Petit ha d'inhalar, corre corre a preparar les coses de l'endemà. I els diria corre corre a dormir, però quan apaguem el llum, fan el que volen. Xerren, riuen i agafen d'amagat un llibre. I al final, s'adormen baldats. Com els seus pares.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

"Si te he visto no me acuerdo"

Kindergarten? Quin Kindergarten?
Fa un mes i mig que la Mitjana està semiescolaritzada. Enrere ha deixat quatre anys de disbauxa continuada al Kindergarten. Quatre anys de jocs sota la pluja, dins el fang, entre les branques i damunt la neu. Quatre anys de baixar pel tobogan de genolls, de gronxar-se a la Schaukel, collir fulles, pedretes i animals varis. Quatre anys de menjar cogombre per esmorzar, de migdiades en matalassos, de cançons i danses, de disfresses i visites al museu, d'excursions per tots els parcs de la ciutat. En resum: quatre anys de felicitat extrema, amics de l'ànima, educadors encantats i pares agraïts.

Fa un mes i mig que la Mitjana sembla que hagi oblidat completament la seva vida anterior. La seva festa de comiat, amb pastís de xocolata i smarties per a tots, va ser el punt d'inflexió. Des d'aleshores, quan anem a recollir el Petit, s'amaga darrere les meves faldilles (o pantalons, vaja), abaixa el cap i no saluda. Fins al punt de fer-me saltar les llàgrimes.

Perquè em sap greu que se li acostin les senyoretes, contentes de veure-la, i no els digui ni ase ni bèstia. Perquè em fan pena les nenes que deixen anar els patinets i les bicicletes per córrer a rebre-la i demanar-li que jugui amb elles quan la veuen entrar per la porta, per no obtenir ni una sola mirada com a resposta.

Els primers dies m'hi vaig enfadar. "Si no saludes les senyoretes no tindràs brezel", vaig amenaçar-la. Però ella s'amagava encara més darrere meu, s'esmunyia cap a dins quan veia les nenes del seu grup jugant a fora i em demanava si podia quedar-se al cotxe. Una mica desconcertada vaig acabar parlant-ne amb el Director, que si bé em va dir que no era habitual, sí que hi havia un percentatge de criatures que necessitaven trencar amb el passat, sobretot si els vincles havien estat molt forts, per poder començar de nou en un entorn desconegut. La Mitjana sembla doncs un cas de llibre. Perquè l'escola dels grans, des del segon dia, ha passat a ser l'única: l'autobús escolar, el ballet, la música, el turnen... La Mitjana s'ha fet gran.

Al Kindergarten també s'hi han acostumat. De tant en tant, aconseguim trencar per uns segons el gel i registrem una petita victòria. La setmana passada, una ex-senyoreta va adoptar la tàctica d'ignorar-la ella també, i va funcionar. Avui ha tornat al Kindergarten l'educador preferit de la Mitjana, a qui feia més d'un any que no veia perquè havia estat de baixa per paternitat. Sorprenentment, s'hi ha acostat somrient i s'ha posat a parlar-hi com si res. I a mi m'ha caigut un pes de sobre. Perquè encara no m'he acostumat a haver-me de disculpar pels desaires de madame.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Mossegades

víctima, 2007
Una tarda fa sis anys, quan el Gran encara ocupava en exclusiva el tron de rei de la casa, en anar-lo a buscar al Kindergarten les senyoretes se'm van acostar amb cara de "a veure com reacciona" per explicar-me que el Gran havia estat víctima de la ira del seu millor amic. Senzillament s'havien barallat per una joguina i, en no posar-se d'acord, més que res per la falta de dialèctica imperant, l'amic va optar per queixalar-li la galta i deixar-li una il·lustre empremta. Més enllà dels plors inicials, la marca de la dentadura força completa de l'amic no va tenir més conseqüències, a banda de mirades indiscretes a l'U-bahn i les reiterades disculpes, en tots els idiomes possibles, de la mare de la criatura. En aquell moment em va semblar un ultratge. "El meu no ho faria", pensava jo. Però, evidentment, estava equivocada. El Gran, que no va començar a parlar fins als dos anys i mig, va començar a canalitzar la seva ràbia en forma de mossegades, i entre les víctimes també s'hi va comptar l'amic iniciador de la tendència, entre uns quants altres.

