dilluns, 31 de març del 2014

Rabenmutter II

amb subtítols, si us plau
Sóc a punt de repetir l'experiència que us relatava l'any passat, però amb l'agravant que serà per més temps. Sí. Sóc a punt de marxar uns dies i deixar el paredetrès a càrrec de les criatures i el nostre campament base. He deixat la nevera plena, la roba neta i plegada i totes les factures pagades. He avisat l'escola, el Kindergarten, els veïns i els coneguts. I la cangur ja sap el que ha de fer. Però tot i així, tornen els remordiments, les pors i la indecisió que ja vaig viure aleshores, i que amb el pas dels dies es va anar dissipant.

Ja tinc un peu al tren i encara em plantejo si faig bé, si la feina s'ho val, si el Petit ho entendrà, si la Mitjana farà figa, si el Gran es recordarà de fer els deures o si tot plegat farà anar malament al paredetrès. Però ja no hi ha marxa enrere. Me'n vaig. A treballar. Fins al juliol. Això sí: només tres dies a la setmana. Dues nits, per ser exactes.

Fins ara, m'he ocupat de la logística familiar. Potser per tenir-ho tot controlat. Però potser també perquè el que de veritat em fa por és fer bé la feina. Sí, sí. Perquè va de debò, perquè no puc fallar i perquè la meva feina tindrà visibilitat, que se'n diu ara. Per tot això, demà, quan pugi al tren, m'agafarà aquell mal de panxa típic d'abans d'exàmens. Que creia haver oblidat, però que vaig recuperar fa encara no quinze dies, quan vaig enfrontar-me de nou a un full en blanc, un rellotge i els meus (des)coneixements. Quan el tren engegui, m'acabaré el cafè i trauré la pila de papers que m'han de servir per preparar-me. I llegiré. Les tres hores, si cal. Per arribar pensant en la feina, i no en el que he deixat enrere.








dimecres, 19 de març del 2014

Auto!

sempre disponible
No recordo quina va ser la primera paraula que va dir el Petit, però segur que no m'equivoco de gaire si em decanto per Auto! Així, amb signe d'exclamació, perquè des de fa gairebé un any, cotxe que veu, cotxe que assenyala. I això que a la ciutat n'hi ha molts.
El Petit juga amb els cotxes. Amb els que ha heredat en dubtoses condicions del seu germà, però també amb tots els que ha aconseguit que li regalessin parents i amics. Hi carrega la seva estimada Peppa Pig i la porta d'excursió. Reprodueix embussos, els intercala amb avions i autobusos i així passa l'estona. Una delícia, vaja.

El Petit, d'altra banda, es pensa que el cotxe és el meu modus vivendi. Ara que ha començat a parlar, li agrada explicar on són els membres de la seva família, sobretot al Kindergarten, on sembla que l'escolten. Per això no és estrany que deixi anar sovint la tirallonga següent:
- Papa Arbeit, Gran Schule, Mitjana Schule, Mama Auto
És a dir, que mentre el paredetrès és a la feina guanyant-se les garrofes, i el Gran i la Mitjana són a l'escola, una servidora és al cotxe. És clar que podria ser pitjor, i sentir-lo dir: Mama, Küche, Mama, Schoko essen o Mama, schlafen. Però no ens enganyem: el Petit no és burro i s'ha adonat que, efectivament, l'estona que dedico a portar criatures amunt i avall cada tarda és considerable. Més que res, perquè es basa en la seva experiència empírica, rosegant un brezel o xuclant una compota. Cada tarda.

Seria naturalment molt més relaxat i bucòlic poder anar amb bicicleta amunt i avall, parant a fer un gelat o collir floretes. Però tal com tenim organitzades les tardes, passar llargues estones al cotxe és estrictament necessari. Escoltant una vegada i una altra els CD que tenim a la guantera i no es renoven mai. Devorant el berenar i omplint els seients d'engrunes. Perquè si no, no seria a temps de recollir nens a l'escola i el Kindergarten abans que em cobressin el recàrrec per retard. Ni podríem fer el triangle d'or escola, violí, Kindergarten en menys de dues hores.