El Gran i els seus germans potser no s'assemblen en gaires coses, però una cosa sí la tenen en comú. Tots tres han sortit mossegaires. La Mitjana també va passar per la fase queixaladora, tot i que sense víctimes destacables. El Petit, que no vol ser menys, va iniciar ahir la seva carrera com a queixalador oficial. I no ens ha agafat per sorpresa. Ja feia dies que intentava clavar les dents als seus germans, alguna vegada amb èxit, però sense que arribés la sang al riu. Ahir a la tarda, al Kindergarten, va aconseguir estampar el seu segell personal a la galta del seu millor amic.

botxí, 2013
La sort que entre cometes hem tingut és que els pares de la víctima del Petit són també detrès i ja estan curats d'espants. L'únic que m'hauria agradat veure és la cara de la Nonna de la criatura, que és aquí uns dies de visita i sempre posa el crit al cel quan veu passar els grans amb bicicleta mentre els petits cullen pedretes a tres centímetres de distància. De tota manera, com nosaltres, ells també han patit altres episodis d'agressions kindergartianes i han estat testimonis de la crueltat entre congèneres en edats primerenques. I és que, per exemple, pitjor va quedar la cara d'una nena atacada per les urpes esmolades (altrament dit ungles no tallades) d'una companya. De tota manera, havent estat mare de víctima i botxí en diverses ocasions, em quedo amb la primera opció. Perquè sempre és més fàcil treure importància a una agressió davant d'una mare o un pare compungits que haver de donar la cara per la conducta impròpia d'un fill. El Petit sap prou bé que no ha de mossegar, però està passant la coneguda fase del no, aquí anomenada Trotzphase, i quan una cosa no li va bé, ara mateix només hi veu dues sortides: o mossegar qui l'inoportuna o tirar-se a terra i fer una rebequeria. Llarga. D'aquelles que el deixen esgotat, vermell, amb singlot i ple de mocs. Paciència.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Elternabend

Voluntaris?
El Gran i els seus companys de classe han canviat de senyoreta. La nostra estimada FrauB, que els havia de fer de tutora també a segon, ha plegat. S'ha prejubilat. Abans de fer els cinquanta-cinc. Part de culpa deuen tenir els dinou mascles que li van fer perdre la veu repetides vegades el curs passat. I un parell de baixes per esgotament, també. Sigui com sigui, les vuit nenes de la classe no van poder compensar l'efecte tsunami de tenir una classe plagada de vailets, i a final de curs va anunciar que havia rebut la confirmació del ministeri que els seus problemes d'oïda li permetien retirar-se i abandonar el vaixell. Campi qui pugui.

Després de moltes especulacions, el premi de la classe 2A se'l va endur una altra FrauB, mare primerenca recent que assumia per primera vegada aquesta reponsabilitat. La nova FrauB va agafar, suposem que amb optimisme, les regnes de la classe 2A, però sembla ser que ja se li han escapat. El Gran no, que no explica res, però alguns companys més bocamolls ja han manifestat que la senyoreta "crida molt". És normal, penso jo, que amb tres criatures cada dia supero diverses vegades el llindar de decibels permès o, si més no, recomanable. Però ha arribat a orelles dels paresdetrès que els crits de la nova FrauB han fet plorar un parell de nenes de la classe, i que fins i tot l'altre dia se'ls va disculpar per haver perdut els nervis. O els papers.

Per aquest motiu, sobretot, m'hauria agradat molt poder assistir a la reunió de pares, el famós Elternabend, que aquest vespre organitza FrauB a l'escola. La meva campana és obligada. A aquella hora seré a l'aeroport esperant l'últim vol del dia cap a Casa, per fer-hi una visita llampec. Com a bona mare d'alumne que sóc, ja m'he disculpat per escrit i li he demanat que si hi ha res important, m'ho faci saber. Perquè està vist i comprovat que del Gran no me'n puc refiar. Perquè no m'avisa quan, com avui, ha de portar un Schneidebrett, un ganivet, un drap i una poma (vés a saber per a quin experiment). I perquè si li pregunto quin dia té biblioteca, em diu que no ho sap, tot i que a casa ja hi ha dos llibres.

El networking dels últims anys em permetrà estar informada de tot, tot i tot el que passi aquest vespre. De si, com l'any passat, algun pare voldrà canviar el dia assignat als deures perquè el seu fill o filla té classe de pintura aquell dia. De si aquest any sembla que l'epidèmia de polls serà millor o pitjor que la de l'any passat. Però, més que mai, de si la nova FrauB té la classe im Griff o no. De si s'han assenyalat amb el dit els culpables del rebombori diari. De les activitats que requereixen la participació voluntària i desinteressada de mares i pares. I d'algunes tafaneries més.

El millor de tot plegat és que no em tocarà amagar-me durant l'elecció dels dos portaveus de la classe. I això no té preu.


divendres, 20 de setembre del 2013

Ratolins, fades i altres personatges de dubtosa credibilitat

1. Zahnlücke
Fa cosa d'una setmana, asseguts dins del cotxe camí de casa d'una altra maredetrès, que ens esperava amb les seves fieres per compartir una tarda de desordre, Marmorkuchen i Wii, algú va exclamar: "Mamaaaaa! La dent se'm mou! Ai! Tinc por!". Pensareu sens dubte que, a punt de fer cinc anys, la Mitjana anunciava la bellugadissa d'una incisiva inferior... però no. A can maredetrès hi ha coses que es fan esperar, com que el Gran comencés d'una vegada a parlar tot i haver fet ja els dos anys, o que la Mitjana distingís d'una vegada els colors verd i vermell i no ens fes estar convençuts que era daltònica. Qui era a punt de perdre la primera dent de llet era el Gran, que amb set anys i gairebé tres mesos aconseguia així establir un nou rècord a l'escola i ser l'últim de la classe a tenir un Wackelzahn.

Us imaginareu doncs la seva eufòria quan, a mig endrapar els macarrons un parell de dies després, va adonar-se que la dent havia caigut, tota sola, sense dolor ni necessitat d'anestèsia, punts de sutura ni res semblant. Cofoi i alleugerit alhora (i és que diguéssim que de valent no n'és gaire, de moment) va exhibir el seu minúscul trofeu, mentre jo m'adonava que el que li tenyia les dents no era precisament la salsa de tomàquet. Afortunadament, el seu èxtasi el va deixar cec i va glopejar tranquil.

I aleshores la Mitjana va iniciar el debat.
- I qui vindrà, el ratoncito Pérez o la Zahnfee?
- No ho sabem, el que tingui més temps -va assegurar el Gran.
- Jo crec que vindrà el ratoncito perquè ets un nen. Quan em caigui a mi, vindrà la Zahnfee.
I el Gran s'hi va conformar. Potser perquè l'important és que vingués algú, fos qui fos. I com que així va ser, l'endemà a quarts de set el Gran ja saltava per tot el menjador cofoi amb el seu dineret. Igual que la rateta, va dir l'aviadecinc.

A mi el que em meravella de tot plegat és la capacitat de les criatures per acceptar l'existència d'una llista tan llarga de personatges màgics de totes les races, cultures i espècies. Som una família privilegiada: tenim contacte amb el Wichtel, l'esmentat sr. Pérez, la Zahnfee, el Nikolaus, el Tió, el Weihnachtsman, els Reis i l'Osterhase. Si no me'n deixo cap. Amb set anys fets, la fe encara aguanta. Ara bé: m'hi jugo un pèsol que quan caigui el primer, cauran tots. I no pot faltar gaire.



dimarts, 17 de setembre del 2013

La no-atenció al client

Acabar de moblar el pis nou comença a convertir-se en un viacrucis. Ara que el nombre de caixes per buidar no supera els dits d'una mà, que per fi els circuits elèctrics semblen acceptar la seva configuració actual i no fan saltar els ploms tres vegades al dia i que la preparació de l'esmorzar ja ha tornat a ser rutinària, perquè no em passo segons crucials pensant on coi vaig guardar els cereals, les taronges o els biberons, precisament ara va i se'm declaren en vaga els que m'han de portar els escriptoris del Gran i la Mitjana. Una vaga encoberta, tot sigui dit, perquè de portes enfora tot va com una seda. 

Però servidora ja ha explotat. Amb errors gramaticals i més d'una incongruència lingüística, això segur. Però els he cantat les quaranta i estic a punt d'anul·lar la comanda i denunciar-los a l'oficina d'atenció al consumidor. Si em tornen a fallar un cop més. I és que després de la conversa telefònica d'ahir, començo a pensar que hauríem estat millor amb els nens fent els deures al menjador fins a l'Abitur o més enllà.

- Bon dia, li truquem de XXX per concertar una cita per al lliurament de la seva comanda. Com li aniria el 27 de setembre?
- Bon dia, perdoni però crec que hi ha un error. Vaig parlar amb el muntador dissabte i vam quedar per aquest dimecres, 17 de setembre, a les nou del matí.
- Doncs jo no en tinc constància. Li va bé el dia 27?
- Miri, el muntador havia de venir divendres, el vaig esperar tres hores i quan va trucar per dir-me que venia, jo havia de sortir un moment. Com que em va dir que no es podia esperar, vam quedar per dissabte. I dissabte no es va presentar, però a última hora va trucar per disculpar-se i vam quedar entesos per dimecres. Va dir que ell ja s'ocuparia de comunicar-ho a la central. O sigui que espero que vingui aquest dimecres.
- Un moment sisplau, intentaré parlar amb ell (...). Escolti? El muntador diu que vostè no era a casa divendres i que no havien parlat ni de dissabte ni de dimecres.
- Com diu? Però si m'ho va prometre! Això que li ha explicat és mentida.
- Jo no sé qui diu la veritat. Hauria de contrastar les dues versions.
- Ja l'hi dic jo, la veritat. O és que a casa seva el client no té raó?
- Li va bé el dia 27?
- No, no em va bé. I si em tracten d'aquesta manera anul·lo la comanda i ja està.
- Li aniria bé el dia 20?
- M'aniria bé el dia 17, però si vénen el 20 al matí, m'hi conformo.
- Només podem venir a la tarda. Entre la 1 i les 6.
- Ho sento, jo a les tres he de marxar.
- És que el camió surt de Mannheim.
- A mi m'és igual d'on surt el camió, jo vaig comprar els mobles a Frankfurt i se'm va assegurar que podien venir al matí.
- Un moment sisplau (...). L'he posat la primera de la llista, vindran directament a casa seva a la 1.
- Això espero. Moltes gràcies.
- Passi-ho bé.