Però el Petit no és l'únic que va errat. El Gran i la Mitjana, de moment, tenen poc interès per la meva feina. Que sigui a casa traient la pols o traduint un informe altament confidencial, els és ben bé igual. Per això, i malgrat que em fa ràbia, no em sorprèn que em diguin:
- Mama, tu no treballes oi? Perquè ens véns a buscar d'hora a la tarda.
I jo que sí, que treballo tot el que puc, a casa, a l'ordinador que us dic sempre que no toqueu, que és la meva eina de treball. Encara que costi de creure.
- I què fas?
- Tradueixo.
- (Gran:) Ah, jo ja sé què és. Vas escriure en català un llibre d'Star Wars.
(tots tenim un passat) - Sí, exacte. Escric en català o castellà llibres o altres documents que estan escrits en anglès, alemany o francès.
- Que guai, mama. (Star Wars li encanta) Saps quan la princesa Amidala....
- No.
- Però si l'has traduït tu!!
- És que no recordo tot el que he traduït.
- Ah, no?

I la conversa s'acaba, perquè hem arribat al següent punt de pas, i cal córrer. Per no fer tard. Per arribar a tot.




dimecres, 12 de març del 2014

Corre, corre, que ve la primavera

wir grillen
Com qualsevol avió que creua l'atlàntic, el paredetrès i jo som a punt d'arribar al nostre particular point of no return. La germanització avança implacable i aviat només ens delataran el passaport, el to de veu i les provisions de fuets, pernil i oli. Com, si no, s'explica aquesta mimetització amb els autòctons que ens ha portat a preparar la terrassa per a la temporada de primavera i estiu justament el dia que es declarava inaugurada la Grill-Saison? Què ha fet que, després d'un hivern inexistent, hàgim triat l'oasi climàtic d'aquests dies per posar fil a l'agulla i atacar els projectes pendents? Serà la fotosíntesi, serà la vitamina D... Sigui com sigui, hem declarat inaugurat el temps de la calor, per bé que tot faci pensar que aquest sol radiant no hagi vingut per quedar-se. Encara.

En el que el Gran ha qualificat de "dia més avorrit de la meva vida", superant fins i tot el trajecte FRA-BCN-FRA amb cotxe que s'empassen ell i els seus germans cada estiu, la família maredetrès ha visitat centres de bricolatge, gardens i ikeas amb l'objectiu d'adecentar la terrassa i tenir aquell trosset de verd que tan s'agraeix al centre d'una ciutat. Amb il·lusió, però també amb un cert grau d'escepticisme, perquè una cosa és la teoria una altra de molt diferent és la pràctica. I per bé que la jornada no va començar gaire lluïda i fins al migdia el comptador de despeses seguia sorprenentment a zero, a tancament de parquets el balanç no era gens despreciable: gespa artificial, rajoles de fusta, dos para-sols, estris per repintar, cúters a dojo i fins i tot les primeres maduixes de Huelva, els primers espàrrecs verds i un pa triangular de primera. Ah, i el cotxe nou.. bé vaja, net.

Fins ara, ens havíem abocat apassionadament a les barbacoes d'altri. Aquelles trobades a mitja tarda, quan la gent a Casa encara està amb el croissant o el dònut, amb l'olor de la brasa, les amanides, les salsitxes i els trossos de carn, i cervesa, molta cervesa. Però ha arribat l'hora de sumar-nos al grup dels grilladors i aprendre d'una vegada com es fa. Sense vergonya, vam demanar a l'encarregat de la secció de barbacoes, on n'hi havia com a mínim unes cinquanta, que ens ajudés a triar-ne una. "No hem fet mai una barbacoa", vam confessar. "O sigui que, sisplau, que sigui a prova d'idiotes". D'aquesta manera, en comptes de fer veure que sí, que sabíem de què anava la cosa, ens vam assegurar que el noi ens expliqués els conceptes més bàsics. I tan bé ens va assessorar, que vam sortir amb una barbacoa sota el braç. O més o menys, perquè encara ens l'han de portar. Però les primeres costelles i botifarres ja estan encarregades.