Jo no sóc de les que se sulfuren fàcilment, però si tenim en compte que aquests mateixos XXX ja ens van fer perdre la paciència dijous passat, és de lògica acabar amb els pèls de punta. Tenim un armari nou esquerdat que ens volien fer pagar íntegrament abans de canviar-nos-el. I si no hagués estat perquè el paredetrès, fet una fúria, va amenaçar amb no pagar res i contractar un advocat, no els hauríem fet baixar del burro.


dijous, 12 de setembre del 2013

Via catalana

A les 17.14 d'ahir, quan més d'un milió i mig de catalans s'agafaven les mans per construir una impressionant cadena humana, reivindicativa, festiva i cívica (que no és poc!), servidora seia al volant i acabava d'engegar el cotxe, després de recollir la Mitjana de la seva primera classe de gimnàstica extraescolar, amb el Petit reclamant insistentment una galeta i amb la perspectiva de passar-me una hora llarga a judo esperant que el Gran acabés els seus exercicis de flexibilitat i coordinació. I precisament la gran descoordinació entre cos i ment que vaig experimentar en aquell moment, em van fer adonar (un cop més) que en el fons fa molt de temps que vaig marxar de Casa.

Perquè encara que costi reconèixer-ho, les emocions no es poden viure de la mateixa manera. Perquè per molta premsa i radio que seguim des d'aquí, no és el mateix que viure allà i estar al cas de totes les polèmiques, fites i reivindicacions. Perquè quan fa gairebé deu anys que vius en un altre país, on sí, la gent sap més o menys el que passa a Casa teva, però la causa no treu la son a ningú, t'acostumes a viure les grans gestes des de la distància, amb un "m'agradaria haver-hi estat", però acceptant que les circumstàncies són les que són, també perquè així ho hem volgut. Si veient les imatges de la via catalana se'm posa la pell de gallina, no puc arribar a imaginar-me què vau sentir tots els que hi vau ser. Com a únic consol, la nostra senyera, que va lluir tot el dia al balcó, i el Gran i la Mitjana, que van portar ben cofois a l'escola la segona equipació del Barça que els va regalar l'avidesis aquest estiu.

Un cop a casa, vaig posar les notícies amb l'esperança de veure un reportatge objectiu a les cadenes estatals. Santa innocència, evidentment. Mentre la Mitjana esperava que sortís l'aviadecinc, que havia anat a fer la "fila", i el Gran engolia el sopar sense parpellejar, els barruts de la tele explicaven de passada que "unos miles de catalanes" havien sortit al carrer. Sense comentaris. Afortunadament, som a l'era del twitter i l'internet. I ahir, en comptes de pasta, hauríem d'haver menjat croquetes.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Trencaclosques

per a gent amb paciència
A mi fer puzles no m'ha agradat mai. Els de poques peces em semblen un insult a la intel·ligència. Els de moltes, una tortura. Admiro les persones capaces d'escampar deu mil trossets de cartró damunt una taula, posar-los tots cap per amunt, classificar-los per colors i buscar totes les vores i cantonades, i després passar-se hores intentant encaixar-les. Perquè les setanta peces blaves del cel poden semblar totes iguals, però és evident que no ho són. Si bé reconec l'esforç dels puzlistes i entenc la seva satisfacció un cop reproduïda la imatge dels temples d'Angkor Wat o dos gatets i un cabdell de llana, em desespera pensar que es tracta d'una gesta efímera. I és que, al capdavall, malgrat la dèria d'alguns a emmarcar-los i penjar-los per tota la casa, aquestes fotografies pixelades, passat el seu moment de glòria, acaben amuntegades i engarjolades de qualsevol manera a la seva capsa. Que, casualment, ja no torna a tancar mai igual de bé.

Un cop exposades les sensacions que em produeixen els trencaclosques, entendreu millor que la tornada a l'escola em generi neguit i insomni. Perquè fer quadrar els horaris de tots requereix minuciositat, reflexió, actitud proactiva i, també cal dir-ho, una mica de sort.

Reconeguem d'entrada que les activitats extraescolars, vistes des del prisma patern, no tenen cap gràcia: a banda de no ser gratuïtes, acostumen a involucrar dos trasllats i una llarga espera, amb transport de material i producció exponencial de roba bruta. Per això, abans d'apuntar el Gran aquí i la Mitjana allà, jo aquest any he agafat paper i llapis i m'he assegut davant l'ordinador. He fet recerca, croquis, fletxes. He apuntat, horaris, adreces i telèfons. He preguntat preus i he demanat places. He escrit correus i he omplert formularis. He optat per unes opcions per després quedar-me amb unes altres. M'he emprenyat, he cantat victòria abans d'hora i he maleït més d'un funcionari. Però, toquem fusta, sembla que tot ha quadrat. I ja em puc donar copets a l'esquena perquè, a banda de tot, encara tenim dues tardes "lliures". Per no haver de córrer amunt i avall. Per poder arribar a casa abans que es faci fosc. O gairebé, perquè aquí a l'hivern si no t'espaviles et toca berenar amb el llum encès.

Confesso que el Gran va començar les activitats, en el seu cas extraguarderils, massa aviat. Ens van entabanar, evidentment. Però és el que passa amb el primer: et sembla que si no fan anglès, xinès i música abans de fer l'any, no els hauràs estimulat prou. El Gran, durant tot un curs, va anar a un grup de cançonetes en anglès (!). Bé, no només ell: també servidora i la Mitjana, acabada de néixer i confinada al maxi-cosi. El Gran també va anar a castellà els dissabtes, mentre els altres tres ens dedicàvem a passejar i, fet i fet, perdre el temps. La Mitjana, en canvi, tot just ara, a punt de fer cinc anys, comença amb les extraescolars. I el Petit, segurament, ens haurà de demanar de genolls que l'apuntem a alguna cosa. Perquè, si badem gaire, ens passaran per alt els terminis de matrícula. I aquí, això es paga.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Vacances i "vacances"

un clàssic imprescindible
De gran, les vacances no són vacances. Si més no, no del tot. Són vacances quan aconsegueixes col·locar la prole i escapar-te uns dies. Però no ho acaben de ser si malgrat anar a dormir en horari d'adults, el Gran i el Petit es desperten abans de les nou. Si per a cada desplaçament has de preveure roba de recanvi, avituallament per a tres dies i entreteniments per distreure la mainada als restaurants (perquè encara som dels que no tenen nintendo ni iphone). El Gran i la Mitjana, aquest any sí que han fet autèntiques vacances. Un mes a la platja, del qual més de dues setmanes sense pares. I sis setmanes fora de casa. Suficients per perdre la noció del temps i oblidar tots els (bons) hàbits hivernals. I menjar gelat cada dia, poc abans de sopar. Perquè és el més normal del món.

Jo també les havia tingut, les vacances-xiclet, aquelles en què l'endemà és igual que l'ahir. En què s'estableixen unes altres rutines. En què qui mana és l'àvia i no els pares. En què durant el dia no es fa gran cosa, tens temps d'avorrir-te i al capdavall t'ho passes pipa.

Els juliols a Castelldefels amb la meva particular aviadecinc són mítics. En una casa plena de racons secrets i fantasmagòrics, en la qual els nens dormíem a baix i els grans a dalt. Acompanyats sempre de les pastilles de fogo elèctric, que si més no reduïen substancialment el nombre de picades. Amb el porxo gran i el porxo petit, el prat de dalt i el prat de baix, el sortidor, les terrasses i el garrofer. Els plumbagos i els hibiscus, els geranis i la bailarina que s'ocupava de regar-los. L'àvia amb el davantal de butxaques, amb els bastonets d'adob en una i l'eina de fer forats en l'altra. El camí enrajolat que les arrels dels arbres havien convertit en poltre de tortura de qualsevol nen convidat, i pel qual baixàvem corrents quan sentíem arribar els pares que tornaven de la feina. Els llefiscosos cucs de terra que s'hi multiplicaven els dies de pluja. Les caloroses tardes d'estiu passades al sofà mirant el coche fantástico i el gran héroe americano, mentre l'àvia recollia la cuina i feia una becaina. Els inacabables quaderns d'estiu, els banys en una piscina inflable clarament massa petita. Els jocs amb els nens de la casa del costat, als quals cridàvem indefectiblement cada dia i amb els quals havíem organitzat timbes, tómboles i espectacles, i amb els quals vam aprendre a jugar a la canasta i al risk, i que ens oferien sempre un suc de taronja boníssim. Les magdalenes més bones del món, que venien en unes caixes enormes i berenàvem sempre al capdamunt de l'escala, fent engrunes expressament perquè vinguessin les formigues. La garrafa d'aigua de la cuina i les campanetes de la porta. El mar al fons, lluny, i la corrua d'avions a punt d'aterrar. I així un dia rere l'altre.