En anys anteriors, vèiem des de la finestra com els veïns del voltant desempolsinaven els mobles d'exterior, envernissaven taules i cadires, treien la caputxa al para-sol i engegaven la barbacoa així que les temperatures superaven els quinze graus. A banda, plantaven flors i renovaven la terra. Això, nosaltres, encara no ho hem pogut fer. L'experiència ens ha ensenyat que donada la nostra poca traça en el treball de la terra, val més centrar-se en una varietat i una sola plantada l'any. Nosaltres, doncs, plantem només geranis. Forts, resistents, vistosos i pflegeleicht. Malauradament, encara no n'és temporada, o sigui que en comptes de tornar carregats d'uns pensaments que ens haurien durat dos dies, hem decidit esperar, i fer la plantada anual després de Pasqua. I és que, de fet, ja hem treballat prou. Ara toca seure i gaudir d'un bon cafè a l'aire lliure. I respondre amb un "wir grillen" quan ens preguntin quins plans tenim per al cap de setmana.


divendres, 7 de març del 2014

Lost... and found?

Lost fins que no es demostri el contrari
Al pobre Gran el tinc crucificat. Ho reconec. No el deixo ni respirar. Cada dia l'abordo amb la mateixa pregunta: què has perdut avui? I ell, gairebé sempre, abaixa el cap. No em sap dir el què, però segur que alguna cosa s'ha deixat. A l'escola o a l'autobús. I aleshores li tiro la cavalleria per sobre, i ell diu que l'endemà ho buscarà. I ho fa, per sobre, amb ulls d'aquells que no miren, per complir amb el tràmit.

Fins ara, creia que el despiste era una qualitat exclusiva del Gran i un parell d'escollits més. Si més no, la resta de pares no poden presumir d'una llista tan llarga d'objectes perduts com la nostra. El triangle de les Bermudes que plana damunt del cap del Gran, però, sembla que ha anat ampliant els costats i la hipotenusa, fins a situar-se damunt l'escola i els seus inquilins com si fos un núvol amenaçador. I així, l'altre dia la direcció es va veure obligada a organitzar una jornada de portes obertes per recuperar objectes perduts. Amb horaris d'examen i recollida estrictes, no fos cas que un cop més els pares campéssim al nostre aire per les instal·lacions educatives dels nostres fills.

Tots vam rebre un amable missatge on se'ns convidava a anar a l'escola i remenar entre les muntanyes de roba, carmanyoles, accessoris i material escolar que havien recollit durant la primera meitat de curs. Bona ocasió per recuperar algun dels jerseis, gorros i guants del Gran, vaig pensar. I, bossa en mà, m'hi vaig encaminar sense tenir-les totes, però amb l'esperança de poder tatxar de la llista alguna de les pertinences enyorades. L'entrada de primària s'havia convertit en un improvisat magatzem de texans, sabates, sabatilles, roba interior, gorros, guants, bufandes, samarretes, jerseis, jaquetes, ulleres (!), carmanyoles, termos, llibres, estoigs i xandalls. De totes les mides i colors. Algú els havia col·locat semiordenadament damunt de bancs i taules, però clarament se n'havia cansat a mig fer, perquè més de la meitat de les coses s'apinyaven resignades en macrobosses d'escombraries.

Ui, aquí no hi trobaràs res, vaig dir-me, però vaig posar en marxa l'ull clínic i de seguida vaig fer tres troballes: dos gorros i uns pantalons curts d'esport. Com a mínim al Gran no perd coses necessàries, perquè ja em direu com es poden extraviar uns calçotets o unes calcetes. En fi.

Found! - troballa minsa
Poca estona després, en recollir el Gran, veig que se m'acosta tot cofoi i em diu: saps què mama? He anat al Lost & Found i he trobat un jersei! Oi que ho he fet bé?
I jo vaig pensar que sí, que ell potser només havia trobat una cosa i jo en canvi tres, però que vista la quantitat de metres cúbics d'oblits que s'acumulaven en aquell vestíbul, estava convençuda que la resta d'objectes del Gran era allà. Perduda i no trobada per sempre.

Tot el que no es va reclamar, que m'atreviria a dir que va ser més del 70%, es va donar a beneficiència. Intentant recordar si a la meva escola hi passava algun fenomen semblant, he arribat a la conclusió que de coses en perdíem tots, però que no em consta que fos de manera tan flagrant com avui dia. Perquè en aquell vestíbul hi havia milers d'euros. Perduts. Oblidats. I llençats.


dilluns, 3 de març del 2014

Anti-aging

la mosca
Jo que no sóc gaire de cremes ni potingues, acabo de descobrir l'elixir de l'eterna joventut. I no és broma. Quan em pensava que els quaranta eren a punt de caure'm al damunt com una llosa, va i m'adono que la solució és molt més senzilla. Només cal vestir-se d'Alberto Tomba de cap a peus i calçar-se botes i esquís. La regressió és automàtica. Com una màquina del temps. Però no de les que et porten a la prehistòria o l'Edat mitjana, èpoques de conegudes dificultats per mantenir-se viu. No. Senzillament, la tècnica de l'esquí et trasllada vint anys enrere primer, i trenta després. Amb efectes positius per al cos i la ment.

Diuen que esquiar és com anar en bicicleta. Que no s'oblida. I dono fe que no només és veritat, sinó que l'evolució tecnològica ens ho posa encara més fàcil. Enrere han quedat els temps en què els esquís, si no et passaven un pam, no servien per a res. Com més llargs millor, crèiem tots, pobres il·lusos. I després ens tocava posar bona cara fins i tot quan les pistes més glaçades i traïdores ens feien creuar les pales i clavar-nos una trompada darrere l'altra. Ningú no negarà que l'arribada dels carvings va ser una revolució. Burros que érem abans, com no se li havia acudit a ningú que un petit canvi de mida i forma permetria gaudir de les baixades com mai abans? Poseu per cas aquesta humil maredetrès, que després de set anys de baixa esquiadora forçosa va pujar temerosa al telecabina, pensant que potser faria el ridícul davant de tothom... quan resulta que els esquís anaven sols! Sensació de llibertat i rejoveniment en un sol moviment. Què més es pot demanar?

Malgrat els anys d'inactivitat a la neu, un s'adapta ràpidament als canvis. Els forfets, per començar, ja no s'enganxen, sinó que són electrònics. Ah, vale. I a més et fan una foto perquè no te'l puguis intercanviar. Que es veu que d'espavilats n'hi ha a tot arreu, també a Àustria. D'altra banda, el gorro ja el pots deixar a casa. Ara tothom va amb casc. Tothom, tothom. Sembla mentida també que ens hagi costat tant arribar a veure la necessitat de portar-lo. I si no fos pel petit inconvenient que els cabells queden suats, enganxats i aixafats, en cantaria les excel·lències. Rectifico, doncs: el gorro sí que cal, per emmascarar un pentinat vergonyós abans de l'après-ski. I les ulleres de sol se substitueixen per les de boira. Perquè sí, perquè així no ploren els ulls i a més l'efecte disfressa és total. No et reconeix ni la teva família.

Durant la primera etapa del meu viatge pel temps, vaig reviure la fal·lera esquiadora de la meva adolescència. Amb un Mars a la butxaca, manyoples, motxilla i gorro peruà, baixava un pèl massa esbojarrada per qualsevol pista que se'm posés al davant. Acompanyada de parents i amics en edat semblant, sortíem de bon matí i solcàvem una vall rere l'altra, mapa en mà, fins l'hora de tornar a l'apartament. Eren dies de salts, pistes kilomètriques i més d'una imprudència. De llibertat i responsabilitat. Gràcies als pares, és clar. En la segona part del meu viatge, vaig recordar els meus inicis a Cerler, amb un vent gèlid que gronxava el telecadira que ens pujava, sense esquís, cap amunt. Aquells dies a més de deu sota zero, criatures glaçades darrere els monitors. Farnuserals, Cogulla i companyia. I les tardes d'activitats a l'hotel, amb piscina! climatitzada, cinema i el Redoxon del matí. Que ens havia d'evitar els refredats.

Ara que sóc gran i he posat seny, enceto la meva tercera era esquiadora, des de l'altra banda. La que ha de cordar les botes als fills, posar-los crema i portar-los a classe. La de fer-los fotos, ajudar-los a aixecar-se i sentir-los remugar perquè les botes els apreten, els pica el casc o tenen els guants xops. La que ha d'avisar cent trenta vegades que la neu no es menja. Però, sobretot, la que gaudeix al màxim del parell d'horetes que té per esquiar amb altres adults, amb tranquil·litat, i que alhora no veu el moment d'acompanyar i guiar el Gran en les seves primeres baixades. Tot això, amb vint o trenta anys de menys a les espatlles.