L'escola acaba de començar. El Gran, la Mitjana i el Petit es tornen a llevar a les set, i a les vuit del vespre ja són al llit. Els propers deu mesos aniran a toc de pito. Però quan arribi la primavera ja començaran a preguntar quan podran anar a la platja amb els avis. A fer vacances. De les de debò.




dissabte, 24 d’agost del 2013

Tornada

el culpable
Nosaltres som gent d'autopista. És més: els nostres viatges tant d'anada com de tornada (fins ara) havien estat sempre com una contrarrellotge del Tour, centrats en el cronòmetre. Però no per la velocitat, sinó per l'hora d'arribada a la temuda meta volant de Lió, on es decideix el desenllaç de l'etapa. Si allà no hi ha tap, el viatge pot completar-se en unes tretze hores, comptant les dues aturades de deu minuts per anar al lavabo i la pausa més llargueta del dinar. Que no està gens malament. Ara, si a Lió hi ha embús, oblida't de poder arribar abans que es pongui el sol. Qui no ha passat per allà un dia negre del calendari de trànsit francès no sap el que és patir. Els maredetrès vam tenir la desgràcia d'experimentar-ho l'any passat, i vam tancar el trajecte amb un crono de disset hores, set-cents crits, vint esbroncades i cent vint-i-vuit "Quan arribarem?". Una marca difícil de superar.

Per això, quan vam tenir la brillant idea d'escurçar lleugerament el viatge, aprofitant que érem a Molló passant-hi uns dies, no ho vam dubtar: sortiríem a trenc d'alba pel coll d'Ares, i ens estalviaríem no només cent quilòmetres, sinó també haver de baixar un dia abans a Barcelona. Un pla genial.

Després de tres setmanes de no posar el despertador, no us negaré que haver-nos de llevar (i haver de llevar els nens) a les sis del matí va ser un xoc. Dels forts. Però miraculosament al tercer intent fins i tot el Gran va aconseguir espolsar-se la son de sobre. Mentre el Petit devorava el biberó com mai, vam tancar les últimes bosses i vam baixar de puntetes per esmorzar. Ens havien deixat preparada una taula ben proveïda, i vam fer-hi un bon paper. 

Poc abans de les set ja érem el cotxe i enfilàvem amunt cap al coll d'Ares, mentre començava a clarejar i l'aire semblava immòbil. Un paisatge preciós, vaja. I ningú a la carretera. A les set i deu ja baixàvem pel cantó francès, i a les set i vint vam sentir el temut soroll, semblant al d'un gerro d'aigua que vessa. El Petit acabava de treure tot el biberó. Els revolts havien fet el seu efecte i vam haver de parar a canviar-lo i netejar-ho tot. Era previsible, ens vam dir. Però com que teníem roba de recanvi i una pila de tovalloletes, en deu minuts ho vam tenir enllestit. Per bé que el Petit va haver de patir el suplici de ser canviat a la intempèrie. A deu graus. Fumejava, el pobre.

Trenta revolts després, el soroll es va repetir, tot i que amb menys intensitat. El Petit havia tornat a vomitar. Ja sense roba de recanvi, li vam treure jersei i sabates i vam continuar el viatge. I ja albiràvem les últimes ziga-zagues quan el Gran i la Mitjana, a l'uníson, van anunciar que estaven marejats. Ràpidament, els vam donar l'última bossa de plàstic que ens quedava, per compartir. El Gran ho va fer gairebé tot a dins. La Mitjana, en canvi, sembla que no va trobar el forat. Perquè va aconseguir fer-ho tot a fora.

El paredetrès i jo, ostensiblement embriagats per la ferum, amb prou feines vam poder aguantar-nos mentre posàvem a la Mitjana el pijama brut i intentàvem adecentar el cotxe una mica. I és que, ben mirat, només havíem fet trenta quilòmetres. I ja no ens quedaven tovalloletes. Els 1200 quilòmetres restants se'ns començaven a fer una muntanya. Mai millor dit.

Afortunadament, les vomitones no es van repetir. Tot i que encara vam tardar força a trobar l'autopista i poder posar el pilot automàtic. El que sí que tenim clar és que l'any que ve sortirem des de Barcelona. I esmorzarem un cop passada la frontera. Peti qui peti.

dijous, 25 de juliol del 2013

Hitzefrei, bitte

un gran invent
Fa exactament catorze dies que les temperatures màximes superen els trenta graus. Si tenim en compte que al juny vam tenir ja una setmana sencera per damunt dels trenta-cinc, crec que ja ningú no gosarà dir que no tenim estiu. I si no, només cal mirar les estadístiques i escoltar els homes del temps locals. Perquè van bojos. Encara no hem arribat al nivell de l'onada de calor de l'estiu del 2003, però si la cosa continua així, jo no ho descartaria. De moment, per dissabte auguren una màxima de trenta-set. No ens quedarà més remei que baixar persianes i dedicar les hores centrals del dia a allò que els alemanys tanta gràcia els fa: la siesta.

Ara que els toca patir en carns pròpies la canícula, i això sense agafar vol xàrter a les Balears, potser començaran a entendre el perquè de la falta d'activitat des de l'hora de dinar i fins al vespre a la península. I és que no és ganduleria, no. Per molt que vinculin estretament aquest costum exòtic amb les poques ganes de treballar. Perquè, de mala fama, els països del sud en tenen. Cada vegada més.

El famós estiu del 2003 va ser l'estiu de l'arribada a Frankfurt del paredetrès. S'allotjava en un aparthotel no precisament preparat per a les altes temperatures. Les parets de la residència cremaven encara a les onze de la nit, i ni la dutxa freda abans d'anar a dormir ajudava a refrescar cos i ment. Aquell any, l'onada de calor va ocupar els titulars de les notícies moltes vegades, però està deixant de ser extraordinària per convertir-se en el pa de cada dia. Serà o no serà el canvi climàtic, però com aquell qui diu, des que ens vam instal·lar aquí, que tots els estius hem tingut llargs períodes de calor extrema. Està bé, sí, els hiverns són llargs, foscos i monòtons, però tenen el seu contrapunt en aquests dies en què el mercuri dels termòmetres bull. I els peus s'inflen i tots els plecs suen.

Fer caixes, arrossegar trastos i netejar en aquestes condicions hauria d'estar subjecte als criteris de Hitzefrei. Com a mínim. Perquè aquí, que de l'aire condicionat al cotxe en diuen descapotable, aconseguir estar fresquet a casa durant una onada de calor és gairebé missió impossible. I això que dono fe que les cases estan molt ben aïllades, i mentre a fora hi ha trenta-cinc graus, a casa no se superen els vint-i-vuit. I al Keller, la temperatura s'hi manté gairebé constant. Ideal per a la conservació de vins, licors i persones de més de quaranta anys. Tot això no "quita" que moltes escoles i algunes empreses hagin hagut de recórrer a les vacances forçoses d'alumnes i empleats. Perquè quan la temperatura ambient en un espai tancat supera els 27 graus (amb variacions segons el Land), es considera que la capacitat de concentració i les condicions ambientals no són adequades per a l'estudi i el treball. Seguint aquesta norma, a Casa nens i grans tindrien festa tot sovint. Potser per això el model no és exportable.

Aquest diumenge fem la mudança, coincidint amb el clímax de l'onada de calor. Esperem que a primera hora no se superi el llindar màxim i els camàlics no es declarin en vaga forçosa. De tota manera, si decidim tornar a canviar de casa, ho farem a l'hivern. Que de calefacció sí que en tenim.

divendres, 19 de juliol del 2013

Messy

Estic espantada. Fa quatre dies que vam començar a fer caixes en sèrio i ja he perdut el compte de les bosses d'escombraries que he omplert i llençat. Plenes de tota mena de deixalles, variades a més no poder: des de trossos de joguines, passant per relíquies inútils i inservibles tipus sistema inalàmbric per veure pel·lícules del PC a la tele i, sobretot, un munt de roba que n'hi m'he posat en cinc anys, ni em tornaré a posar mai més. I no tan sols perquè les modes hagin canviat. Que també. Sinó perquè m'he eixamplat considerablement, fins al punt que això ja no ho arregla ni una dieta.

Ara penso: i si no haguéssim decidit canviar de pis? Tots aquests metres cúbics de residus passats haurien continuat amagats a tots els racons de la casa, a l'espera d'una operació neteja que hauria tardat a arribar. Com pot ser que acumulem tantes coses, la majoria inútils? Està bé, el fet de tenir criatures, ajuda. No recordo exactament quantes caixes vam omplir en l'última mudança fa cinc anys, quan només existia el Gran i la Mitjana feia tombarelles a la meva panxa, però segur que la xifra s'ha multiplicat exponencialment. Si no m'equivoco, només de joguines me n'han sortit cinc. Després de regalar totes les de menors de divuit mesos a la veïna del primer.

De tota manera, els deures els tenia fets. Aquests últims mesos he aconseguit regalar deu bossotes de roba de nena a uns coneguts. M'he tret de sobre tot el parament de bebè i he reclassificat i etiquetat la roba que els tres reis de la casa portaran les properes temporades. No em puc ni imaginar què seria de mi en aquests moments si fins i tot això ho hagués deixat per a més endavant. Seria a punt de ser considerada una messy més, i viuria envoltada de trastos vells i objectes d'utilitat dubtosa. En moments així t'adones que la frontera entre l'ordre i el caos és més prima del que sembla. Jo no sóc de les que treuen la pols cada dia, no. És la fusta wengé dels mobles del menjador l'encarregada de recordar-me que ja toca, quan l'avisa la laca negra del piano. Però sí que intento llençar el que no serveix i no acumular brossa innecessària. Pel que es veu, sense gaire èxit.

Quina joguina més xula!
El que sí que hauríem de fer a can maredetrès aprofitant la neteja és modernitzar-nos una mica. Aquí encara escoltem cedés, i la minicadena, regal dels avisdecinc quan vaig acabar la carrera, és gairebé una peça de museu. El Gran, la Mitjana i ara també el Petit es dediquen a obrir i tancar la casetera, i ja els he hagut d'explicar que abans la música s'escoltava així. No tenim iPad ni iPhone, ni tan sols mp3. Al wifi hi hem arribat per necessitat. I la Nespresso la tenim per tradició familiar, gràcies a la pionera de la meva tia i padrina, que ens hi va introduir quan la majoria de la gent prenia Nescafé. Potser un cop instal·lats trobarem el moment de dotar el pis nou de noves tecnologies. D'entrada, però, ens conformarem que funcionin el telèfon i internet. I és que no ho tinc gaire clar.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Les meves vacances russes

La foto no fa justícia: Limassol és molt més lleig
Només començar entono el mea culpa per la ignorància que he demostrat abans i durant la meva curta escapada a Xipre. Perquè d'aquests pobres illencs en sabia ben poc: que eren mediterranis, tenien l'illa partida pel mig i turcs i grecoxipriotes no eren gaire amics. Investigar-ne les causes no m'havia passat mai pel cap. Segurament, perquè no pensava posar-hi els peus. Abans em veia prenent el sol a Creta, Mykonos o fins i tot Malta. Però casualitats de la vida, el paredetrès tenia una conferència a Xipre i per primera vegada el vaig acompanyar. Pagant, això sí. I amb ganes de desconnectar, això també. Tres dies de vacances per a mi, sense nens!, mentre el paredetrès escoltava, presentava i feia contactes. Jo, de contactes, zero. Només amb el personal de l'hotel. I encara gràcies.

Com he dit, a banda de no saber un borrall d'història, geografia i cultura xipriota, tampoc havia interioritzat el que s'havia dit repetidament a les notícies durant el recent corralito: que els grans inversors de l'illa eren els russos, que hi tenien comptes milionaris i que s'havien fet l'illa pràcticament seva. Com els alemanys amb Mallorca, vaja. Però pitjor.

I ves per on que allà aixeques una pedra i en surten tres russos. O russes, més ben dit. Perquè es veu que en aquell país, i entre la classe adinerada, evidentment, es porta això de fer vacances a Xipre. Majoritàriament, dones i fills. En hotel de cinc estrelles, si pot ser. I amb personal, cartells i menús en rus. Menys ensaladilla, de tot. Normalment quan vas pel món a tot arreu t'hi trobes catalans, amb qui et saludes amb complicitat i convidaries a casa com si els coneguessis de tota la vida. A Xipre, això no passa. Les esveltes russes passegen amb cara de pomes agres, com si algú els hagués fet alguna cosa, però he arribat a la conclusió que no es tracta més que d'un tret ètnic. Que no hi poden fer més, vaja.

El que sí que fan al més pur estil Ana Obregón es fer-se fotos a la vora del mar exhibint pit i cuixa en biquini i fent tota mena de postures. La primera vegada que ho vam veure, al paredetrès i a mi se'ns va escapar el riure per sota el nas. Després vam adonar-nos que era un costum autòcton, comparable a la V que fan amb els dits els japonesos quan es fotografien davant la Sagrada Família. Nosaltres vam abstenir-nos de fer el numeret. I és que s'haguessin posat a riure. Si la tibantor del rostre els ho hagués permès, és clar.

Semblarà una contradicció, però feia temps que no em sentia tan fora de lloc i com peix a l'aigua a la vegada. Potser precisament el fet de sentir-me d'un altre planeta em va fer canviar el xip només posar-me les xancletes, i vaig poder dedicar-me al dolce far niente sense (gaires) remordiments. Perquè, no us penseu, no tenir res a fer durant tres dies pot arribar a ser complicat. Sobretot si no es té un bon llibre. Jo, per sort, el vaig ensopegar.